PABLO GARGALLO: EL PROFETA

Escultura avantguardista (1933). Bronze, 2,35 m. Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

El profeta és l’obra principal de Pablo Gargallo, la qual treballà tota la vida. Se’n conserven dibuixos previs molt primerencs, del 1904. El 1926 va fer un Cap de profeta de coure que es considera el precedent d’aquesta gran peça.

Representa un home que aixeca el braç en gest desafiador i que amb la mà de l’altre aguanta un bastó. Una peça de roba que sembla una pell li cobreix el cos. El joc de corbes i contracorbes de la figura crea uns espais buits canviants i dinàmics. L’aire ha passat a formar part de l’escultura incorporant-se en la massa volumètrica, que l’alleugereix. El ferro permet combinar la làmina plana, el tub ondulat i el buit de manera que s’aconsegueixen formes cubistes i una incorporació de l’aire quasi impressionista. Tant la cara com el gest del cos, que s’eleva, són d’una gran expressivitat. Aquesta obra és un resum de tota la producció de Gargallo perquè és una peça de contingut simbolista, fa un plantejament expressionista i utilitza formes sintetitzades on els plans intersecats, els alvèols i les perforacions mostren el buit com a material escultòric; tota l’obra és dominada per un perfeccionisme d’arrel noucentista.

Gargallo va ser el primer a descobrir la configuració geomètrica de les planxes de ferro però aviat va començar a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força que va aplicar també a les arestes. Corba les plaques metàl·liques per donar-hi forma expressiva, les retalla i n’aprofita el buit que deixen. Des d’un punt de vista estilístic presenta formes que permeten de parlar d’escultura cubista però es mou dins dels plantejaments espirituals de l’expressionisme. La potència suggeridora de l’obra és admirable.

Gargallo va ser el primer escultor, cronològicament parlant, que juntament amb Picasso i Juli González va descobrir el buit escultòric. Les aportacions estilístiques de tots tres, que s’havien conegut a Barcelona i es van retrobar a París, van permetre un intercanvi de coneixements que va afavorir-los molt. Les formes geomètriques del cubisme van propiciar noves formes escultòriques de ferro, de què Gargallo i González eren grans mestres; ells dos van influir en Picasso i el van introduir en les possibilitats que tenia el treball amb ferro.

Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici artístic, va donar una nova dimensió a l’escultura simbolista en aquella època, de la qual destaquen les escultures decoratives de l’interior del Palau de la Música Catalana.

Molt aviat va evolucionar cap a altres formes escultòriques, per exemple, el noucentisme, com es pot veure en els genets i l’auriga de l’Estadi de Montjuïc. Les estades que va fer a París el van decantar, posteriorment, cap a formes més avantguardistes com ara el cubisme i l’expressionisme amb les quals ara l’identifiquen.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘RETRAT DE PICASSO’

Aquest retrat de pedra del 1913 ha esdevingut un dels més populars del geni

malagueny, segurament per l’extraordinària captació psicològica que transmet del personatge. És també un homenatge a l’amic i col·laborador amb qui Gargallo compartia l’interès per la recerca constant de noves formes artístiques.

2. ‘LA BÈSTIA DE L’HOME’

Relleu pla de bronze del 1904. Mostra la brutalitat i la força de l’home amb gran expressionisme. S’hi nota la influència de l’escultura francesa de Meunier i Rodin, que tant va incidir en la producció escultòrica dels artistes del segle XX. És també un reflex del simbolisme compromès amb la lluita social, present en altres obres com ara la sèrie de vicis i virtuts capitals.

DECORACIÓ DE L’INTERIOR DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

3. BEETHOVEN I LES VALQUÍRIES

A la dreta de l’hemicicle hi ha el bust de Beethoven i la plasmació wagneriana de les valquíries.

4. DETALL DEL FULLATGE

Un grup de donzelles amb garlandes de flors sobre les quals destaca el bust d’Anselm Clavé. Del costat arrenca un frondosíssim arbre les fulles del qual penetren al sostre de la boca de l’escenari gairebé fins a abastar la cavalcada de les valquíries. És evident l’al·lusió a Les flors de maig, famosa cançó de Clavé que arrelà profundament en el sentiment popular. És una de les manifestacions principals de l’etapa modernista i simbolista de Gargallo.