RAMON CASAS: BARCELONA 1902 o LA CÀRREGA

Pintura modernista (1899). Oli sobre tela (298 x 470,5 cm). Museu del Prado, Madrid (en dipòsit al Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot).

Com a bon observador de la vida del seu temps, Casas va pintar algunes obres inspirades en fets polítics que, quan van ser exposades, van causar una forta sensació entre el públic; l'exemple més famós va ser Garrot vil (1894). De caràcter semblant pel que fa a les connotacions polítiques és La sortida de la processó de Santa Maria del Mar (1898), que fa al·lusió a un atemptat anarquista i, sobretot, Barcelona 1902, obra coneguda popularment amb el nom de La càrrega, datada el 1903, si bé sembla que va ser pintada el 1899. El quadre és de grans dimensions i impressiona tant per l'atreviment de la composició com per la suggestió del moviment. Gairebé dos terços de la tela són buits, com si, a causa de l'empenta de la policia muntada, la multitud, reculant, acabés d'abandonar l'espai del centre del quadre. El tema mostra l'enfrontament de l'autoritat del govern, representada per l'infatuat guàrdia muntat a cavall, i els treballadors. Als peus del cavall, un home, una figura presentada en escorç, caiguda en una posició sorprenent. Malgrat el títol, la pintura que fa Casas no es basa en cap fet històric concret: ni la Barcelona que pretén mostrar correspon a la veritable ciutat, ni l'escena de la vaga barcelonina de 1902 es va esdevenir de debò, ni la data que figura al peu és la data en què el quadre va ser pintat, ni l'home abatut és cap manifestant ferit. Pel que fa al significat, continua la tradició de les obres heroiques monumentals, més endavant completades pel Guernica, i adquireix una mena de significat universal transmès a través de tota la imatge.

Aquest quadre, extraordinàriament ben pintat, va permetre l'entrada de Casas al món de l'academicisme, atès que l'any 1904 va obtenir la primera medalla a Madrid. Això, juntament amb el fet que l'Estat va adquirir l'obra gairebé immediatament, ens fa pensar en el caràcter acadèmic que presentava, un aspecte que queda totalment dissimulat per l'aparença que té de denúncia social.

Una de les paradoxes de Casas és que devia pintar aquests quadres gairebé compromesos políticament, mentre feia els retrats dels seus nombrosos amics burgesos, membres de la mateixa classe social a la qual ell pertanyia.

El nombre d'obres de Casas que transmeten un missatge social evident i poderós és reduït, però juntament amb alguns dibuixos –d'anarquistes, per exemple– representen una fase de l'obra d'aquest pintor que és difícil d'explicar en el context de les seves pintures parisenques i dels retrats de la societat benestant, llevat de si les considerem pintures de la vida moderna. Siguin quines siguin les intencions o el grau de compromís polític, és evident que aquestes obres ens comuniquen una gran força i són un document d'història viva. La majoria de les seves pintures –sobretot els retrats de dones elegants– es caracteritza per un refinament general de la composició i una puixança de la pinzellada, que destaca sobre un fons pintat amb gran delicadesa, mentre que en les seves pintures de Montmartre i de la vida dels cafès, de vegades més agosarades, l'espai marcadament decantat o els elements del primer pla, tallats abruptament, recorden els efectes i recursos compositius de l'obra d'artistes com Degas.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘GARROT VIL’ (1894)

Diuen testimonis de l'època que un espectador va esvanir-se en contemplar l'esfereïdora escena reproduïda en aquesta tela, relativament petita, exposada a la Sala Parés de Barcelona. Casas va voler representar l'espectacle de circ de l'esgarrifós esdeveniment reproduït en la composició, que es basava en les execucions que hi havia hagut la tardor anterior, arran del judici seguit contra uns anarquistes. Veiem el primer pla envaït per una multitud d'homes i dones, mantinguts a distància per guàrdies civils muntats a cavall que separen la gernació del cadafal on el condemnat, tot sol, espera l'arribada dels botxins. Casas, d'acord amb el pragmatisme de la seva personalitat, copsava escenes reals, pròximes als interessos del gran públic, amb la tècnica d'una síntesi gairebé fotogràfica, que coincidia amb el concepte pictòric de Degas.

2. ‘PLEIN AIR’ (1890)

El títol ens evoca un dels trets més significatius de la pintura impressionista; es tracta, tanmateix, d'una de les peces més conegudes del modernisme català. Des d'un primer pla quasi fotogràfic, tallat per l'enquadrament, passem, en posició gairebé zigzaguejant a tall de travelling, per la cadira, la taula, la dona que mira l'home que roman al fons, fins a arribar al darrer pla del Moulin de la Galette, al fons de tot. És durant aquests anys que es comença a forjar el mite modernista de París en l'art català. L'obra va ser pintada l'any en què Casas, juntament amb Rusiñol i Utrillo, es van instal·lar al Moulin de la Galette, al barri parisenc de Montmartre.

3. ‘MADELEINE’ (1892)

Es tracta, indiscutiblement, d'un dels millors retrats de l'etapa parisenca de Casas, en el qual es manifesten les extraordinàries qualitats que posseïa l'artista per a aquest gènere pictòric. Malgrat la posició centrada de la noia, ens recorda els recursos compositius de Degas.

4. ‘RETRAT DE TERESA MESTRES DE BALADIA’ (1907)

Aquest retrat va ser guardonat amb un premi a l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de l'any 1907 i, a més, va iniciar una proposta d'Eugeni d'Ors, anomenada «Galeria de catalanes formoses».

5. ORIGINAL DEL CARTELL PUBLICITARI D'ANÍS DEL MONO (1898)

Amb aquest cartell, Casas va obtenir el primer premi d'un concurs al qual s'havien presentat cent seixanta-dos originals. Es caracteritza pel seu allunyament de les fórmules simbolistes en benefici d'unes imatges més realistes: les famoses chulas amb el mico, que al·legoritzava el producte. El fons llis substitueix els ambients florals, i les formes prerafaelites són substituïdes per un concepte plàstic sintetista de grans taques de color.

OBRES RELACIONADES

6. SANTIAGO RUSIÑOL: ‘EL BOHEMI’ O ‘RETRAT D'ERIK SATIE’ (1891)

Casas i Rusiñol havien arrelat a Montmartre i havien esdevingut uns dels millors recreadors d'aquest barri i de la seva vida bohèmia, que constituïa tot un món a part. Aviat la van donar a conèixer a Catalunya a través d'articles que anaven publicant a La Vanguardia. Els tons de Whistler i l'enfocament de Degas són ben palesos en aquesta obra.

7. PICASSO: ‘MENÚ D'ELS QUATRE GATS’ (1899)

La cerveseria Els Quatre Gats, inaugurada el 1897 i tancada el 1903, va ser un dels cenacles on es refugià l'art més innovador de la Barcelona modernista. Va ser fundada per Casas, Rusiñol, Utrillo i Romeu. El dibuix esquemàtic, antiacadèmic, de tintes planes i de composició dinàmica, recorda Toulouse-Lautrec, i té influències de l'estampa japonesa, tan de moda en els ambients parisencs de l'època.

8. LLUÏSA VIDAL: ‘RETRAT DE LA SEVA GERMANA MARTA VIDAL’

Heus aquí la primera dona catalana que va assolir el nivell de professionalitat dels pintors masculins. Va abandonar la temàtica floral, gènere habitualment conreat per les pintores, i va crear composicions amb figures pròpies de l'època. Les seves obres presenten una influència moderadament impressionista.