RUBENS: TRES GRÀCIES

Pintura del Barroc flamenc (cap al 1639). Oli sobre tela, 2,21 x 1,81 m. Museu del Prado, Madrid.

El conflicte polític pel qual el regne d'Espanya s'havia hagut d’enfrontar als Països Baixos havia acabat amb la independència del territori que comprèn l’Holanda actual. No obstant això, la corona hispànica va continuar dominant Flandes, l’actual Bèlgica fins al 1714. Aquest fet polític determinà que la producció artística en aquest territori es veiés condicionada per les temàtiques àulica, religiosa i mitològica, seguint els corrents de la metròpoli. L’artista que més destacà en aquells moments fou el prolífic Peter Paulus Rubens.

Rubens va conrear diversos gèneres pictòrics tot i que destaquen els de temàtica mitològica. Les comandes sovint li provenien de la cort; la seva dedicació als afers polítics, en diverses ocasions fou comissionat pel govern de Madrid per a tasques d'aquesta índole, li condicionava la basta producció artística. Al llarg de la seva vida visità diverses vegades la capital de l’Imperi espanyol, on establí contactes amb Velázquez.

Després de la mort de la seva primera esposa, Rubens es va casar el 1630 amb Helene Fourment. Aquest segon matrimoni no solament comportà un nou impuls en la creació artística del pintor sinó que sovint ella mateixa va ser la seva model preferida (El jardí de l’amor, del 1632; El judici de Paris, del 1639; Retrat d’Helene Fourment, del 1630 i del 1638, etc.).

La nova vida de Rubens al costat de la segona dona l'orientà cap a una visió optimista i entusiasta de l’alegria de viure fins al punt que els referents mitològics s’han de llegir des de l'òptica vitalista del pintor.

Les Tres Gràcies és un encàrrec del monarca Felip IV. El tema prové de la mitologia clàssica, del qual l’artista va oferir una visió molt personal. Darrere de l'escena hi ha el mite del judici de Paris, de què Rubens pren només la figura dels tres personatges femenins amb una clara referència a la seva dona.

Rubens va ser un mestre del nu femení, que va repetir sovint en les seves obres. La manera de representar la carn i els volums dels cossos de les dones poden provocar fins i tot repulsió en un context estètic modern. Però no es pot oblidar que els cànons han variat. Els colors dels cossos, les torsions i la gesticulació que fan i el protagonisme que hi exerceixen les dones confirmen el paper destacat que tenien en la producció rubensiana.

El mateix tema ja havia estat treballat per altres artistes (sobretot de l’escola italiana) però Rubens hi aporta una visió molt personal. Se centra bàsicament en la dansa que executen els tres personatges amb els braços entrellaçats. Aquesta composició central es reforça mitjançant un paisatge ric, variat i profund. El conjunt té el punt culminant en la rica garlanda que corona tota l'escena.

Amb aquesta varietat de recursos Rubens transmet una visió molt particular del tema mitològic i deixa traspuar una visió molt particular de la vida i de l’existència.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘EL DUC DE LERMA’

Les relacions de Rubens amb la cort espanyola es manifestaren en la producció de Rubens en diverses temàtiques, una de les quals va ser el retrat, treballat de maneres diferents. Un model de retrat que tindrà molt d'èxit (Velázquez el repetiria) consistia en la recuperació de l’escultura renaixentista de Verrocchio i Donatello, els quals, al seu torn, es basaven en un prototipus de l’antic Imperi romà.

En el quadre de Rubens la figura del noble militar espanyol destaca del paisatge exuberant i dels núvols, que omplen la major part de la composició; la personalitat de militar del duc de Lerma es reforça amb el fons de batalla a la part inferior.

2. ‘EL RAPTE DE LES FILLES DE LEUCIP’

El referent mitològic en aquest quadre de Rubens s’ha d'entendre des d'un punt de vista vital i al·legòric d'acord amb una interpretació correcta de la iconografia barroca. Es tracta d’una al·legoria de l’ànima humana, que és transportada al cel, cap on dirigeix la mirada una de les filles de Leucip, Hilària, mentre és presa per Càstor. És una interpretació ben personal del tema de l’èxtasi, ja treballat per Bernini en les seves escultures més destacades.

Tanmateix, aquesta obra del 1618 destaca per la rígida composició geomètrica dels contrastos i per l'antagonisme entre els diversos elements i els personatges (homes, dones i cavalls).

3. ‘AUTORETRAT AMB ISABELLA BRANDT’

Si la figura femenina és molt important en la producció de Rubens, cada una de les seves dues esposes informa de les situacions personals que l’autor reflectia en els seus retrats. En aquest quadre del 1609, Rubens està orgullós de presentar-se com un noble que centra la seva vida en dos grans ideals, l’espasa i la mà de l'esposa, Isabella Brandt. Una naturalesa exuberant embolcalla totes dues figures, que apareixen com a prototipus de vida burgesa, folgada i rica. L’elegància del vestuari (sobretot el d'ella) i dels gestos, la frondositat de l'entorn i la placidesa dels rostres són un exponent de la mentalitat de la societat flamenca de què participava plenament Rubens.