RELLEUS DE L’‘ARA PACIS’

Relleu històric. Art romà. Classicisme d’August. Segle I aC. (any 9 aC). Marbre. 11,65 m d’amplada, 10,62 m de llargada i 6 m d’alçària. Camp de Mart, Roma.

Durant l’època d’August (27 aC - 14 dC) va aparèixer el relleu històric d’origen hel·lenístic amb predomini de la tendència neoàtica de gran reminiscència clàssica. La barreja d’elements artístics i culturals grecs i romans forma l’estil anomenat Classicisme d'August, del qual l’Ara Pacis Augustae és l’exponent més perfecte.

L’Ara Pacis es va construir per ordre del Senat romà, l’any 13 aC, amb motiu del retorn victoriós de l’emperador August de les terres d’Hispània i de la Gàl·lia. Es va acabar l’any 9 aC i es va consagrar al numen de la pau; la pau que l’emperador acabava d’imposar en tot el seu Imperi i que va durar molt de temps.

Es tracta d’un recinte murat rectangular, que conté un altar per a sacrificar animals. Tot el conjunt està alçat sobre un pòdium força alt, un pedestal esglaonat, i té dues portes d’accés.

Els baixos relleus de l’altar tenen un valor extraordinari per la seva bellesa, qualitat i significació històrica. La decoració que cobria les parets interiors i exteriors es divideix en quatre grups: a) els dos frisos externs laterals decorats amb la desfilada en una processó de la família imperial i de funcionaris de l’Estat romà; b) els quatre relleus al·legòrics que flanquegen per l’exterior les dues portes o obertures; c) el sòcol extern amb roleus d’acant, i d) el fris intern amb bucranis i garlandes.

El gran fris de la processó de l’Ara Pacis ha estat comparat amb el de les panatenees dels frisos del Partenó. Tanmateix, les diferències entre tots dos són notables, tant pel que fa a la concepció, com per la intenció. Al del Partenó, els déus olímpics esperaven l’arribada de la processó del poble d’Atenes, i en el fris romà hi apareixen divinitats filosòfiques dels tres elements: Terra, Cel i Mar, tots en actitud serena perquè estan sota la Pax Augusta, però sense barrejar-se amb els humans. Al Partenó, els personatges humans no es poden identificar, no podem reconèixer ningú de l’època, com ara Pèricles o Fídies. A més, representa els ciutadans d’una polis en una manifestació cívica d’alegria i moviment, tant a cavall com a peu, però és una processó idealitzada, que no tenia data concreta, ni participants il·lustres. En canvi, al relleu romà s’hi poden reconèixer els retrats d’August, els seus parents, les dones de la família i els fills petits que serien els futurs governants. És una cerimònia que es pot datar fàcilment, la que es va celebrar per a la consagració de l’altar l’any 13 aC, i on va acudir la jerarquia més alta de l’Estat romà, no el poble de Roma. És un relleu històric i commemoratiu del naixement del mateix edifici.

L’altar té una clara finalitat commemorativa i propagandística del poder de l’Estat romà i del seu emperador August. Un poder que fa servir les al·legories mítiques dels relleus de l’altar per relacionar-se amb els fundadors mítics de Roma, Enees, Ròmul i Rem, dels quals es presenta com a digne successor.

El poder utilitza l’art per perdurar, justificar-se i glorificar-se.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. TELLUS

Un dels baixos relleus de tema al·legòric, que s’ha conservat en molt bon estat, i que flanquejava per fora una porta d’accés, representa la Terra o tellus, asseguda damunt d’una roca i acompanyada dels seus fills, fruits, animals i productes. A cada costat, s’hi representen com si gravitessin en l’espai les al·legories de l’aigua i de l’aire, personalitzades en dues nimfes, l’una muntada a cavall d’un animal marí, i l’altra, d’un cigne. El conjunt està ple de nombrosos atributs, al·lusions, referències cultes, etc. com ara el bou (la força) o les espigues i el gerro abocant líquid (la fertilitat). La influència del neoaticisme procedent de l’hel·lenisme hi és present: una escola elegant, però una mica freda i amanerada, que fa composicions de gran simetria i ritme àgil, amb molta afició per les minúcies, els detalls i el realisme. Destaquen la posició del tors i de les cames dels personatges, que donen al conjunt certa profunditat. L’ús de la tècnica dels draps mullats, tan àtica, el connecta amb el fervor pel classicisme de la Roma del segle I.

2. ELS ROLEUS

Al sòcol extern seguit hi trobem una decoració floral que té com a nucli un acant de relleu molt profund i del qual neixen florons, palmetes, flors fantàstiques i flors reals. Els raïms i els roleus s’entrellacen com en una descripció literària de l’edat d’or de la humanitat. Una edat d’or mítica que es vol identificar amb la Pax Augusta. Les fulles d’acant s’estenen per tot el fris i sota les fulles s’hi representen animals com ara serps, gripaus i rèptils. El cigne de les ales desplegades, símbol d’Apol·lo, déu protector de l’emperador, relaciona la divinitat amb l’Ara Pacis d’August per glorificar-lo. El tema del cigne es repeteix a intervals regulars per tot el recinte. Al sòcol s’hi desenvolupen espirals rítmiques, on es combinen precisió i naturalisme de detalls, un gust molt hel·lenístic.

3. LA PROCESSÓ DE LA FAMÍLIA IMPERIAL

Ocupa la part superior de les dues parets que flanquegen el recinte. La processó es dirigeix cap al sacrifici en honor del retorn d’August. Darrere el portador de la destral, que és un funcionari de l’Estat, hi ha Agripa, amb el cap tapat, símbol de la magistratura com a pontífex maximus. L’acompanya el seu fill Gai Cèsar, que li agafa la toga. Després hi ha una dona molt elegant, Lívia, coronada de llorer com el seu marit August. El seu fill gran, Tiberi, seguit d’Antònia i el seu marit, Drus, amb el vestit militar i, entre els dos, el seu fill Germànic.

El joc de llums dels plecs, la clara transparència dels cossos sota la roba i el sentit del ritme evoquen les ergastines del fris del Partenó. El ritme és cadenciós, formal i pausat. La solemnitat es ressalta amb la majestuositat de les figures i la presència dels alts funcionaris de l’Estat. Tanmateix, la identificació dels personatges no és inqüestionable, perquè el relleu està en molt mal estat de conservació i perquè l’autor tendeix a idealitzar les figures i no pas a caracteritzar-les.

La perspectiva s’utilitza amb la intenció d’establir distincions de jerarquia entre les figures, més que no pas reflectir la profunditat real de l’escena. Les personalitats més importants són en primer pla i allunyades del fons, i les que no ho són tant, estan fetes amb un relleu menys marcat i ocupen el segon pla.

El relleu narra un fet concret per mitjà d’un llenguatge formal classicista, culte i aristocràtic, que de vegades evoca el del Partenó.