PALAU DE VERSALLES

Hardouin-Mansart. Arquitectura civil del Barroc francès (1661-1715, regnat de Lluís XIV). Frontal d’uns cinc-cents metres de llargada. Versalles (prop de París).

Fins al regnat de Lluís XIII, la monarquia francesa havia residit al palau del Louvre, a París. Aquell monarca s’havia fet construir un petit edifici com a refugi de cacera, d'obra vista i de característiques senzilles. El centre era una plaça en forma de U.

En arribar al poder, Lluís XIV, el Rei Sol, va decidir traslladar la residència als afores de París perquè la seva idea del poder li demanava un palau on pogués manifestar tota l'ostentació de què volia fer gala i, alhora, on pogués acollir i controlar la noblesa. Per això, el petit palau del seu pare responia a les seves idees de política centralista i absolutista. Calia, però, ampliar aquest nucli original, tot i els consells adversos del seu ministre d’economia, Jean-Baptiste Colbert.

Les obres d’ampliació i habilitació del nou palau es portaren a terme al llarg de tres llargues etapes.

Entre el 1661 i el 1668, s'hi van afegir dues noves ales seguint l'esquema del primer edifici, incloent-hi el pati central. Aquest primer projecte respectava l'edifici anterior. Les obres, que va dirigir l'arquitecte Le Vau, responien a la voluntat del rei de fer servir el palau com a lloc de trobades amoroses amb les seves cortesanes favorites de palau.

El 1668 Lluís XIV va decidir convertir el palau en la seva residència oficial. Era el moment més àlgid del seu poder, que coincidí amb la derrota dels exèrcits espanyols i el tractat d’Aquisgrà. La nova ampliació consistí a envoltar l’antiga edificació amb dues llargues ales respectant, però, el pati central. La façana del palau mirava a ponent (sector contrari al pati) i donava als jardins, característica dels models barrocs italians, ben presents a Versalles. Aquesta façana oferia una llarga terrassa que més endavant es cobriria i donaria lloc a la famosa Galeria dels Miralls. La direcció d’aquesta nova ampliació també va anar a càrrec de Le Vau.

Un cop consolidada la idea centralista de Lluís XIV, el 1682 el monarca encarregà a Jules Hardouin-Mansart l’ampliació definitiva del palau, que acabaria tenint l’aspecte i les dimensions actuals. Es va ampliar el cos de l’edifici en direcció nord i sud amb dues llargues ales: l’ala nord, que inclouria una església, la destinarien a les dependències de la família reial, mentre que l’ala sud seria el centre administratiu i polític. A més, a l’antiga façana de ponent l’arquitecte n'hi afegí una altra i va cobrir la terrassa anterior amb profusió de decoració i miralls que miren als fastuosos jardins i que acaben de donar al conjunt l'aire ostentós i teatral que el caracteritza.

Els temes ornamentals que s’anirien afegint al palau volien reforçar el paper absolutista del monarca: escultures mitològiques, miralls, llums, marbres de colors, tapissos, mobles..., tot estava orientat cap a l’ostentació del monarca. Fins i tot el centre del palau l’ocupaven les dependències privades del rei, el qual, d’aquesta manera, es convertia en el punt de referència del palau i del regne.

Els jardins de Versalles són el complement idoni d’aquesta política i harmonitzen perfectament amb l'espai interior. Jardins, parterres, estanys, canals i boscos són els espais idonis per a festes sumptuoses i espais lúdics d'una aristocràcia emmirallada en la figura del nou monarca, el qual va establir un nou model de vida que tenia Versalles com a escenari.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. EVOLUCIÓ

Versalles té l'origen en l’edifici de cacera de Lluís XIII, el qual s'amplià entre el 1661 i el 1668 sota la direcció de Le Vau. Del 1668 al 1678 s'hi dugué a terme una segona ampliació, també dirigida per Le Vau, per envoltar la primera construcció. La tercera i definitiva ampliació, obra de Hardouin-Mansart, s'allargà del 1678 al 1700.

2. GALERIA DELS MIRALLS

Obra de Charles de Brun, té uns setanta-cinc metres de llarg per deu d’ample amb disset grans arcades que es corresponen amb altres tants miralls situats davant dels finestrals. Els miralls ajuden a escampar-hi la claror i alhora contribueixen que la sala faci la sensació de ser més gran que no és en realitat. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques al monarca i a les seves gestes militars. Completen el conjunt rics marbres de colors, bronzes i mobles així com grans llums que pengen del sostre.

3. ELS JARDINS

Lluís XIV era el Rei Sol, que il·luminava França i Europa amb el seu poder. Aquesta ideologia queda reflectida en els seus jardins, en la immensitat dels quals s'organitzava l'espai seguint els cànons dels jardins barrocs francesos. Són dividits amb una gran varietat de traçats, i hom hi troba nombroses escultures al·legòriques i edificacions escampades, entre les quals destaca el Grand Trianon.