PAUL GAUGUIN: PITS AMB FLORS ROGES

Pintura postimpressionista (1899). Oli sobre tela (0,90 x 0,73 m). Museu Metropolità d'Art, Nova York.

Paul Gauguin, amb la seva biografia agitada, és el prototipus de figura d'artista rebel, d'artista enfrontat a la societat burgesa materialista, davant de la qual va creure que no hi havia més opció que la fugida. Per trobar el seu món interior, l'artista va trencar amb la societat i va buscar en altres cultures no contaminades per la civilització occidental relacions socials pures, l'espiritualitat no influïda per la religió cristiana, el sentit d'una vida entroncada amb la naturalesa i els sentiments autèntics entre les persones, no condicionats pels convencionalismes socials.

L'obra Pits amb flors roges pertany a l'etapa de maduresa de l'artista que transcorre en els anys 1896-1900, a Tahití. Gauguin, malalt i aclaparat per la penúria econòmica, ha hagut de posar-se a treballar com a escrivent en una oficina estatal del govern de la colònia, a Papeete. Però torna a topar amb les mateixes hipocresies socials que va abandonar a França i que el portaran a un enfrontament amb les autoritats locals colonials. Això no obstant, i malgrat que la venda dels seus quadres a França avança a ritme molt lent, li van arribant uns diners amb què pot, finalment, satisfer els seus creditors i retirar-se novament, en una nova fugida, a la seva cabana, situada en un poblat indígena a la part occidental de l'illa. Tot al llarg de l'any 1899 i també del 1900, l'artista tornarà a pintar amb força renovada. Les composicions d'aquesta etapa de maduresa seran equilibrades i serenes, tant en la disposició dels colors i la senzillesa del plantejament, com en la significació simbòlica, característiques que poden apreciar-se a Pits amb flors roges. El color, element primordial en tota l'obra de l'artista, feia ja temps que no coincidia necessàriament amb els colors de la naturalesa: així que la terra podia ser, per exemple, blava, o un cavall, verd. Aquesta utilització no imitativa del color influirà en moviments posteriors com el fauvisme. Si bé en aquesta composició l'artista aplica el color d'una manera més tradicional, en altres obres d'aquesta mateixa etapa –El cavall verd o Aigua deliciosa, per exemple– es pot apreciar la «tècnica del color no imitatiu». En la paleta de Gauguin sobresurten el morat, el verd o el groc, que l'artista aplica sense mescles i amb una pinzellada d'influx medieval en què veiem les formes contornejades com en les vidrieres gòtiques. Malgrat que havien estat els impressionistes els qui havien demostrat que el color local no existia, ja en les vidrieres gòtiques una línia negra dividia els colors perquè cada color pogués tenir el seu valor expressiu. Gauguin compondrà, imitant la tècnica medieval, àmplies superfícies de color exaltat que es juxtaposen les unes a les altres i que tenen valor expressiu, malgrat el planisme. El plantejament compositiu de l'obra anul·la la representació de la tercera dimensió, la perspectiva, en la qual el pintor mai no va estar interessat: es tractava, per Gauguin, d'una tècnica occidental, mitificada en excés. Gauguin la substituirà per les tècniques de la pintura japonesa, plana, sense perspectiva, sense espai naturalista ni clarobscur o per les tècniques de l'art primitiu, que atorga a les formes o als colors valors simbòlics diferents dels de la tradició occidental.

El contingut del quadre és aparentment molt simple: dues noies natives són retratades portant unes flors cada una. El seu nu és innocent, la seva ingenuïtat i puresa són comparables a les de les imatges de la Verge en la tradició artística occidental. Darrere l'aparent intranscendència del tema s'amaga un cant a l'espiritualitat primitiva no impregnada dels valors judeocristians, com també s'esdevé en la gran obra que l'artista va pintar en aquests mateixos anys, D'on venim? Què som? On anem?, composició de gran format en què planteja una metàfora sobre les edats de la vida, el sentit de la vida mateixa i l'oposició entre naturalesa i raó.

L'obra de Gauguin va començar molt aviat a fascinar un públic parisenc, seduït pel que en aquelles pintures apareixia com un món paradisíac. La realitat, tanmateix, era ben diferent: Gauguin no va trobar a Tahití una societat sense contaminar pels europeus, sinó un món colonial dominat per una societat de blancs, el comportament dels quals envers els indígenes es regia per pautes de desigualtat, un model de comportament que, en certa manera, també Gauguin va adoptar. En realitat, el paradís que buscava era a l'interior de l'anhel de l'artista, i els indígenes li serviren simplement de decorat. De la mateixa manera que avui dia el màrqueting publicitari utilitza les imatges dels mars del sud com a símbol d'unes vacances lliures, les imatges de Gauguin van esdevenir aviat un paradigma visual amb què s'expressava la necessitat d'escapar-se de la realitat quotidiana del món occidental.

Això no obstant, l'interès pel primitivisme va assolir una enorme influència en l'obra d'artistes posteriors, com Picasso o els expressionistes, i l'ús lliure del color farà possible nous llenguatges plàstics com el fauvisme. L'art abstracte també s'hi va fixar, ja que va ser Gauguin qui va proclamar la superioritat del color sobre el dibuix i la força del gest creatiu, immediat i espontani. Després de Gauguin la pintura va deixar de ser un simple instrument per a la descripció de la naturalesa, i es convertí en idea, concepte o abstracció d'aquesta mateixa naturalesa.