SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE

Francesco Castelli, Borromini. Convent i església del Barroc italià (1638-1640 –la façana fou acabada el 1667–). Roma.

Per les reduïdes dimensions, aquesta església també és coneguda amb el nom San Carlino. Es tracta de l’obra més representativa de l’arquitecte competidor de Bernini i és contemporània de la columnata de Sant Pere del Vaticà.

Després de la mort de Carlo Maderno, parent seu amb el qual va treballar en les obres d’ampliació de Sant Pere del Vaticà, Borromini es posà a les ordres de Bernini, de qui ben aviat es va distanciar per discrepància de criteris. Segons els seus biògrafs, l'enemistat que en va resultar li va condicionar l'obra posterior i va condicionar la seva difícil personalitat.

San Carlo és la darrera obra de Borromini, que edificà a trenta-cinc anys per encàrrec dels frares trinitaris descalços espanyols.

Borromini va haver d’afrontar la dificultat del reduït espai de què disposava i la va realitzar per etapes. La primera fase, durant la qual es construïren el convent i el claustre, s’acabà el 1637. En aquesta obra destaca el claustre de petites dimensions, on ja es manifesta el trencament amb els esquemes tradicionals rectangulars i es presenten els angles amb unes destacades corbes de forma convexa que anuncien els futurs treballs a l’església i a la façana.

En la segona fase (1638-1641), s'emprenen les obres de l’església, per a la qual Borromini es decideix per la forma romboïdal. L'interior del temple mostra grans columnes aplegades en grups de quatre amb nínxols i motllures als murs que semblen comprimir l’espai i obliguen l’espectador a mirar la cúpula oval, la qual corona tot l’interior.

La darrera fase de les obres, corresponent a la façana, fou la més innovadora. Iniciada el 1665, l'acabaren els deixebles de Borromini seguint els seus esbossos. Borromini aconseguí que la façana s’adaptés al carrer i a les condicions espacials de què disposava.

Aquesta façana la componen dos pisos de tres carrers cadascun. Així com al primer pis el carrer central, amb la porta d’accés al temple al centre, és convex i els laterals són còncaus, al segon pis els tres carrers són còncaus. A la planta baixa, la cornisa marca el moviment principal del conjunt i hi destaca el ritme còncau-convex-còncau, mentre que al nivell superior es dibuixa un moviment còncau-còncau-còncau trencat tan sols per un gran medalló que presideix tota la façana i per un petit templet el·líptic amb balconada.

Amb aquesta arriscada fórmula Borromini trencava amb la tradició que, des de l’edat mitjana i continuada per Brunelleschi i Alberti, recorria a les formulacions geomètriques elementals (el quadrat i el triangle) i a la simetria. Efectivament, Borromini va alterar totes les relacions i va crear un diàleg en la composició basat en els contrastos.

Aquesta mateixa façana no manté cap relació amb l’interior del temple i només coincideixen en el dinamisme i en la utilització de les línies corbes.

El conjunt de línies que es dibuixen a la façana i a l’interior manifesten l’expressivitat ornamental. Per això Borromini no tenia necessitat de recarregar el conjunt amb superfícies daurades, motllures d’estuc o marbres de colors, sinó que centrà la decoració en el contrast de les línies que defineixen cada unitat.

Amb aquestes obres Borromini es manifesta molt més imaginatiu que Bernini i, plantejant una arquitectura que requereix molts punts d’enfocament, trenca amb les lleis anteriors de la perspectiva.

S'hi constata, doncs, l'allunyament de Borromini respecte de Bernini a l'hora de formular obres. Borromini fugia d’edificis majestuosos, d’esplanades i places que defineixen l’edifici en un marc urbanístic determinat i sumptuós. S’adaptava al que trobava i les seves obres respecten el context urbanístic de l'entorn.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

L’església de San Carlo presenta una planta el·líptica que té l’eix més gran disposat en sentit longitudinal i que condueix de la porta a l’altar. És tot el contrari del que presenta Bernini a Sant Andreu del Quirinal.

L'esquema bàsic es podria resumir en un rombe que formen dos triangles equilàters amb la base comuna i disposats al llarg de l’eix transversal de l’edifici.

2. INTERIOR DE LA CÚPULA

L’alçat de l’edifici condueix la mirada cap a la cúpula, que corona tot l’espai interior del petit edifici i que s'aguanta sobre quatre petxines.

Aquesta cúpula ens mostra una gran decoració que vol simular un teginat clàssic amb motius octogonals, hexagonals i en forma de creu que s'empetiteixen a mesura que s'aproximem al llanternó.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

3. PROJECTE DE L’ORATORI DELS PARES FILIPINS A ROMA

Aquest projecte, de 1637-1641 i contemporani de San Carlo alle Quattro Fontane, no va arribar a dur-se a terme mai i és conegut gràcies a l’obra Opus Architectonicum. La planta segueix una línia còncava que trenquen al carrer central una destacada porta i un nínxol al pis superior. Tot el conjunt de la façana fa pensar en la de San Carlo. No és gens estrany que els crítics d'aleshores titllessin Borromini de capriciós, perquè les façanes que ideava trencaven amb la tradició.