TIMPÀ DE SANT PERE DE MOISSAC

Escultura en relleu (portalada del monestir). Art romànic. Edat mitjana (entre 1100 i 1125). Pedra. 5,68 m de diàmetre. Moissac, França.

Els pelegrins que seguien el camí de Santiago des del nord i el centre de França trobaven, entre Vézelay i Tolosa de Llenguadoc, el monestir de Sant Pere de Moissac, que va tenir el seu període de màxima esplendor a principis del s. XII, moment de creació del claustre i de la portada, màxims exponents del romànic tardà.

El timpà, emmarcat d’unes arquivoltes lleugerament apuntades, descansa sobre un dintell molt ornamentat amb dibuixos geomètrics, un mainell profusament decorat i dos brancals on hi ha plasmats personatges bíblics i sants. El conjunt monumental recorda -físicament i simbòlicament- els típics arcs de triomf romans.

Al timpà hi figura el programa arquetípic de la temàtica romànica extret del llibre de l’Apocalipsi (Ap. 4, 3-8): Crist en majestat (Pantocràtor), acompanyat dels personatges corresponents, ve a jutjar la humanitat el dia del Judici Final.

El tema s’organitza al voltant d’una superfície semicircular que té el seu centre temàtic i compositiu en la figura del Pantocràtor amb la mà dreta en actitud de beneir mentre amb la mà esquerra ensenya el llibre de la llei. Aquesta figura central està envoltada pels quatre costats pel Tetramorf i per dos àngels. Seguint una estricta composició basada en la simetria, els vint-i-quatre personatges -les figures dels vint-i-quatre ancians del relat de l’Apocalipsi- omplen la resta de la superfície del timpà. Aquests personatges porten copes i instruments musicals, complint la seva funció litúrgica i de lloança a la figura del Pantocràtor central.

L’organització global del conjunt segueix un estricte esquema en forma de creu que inicia el seu braç central en la figura de Crist i es continua amb el mainell, mentre que el seu braç transversal el constitueix el dintell.

Tot aquest conjunt crida l'atenció per la seva organització jeràrquica centralitzada en la figura de Crist; l’artista ha tingut molta cura de ressaltar aquest aspecte en la mateixa posició dels caps dels vint-i-quatre ancians i amb la direcció de les seves mirades, que convergeixen en el centre temàtic, com si es tractés d’organitzar tot el conjunt en un sentit d’himne musical dirigit a la divinitat. El Tetramorf i els àngels compleixen la funció de màndorla imaginària.

Tot el conjunt està ple de contrastos. Així, la figura de Crist ens apareix en posició frontal i en una actitud serena i de descans que contrasta amb les actituds mogudes i nervioses de la resta dels personatges, que estan situats en una posició lateral o de tres quarts. El disseny en forma de creu i la disposició en franges horitzontals dels personatges contrasta, així mateix, amb la dinàmica circular que es dibuixa al voltant de la figura central. Els plecs de la roba i la disposició de braços i cames dels ancians estan tractats amb rígids esquemes angulars rectes que contrasten amb les seves actituds facials beatífiques.

Per damunt del seu rígid esquematisme, Moissac se’ns mostra com una realització plenament aconseguida de la temàtica i de la maduresa d’un romànic tardà.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

1. DETALL

El contingut de la portada de Moissac queda palès amb un Crist en majestat que ocupa el centre de la composició. Al seu entorn se situen la resta dels personatges segons els descriu el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan: els quatre evangelistes -representats pels quatre símbols- i dos àngels, grup que determina una composició en forma de quadrat a l’entorn del qual l’artista ha organitzat la resta dels personatges (vint-i-quatre) en tres registres: catorze a la base, tres per banda al nivell del damunt i dos més per banda a la superior.

Amb aquesta organització de l’espai, l’artista aconsegueix una distribució organitzada i simètrica aprofitant la curvatura que li permet l’arc que circumscriu tot el conjunt de la portada.