LA CATEDRAL DE LLEÓ

Mestre Enrique i Juan Pérez. Edifici de culte religiós. Art gòtic (1255-1296). Pedra. 108 m de llarg, 44 m d'ample i 32,90 m d'alt. Lleó, Espanya.

La ciutat de Lleó es troba en el camí de Santiago que conduïa a Compostel·la, on es guardava la relíquia del sant apòstol. Entre els segles XIV i XV el camí va viure el seu període més pròsper: hi passaven pelegrins arribats de tots els indrets del món cristià. La ruta compostel·lana no era només un punt de referència polític i religiós per als regnes cristians de la península Ibèrica en la lluita contra els regnes de taifes musulmans, sinó també font de prosperitat econòmica per als pobles i ciutats pels quals transcorria. Per aquesta via entraven a Castella i Lleó els corrents culturals, artístics i de coneixement procedents d'Europa, com primer les influències de Cluny i, posteriorment, de l'Île de France.

Lleó comptava al s. XIII amb uns tres mil habitants que vivien en el perímetre romà de l'antiga Legio VII. Al llarg del segle, va anar creixent fora de la muralla romana el burg nou, a l'empara d'un mercat reial que se celebrava amb la presència de nombrosos estrangers que arribaven a la ciutat i s'hi quedaven per dedicar-se a activitats artesanals i mercantils. També hi havia un bon nombre d'asturs, mossàrabs i jueus. Convertida en capital del regne asturlleonès al s. X, ho continuà sent fins que al s. XIII, l'any 1230, es va portar a terme la unió dels regnes de Castella i Lleó. Lleó no era un lloc de coronació de reis, ni de l'enterrament de cap sant nacional, ni tampoc no custodiava relíquies, però va voler expressar la prosperitat i el desenvolupament urbà de què gaudia amb la construcció d'una catedral.

El 1255 van començar les obres sota el mecenatge del bisbe Martín Fernández i del rei Alfons X el Savi. La catedral constitueix un moment clau en el procés d'assimilació del gòtic francès a Castella i és l'exemple més representatiu de la seva adaptació a càrrec de mestres castellans. Els models es prenen d'edificis reals: la planta del cor recorda la de la catedral de Reims; la façana occidental i les dels braços del creuer, flanquejats per torres que no estan unides al cos de les naus altes, segueixen el model de les façanes del transsepte de Saint Denis. L'extrema finor d'articulació del parament interior i les grans finestres de traceria també es remunten a Reims. La forma dels pilars sorgeix de la unió entre el pilar fasciculat de Reims i el feix de bordons de Saint Denis. Malgrat que la seva construcció va durar gairebé dos-cents anys, l'església té un gran sentit unitari; va ser planificada en temps del seu mestre d'obres, mestre Enrique, seguint els models de Reims, Chartres i Amiens, i el seu pla va ser respectat pels successius mestres d'obres.

Però la catedral destaca pels vitralls policromats dels finestrals, la reduïda superfície dels seus murs i per les solucions tècniques com l'alçada dels pilars o el punt d'arrencada de les seves voltes (uns quatre metres per damunt dels finestrals), que li proporcionen una sensació de lleugeresa i d'esveltesa inimitable.

Lleó reuneix el conjunt escultòric més ampli del s. XIII castellà, però no és tan homogeni com el de Burgos. A la portalada sud es representa el tema del Judici Final. Les estàtues de les pilastres de l’avantcòs i de la portalada sud del creuer són formalment menys originals. En les figures, de proporcions esveltes, sense tensions, d'ulls lleugerament en forma d'ametlla, es fa referència a models francesos d'Amiens. Destaca la Mare de Déu blanca del trencallums de la portalada occidental, un exemple del naturalisme progressiu que es va difondre en l'art de la baixa edat mitjana.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

La planta de l'edifici correspon al model basilical cruciforme, i la seva regularitat permet veure clarament com es disposen les parts. Està formada per un creuer de tres naus amb cinc trams fins a arribar al transsepte. Les naus laterals són la meitat d'amples que la nau central, i la seva alçària de 7 m contrasta amb els 13 m de la central. A la façana central i als dos costats del primer tram s'observa la base quadrada de dues torres campanar. Darrere del creuer s'obre un ampli transsepte dividit transversalment en quatre trams amb un doble deambulatori i cinc naus; a la part central hi ha el recinte tancat del cor que interromp la visió interior del temple a l'espectador, una característica de l'aplicació del gòtic castellà. En la zona intermèdia del transsepte s'aprecien quatre grans pilars fasciculats, units per arcs ogivals que formen un rectangle de 12 ´ 13 m, cobert amb una àmplia volta de creueria.

Finalment, a la capçalera es disposen cinc capelles de 8 m d'amplada, radials i poligonals que s'obren a una girola o deambulatori que es divideix en cinc trams trapezoïdals. L'organització de la capçalera recorda la de Reims per la hipertròfia o desenvolupament exagerat.

