MIES VAN DER ROHE: PAVELLÓ ALEMANY

Arquitectura racionalista. Reconstrucció d’Oriol Bohigas, Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i d’altres (1981-1986). Parc de Montjuïc, Barcelona.

Aquesta obra, característica del racionalisme de l’arquitectura de les primeres avantguardes, és la més significativa que va fer Mies van der Rohe en la seva etapa europea abans d’integrar-se totalment en la societat nord-americana. Mies formava part de l’equip de professorat del Bauhaus alemany i un any més tard de la construcció del pavelló assoliria la direcció d’aquesta escola abans que la tanquessin definitivament l’any 1933.

Aquest edifici estava destinat a representar Alemanya en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, per tant és emblemàtic i representatiu d’aquell moment històric.

És un edifici petit i asimètric, situat damunt d’un podi format per vuit graons. Té una planta amb coberta plana, sostinguda per vuit pilars de suport, cruciformes i prims, d’acer cromat. S’integra a un espai exterior format per un pati i un estany. La divisió interior és feta amb envans molt senzills però situats de forma molt estudiada. Tot l’edifici és com una seqüència d’espais elegants i variats realçats pels materials emprats. El mur que envolta l’estany és rodejat d’un banc llarg de marbre travertí.

El disseny és com el d’una casa. L’edifici no té cap funció concreta, llevat de la que ell mateix representa. Això permet crear una planta lliure que arriba fins als estanyols dels patis.

Els materials emprats són de gran riquesa: ònix daurat de l’Atles amb vetes, marbre verd dels Alps i de Tirias (Grècia), lloses de marbre travertí tipus romà, vidres de color verd botella, gris rata i blanc esmerilat, acer cromat, pedra cristal·lina negra.

L’arquitectura de Mies van der Rohe és oberta, mancada de destinació funcional, i no delimita clarament el que és interior del que és exterior, on els murs de càrrega són simples pantalles que juguen a delimitar l’espai circumdant, cosa que hi dóna un caràcter d’espai polivalent. La contenció expressiva de l’estructura comporta un cura precisa pel detall ja que, per mantenir aquesta simplicitat, tots els elements han d’estar perfectament dissenyats i han d’anar molt ben coordinats entre ells.

Al pavelló no s’hi exposava res. L’exposició estava en l’edifici mateix. A l’interior el mobiliari fou dissenyat per l’arquitecte mateix.

L’edifici, ideat a la mesura humana, és despullat de tota decoració, senzill de formes i atectònic, és a dir, lleuger, essencialista, sense fer la sensació de construcció pesant. Els materials i els elements són suficients per ells mateixos a fi d’assolir un grau de bellesa propi gràcies a les formes pures i netes.

El recinte és concebut de manera que es pugui deambular lliurement tant per l’interior com per l’exterior, perquè amb prou feines es diferencien aquests dos àmbits. La durada a l'hora de construir-lo havia de ser breu ja que, com qualsevol construcció destinada a una exposició temporal, s’havia de desmantellar al cap de pocs mesos. No obstant això, va exercir molta influència en l’arquitectura del segle XX, per això el 1986, coincidint amb el centenari del naixement de Mies van der Rohe, es va reconstruir amb tota precisió.

El pavelló, amb la seva estructura minimalista, contrastava d’una manera cridanera amb les altres construccions del firal de Montjuïc, la majoria de les quals mostren un caràcter eclèctic i historicista, com el palau de Maria Cristina, obra de Puig i Cadafalch, o el Palau Nacional mateix, avui seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La font de la plaça d’Espanya, amb escultures de Miquel Blay, és una altra mostra de l’estil que dominava en aquell moment el panorama artístic català.

L’obra de Mies van der Rohe intenta unir els postulats racionalistes amb l’interès per l’espai, juntament amb un tractament rigorós dels nous materials. La seva influència en l’arquitectura de les segones avantguardes va ser decisiva. Contràriament a alguns autors racionalistes importants com ara Alvar Aalto o Le Corbusier, els quals cap al final de la seva vida van derivar cap a propostes més escultòriques en les construccions que plantejaven, amb què abandonaven el rigorós funcionalisme, Mies va continuar explorant les possibilitats minimalistes de l’estructura d’acer i la transparència de la caixa de vidre, conceptes resumits en la famosa frase «menys és més». Així es veu en la casa Farnsworth (1945-1951), però també en els grans edificis que va projectar.

Molts dels arquitectes i artistes de l’escola del Bauhaus van haver d’emigrar als Estats Units per fugir de les persecucions nazis. Les seves aportacions a l’arquitectura del país que els va acollir van ser molt rellevants. Mies van der Rohe va edificar grans gratacels com ara el famós Seagram Building de Nova York o el Lake Shore Drive, uns apartaments de Chicago. Walter Gropius, un altre integrant d’aquesta escola, exercí la docència a la Universitat de Harvard i Moholy-Nagy fundà a Chicago el New Bauhaus.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

L’horitzontalitat i la senzillesa són presents en aquesta planta de formes tan planes que quasi passen desapercebudes. El mètode essencialista de Mies van der Rohe va contribuir a crear un estil arquitectònic conegut per minimalisme.

2. VISTA EXTERIOR GENERAL

L’aigua dels dos estanyols contribueix a donar llum i transparència al conjunt. En aquesta obra s’hi poden veure ressonàncies nòrdiques i asiàtiques pel que fa a l’horitzontalitat i a la depuració de les línies.

3. VISTA DEL PAVELLÓ

La qualitat dels materials emprats i la puresa de les línies contribueixen a crear uns espais d’una plàstica molt depurada pròxima als postulats neoplasticistes.

4. INTERIOR AMB ELS SOFÀS

Cadires i canapès de disseny anomenat Barcelona. La cadira Barcelona, un dels dissenys més reeixits de Mies van der Rohe, encara avui continua vigent.

5. GEORG KOLBE: ‘DEMÀ’

És l’únic objecte figuratiu i pròpiament decoratiu del pavelló.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

6. CASA D’EDITH FARNSWORTH

Aquesta casa (1946-1951), a Plano, Illinois, era un elegant retir al costat del riu Fox, a uns cent quilòmetres de Chicago. Malgrat que la casa no li va agradar, la propietària hi va viure durant disset anys. Vuit puntals d’acer pintats de blanc aguanten les plataformes del sostre i de terra i eleven la casa al damunt d’un terreny que s’inunda fàcilment. Hi ha una plataforma desplaçada lateralment que precedeix la casa.

7. INTERIOR DE LA CASA D’EDITH FARNSWORTH

L’interior queda dividit per un sol nucli de fustes nobles que inclou la cuina i els lavabos. La sala d’estar se separa de l’habitació per un armari. Des d’un punt de vista estètic, l’han comparat a la vil·la Capra, de Palladio, per la blanca puresa de l’estructura i la senzillesa i contenció clàssiques, en un llenguatge modern, però.

8. SEAGRAM BUILDING (1)

Construït a Nova York el 1956, com tots els gratacels és un gran paral·lelepípede amb línies ascendents d’acer que en determinen l’estructura amb plafons de vidre que es repeteixen rítmicament.

9. SEAGRAM BUILDING (2)

Mies van der Rohe també hi va tenir en compte el color. En aquest cas, s’hi combina el bronze, el marbre polit i el cristall rosat, com a concessió al client.