THÉODORE GÉRICAULT: EL RAI DE LA «MEDUSA»

Pintura romàntica (1818-1824). Oli sobre tela (7,16 x 4,19 m). Museu del Louvre, París.

Després del Congrés de Viena (1815), s'inicia a Europa un nou sistema polític: la Restauració. França, com altres països europeus, tornava a ser governada per la monarquia borbònica, i l'absolutisme, característic de l'Antic Règim, era un altre cop el sistema polític dominant. D'altra banda, les esperances que els francesos havien dipositat en el període revolucionari i en Napoleó havien estat substituïdes per la monarquia de Lluís XVIII, i els partidaris de canvis, reduïts al silenci. Les coses en aquest punt, un tràgic esdeveniment, en què les autoritats tenien bona part de responsabilitat, va commoure l'opinió pública: cent cinquanta passatgers d'un vaixell francès, la fragata Medusa, havien estat abandonats per un capità incompetent, contrarevolucionari i addicte al règim, i pels oficials que, durant el naufragi, es van apoderar dels bots salvavides, van fugir i van deixar els passatgers desemparats enmig d'un mar enfurismat. Al cap de tretze dies d'anar a la deriva en un rai i de veure's obligats fins i tot a practicar el canibalisme, quinze supervivents van ser rescatats per un navili.

Coneguts els fets a França, van ser utilitzats per atacar el règim monàrquic corrupte. Un jove pintor, Géricault, s'afegí a la protesta i presentà una obra on l'artista, en lloc de fixar-se en temes del passat, triava un tema de rigorosa actualitat i l'elevava a categoria artística, alhora que, en l'aspecte polític, prenia partit pel bàndol dels liberals, que aspiraven a derrocar el règim. Fins aquell moment, els grans formats, com ara el d'aquesta obra, es reservaven als grans temes d'herois llegendaris; aquí, en canvi, Géricault concedeix als seus herois anònims i de classe humil el mateix espai i la mateixa categoria. Es tractava, doncs, d'una metàfora política: el poble francès podia identificar-se amb el patiment d'uns nàufrags conduïts a la mort per la incompetència i l'egoisme de les seves autoritats, de la mateixa manera que tot França estava en perill de naufragi sota l'autoritat de la monarquia borbònica. El Rai de la «Medusa» va causar un fort impacte –com trenta anys enrere s'havia esdevingut amb el Jurament dels Horacis, de David–, però amb una gran diferència: el missatge de l'obra davidiana era que calia defensar la pàtria per damunt de l'interès personal; aquí, ben al contrari, s'animava la població a rebel·lar-se contra els governants actuals de la pàtria.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. LA PIRÀMIDE DE L'ESPERANÇA

Géricault organitza la composició al voltant de dues piràmides, amb un sentit escenogràfic hàbil. Formen la piràmide de l'esquerra els caps que sostenen la vela; i la de la dreta, la piràmide de l'esperança, presenta en el vèrtex un home que agita una tela blanca per tal d'atreure l'atenció d'un vaixell que s'albira a l'horitzó. Darrere d'ell, tot un conjunt de braços i mans alçats en la mateixa direcció contrasten amb el primer pla de cadàvers i malalts, entre els quals destaca el pare, resignat, amb el seu fill mort. Un esquema compositiu, hereu d'autors barrocs com, per exemple, Caravaggio.

2. L'«ARGUS»

Concebut com un punt minúscul en l'horitzó, l'Argus és l'esperança. Géricault utilitza estratègicament la distància per accentuar el dramatisme de la situació. Així l'espectador, havent de forçar la vista per identificar el vaixell en la distància, experimentarà la mateixa angoixa i dificultat per identificar-lo que els tripulants de la nau tindran per descobrir el rai.

L'Argus era una fragata bessona de la Medusa i justament va ser el navili que va recollir els supervivents del naufragi.

3. NATURALESA ENFURISMADA

La visió que els pintors romàntics tenien de la naturalesa era torturada, agitada, no pas plàcida ni tranquil·la: mars esvalotats, onatges enfurismats, tempestes violentes, núvols amenaçadors... són temes que trobem ben sovint en les seves obres, uns temes a través dels quals intenten fer-nos adonar de la impotència i de la petitesa de l'home davant els fenòmens naturals.

4. ELS PERSONATGES DEL PRIMER PLA

L'obra presenta una dualitat en el tractament dels personatges. Els morts del primer pla recorden la concepció ideal de l'anatomia humana i el tractament escultòric que n'havia fet Miquel Àngel, i són ben lluny de l'enfocament realista. No es tracta d'éssers desnodrits i macilents, sinó d'herois vençuts en combat desigual. Un idealisme que es fa encara més patent en la figura del pare i la seva serena resignació i indiferència.

5. ELS PERSONATGES DE LA PIRÀMIDE DE L'ESQUERRA

En contrast amb l'idealisme dels personatges del primer pla, aquí el tractament és d'un gran realisme. El nàufrag que, situat en escorç just al centre del quadre, assenyala l'horitzó amb el braç esquerre hi és representat, com la resta del grup, en una expressió de realisme convincent.