2. FAÇANA OCCIDENTAL

La façana oest, que conté un triple pòrtic sortint, s'inspira en la dels braços del creuer de Chartres. En l'interior d'aquests profunds pòrtics s'allotgen les portades que constitueixen el principal element decoratiu del temple. Cada porta del pòrtic dóna accés a una nau de la catedral i, per tant, s'estableix una correspondència entre l'espai interior i l'exterior. Sobre aquest pòrtic, que recorda un arc de triomf, s'estenen quatre finestrals amb traceria fina. Una cornisa els separa de l'espai de la rosassa, emmarcat per un arc ogival de gran efecte decoratiu. Una decoració vegetal calada dóna pas al frontó, flanquejat per pinacles gruixuts. Les torres campanar, que estan acabades asimètricament, se situen separades del cos de la façana i no s'engloben en l'estructura.

3. EL PARAMENT ALÇAT INTERIOR

En aquesta imatge del parament interior de la nau central de Lleó pot observar-se la seva organització diàfana.

El claristori és un dels elements més originals; aquest cos alt d'obertures deixa entrar tota la llum exterior i presenta una decoració innovadora: els mainells o columnetes interiors dels finestrals superiors dibuixen unes formes arquejades o llancetes apuntades en les quals s'inscriuen unes vidrieres coronades per tres rosasses que formen una traceria preciosista.

A continuació, el trifori està format per una tribuna composta per dues finestres ogivals, emmarcades per dues de més petites, una a cada banda de les anteriors. Aquesta ordenació permet que l'interior sigui molt clar, ja que la galeria que recorre la tribuna per l'interior rep la llum de l'exterior a través d'altres vidrieres. Pel que fa al trifori, Lleó ens recorda Amiens pel buidatge d'aquest element, la qual cosa en fa una nova entrada de llum tamisada.

Les arcades inferiors es componen d'arcs formers apuntats i amb motllures, que van a parar sobre uns capitells, decorats amb motius naturalistes, d'alts pilars fasciculars amb feixos de bordons. Des de la part baixa d'aquests pilars, un conjunt de tres columnes que enllacen amb els arcs torals i els nervis de la coberta central a uns 13 m d'alçada, s'eleven fins a la volta de creueria quadripartida. Les naus laterals en primer i darrer pla de la fotografia arriben als 7 m d'alçària i també es recobreixen amb una volta de creueria quadripartida.

Encara que la nau central no és excepcionalment elevada, destaca per l'esveltesa i l'elegància; l'absència gairebé absoluta de decoració reforça la sensació d'amplitud en l'espai interior i reforça el sentit ascensional de la nau. La verticalitat es marca amb els arcs ogivals i els feixos de tres columnes que connecten el sòl amb la volta.

4. LA PORTALADA DEL JUDICI FINAL

A Lleó es detecten influències d'Amiens i de Reims, cosa que reforça l'estil eclèctic de la catedral. La portalada del Judici Final es va finalitzar cap al 1270 i està situada en un lloc adequat, als peus de la catedral. En són autors dos mestres, un dels quals se sap que ja havia treballat en la porta de la Coroneria; l'altre, més difícil de localitzar, té un estil molt personal i expressiu. Al primer corresponen la Mare de Déu, sant Joan i un àngel del timpà; al segon, la figura del Crist i un altre àngel, a més de la llinda.

El timpà es divideix en tres registres: l'inferior, una llinda de composició molt animada, si bé també molt canònica, representa el pes de les ànimes, o psicòstasi, al centre; els càstigs de l'infern, a la dreta; i els benaventurats, al centre; l'intermedi, en què es representa el Crist en majestat, flanquejat per àngels, i el superior amb dos àngels que, agenollats sobre el baldaquí per adaptar-se al marc arquitectònic, sostenen la corona de Jesucrist.

Les estàtues de les pilastres són menys originals i s'acosten molt als models francesos de dos decennis enrere en les proporcions esveltes, la falta de tensió i la indumentària. Al trencallums, contrasta la imatge de la Mare de Déu Blanca, que ja conté l'humanisme i el naturalisme posteriors de l'escultura gòtica.

5. LA MAREDEDÉU BLANCA

Aquesta peça del s. XIII ha estat atribuïda a un deixeble del mestre escultor d'Amiens, que després va treballar a la catedral de Burgos en el portal de la Coroneria i el claustre. La imatge està sobre una peanya i sota un baldaquí decorat, com ja hem vist en les portades de les catedrals franceses de Chartres o de Reims. És una figura exempta que representa mare i fill, entre els quals encara no s'estableix comunicació mútua, com succeeix en anys posteriors, sinó que estan en actitud de beneir. A pesar d'això, la Mare de Déu ja no és el tron de Déu, tal com es representava en el romànic. Les formes romàniques s'han abandonat del tot. Aquí, l'actitud és més humana i gestual. Els rostres estan caracteritzats i són individuals, i tenen l'expressió del somriure que trobem en l'Anunciació de la catedral de Reims. S'ha abandonat la rigidesa romànica i s'han fet grans avenços en el naturalisme i la corporeïtat de la Mare de Déu i el Nen, que originalment estaven decorats amb una policromia que s'ha perdut. Els plecs del vestit deixen de ser simètrics per assolir un gran sentit del volum gràcies a l'efecte de la llum i les ombres.