PANTEÓ

Arquitectura: temple. Art romà: període imperial, època de l’Imperi (acabat l’any 125 dC). Marbre d’Egipte, sistema d’encofrat i utilització de totxo i pedra volcànica per a la cúpula. Esfera, 43,30 m; òcul zenital, 8,92 m; gruix del mur cilíndric principal, 6 m. Roma.

Sobre l’antic emplaçament d’un temple dedicat a la Gens Júlia, que un incendi havia destruït, l’emperador Adrià va aixecar un nou temple que es va dedicar a Agripa, tal com consta en la inscripció del fris i ho corroboren els milers de totxanes utilitzades en l’edifici que porten la inscripció d’Adrià.

Seguint l’exemple dels fòrums imperials, els edificis més emblemàtics aixecats durant l’Imperi quedaven emmarcats per un espai urbanístic al qual es donava rellevància. En el cas del Panteó, el temple ocupava un dels laterals d’una plaça porticada, la qual cosa només permetia que se’n pogués observar la façana, de manera que el conjunt de l’edifici quedava amagat per la resta d’edificacions que l’envoltaven.

El Panteó és un dels edificis que representa millor la voluntat romana de crear volums amb una clara intencionalitat ideològica i política. La finalitat era donar a conèixer l’ideal imperial d’integració de tots els pobles i cultures que configuraven els seus dominis i per això s’havia destinat al culte de les principals religions de l’Imperi, sense destacar-ne protagonistes. Seguint aquest discurs ideològic, la figura de l’emperador que aixecava l’edifici era el nexe d’unió i el punt de referència per a tots els pobles que estaven sota la seva tutela. L’opció per un temple de planta circular ens indica la singularitat de l’art romà, que es vol diferenciar del grec.

Les mesures utilitzades pel conjunt circular són una mostra de la uniformitat de l’edifici. Així, tant pel que fa a l’alçat com pel que fa a la planta, es dibuixen circumferències idèntiques de 43,30 m.

La gran innovació que aporta el Panteó la constitueix el sistema de cobriment de l’edifici central, la cel·la, coberta per una immensa cúpula de les mateixes mesures que la planta, que esdevindrà un punt de referència per al futur a partir de l’Imperi bizantí.

El repte tècnic que suposa cobrir l’edifici amb aquesta immensa cúpula va obligar a assegurar els elements de suport amb un mur de 6 m de gruix que es consolida amb morter i amb arcs de maó als llocs del mur que han de suportar més pressió.

A la part central de la cúpula, un gran òcul de 9 m permet l’entrada d’una llum intensa i uniforme que il·lumina tot l’interior i que ajuda a ressaltar l’esperit que es pretén que presideixi tot l’espai interior. És la mateixa llum que volen captar posteriorment els arquitectes de les grans construccions de l’art medieval.

El model d’edifici circular i cobert amb una gran cúpula obliga els romans a vetllar molt pels elements tècnics que demostren l’alta qualitat de les seves construccions, realitzades amb materials senzills i pobres.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

El Panteó està compost per dues unitats aparentment contradictòries com són el quadrat i el cercle; s’estableix una clara síntesi entre les dues fórmules geomètriques.

El pòrtic, que segueix el model de temple grec, hauria pogut ser, per si mateix, un temple, però l’arquitecte el situa com a avantsala de l’espai principal (la cel·la), de planta circular. A l’interior d’aquest pòrtic, que descansa sobre setze columnes de marbre egipci i està decorat amb capitells d’ordre corinti, s’hi han organitzat tres naus de les quals la central –que es converteix en l’eix longitudinal de tot l’edifici– estableix el nexe d’unió amb l’element circular del temple pròpiament dit, mentre que les altres dues condueixen als nínxols que ocupaven les estàtues colossals dels emperadors August i Agripa.

L’edifici circular amb els altars dedicats a diverses divinitats de l’Imperi representa el pol oposat de l’ideal clàssic, i fa 43,30 m de diàmetre. Amb tot, no hi falten els referents grecs antics circulars com els thólos, els temples grecs de planta circular.

La distribució dels punts bàsics de càrrega de la cúpula permet que a l’interior s’hi puguin distribuir vuit nínxols que fan la funció d’altars, set dels quals se situen als extrems de les diagonals de la planta, mentre que el vuitè l’ocupa la porta d’accés. L’alternança d’aquests nínxols queda ressaltada per les formes rectangulars i les semiesfèriques.

2. ALÇAT

L’alçat del Panteó presenta dues fórmules ben diferenciades. Així, mentre al pòrtic el suport de la coberta es fa mitjançant setze columnes, de les quals vuit ocupen la part frontal i les altres vuit se situen perpendicularment a la façana i defineixen les tres naus, a la cel·la, l’alçat ve condicionat per la funció que se li destina, la de servir de suport a la gran cúpula.

A l’exterior de la part circular només unes petites cornises trenquen la monotonia del mur, mentre que al seu interior la riquesa ornamental ens fa oblidar la gran massa que hi ha al darrere. Tanmateix, el protagonisme d’aquest interior se centra en la cúpula.

3. COBERTA

La cúpula és l’autèntica protagonista del Panteó; en primer lloc, per la seva simbologia com a representació física de la volta celestial, i, en segon lloc, perquè esdevé el centre focal de tot l’espai interior. Per a la seva construcció i amb la finalitat d’alleugerir-ne el pes, es van utilitzar materials molt lleugers com pedra volcànica i materials de fang. La part interior està decorada amb cassetons que dibuixen una superfície reticular i que, degudament pintats, fan que l’interior aparegui sota la forma circular i no plana, com hauria aparentat si no hi fossin.

Un error òptic ens fa veure la cúpula com si naixés allà on comencen els cassetons, cosa que no és certa. El naixement real de la cúpula està situat més amunt d’allà on el situen els nostres ulls, ja que l’últim rengle de cassetons forma part de la verticalitat del mur i no de la curvatura de l’esfera.