LA MARE DE DÉU I L'INFANT, DE SALLENT DE SANAÜJA
Autor anònim. Escultura exempta. Art gòtic (segona meitat del
s. XIV). Alabastre policromat. 1,10 m. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC),
Barcelona.
A mitjan s. XIII, les escultures comencen a independitzar-se
de l'arquitectura i es converteixen en obres autònomes i transportables. Les
imatges de la Mare de Déu amb el Nen responen a nous sentiments religiosos i a
una nova expressió de la fe cristiana. Es tracta d'imatges de culte i de devoció
religiosa.
Les manifestacions artístiques plàstiques que es fan a
Catalunya durant els segles XIV i XV estan influïdes per dos centres artístics
europeus: França i Itàlia. Al principi del s. XIV, la plàstica catalana estava
emparentada per tradició amb França, però cap al primer terç del s. XIV
s'observa un canvi que consisteix en el progressiu abandó de la tradició
francesa per decantar-se cap a formes i propostes italianes. A finals del s.
XIV, l'art català restableix les connexions amb el francès i el flamenc. El més
original de l'art català de la baixa edat mitjana és la síntesi de formes
d'origen europeu divers per formular propostes originals i innovadores.
Tot i que sempre s'ha afirmat que aquesta imatge prové de
Sallent de Sanaüja, a la comarca de la Segarra, no se sap res del seu
emplaçament original ni del context en què fou creada.
Aquesta estàtua representa la Mare de Déu dempeus amb el Nen.
L'Infant sosté un colom a la mà.
Realitzada sobre alabastre, conserva en les vestidures restes
de policromia blava, i de vermella en les carnacions.
Les seves qualitats estètiques més notables són la serena
idealització del rostre i les proporcions de la figura esveltes i elegants. La
inclinació del cos de la Mare de Déu o hanchement contribueix també a
l'equilibri que transmet el grup gràcies a la suavitat i elegància que descriu
la curvatura. La postura, relaxada i molt natural, s'allunya d'altres de més
exagerades emprades pel gòtic final. La posició elevada del Nen i la curvatura
en S del cos de Maria són compensades pel devessall de plecs del mantell,
representat separadament de la banda esquerra del cos. L'encreuament del mantell
sobre el pit en diagonal i en la mateixa direcció que la línia descrita per la
cama estesa del Nen i la mà de Maria, o el braç de l'Infant cap al pit de la
mare, accentuen l'efecte compensatori i creen una marcada direccionalitat en el
grup.
La sinuosa imatge de la Mare de Déu ens apropa al naturalisme
i a una estètica més relacionada amb els sentits que amb la raó. Les proporcions
de Maria, els gestos humanitzats dels dos personatges i la caiguda lliure i
solta dels plecs són altres detalls que reflecteixen la progressió cap al
naturalisme en l'escultura gòtica. El grup transmet dolçor, gust per la vida i
és l'expressió de l'amor entre mare i fill.
Aquesta humanització dels personatges es manifesta en petits
detalls que denoten la comunicació i l'afecte entre tots dos: la mà de la Mare
de Déu ja no sosté un ceptre o un símbol de poder com reflectia l'estatuària
romànica de tema marià, sinó que acaricia suaument el peu del seu fill. D'altra
banda, el Nen Jesús fa lliscar tímidament la punta dels dits pels plecs dels
vestits de la seva mare.
Aquesta escultura data de la segona meitat del s. XIV, quan
l'escultura gòtica catalana havia sintetitzat les conseqüències derivades de la
influència de l'art francès i italià, i havia creat una escola amb un llenguatge
propi. La suavitat del modelat, el recurs del contrapposto i l'idealitzat
realisme del rostre ens remeten a models italians, potser de Nino Pisano. Pel
que fa a la influència francesa, es relaciona més amb l'àmbit de la França
meridional que amb les marededéus franceses del Nord, que adopten actituds més
amanerades i que solen portar un ceptre o una branca florida a la mà dreta. Es
pensa que l'autor anònim devia treballar en l'àmbit de l'escola de Tolosa, de la
qual reprèn la manera de creuar el mantell per damunt del pit. Es tracta d'un
autor de la França meridional, connectada a Itàlia a través de la influència de
la cort papal d'Avinyó.
