MONESTIR DE SANTES CREUS

Edifici religiós. Art gòtic (finals del s. XII, XIII i XIV). Pedra local. Aiguamúrcia, Alt Camp.

L'emplaçament del monestir cistercenc de Santes Creus respon a les indicacions de sant Benet per a la fundació de comunitats monàstiques del seu orde: un indret apartat, a la vora d'un curs d'aigua abundós i amb terra bona per al treball agrícola. Cap al 1150, una comunitat de monjos del Císter procedents del monestir de la Grand Selva, a Occitània, van obtenir la cessió d'uns terrenys pertanyents a la família de Montcada per a la construcció del monestir. El primer emplaçament al Vallès no els devia convenir gaire, ja que van optar finalment per establir-se en uns terrenys que es disputaven les famílies nobles de Montagut i d'Albà. El 1158 es van fixar els límits de les propietats dels monjos. Dos anys més tard, el 1160, es van iniciar les obres d'un monestir que seria independent de les poderoses diòcesis de Barcelona i Tarragona, que pretenien incorporar-lo a la seva autoritat.

El monestir anava incrementant el patrimoni amb noves donacions de nobles i amb la compra de terrenys que eren imprescindibles per al manteniment de la comunitat. Als segles XIII i XIV, la Casa Reial va establir forts lligams amb Santes Creus. És l'època en què el monestir va conèixer els anys de més esplendor religiosa, social i política, principalment sota els regnats de Pere II i Jaume II. Per la família reial i la noblesa era un privilegi que els enterressin en un indret diví, a canvi de favors i cessions territorials. L'augment del patrimoni del monestir el va convertir en una unitat de producció feudal, en què l'abat era el senyor que, a més de dirigir l'explotació de les terres, cobrava les rendes de les propietats que llogava.

La desamortització de Mendizábal va acabar amb segles de vida monàstica el 1835, ja que les terres del monestir es van vendre en subhasta pública. El monestir es va abandonar i va estar sotmès a actes vandàlics durant més d'un segle, fins que, l'any 1940, va començar la restauració de la vida monàstica a Santes Creus.

Alguns documents ens permeten establir les dates de les fases de construcció del conjunt monàstic: el 1174 es va posar la primera pedra de l'església major; el 1191 s'iniciava el dormitori; el 1211 finalitzava la construcció de l'església major; el 1302 van iniciar-se les obres del refectori i el 1313 es va posar la primera pedra del claustre del convent. Així, el monestir va passar per diverses etapes constructives que van desenvolupar diferents estils arquitectònics entre els segles XII i XIV.

Si analitzem el conjunt, observarem que el nucli principal correspon plenament al model canònic del Císter: l'església, a l'esquerra, i el claustre amb les dependències principals, a la dreta; l'absència de decoració; la sobrietat i puresa de les formes arquitectòniques i l'absis central quadrat i no semicircular de l'església; però també va iniciar una nova via de construcció amb l'ús dels arcs de diafragma apuntats al dormitori amb un sostre de fusta a manera de doble vessant; aquesta influència que s'observa a Poblet és característica de tota l'arquitectura catalana del s. XIII. Si bé no es pot parlar formalment d'un estil cistercenc definit, podem percebre un esperit constructiu comú en els monestirs d'aquest orde religiós (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges), que es manifesta en la peculiar organització del conjunt monàstic, el gust pels volums purs i l'escassa decoració. Les noves fundacions van anar perdent l'esperit cistercenc, que va desaparèixer completament a principis del s. XIV. Els monestirs del Císter van emplaçar-se a la Catalunya Nova, seguint la tendència que comportava la reconquesta dels regnes cristians: la repoblació i el conreu de terres noves.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

La planta il·lustra el recinte interior del monestir de Santes Creus, que correspon al model de monestir tipus del Císter segons les disposicions de l'abat sant Bernat. L'església se situa a l'esquerra i el claustre a la dreta; les dependències dels monjos, com el refectori i la cuina, estaven orientades cap al sud per poder rebre més llum solar; la sala capitular i el dormitori s'orientaven cap a l'est, per on surt el sol. Aquest model tenia dos punts de gran importància al voltant dels quals girava tota la vida de la comunitat: l'església i el claustre. La primera era el lloc d'oració comunitària, i el segon servia com a àmbit de lectura, meditació i relació, i comunicava les dependències entre elles: sala capitular, dormitoris, cuina, refectori, celler, scriptorium.

El recinte exterior estava format per dues places: en una hi vivien els treballadors, ferrers i obrers de la construcció, i en l'altra hi havia el palau de l'abat, l'hostatgeria i la porteria.

