LA MARE DE DÉU DE GER

Escultura exempta religiosa. Art romànic. Edat mitjana (s. XII). Fusta d’àlber. 0,52 m d’alçària. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

Es tracta d’una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant assegut al seu genoll esquerre com si es tractés d’un suport material, i és originària de la població de Ger (Cerdanya).

La Mare de Déu va vestida amb un mantell de color vermell que li cobreix el cos i el cap, a sota del qual es pot observar una túnica de color verd. La tècnica de pintura és la de pintura al tremp. La figura de l’Infant vesteix túnica i mantell creuat damunt del seu pit; la seva mà dreta està en actitud de beneir, mentre que amb la mà esquerra aguanta un llibre obert.

L’escultura es conserva en bastant bon estat tot i que les figures han perdut les respectives corones que devien portar originàriament, la qual cosa els atorga avui un caràcter molt més humà del que devien tenir al seu origen.

Les figures de la Mare i de l’Infant estan en una actitud hieràtica, realçat per la seva composició de frontalitat, i destaca la figura de la Mare, que segueix l’esquema iconogràfic habitual a l’època: sedes sapientiae (‘seu de la saviesa’), mare protectora i portadora biològica de Crist, a qui protegeix i presenta. Aquest model es repeteix en molts altres exemplars que es conserven als principals museus romànics de Catalunya (Vic, Solsona, Girona).

Al s. XII s’havia estès per Occident l’heretgia càtara, procedent d’Orient i que alguns croats que tornaven de les campanyes militars i religioses d’Orient van estendre per molts territoris europeus. Un dels centres on va arrelar amb més força és l’àrea pirinenca (vessant nord i sud), sobretot a la Catalunya Nord i a les zones de muntanya dels Pirineus.

La doctrina càtara, entre altres dogmes, negava la naturalesa humana i divina de Jesús, a qui considerava com un simple missatger de Déu –com si es tractés d’un àngel–, i creia que la seva missió era ensenyar el camí de la salvació als humans.

A mitjan s. XII l’Església realitza una campanya intensa –a tots els àmbits, cultural, religiós, polític– per tal de fer front a l’heretgia que, entre altres repercussions, posava en perill l’hegemonia de l’Església i del poder temporal dels prínceps.

A causa, doncs, d'aquestes premisses històriques, calia revaloritzar la figura de la Mare de Déu com a mare, com a portadora de Jesús i com a intercessora amb la divinitat. I comencen a proliferar a les nostres àrees la figura de la Mare i de l’Infant formant una unitat física i teològica.

Els grans centres catedralicis i els monestirs més importants podien disposar, gràcies al seu poder econòmic, d’imatges de tota mena –de Crist a la creu, de la Mare de Déu, del davallament de la creu– produïdes amb metalls preciosos. Però els nuclis camperols només podien disposar d’imatges fetes amb fusta que sovint pretenien ser una còpia d’aquelles.

El seu lloc natural d’ubicació era sota un edícul o baldaquí que accentuava el seu protagonisme en els indrets més destacats de l’església acompanyant visualment la predicació que realitzaria el capellà.

A finals del s. XII i principis del s. XIII aquest nucli dogmàtic original es va anar ampliant amb detalls sobre la vida de la Mare de Déu, relats que, moltes vegades buscaven la seva referència en llibres no canònics –no acceptats oficialment per l’Església– i relats que eren fruit de la imaginació popular. Aquesta tipologia més primitiva, però, respon a un moment de la pietat del poble, més simple, esquemàtic i doctrinal, resultat d’uns moments en què la didàctica romànica es fonamentava en les veritats teològiques més bàsiques del dogma catòlic.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. ELS DOS CAPS

L’expressivitat de l’escultura romànica centra la seva atenció en aquells aspectes que són suport d’un determinat missatge doctrinal. No s’interessa per les anècdotes ni pels elements explicatius que podrien distreure l’atenció de la veritat substancial que es pretén difondre.

La Mare de Déu i l’Infant parlen i es comuniquen des de la seva posició frontal, on els seus ulls prenen un protagonisme destacat que reforça l’intent de comunicació amb el fidel, així com una presentació del cos humà que destaca per la seva expressió serena i beatífica, símbols d’aquella actitud salvadora que volen comunicar.

OBRA RELACIONADA

2. ABSIS DE SANTA MARIA DE TAÜLL

La temàtica mariana acostuma també a ocupar el lloc de més presència en algunes esglésies romàniques. El cas més emblemàtic és el de l’església parroquial del poble de Taüll, obra del mateix grup d’artesans que pintaven amb la tècnica del fresc les pintures de Sant Climent, també a Taüll.

La presència de la Mare i el Fill ocupen la part superior i central de l’absis, envoltats per la màndorla, senyal de santedat, amb la companyia dels tres Reis, que ofrenen els seus presents a l’Infant, seguint el relat de l'Evangeli. En el registre inferior, un grup de sants acompanyen el discurs doctrinal del conjunt.

Amb petites variants formals, la pintura de Santa Maria s’ajusta al model estàndard de representar la figura de la Mare de Déu com a suport material de l’Infant, asseguda damunt d’un seient que vol imitar aquells que utilitzaven els nobles i les altes jerarquies eclesiàstiques.