SANT PERE DEL VATICÀ

Carlo Maderno. Església del Barroc italià (segle XVII –acabada el 1612–). Roma (Vaticà).

Durant el Renaixement s’havia preferit la planta centralitzada a l'hora de construir esglésies. Arran dels nous criteris propagandístics imposats en la cristiandat pel concili de Trento, es tendí cap a models de planta de creu llatina, estructura possible gràcies a l'allargament de l’eix longitudinal. Amb la seva intervenció a Sant Pere del Vaticà, Maderno va fer un pas decisiu vers aquest nou llenguatge de l’arquitectura del Barroc.

Pau V s'imposà com a prioritat en accedir al papat acabar les obres de Sant Pere, en les quals havien intervingut Bramante i de Miquel Àngel, entre altres artistes. Entre els diversos projectes que li van presentar, va optar pel de Carlo Maderno, que feia realitat una de les noves propostes ideològiques del pontificat de Pau V: donar el protagonisme que corresponia a l’església, que havia de ser el símbol i el centre del món catòlic contra la Reforma protestant i recuperar la línia de la primera edificació de Constantí sobre la tomba del primer papa, l’apòstol sant Pere.

El projecte de Maderno parteix de les obres anteriors, allarga l’eix longitudinal i l’acaba amb una façana que plasma una altra de les aspiracions del Barroc: harmonitzar les esglésies amb el context urbà.

Tot i això, el nou projecte de Maderno tenia el gran problema de deixar en segon terme una de les obres més significatives del període anterior, la cúpula de Miquel Àngel, aspecte que li va comportar serioses crítiques. Maderno va afegir a la planta de Miquel Àngel tres trams de 13,130 metres. D’aquesta manera la nova planta longitudinal es converteix en el camí que condueix a l’espai central, presidit per la cúpula.

Un cop resolta la qüestió de la cúpula, Maderno s’enfrontà al problema de la façana, per a la qual va recórrer a elements funcionals. Sant Pere del Vaticà havia de ser l’església central del món catòlic des de la qual el papa acolliria i beneiria els pelegrins. Amb aquesta intenció, la façana seria l’indret on el successor de sant Pere oficialitzaria la seva funció. Tot plegat feia crear un espai quasi teatral, que tant arrelà durant el Barroc.

La façana, doncs, és una edificació colossal que s’articula mitjançant uns forts pilars i unes grans columnes entre les quals s’obren, a la part baixa, el pòrtic que precedeix el temple i, a la part alta, unes galeries pontificals, fins al punt que la façana s'assembla més a la d’un palau que no pas a la d’una església. Amb tot, Maderno no es descuidà pas de l’autèntica funció d’aquesta façana i, així, mitjançant grans finestrals la va fer comunicar també amb l’interior de l’església.

Malgrat les crítiques que va rebre una obra com aquesta (i que rep encara avui), Maderno va tenir molta cura de no deixar la cúpula de Miquel Àngel sense el paper que havia de tenir en el conjunt, de manera que va col·locar, quasi imperceptiblement, un frontó que talla l’horitzontalitat de la part superior i que ens dirigeix cap a la cúpula, al final del recorregut exterior de l’edifici. La inscripció i les tretze colossals estàtues de Crist i dels apòstols reforcen l'orientació teatral i presideixen el conjunt.

El projecte inicial de Maderno havia previst dues petites torres als extrems superiors de la façana, les quals, iniciades en temps de Bernini, s’abandonaren després.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

VISTA DEL CONJUNT

1. BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀ

La construcció del conjunt de Sant Pere del Vaticà es dugué a terme entre el pontificat de Juli II (1503-1513) i el d’Alexandre VII, en què Bernini acabà la decoració dels interiors l’any 1666. Durant aquest llarg període de temps, Sant Pere es convertí en l’església predilecta dels papes. L'arquitectura d'aquest conjunt expressa l'excel·lència de l’art del Renaixement i l'esplendor del Barroc.

DIFERENTS PROJECTES PER A LA BASÍLICA

2. L’OBRA DE BRAMANTE A SANT PERE DEL VATICÀ

El 1506 el papa Juli II va encarregar a l’arquitecte Bramante una basílica que substituís l'antiga construcció, que s’havia quedat petita i no expressava el missatge que el papat demanava pel nou moment històric.

Bramante dissenyà un edifici de planta centralitzada, molt utilitzada durant el Cinquecento i que seguia l’esquema de creu grega. Aquesta edificació havia de tenir el punt culminant en la cúpula central. Arran de la mort de Bramante el 1514, l’obra quedà inacabada i cap dels seus deixebles no culminà el projecte del mestre.

3. L’OBRA DE MIQUEL ÀNGEL A SANT PERE DEL VATICÀ

Després de la mort de Bramante el papa va encarregar a diversos escultors que acabessin l’obra (Rafael, Sangallo i Peruzzi), els projectes dels quals, però, no s'acceptaven.

Finalment, el 1547 Miquel Àngel va rebre l’encàrrec d’acabar l’obra. Va partir del projecte inicial de Bramante, cobert el 1557 amb una gran cúpula de 138 metres d’altura que descansa sobre quatre grans pilars i amb l'allargament d'un dels quatre angles del quadrat de manera que l'accés al temple fos fàcil.

4. L’OBRA DE MADERNO A SANT PERE DEL VATICÀ

La nova mentalitat sorgida del concili de Trento donà impuls a les obres de Sant Pere del Vaticà, dirigides per l’arquitecte Carlo Maderno i acabades l’any 1626.

La intervenció de l'esmentat arquitecte es concretà a allargar la planta que havia fixat Miquel Àngel amb la finalitat d'ampliar el conjunt de l'edifici i donar-hi més protagonisme, i a culminar l'edifici amb una façana de clares connotacions barroques.