VELÁZQUEZ: LAS MENINAS

Pintura del Barroc espanyol (1656). Oli sobre tela, 3,21 x 2,81 m. Museu del Prado, Madrid.

Aquest quadre és una de les obres més emblemàtiques de la pintura barroca i, a parer d’alguns especialistes i crítics, el punt culminant de la pintura universal.

L’escena que pinta Velázquez transcorre en l’estança d’un palau. Però no hi ha acord a l’hora d’interpretar què fan les persones que hi són presents. D’altra banda, al llarg de la història a aquesta pintura de Velázquez hi han posat diversos noms: Su Alteza la Emperatriz con sus damas y un enano o La familia del rey Felipe IV fins que el 1843 va rebre el nom actual.

L’únic punt de consens ha estat la identificació dels personatges: al centre hi ha la princesa Margarita María, que rep aigua d’una serventa, María Agustina Sarmiento, i d’una altra serventa, Isabel de Velasco (les dues persones que han donat nom al quadre ja que les anomenaven Meninas, o donzelles d’honor); a l’esquerra de la princesa hi ha els nans Maribárbola i Nicolás de Pertusato. El pla mitjà l’ocupen Marcela Ulloa, dama d’honor, i un ajudant de les dames sense identificar. Una gran tela i la figura del pintor omplen el cantó esquerre. Al fons, l’aposentador reial acaba d’obrir la porta. Un mirall també del final de la sala reflecteix les figures dels monarques Felip IV i Marianna d’Àustria.

L’escena, aparentment trivial, ha merescut moltes interpretacions, una de les quals, la més acceptada, defensa que el que hi succeeix s’explica per l’actitud mateixa que manifesten els diversos personatges. Així, mentre uns personatges s’han adonat de la presència dels monarques (hi ha qui inicia una reverència, l’artista deixa de pintar...), d’altres romanen encara indiferents al fet que els monarques hi siguin. Les mirades dels uns i dels altres acompanyen els gestos. L’aposentador acompanya les imatges dels monarques al mirall del fons de l’habitació. El grup del primer terme feia alguna cosa que és interrompuda per una altra que hi ha fora de la pintura però que també hi és inclosa: la presència dels reis, que esdevenen catalitzadors de tota l’acció.

Aquesta interpretació ajudaria a entendre el sentit d’instantaneïtat de l’obra i la presència dels reis al quadre. Això mateix sembla suggerir Velázquez, que ens proporciona nombroses insinuacions en els gestos i en les mirades. Es tractaria, doncs, d’una epifania reial. Fins aleshores no havien sortit mai junts el monarca i el pintor que el retratava (en podria ser un precedent, però, El matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck, que Velázquez coneixia perquè n’era propietari Felip IV). La representació de dos moments històrics, una il·lusió, una ficció (el mirall té, doncs, un protagonisme important en el sentit de l’obra) situa el quadre dins les característiques més clares de l’estil barroc. Però també hi ha una clara referència a la noblesa de l’art de la pintura: els reis ennobleixen l’ofici de l’artista.

Velázquez va crear una atmosfera espacial genial. La llum que prové d’unes finestres insinuades al mur de la dreta acaben amb la forta irrupció de la porta del fons, que ajuda a reforçar el protagonisme del mirall. Quant a la composició, la distribució dels personatges i dels objectes estableix una sèrie de línies rectes verticals i horitzonals (cavallet, finestres, parets, quadres, mirall, porta, escales) que contrasten amb les línies irregulars i corbades, formades pels caps del pintor i dels altres personatges. Tanmateix, com han comentat alguns crítics, aquest quadre aconsegueix el sentit complet i la interpretació plena únicament des de la posició dels reis.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. EL MIRALL

La presència del mirall al fons de l’habitació pot ajudar a interpretar què succeeix en l’escena. El mateix Velázquez ofereix aquest objecte com a centre i catalitzador. Així, esdevé un dels punts de llum que ajuden a crear perspectiva aèria a l’escena (primer pla de personatges i darrer pla al fons) però també es reforça per la conjunció de línies verticals i horitzontals que porten a aquest punt. A més, la presència dels monarques ajuda a entendre l’obra en el sentit que aquest fet reforça la intenció de l’artista d’ennoblir la seva obra i li permet presentar el seu treball com quelcom més que la creació d’un simple artesà al servei d’una causa règia. Hi ha en aquesta actitud adulació, servilisme, un homenatge...?

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. ‘L’AIGUADER DE SEVILLA’

És una de les obres de la primera etapa sevillana de l’artista, concretament del 1622, quan Velázquez tenia vint-i-tres anys, abans que viatgés a Madrid per esdevenir pintor de la cort.

La composició la dominen dos triangles que uneixen, respectivament, els tres personatges i els tres objectes. S’ha convingut a veure en l’obra una al·legoria de les tres edats de l’home: la vellesa en actitud reflexiva, el jove respectuós que rep aigua d’un got i l’adult que mira de forma inquietant des del fons i a mitja penombra. A aquesta triangulació n’hi correspon una altra de referida directament a l’aigua. Els recipients denoten la perfecció tècnica del jove artista i parlen de la solidesa i de la fragilitat.

3. ‘LA RENDICIÓ DE BREDA’

El 1635 Velázquez va pintar aquest quadre que narra la victòria dels tercios a la ciutat de Breda i que també és conegut per Les llances. Al centre de la composició sobresurten dos caps: el victoriós Ambrosio de Spínola (un italià al servei de Felip IV) i el derrotat però no humiliat Justino de Nassau. Als costats els respectius cossos d’exèrcit parlen de la disciplina, l’ordre i la gallardia dels vencedors, contraposats al desordre que regna entre els derrotats. Un paisatge ideal compost per una plana humida, fum, núvols i moviments de tropes, panorama que ocupa la meitat del quadre, fa referència al tema històric. A primer terme els dos personatges expressen la cavallerositat del triomfador, l’un, i la submissió del vençut, l’altre.

4. ‘BALTASAR CARLES A CAVALL’

Velázquez, per imperatiu reial, va pintar molts retrats de la família reial i de personatges de la cort, entre els quals destaquen els retrats a cavall, com ara el del monarca Felip IV o el del comte duc d’Olivares. El 1635 en va fer un altre en què apareix el príncep Baltasar Carles cavalcant un nerviós animal que contrasta amb la serenor del nen. Va concebre el quadre perquè el miressin de baix a dalt i des d’una posició lateral. D’altra banda, s’hi expressa un ideal, i un requisit, de la noblesa: l’art de muntar a cavall, metàfora de l’art de governar.

5. ‘RETRAT D’INNOCENCI X’

Durant el seu segon viatge a Itàlia, el 1649 (el primer l’havia fet el 1629), Velázquez tingué l’oportunitat de realitzar un dels seus retrats més importants: el del papa Giovanni Battista Pamphili, que Velázquez havia conegut mentre Pamphili havia estat nunci pontifici a Madrid.

El retrat presenta la forta personalitat del summe pontífex fins al punt que el quadre es converteix en una profunda descripció psicològica. El papa està assegut i surt pintat de tres quarts (seguint la tradició d’altres pintors italians, com Rafael o Ticià, o del mateix Greco), vell, lleig, enèrgic i inquisidor amb una mirada penetrant que denota una forta personalitat