PAUL CÉZANNE: JUGADORS DE CARTES

Pintura postimpressionista (1893). Oli sobre tela (0,97 x 1,30 m). Museu d'Orsay, París.

L'obra de Cézanne va ser el resultat d'una constant investigació, metòdica i racional, allunyada dels principis de l'impressionisme, encara que el pintor havia participat en la primera de les exposicions que va celebrar el grup el 1874, i en la tercera, del 1877. L'interès de Cézanne no anava dirigit a captar la realitat com a moment instantani, objectiu dels impressionistes, sinó la realitat estable i immutable. La seva recerca anava encaminada a l'essència de les coses, de les estructures profundes i permanents de la realitat, del que roman malgrat el canvi constant de l'aparença. Rebutjava la impressió i buscava una comprensió més profunda de la realitat. Tot i això, conservarà dels impressionistes alguns elements com, per exemple, la descomposició del color o la presentació d'objectes tallats pel marc del quadre; la seva preocupació constructiva, tanmateix, fa que els resultats el portin a la creació d'un llenguatge radicalment distint.

Els jugadors de cartes és una obra, per la temàtica, més aviat poc freqüent en la producció de l'autor, que s'inclina més sovint per les naturaleses mortes o el paisatge. Això no obstant, hi són presents tots els trets característics de Cézanne: geometrització de la realitat –que compon a base de cilindres, esferes o cons–, tractament desigual de les diferents parts del quadre, pinzellades fines però que creen superfícies àmplies, estructuració de l'espai per mitjà de zones diferenciades de color amb la finalitat de fingir la sensació de profunditat, sense necessitat d'usar la perspectiva (tècnica coneguda com la dels passages), alternança de dues gammes cromàtiques, una de freda i una de càlida, i una altra de serenitat, equilibri i harmonia que confereixen a les seves obres les característiques d'un «nou classicisme».

L'escena representada en aquesta obra capta dos camperols concentrats en una partida de naips. Encara que el pintor ha prescindit de tota expressió en els rostres, les figures expressen la seva psicologia mitjançant la forma i el color: la tensió del jugador que espera es manifesta en la forma cilíndrica del barret, cilindre que es repeteix en la màniga, en la recta del respatller de la cadira, en les pinzellades blanques de la pipa i del coll de la camisa, i en la recta de les tovalles que cauen pel seu costat. En canvi, el jugador que ha de tirar la carta, no tan tens psicològicament, està treballat amb línies més ondulants, menys rígides, i amb colors de gamma càlida davant de la gamma freda del jugador que espera la jugada. Constitueix l'eix del quadre el reflex blanc de l'ampolla, però no coincideix amb la meitat exacta; així, la composició és lleugerament asimètrica: veiem sencer el cilindre del jugador de la pipa, però la massa més solta i lluminosa de l'altre jugador surt tallada per la vora del quadre. Tampoc no s'entén, des d'un punt de vista tradicional, la disposició de la taula: es fa més estreta cap al fons i no en queden clars ni els límits ni les potes, que no són simètriques. Com és possible que, amb aquests errors voluntaris, la composició resulti tan convincent? Cézanne ha aconseguit que la representació no depengui ni de l'expressió de l'objecte representat, ni del punt de vista escollit per pintar-lo, ni de les tècniques tradicionals de representar, sinó de la mateixa pintura, dels volums i del color. Ha obert, doncs, el camí cap a la pintura pura, no sotmesa ni al tema ni a les tècniques representatives. D'aquesta obra, l'autor en va fer diverses versions a través de les quals s'adverteix l'evolució del pintor des d'un cert realisme fins a la consecució d'un llenguatge racional i constructiu nou que caracteritza la seva maduresa estilística.

La transcendència de Cézanne pel que fa a la pintura del segle XX, i especialment per al cubisme, es va posar de seguida de manifest. El 1907, un any després de la mort del pintor, es va organitzar a París una gran mostra retrospectiva de Cézanne, que va aplegar cinquanta-sis obres. Hi van acudir Picasso, Matisse i Braque. Aquest últim artista, impressionat per l'obra de Cézanne El golf de Marsella des de l'Estaque, es va traslladar a aquesta població del sud de França a fi de reprendre el mateix tema: va pintar, doncs, Paisatge a l'Estaque, una de les obres clau del cubisme.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DIVERSES VERSIONS

Reflexiu i metòdic en la feina, Cézanne va pintar diverses versions del quadre Els jugadors de cartes. Les grans diferències entre la primera versió i les altres dues són la progressiva reducció de detalls i la més gran geometrització de les formes. També s'aprecien notables variacions en la tercera respecte de la segona com, per exemple, una menor expressió dels rostres, descentrament de la composició, ruptura del cos del jugador de la dreta pel marc del quadre, aparició de la taca blanca en l'ampolla a tall d'eix de la composició, i simplificació dels detalls anecdòtics com les cartes de joc.

Els jugadors de cartes (1892). Museu Metropolità d'Art, Nova York.

Els jugadors de cartes (1892-1893). Museu Institut Courtauld, Londres.

Els jugadors de cartes (1893). Museu d'Orsay, París.