PEDRO DE MENA: MAGDALENA PENITENT

Escultura exempta. Barroc andalús (segona meitat del segle XVII). Fusta policromada, 1,50 m d'alçària. Museo Nacional de Escultura, Valladolid.

L'escola andalusa d'escultura barroca representa un grup d'artistes que van tenir els centres d'actuació a dues ciutats andaluses: Granada i Sevilla, a la segona de les quals van desenvolupar el seu art Juan Martínez Montañés i Juan de Mesa, mentre a Granada hi treballaven Alonso Cano i Pedro de Mena. Enfront del realisme gairebé patètic i dramàtic de l'escola castellana, es qualifica el de l'escola andalusa de clàssic, perquè és més refinat estèticament i més equilibrat a l'hora d'expressar els sentiments. Totes dues tendències, però, comparteixen la càrrega espiritual i la finalitat alliçonadora.

La figura d'Alonso Cano va ser decisiva per a Pedro de Mena, el qual de ben jove es va fer càrrec del taller del seu pare, Alonso. Alonso Cano, famós ja aleshores, el va descobrir i va demanar a De Mena que col·laborés al seu propi taller quan anés a Granada a treballar. Aquest assimilà del seu mestre un repertori molt ampli d'imatges, que posteriorment va desenvolupar d'una manera molt personal. Tanmateix, amb el temps els estils respectius van tendir a diferenciar-se. Impregna l'obra de Pedro de Mena una forta emotivitat, si bé continguda, sense excessos ni arravataments expressius; les seves obres participen d'un realisme que commou l'espectador.

Arran d'un viatge a la cort el 1663, De Mena va rebre l'encàrrec de la Companyia de Jesús de Madrid de realitzar una escultura que representés el personatge bíblic de Magdalena tot fent penitència. Segurament es va inspirar en una Magdalena atribuïda a Gregorio González (1615) per al convent de les Descalzas Reales, de Madrid. El tema és molt singular, i per bé que va tenir una certa difusió per Castella, a Andalusia, en canvi, no n'hi va haver més rèpliques que la comentada aquí.

La influència castellana s'adverteix en el tema: una figura de dona jove consumida per l'aflicció que li provoquen la pena i el penediment que pateix. Dirigeix la mirada cap al crucifix que aguanta amb una mà, mentre recolza l'altra sobre el pit per expressar dolor i angoixa. És en aquest gest on es concentra la màxima càrrega emotiva. Els cabells, dividits pel mig en dues parts per una clenxa, cauen per damunt dels pits de la figura, els recobreixen i en tapen les formes, a tall de llàgrimes d'aflicció. El terç superior, amb la cara i l'expressiu gest de les mans, contrasta amb la resta del cos, cobert d'una senzilla i austera túnica, de fulla de palma trenada, la qual, com que cau feixuga i rígida, no acusa l'anatomia de Magdalena, cosa que l'allunya de cap indici de sensualitat.

Això no obstant, s'hi deixa de banda el dramatisme que embolcallava les obres de l'escola castellana. La figura mostra una expressió equilibrada de pena en què predomina la contenció i el recolliment. El gest expressiu de l'aflicció no commou l'espectador; sense arravatament, aconsegueix impressionar-lo. No hi ha res que li distregui l'atenció del gest i de la cara, gràcies a la sobrietat palesa a tota l'obra.

Les formes són tancades i tectòniques. El tors s'inclina un pèl endavant i Magdalena fixa la mirada en el crucifix, que tanca el cercle. La mà i el peu drets tiren endavant mentre el peu esquerre es queda enrere, amb què la figura manté l'equilibri.

L'austeritat que traspua l'obra es remarca amb una suau policromia sense colors vius o intensos, com en l'escola castellana. La varietat cromàtica es limita a colors ocres i marrons. No s'hi fan servir ni el clarobscur, ni el joc de llums, ni contrastos cromàtics forts, perquè esguerrarien la sincera i commovedora expressió de pena de la figura.

A la Magdalena penitent el moviment i l'actitud concorden amb el trasbals de l'ànima. El caràcter interior del personatge queda reflectit en l'actitud i el gest. L'obra mostra una mestria genial que ha sabut adequar la forma al contingut.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. LA CARA

És el punt que concentra la màxima expressivitat. La cara, de forma ovalada i de faccions molt suaus, fines i juvenils, en què es manifesta el traç llarg de la gúbia, manifesta l'angoixa i la pena. Els llavis apareixen un mica secs; els ulls, enrogits pel plor; els músculs del coll, tensos; tot plegat contribueix a comunicar l'expressió sòbria del dolor sincer i del trasbals de la imatge. Per augmentar el realisme de la figura, l'autor fa servir el vidre per a ulls i llàgrimes.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. ‘SANT FRANCESC D'ASSÍS’

Juntament amb la Immaculada d'Alonso Cano una de les obres més transcendentals de la imatgeria barroca espanyola. Reprodueix la insòlita i miraculosa posició en què van trobar el cos del sant, tema tractat ja en la pintura del Renaixement. La importància de l'escultura està en la forma com reuneix un seguit d'efectes que combinen rigor, misticisme, dramatisme i senzillesa, amb una utilització molt limitada de la policromia. També hi queda palesat el domini de Pedro de Mena en la textura dels vestits. El Sant Francesc és la representació més elaborada de l'ascètica barroca.