Els tres principis que s'apliquen a la dispositio i la compositio del monestir són el racionalisme en les estructures, la funcionalitat en la distribució de les parts del monestir i la relació orgànica entre elles. El predomini de formes geomètriques pures, els paraments llisos i regulars i la simplificació de les decoracions vegetals en capitells donen al conjunt monàstic una forta sensació d'austeriat que s'adiu amb la praxi religiosa que s'hi practica.

1 Església major

2 Cementiri

3 Claustre de l'església

4 Sala capitular

5 Claustre de la infermeria

6 Habitacions dels monjos

7 Hort

8 Capella de sant Bernat o de la Trinitat

9 Palau Reial

10 Refectori

11 Cuina

12 Celler

13 Biblioteca a la part alta

14 Dormitoris a la part alta

2. PLANTA DE L'ESGLÉSIA MAJOR

Construïda entre el 1174 i el 1211, conserva les característiques principals de les construccions del Císter. Els monjos anaven a resar en comunitat vuit vegades al dia a l'església que, orientada d'est a oest, remet a un símbol cristià: el fidel hi entra per ponent –símbol d'obscuritat i tenebra, per on es pon el sol–; després, es purifica amb aigua beneïda i es dirigeix cap a la capçalera, orientada cap a llevant, que representa la sortida del sol, la llum del món, Déu.

La planta de creu llatina té un absis rectangular i tres naus. Les tres naus i el creuer estan coberts amb voltes de creueria, si bé molt pesada i rudimentària. A l'absis hi ha cinc capelles, de les quals la central és més profunda i sobresurt en el mur. Les quatre que resten es disposen al costat del creuer, dues a cada banda. Els elements que les sostenen són pilars molt robustos de secció rectangular. Els arcs torals que separen els diferents trams de la volta reposen sobre unes mènsules o permòdols que s'adossen als pilars. Els murs són gruixuts per poder sostenir l'enorme pes de la volta.

Als pilars del creuer hi ha les tombes dels reis de la Corona, decorades amb arcs flamígers i traceria. A mà dreta de l'altar s'obre una escalinata que dóna accés al dormitori dels monjos.

Així doncs, és una planta que conserva formes i volums romànics, però que aplica un sistema de cobriment innovador, de creueria, a la Catalunya de finals del s. XII.

3. FAÇANA DE L'ESGLÉSIA MAJOR

Orientada cap a ponent, fa 27 m de base i 22 d'alçària. De les esglésies del Císter, és l'única que conserva part de la façana original, si bé ha sofert dues modificacions posteriors. La portalada és d'arc de mig punt, amb arquivoltes sense decoració, que se sostenen sobre unes columnes amb capitells ornamentats amb motius vegetals i animals. També són d'estil romànic les dues petites finestres que donen a les naus laterals. El finestral ogival és de finals del s. XIII, encara fidel als principis d'austeritat decorativa del Císter; una fidelitat que es trencaria en construir el claustre al cap de poc temps. Al final del s. XIV s'hi van afegir els merlets que donen al monestir un aspecte de fortalesa.

4. NAU CENTRAL DE L'ESGLÉSIA MAJOR

L'interior de l'església major mostra una de les aportacions del Císter a l'arquitectura catalana de finals del s. XII, la volta de creueria que cobreix les naus del temple. Una volta que, com els arcs torals que en separen els trams, està formada per nervis de secció triangular. L'interior rep la il·luminació des de diversos punts: la rosassa a la capçalera de l'església, un tret molt peculiar de Santes Creus, ja que en la resta d'esglésies se situa en les façanes; la finestra ogival de la façana, i les finestres baixes de les naus laterals i les superiors de la nau central. Els nervis de la volta no continuen fins a terra, sinó que descansen en unes mènsules o permòdols de forma triangular situats als dos costats de l'arc toral. Aquest arc baixa fins a gairebé la meitat del pilar rectangular gruixut, on descansa sobre altres permòdols de formes acanalades i de gran simplicitat decorativa.

