NIKÉ APTERA

 

Cal·lícrates. Temple grec. Art grec. Classicisme. Segle V aC (421-415 aC). Marbre pentèlic. Planta de 5,45 m d'ample i 8,27 m de llarg. Columnes de 4,06 m d'alçària. Acròpolis d'Atenes.

 

Aquest temple va ser encarregat a Cal·lícrates el 448 aC i es va dedicar a la deessa Atena Niké per assegurar la victòria en la defensa de l'Acròpolis, però no es va començar a construir fins al 421 aC, durant la guerra del Peloponès. La seva particular ubicació, a l'entrada del conjunt monumental i sobre un bastió, emfasitza els valors volumètrics i escultòrics d'aquest temple grec. El fet que tingui unes dimensions tan reduïdes respon al poc espai edificable que hi havia disponible en aquest lloc de l'Acròpolis, ja que molt a la vora hi havia l'ala sud dels Propileus, o entrada al recinte sagrat.

 

La construcció del temple es va basar en el sistema arquitravat, i es va fer servir l'ordre jònic amb unes petites variacions àtiques a la base de les columnes dels dos pòrtics.

 

La planta correspon a un temple amfipròstil i té variacions respecte a les parts considerades canòniques en un temple grec de l'època clàssica. A l'interior, s'hi guardava una estàtua de culte de la deessa feta de fusta i representada sense ales per evitar que la victòria marxés mai d'Atenes. D'aquí ve el seu nom, Niké Aptera o victòria sense ales.

 

Els elements decoratius es trobaven als dos frontons, que actualment han desaparegut, al fris continu que envolta la náos i a la balustrada que es va afegir el 407 aC.

 

El temple d'Atena Niké és una mostra de l'elegància i la lleugeresa de l'ordre jònic a l'època clàssica del segle V aC i de la riquesa de la seva decoració escultòrica.

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. PLANTA

 

La planta del temple d'Atena Níké correspon a la d'un temple amfipròstil perquè té els dos pòrtics situats a davant i darrere, la qual cosa li proporciona una aparença simètrica i equilibrada. Les quatre columnes jòniques que hi ha a cada pòrtic el defineixen com a temple tetràstil. La planta és rectangular, molt senzilla, però com que es va edificar sobre un espai molt reduït, s'hi van haver de fer algunes variacions, com ara la gran reducció espacial de la prònaos, a causa de la seva proximitat amb els Propileus. La náos té a les quatre cantonades unes pilastres adossades o antes. El mur posterior o occidental de la náos no té obertura, és cec; però a la part oriental hi apareixen dues pilastres exemptes, idèntiques de forma a les antes de les cantonades.

 

Planta del temple:

 

A) Nàos

 

B) Prònaos

 

C) Columnes jòniques

 

D) Antes o pilastres

 

 

 

2. PÒRTIC ORIENTAL

 

El temple està situat damunt d'un basament format per tres graons. Les columnes jòniques monolítiques són lleugeres i elegants per raó de la seva simplicitat. A la base s'hi introdueix una variant àtica pròpia de la regió: les motllures còncaves molt profundes. Els fusts amb solcs bisellats acaben en el capitell, sota un collarí decorat amb ovals. A cada costat del capitell hi ha les dues volutes o motllures. L'arquitrau no és llis, sinó que està dividit en tres franges horitzontals i el fris és una superfície contínua pels quatre costats sobre la qual hi ha la decoració escultòrica.

 

 

 

3. ELS ELEMENTS DECORATIUS

 

Al fris que envolta la náos hi havia escenes de lluites entre grecs i perses, que rememoraven la victòria hel·lènica a les guerres mèdiques, i també escenes de lluites entre grecs davant dels déus, segurament al·lusives a la guerra del Peloponès, que va transcórrer durant la construcció del temple. De fet, aquestes escenes eren una representació d'un esdeveniment històric, un tema singular en l'escultura grega.

 

En els dos frontons que han desaparegut hi devien haver les escenes de gigantomàquia i amazonomàquia.

 

Els elements decoratius més destacables són els baixos relleus de la balustrada que es va construir al voltant del temple el 407 aC. El tema que s'hi representa és el d'Atena envoltada de victòries o niké que porten trofeus o preparen animals per sacrificar-los. Es pot deduir que aquests baixos relleus corresponen a un període una mica més avançat que el classicisme de Fídies del Partenó per l'elegància dels vestits, la utilització de la tècnica dels draps mullats i la llibertat de moviment de les figures, com la que representa una niké descordant-se les sandàlies.