SANDRO BOTTICELLI: EL NAIXEMENT DE VENUS

Tremp sobre tela (cap al 1478). Renaixement (Quattrocento). 1,72 x 2,78 m. Galleria degli Uffizi, Florència.

En la dècada del 1470, Lorenzo de Mèdici havia presentat a Botticelli l'humanista i poeta Poliziano, encarregat d'ambientar les festes humanistes i literàries de la cort. En les seves poesies el pintor trobarà una important font d'inspiració, sobretot pel que fa a les dues obres més notables: El naixement de Venus i La primavera. Botticelli hi presenta aspectes del món que són, alhora, representacions del món religiós i del món mitològic. En l'ambient cultural de la Florència de la segona meitat del segle XV i de la cort de Lorenzo el Magnífic, es tendia a fusionar el pensament filosòfic i el pensament moral, uns aspectes que es poden estudiar a través de l'obra de Botticelli.

El naixement de Venus és un cant al llenguatge melodiós que expressa un alt grau de poesia. El quadre és un encàrrec de Pierfrancesco de Mèdici, destinat a la vil·la que s'havia fet construir amb motiu del seu casament.

En aquesta gran obra se'ns mostra la deessa Venus, nua sobre una petxina que sura damunt les aigües d'un mar verdós. La costa, ben retallada i boscosa, tanca la composició pel cantó dret, on destaca una figura femenina vestida amb una túnica florejada que s'afanya a embolcallar Venus amb un mantell. A la banda esquerra, el vent Zèfir i la nimfa Flora, enllaçats en una estreta abraçada i fent voleiar les fulles dels arbres amb la seva embranzida, fan avançar la petxina cap a terra amb el seu alè.

Si ens hi fixem bé, de seguida ens adonem que la figura central de Venus està prou desplaçada respecte de la línia central del quadre per transmetre la sensació de moviment que marca la força del vent que l'empeny. L'efecte expressiu rau justament en la relació dialèctica que es produeix entre el dinamisme dels grups laterals i la immobilitat de la figura central.

És evident que el nu femení de la deessa constitueix el focus central del tema. Els seus contorns estan traçats amb un dibuix molt delicat i precís, i el color esdevé extremadament poètic gràcies a les tonalitats nacrades de la pell. La figura, en conjunt, resulta tan summament delicada a la vista, que fins i tot amaga les mesures antinaturals d'un coll massa llarg, l'exagerada caiguda de les espatlles i l'estrany caient del braç esquerre: unes llibertats pictòriques que no fan altra cosa que donar relleu a la silueta graciosa i harmònica del dibuix, qualitats que ens permeten llegir l'obra en termes de tendresa i poesia.

Ficino, en el seu comentari al Filebo de Plató, explica el mite del naixement de Venus com un misteri cosmogònic en la línia del neoplatonisme que ens dóna la clau per interpretar l'obra en un intent de traduir plàsticament, mitjançant sensacions òptiques i tangibles, un rerefons d'al·lusions emotives d'una intensitat poètica excepcional. Emmarcada en aquest discurs neoplatònic, l'obra fa avinent la transformació de les divinitats de l'Olimp en element de representació simbòlica d'uns valors creats per Déu. La bellesa, com a tal, adquireix el valor de do diví, de manera que el tema mitològic esdevé expressió de moral platònica. D'acord amb aquesta lectura, el naixement de Venus correspondria, doncs, al naixement de la Venus celestial engendrada per la naturalesa i per la unió de l'esperit amb la matèria. Dit en termes cristians, el nou naixement que es produeix per les aigües del baptisme. Vet aquí la perfecta concordança entre el pensament clàssic i el pensament cristià.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘LA PRIMAVERA’

Tremp sobre taula (1478). Renaixement (Quattrocento). 2,03 x 3,14 metres. Galleria degli Uffizi, Florència.

En La primavera, Sandro Botticelli, partint novament de la mitologia clàssica, ens presenta la deessa com a centre d'un grup de divinitats i de nimfes, tres de les quals –les Tres Gràcies– executen una graciosa dansa poètica.

En aquest cas, la figura destacada i central de Venus és representada com a humanitas, que separa els dos mons fonamentals de l'existència humana: el món sensible i el món espiritual. Venus esdevé, en aquest sentit, un símbol de l'educació humanista, en una composició en què el mite s'ofereix com a imatge d'una filosofia i d'una ètica presentades d'una manera completament innovadora.

Un cop més, els mites exposats per Botticelli celebren una al·legoria a l'entorn de les divinitats protectores del jove Pierfrancesco de Mèdici, aspecte que fa del tema una al·legoria de caràcter religiós, didàctic i moral.