5. SALA CAPITULAR

El capítol o sala capitular té una forma gairebé quadrada de 11,20 m ´ 11,45 m. La construcció és anterior a 1191, i s'hi accedia per la nau de llevant del claustre. Aquesta nau es va planificar d'una sola vegada i està concebuda orgànicament, com es veu a les escales, que uneixen el claustre amb el pis superior on hi ha els dormitoris dels monjos. En aquesta sala, els monjos es reunien per llegir els capítols o normes de l'orde. S'hi llegien també el martirologi i el santoral i s'hi resaven oracions monàstiques. També s'hi celebraven actes socials de la comunitat, com nomenaments i eleccions. Està coberta per nou trams de volta de creueria sostinguts per quatre columnes cilíndriques al centre, d'escassa alçària i base toscana. Els nervis, de secció circular i amb motllures, descansen també a les parets laterals sobre unes mènsules adossades al mur de forma triangular. Contrasten amb la secció rectangular dels arcs faixons i formers. A la paret del fons s'obren tres petits finestrals en forma d'arc de mig punt. L'austeritat decorativa és també notable, ja que només als capitells, de forma prismàtica, s'aprecien decoracions vegetals amb fulles d'aigua. Res no hi sobra ni resulta superflu, i les línies pures confereixen refinament i elegància a l'espai. La solució constructiva d'aquesta volta de creueria és més renovadora que la de l'església, ja que conté elements innovadors com les quatre columnes utilitzades, els blocs de pedra dels capitells –pensats per sostenir una volta d'aquesta mena– i l'ús de perfils amb motllures en els nervis dels trams.

6. EL DORMITORI I ELS ARCS DE DIAFRAGMA

Es tracta d'una nau molt espaiosa situada a la segona planta, damunt de la sala capitular i el locutori. S'hi accedeix a través del claustre o de l'església. Fa uns 45 m de longitud per 11 d'amplada i es divideix en cel·les disposades als dos costats d'un passadís central. La construcció s'inicià el 1191 i, des del punt de vista arquitectònic, potser constitueix l'aportació més valuosa a l'arquitectura medieval posterior. La solució de la coberta d'aquest espai és molt senzilla i es redueix a la utilització dels elements constructius més simples, econòmics i pràctics: arcs diafragma o arcs torals amples i apuntats, i substitució de la volta i els seus nervis per una sostrada de fusta amb dos vessants. La creació d'un espai net, ampli i unitari és el que fa innovadora aquesta solució arquitectònica que, a més, reuneix diversos avantatges que van afavorir la seva utilització en altres monestirs del Císter com el dormitori de Poblet o el celler de Vallbona de les Monges. A més, gràcies als ordes mendicants, franciscans i dominics, es va estendre per terres dels regnes de València i Mallorca. Els avantatges són l'austeritat, la senzillesa i funcionalitat i la rendibilitat econòmica, perquè és una solució barata.

7. EL CLAUSTRE DE L'ESGLÉSIA (1)

La paraula claustre procedeix del llatí claustrum, que vol dir ‘tancat’. És un pati generalment quadrangular, amb quatre naus que l'envolten i amb finestrals decorats oberts al pati. El claustre actual es va iniciar el 1313 sobre la planta d'un altre de més antic, gràcies a les donacions de la família reial, i constitueix la primer mostra del gòtic ogival a Catalunya. Aquest claustre ja s'allunya molt de l'auster estil cistercenc, que, seguint els ensenyaments de sant Bernat, prohibia les escultures; però al s. XIV ja van escolpir-se capitells amb temes molt variats i els finestrals apuntats s'omplien amb traceries.

A més, el claustre també va servir com a necròpoli per a aristòcrates, ja que la noblesa benefactora del monestir imposava que se'ls enterrés allà perquè pensaven que el recinte els conferia una dignitat especial.

Un templet de forma hexagonal cobreix un sortidor d'aigua amb un sistema de volta de creueria de sis nervis.

8. EL CLAUSTRE DE L'ESGLÉSIA (2)

Reuneix totes les característiques de l'estil gòtic, principalment la volta de creueria que recobreix els quatre costats i les finestres ogivals, amb decoració de traceria. Els arcs torals i els nervis es recolzen en mènsules adossades a la paret i sobre els pilars de capitells decorats amb motius zoològics, vegetals, heràldics, mitològics i bíblics.

Al seu voltant se situen les dependències més importants de la vida monàstica. A la nau sud s'obrien el refectori, la cuina i el calefactors, dels quals només queden les portes. Posteriorment, aquestes dependències van ser traslladades al claustre posterior de la infermeria. A la nau de l'est, les cinc portes conduïen a la capella de sant Benet, al locutori, a l'escala que porta als dormitoris, a la sala capitular i a la capella de l'Assumpció. A la nau nord, adossada a l'església, hi havia un banc per a la col·lació i dues portes d'entrada a l'església. A la nau de l'oest hi ha una porta per la qual s'accedeix al claustre des de l'exterior.