MARIÀ FORTUNY: LA VICARIA

Pintura realista (1870). Oli sobre tela (0,60 x 0,94 m). Museu d'Art Modern, Barcelona.

Un dels gèneres pictòrics que va conrear Fortuny és el que en la seva època s'anomenava la «pintura de casacón». Hi pertany el quadre La vicaria, una de les seves obres més emblemàtiques. Es tracta d'un gènere, el de casacón, caracteritzat pel format petit dels quadres i per l'extraordinari detallisme de la realització, detallisme anomenat preciosisme en el cas de Fortuny. Els temes solen ser escenes d'un passat no gaire llunyà al seu temps, del segle XVIII; els personatges van vestits d'acord amb la moda d'aquella època i els escenaris recreen ambients luxosos i aristocràtics. El to de les obres és nostàlgic: el pintor rememora situacions, decorats i vestuaris molt del gust d'un públic, que gaudia de la recuperació d'un passat embellit per la pintura.

La vicaria va aconseguir un èxit extraordinari tant de públic com de crítica ja des del moment en què fou exposat a París, i va ser copiat o imitat en moltes ocasions. Com era característic del gènere esmentat, és una obra en què els personatges, sempre molt nombrosos i fortament contrastats entre ells, pertanyen a capes socials diferents. El pintor ens mostra uns tipus humans que es diferencien per la manera com van vestits i pel posat; uns tipus que representen la societat d'un passat no gaire remot, però que ja és mort. Així, l'artista presenta un contrast entre el grup de la dreta –uns majos i una maja–, que s'oposa a les aristocràtiques maneres del grup de personatges centrals.

El més interessant de l'obra és la gran habilitat tècnica que mostra el pintor per captar les diferents textures dels metalls, de les sedes i de les randes, així com tots els altres elements decoratius plasmats en el quadre.

Marià Fortuny va ser l'únic artista català que va obtenir un important reconeixement internacional en el segle XIX, si bé les característiques del seu llenguatge el fan molt diferent dels pintors realistes francesos. Ha estat considerat, en aquest sentit, una personalitat individual que, educat en el romanticisme, va conrear més tard un realisme molt personal, caracteritzat pel detallisme, i que es va decidir, en les composicions de l'última etapa de la seva curta vida, per una pintura ja lliure de la servitud del detallisme, encaminada a fer una síntesi de les masses cromàtiques que componen una escena i també interessada per la captació de la llum, aspecte en què s'anticipà a l'impressionisme.