PIET MONDRIAN: TABLEAU II

Pintura de les primeres avantguardes (1921-1925). Neoplasticisme (39,5 x 35 cm). Col·lecció de l'Haags Gemeentemuseum, L'Haia.

Mondrian és l'exponent més important de l'abstracció geomètrica del segle XX i el model o marc de referència de gairebé tots els experiments duts a terme en aquest àmbit. Les seves aspiracions eren sublims i espirituals: lluitava contra el materialisme i estava convençut que el món es beneficiaria d'ambients abstractes purs. Les seves pintures són un punt de partida cap a una nova forma de viure.

A partir del 1917, data de la creació de De Stijl ('l'Estil') o neoplasticisme, el seu llenguatge va esdevenir completament abstracte, ordenat, al marge del natural, i es va simplificar fins a utilitzar només colors primaris –vermell, groc i blau– i colors neutres –blanc, negre i gris– en una combinació de relació de formes planes que solen disposar-se en angles rectes, com la relació més perfecta i bella, és a dir, amb la representació, en general, d'una geometria de suports rectangulars.

Es considera que el període que va del 1921 al 1925 és el més ric pel que fa a les aportacions de Mondrian. És l'etapa durant la qual va pintar Tableau II i les múltiples versions de Composició en vermell, groc i blau. La relació entre les línies –l'angle recte– és l'aspecte més important, respecte del qual s’ha de subordinar l'aplicació dels colors, perquè el color no és tan pur com la línia i es refereix a coses exteriors. Un quadre que tingui color no és del tot abstracte. El color és un fet sensorial, i la línia és un fet més racional. Qualsevol referència externa fa que l'objecte, el món exterior, continuï present en l'obra, i això s'ha de suprimir.

Mondrian, bo i eliminant les línies corbes i les diagonals, que considera desviacions, i tota classe d'elements decoratius que remetin a allò que és superflu, aconsegueix un equilibri total entre la verticalitat i l'horitzontalitat i, mitjançant totes dues, una certa versatilitat. El seu art és pur, sense tema o argument ni contaminacions de cap mena, amb evocacions a l'universal. Per a ell, molt receptiu a les ideologies teosòfiques, l'oposició entre verticals i horitzontals representa la quinta essència del ritme de la vida.

Mondrian considerava la seva pintura com una expressió metafòrica de l'harmonia universal encaminada a aconseguir ideals de bellesa perfecta. Deia que, per tal d'acostar-se a l'espiritualitat en l'art, era convenient utilitzar la realitat el mínim possible, perquè la realitat és contrària a l'espiritualitat. Així s'explica d'una manera lògica l'ús de les formes elementals.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘EL NÚVOL VERMELL’ (1908)

Aquesta tela, pertanyent a la col·lecció de l'Haags Gemeentemuseum de L'Haia, correspon a una etapa durant la qual Mondrian pintava paisatges de la seva terra nadiua, Holanda, de vegades seguint l'estil dels luministes holandesos. Va elaborar una visió molt personal del fauvisme, amb accent expressionista, cosa que també havia fet Kandinski, però amb un caràcter diferent. El canvi més radical el va experimentar arran del seu contacte amb el cubisme.

2. ‘STILL LIFE WITH GINGER POT 2’ (1912)

En aquesta obra, pertanyent també a la col·lecció de l'Haags Gemeentemuseum ja esmentada, l'autor ja ens fa evident la contradicció entre dos sistemes: el primer, sotmès a la producció d'un efecte de profunditat, i el segon, sotmès a la producció d'una divisió regular del pla. Mondrian resoldrà la contradicció esmentada a favor del segon. El color blau i verd llis del gerro, gairebé sense emmotllar, s'oposa als ocres i al gris i verd emmotllats que en cobreixen la resta. També pel que fa al color hi ha una oposició entre la zona central i la perifèrica.

3. ‘COMPOSITION 12 WITH SMALL BLUE SQUARE’ (1936-1942)

(62 x 60 cm). National Gallery del Canadà, Ottawa.

Aquí, la trama de línies s'ha complicat molt, sobretot comparada amb la que veiem a Composició II. Les bandes negres verticals, espaiades de manera desigual, es creuen amb les horitzontals, algunes de les quals són completes i altres són parcials. Els contorns no tenen una relació perfecta i mecànica. Les línies negres tanquen totalment el blau del petit rectangle.

4. BROADWAY BOOGIE-WOOGIE (1942-1943)

MOMA, Nova York.

Obra molt tardana de l'etapa novaiorquesa. Mondrian mai no va deixar d'aprofundir en els temes relacionats amb la descomposició de la superfície del quadre, tanmateix aquí notem un sentit més rítmic, més dinàmic: el pintor ha abandonat la línia negra i l'ha substituïda per franges de colors.