MIQUEL BLAY: ELS PRIMERS FREDS

Escultura catalana del segle XIX. Realisme (1892). Marbre. Museu d’Art Modern de Barcelona.

El conjunt escultòric el formen dues figures nues d’un vell i una nena. Estan asseguts en un banc, ell en posició frontal però amb la mirada absent o lleugerament perduda, les mans plegades damunt els genolls i les cames lleugerament separades. El vell porta barba i els cabells una mica llargs, i el seu posat és resignat. La nena té el cap reclinat al pit del vell, porta els cabells llargs i ondulats, enretirats cap al cantó esquerre, de manera que cauen sobre el cos del vell, posició que permet de veure-li la cara, orientada cap amunt, com si mirés el vell; els ulls estan tancats, però, amb un aire més aviat somniador, esperançat. Té les cames juntes i els peus de puntetes, l’un damunt de l’altre, perquè no arriben a terra. Les dues figures estan captades amb un estricte realisme com si emergissin resignades del marbre. Expressen una emotivitat que transcendeix l’anècdota narrativa per tornar-se universal. El contrast entre el realisme i l’idealisme significa la transició de l’academicisme a la modernitat escultòrica.

Blay combina el domini de la tècnica acadèmica amb la voluntat de superar el realisme merament descriptiu. Es mou entre la tradició i la introducció dels moviments d’avantguarda.

Miquel Blay va realitzar aquesta obra a Roma i l’exposà per primera vegada a Madrid, on va tenir una acollida extraordinària. Un any més tard la presentà a la Sala Parés de Barcelona, en una exposició col·lectiva del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual Blay era membre. Obtingué menció extraordinària a l’Exposició de Belles Arts del 1894. Posteriorment les escultures de Blay van anar prenent un caràcter més proper al simbolisme, com a Perseguint la il·lusió, del 1903, on es nota clarament la influència de Camille Claudel, i el modernisme. Posteriorment va experimentar un retorn al classicisme

Rodin i Meunier van exercir una gran influència sobre els escultors catalans del Cercle Artístic de Sant Lluc, la qual, però, va ser més formal que no conceptual ja que la duresa i la forta sensualitat de l’obra de Rodin no podien ser acceptades pels escultors catalans per qüestions de tipus moral, ateses les profundes conviccions religioses de tots ells.

La influència de Meunier, l’obra del qual es basava en minaires i obrers d’un naturalisme vigorós, la trobem en l’obra de Blay i Llimona, sobretot en figures masculines executades sempre en bronze, a diferència de les femenines, per a les quals empraven gairebé sempre el marbre (tal com es veu clarament en l’obra Perseguint la il·lusió, al Museu d’Art Modern de Barcelona).

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. LES TEXTURES

Es veu un gran detallisme en el tractament que l’escultor dóna a les textures de la carn de la figura del vell, de tècnica perfecta. També el cos tendre de la nena assoleix realisme, però l’expressió suavitzada i esfumada de les faccions li confereix un idealisme que contrasta amb el del vell.

2. EL BANC

No hi falta el tema floral, anecdòtic i convencional, de les fulles que s’enfilen per darrere del banc, amb la intenció d’incloure un detall natural, un ornament en un banc massa senzill i auster. Aquests detalls (llaços, floretes als cabells, etc.) són freqüents en l’obra de Blay, com si prescindir-ne fos deixar l’obra mig acabada.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

3. ‘CANÇÓ POPULAR’

Aquesta obra pertany al gènere de l’escultura decorativa, que Blay conreà amb gran qualitat. El conjunt, treballat en alt, mig i baix relleu, és situat en un angle de l’edifici del Palau de la Música Catalana i és presidit per un cavaller amb espasa i enarborant una bandera que oneja i emmarca l’escena. A sota seu hi són representats diferents grups socials, menestrals i pagesos, dones i criatures. Clou l’escena una figura de dona de cabells llargs, amb els braços oberts i el cos cobert amb un vel lleuger. L’escena és ben representativa del simbolisme i l’idealisme modernistes.