LORENZO GHIBERTI: SACRIFICI D'ISAAC

Relleu (1401). Renaixement (Quattrocento). Bronze daurat (45 x 38 cm). Museu Bargello, Florència.

L'any 1401 el poderós gremi dels comerciants de llanes i draps –el Calimata– de Florència va convocar un concurs públic per decidir qui es faria càrrec de la decoració de la porta de dos cossos que havia d'anar col·locada al cantó nord del baptisteri de Sant Joan, un edifici octogonal bastit davant mateix de la catedral gòtica que havia iniciat Arnolfo di Cambio feia més de cent anys. La data i el concepte són considerats l'inici del Renaixement a Florència i a Itàlia.

En aquells moments al baptisteri ja hi havia una porta –la porta sud–, que havia esculpit en bronze el gran escultor Andrea Pisano el 1336 (uns seixanta anys enrere) i que contenia escenes del Nou Testament i episodis de la vida de la Mare de Déu, seguint una textura lobulada típicament gòtica.

Llavors, doncs, calia enllestir la segona porta. Tots els participants en el concurs s'havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l'encàrrec definitiu. El tema fixat era el sacrifici d'Isaac que havia de portar a terme el seu pare, Abraham, segons que s'explica en el Gènesi, el primer dels llibres de la Bíblia. La tècnica era la fosa en bronze, imitant la motllura exterior lobulada d'acord amb el model que havia fet servir Pisano. Segurament que el jurat devia fixar altres detalls que calia respectar, ateses les semblances i les coincidències que s'observen en els projectes presentats; val a dir, però, que aquests hipotètics detalls ens són desconeguts.

Es van presentar al concurs, entre d'altres, els escultors Donatello (1386-1446), Jacopo Della Quercia (1374-1438), Lorenzo Ghiberti (1378-1455) i Filippo Brunelleschi (1377-1446). Van quedar finalistes Ghiberti i Brunelleschi; però el guanyador va ser Ghiberti, que rebé l'encàrrec de la realització de la porta nord i, posteriorment, també de la porta est, tan perfecta, que va fer exclamar a Miquel Àngel que mereixia ser «la porta del Paradís», d'aquí el nom amb què és coneguda.

El model presentat per Ghiberti destaca pel seu naturalisme, perquè és més descriptiu en el tema i en els personatges i pel gran sentit d'equilibri de la composició: el cos d'Isaac està modelat com si es tractés d'un nou Apol·lo, i l'esquena del criat situat al peu de l'escena principal presenta un modelatge anatòmic sota el vestit, que ens recorda el tractament dels relleus grecs i romans. Així, doncs, s'hi fa clarament palès el referent clàssic.

Ghiberti no obvia cap dels detalls del relat bíblic: els personatges protagonistes –Abraham i Isaac–, l'altar del sacrifici, l'àngel que atura la mà d'Abraham just en el moment en què aquest es disposa a sacrificar el fill, el moltó, els criats, l'ase, la muntanya...

El gran escultor coneixia perfectament el món clàssic, i sens dubte que, en aquesta ocasió, es va inspirar en l'heroïna grega Ifigènia per elaborar el seu tema. Hi va afegir, a més, la interpretació al·legòrica del fet històric: la renúncia a les dimensions personals amb vista a una finalitat superior. Ghiberti ens ofereix una nova lectura del tema bíblic: deixa de banda la representació d'un drama, com hauria correspost si hagués volgut seguir fidelment el relat bíblic, i, ultrapassant el relat bíblic, evoca un ritual sacrificial arcaic. Així, converteix el personatge d'Isaac en paradigma i model de valors i d'actituds universals.

Més encara, Ghiberti fa aturar el temps, ens obliga a parar l'atenció en el paisatge que emmarca l'escena principal i deixa la resta d'elements de la narració –servents, animals...– en un segon terme. La divisió entre aquests dos mons es reforça amb una llarga diagonal que s'inicia amb la roca i que s'aferma amb la corba que dibuixa la potent figura d'Abraham i la que marca l'esquena de l'ase. Tot plegat ajuda a crear un clima d'expectació: Abraham encara no ha descarregat el cop mortal sobre el seu fill, l'àngel resta suspès en el cel, el moltó va perdut per la muntanya, Isaac no està espantat pel que és a punt d'esdevenir-li...

La composició respira un gran sentit de l'equilibri. Els personatges i els objectes ocupen el lloc adequat dins l'espai; les roques i els arbres, a més, estan resolts amb un naturalisme exquisit. Malgrat tot, el gran escultor florentí no s'amaga de presentar-nos un model clàssic que ens recorda els meravellosos relleus grecs i romans.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

OBRA RELACIONADA

1. EL MODEL DE BRUNELLESCHI PER AL CONCURS DE 1401

El treball que Brunelleschi va presentar ofereix una gran tensió, que va des de la ubicació mateixa dels personatges en l'escena fins a la seva actuació. Efectivament, el triangle compositiu dibuixat té el punt culminant en el ganivet d'Abraham, part central del tema; els tres personatges –Abraham, Isaac i l'àngel– viuen una frenètica activitat que es concentra en el cap del noi. La resta d'elements no fa altra cosa que reforçar el discurs principal.

Brunelleschi va voler manifestar la seva predilecció per la història per damunt del fenomen sobrenatural. Per això subratlla el drama, l'acció, la tensió i la vitalitat. I la història que ens narra dura ben poc mentre ens obliga a donar voltes a l'entorn de la figura d'Isaac, una figura que referma el dramatisme. El paisatge no interessa i els recursos classicistes són llunyans; es limita a citar, a presentar com qui no hi para atenció (el criat ens recorda l'escultura El nen de l'espina).

Val a dir que, en el fons i malgrat que no va guanyar el concurs, el model de Brunelleschi era més revolucionari –sobretot pel que fa al tractament del tema i de l'espai– que no pas el de Ghiberti. Constitueix, tanmateix, una nova sensibilitat per la història i per la lectura que en va fer la societat florentina.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. PORTA DEL PARADÍS DEL BAPTISTERI DE FLORÈNCIA

Anys després de dur a terme la porta nord del baptisteri de Florència, Ghiberti emprèn l'obra més important de la seva vida, una tasca que l'ocuparà durant més de vint-i-cinc anys (1425-1452). Per a aquesta obra (bronze daurat de 5,06 x 2,87 metres), prescindeix de la fórmula lobulada tradicional i distribueix l'espai en quadrats –cinc per a cada batent de porta–, inscrits en una rica ornamentació floral i figurativa –ell mateix s'hi representa en una figura de mig cos–. La diferència més notable respecte de la porta nord consisteix en el fet que, ara, són el paisatge i l'arquitectura els que tenen el protagonisme (abans el tenia la figura humana), uns elements que utilitza per aplicar-hi impressionants jocs de perspectives.

Els temes són trets del llibre del Gènesi i fan al·lusió directa al pecat original, que s'esborra amb el baptisme: el Paradís Terrenal, Noé i el diluvi, Abraham, les històries de Josep i de Moisès, la conquesta de la terra promesa, els reis David i Salomó.

Els relleus són d'una perfecció exquisida, i plasmen arquitectures i paisatges clarament escenogràfics amb vista a potenciar la línia de la perspectiva, seguint els exemples que marcava Brunelleschi: fer disminuir gradualment la mida de les figures a mesura que s'allunyen del punt de visió. Aquesta presentació fa que el mateix relleu variï segons que estigui situat a primer o a darrer pla de la composició.