LA CATEDRAL DE CHARTRES

Edifici de culte religiós. Art gòtic (1195-1220). Pedra. 130,20 m de llarg, 64,00 m d'ample i 32,90 m d'alt. Chartres, França.

La catedral de Chartres es va construir durant un període de temps molt breu, uns vint-i-cinc anys, per la qual cosa constitueix un conjunt de gran unitat estilística. Va edificar-se sobre els fonaments de la catedral romànica que va ser devastada per un incendi el 1194 i que era un emplaçament pròsper en una zona econòmicament activa a causa dels excedents del sector agrícola que permetien un comerç actiu i fluid. Chartres es va convertir en un gran centre mercantil, que celebrava a l'any quatre fires amb motiu de les grans festes anuals dedicades a la Mare de Déu. La reconstrucció va ser subvencionada per la monarquia dels Capets, la seu episcopal de Chartres i els poderosos gremis de la ciutat.

Després de l'incendi només es van conservar la façana occidental, o Pòrtic Reial, la torre sud de forma octogonal i la base de la torre nord. D'estil gòtic flamíger de 1507 és la fletxa nord que contrasta amb l'austeritat de la seva base i l'esveltesa de la fletxa sud.

Chartres és clau en l'evolució del gòtic francès; continuadora dels avenços tècnics de les catedrals de Laon, Noyon i Notre-Dame de París (1160); les seves aportacions i novetats tècniques i estructurals van ser adoptades posteriorment per grans catedrals del s. XIII com Reims, Amiens i Beauvais.

En l'edifici, destaca l'aplicació d'un cànon de proporcions entre els elements de la planta i l'alçat, que afecta des de la concepció general fins al més petit detall decoratiu. La base fonamental d'aquesta proporció rau en la geometria: els mestres d'obres feien servir com a mòdul o unitat de mesura el polígon regular o el quadrat (proporció ad quadratum).

L'espai intern es defineix per dues directrius espacials: la verticalitat i la longitud cap a la capçalera. La primera és originada per les dimensions de l'església, tres vegades més alta que ampla; així i tot, es reforça amb el moviment ascensional dels bordons, que s'alcen des de terra fins a la volta. La segona s'aconsegueix en crear un ritme accelerat dels pilars uniformes, que conflueixen en la capçalera. L'entrada de llum acolorida a través de les vidrieres transforma l'espai interior i crea un ambient de dimensions no naturals, de gran contingut espiritual i simbòlic; la llum i les proporcions ajuden a recrear en la catedral gòtica la ciutat de Déu sobre la terra, la Jerusalem celestial.

Els elements decoratius se centren en les escultures de les portades i els vitralls del temple. Aquestes imatges fan una funció didàctica per als fidels, i per això es parla de les catedrals gòtiques com de bíblies fetes de pedra. En les portades es desenvolupa el programa iconogràfic de l'escola episcopal de Chartres: a) la representació de la glòria de Crist Salvador i el Tetramorf en la Portalada Reial o occidental; b) els temes marians de la Visitació, l'Anunciació i la Presentació de Jesús a la portalada nord, i c) el Judici Final a la portalada sud. En les arquivoltes hi ha representats àngels, filòsofs i les arts liberals. A la rosassa reapareixen en vitralls els temes marians que ja han aparegut a la portalada nord.

La catedral de Chartres va marcar un punt d'inflexió en el gòtic francès. Inicia un període de plenitud tècnica, compositiva i d'esplendor de l'època clàssica de l'estil gòtic, que es va consolidar en les catedrals del segle XIII.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

La catedral de Chartres té una planta basilical cruciforme. La componen tres naus, de les quals la central fa el doble que les laterals: es divideixen en sis trams. Passat el transsepte hi ha el cor, format per cinc naus de tres trams, que continuen amb un doble deambulatori o girola que dóna forma a la capçalera o absis, que es divideix en set trams poligonals irregulars; aquesta disposició l'establia la necessitat d'oferir a les vidrieres superfícies planes en les quals desenvolupar-se. El transsepte, de tres naus, connecta les portades sud i nord, que sobresurten dalt d'una escalinata. La portalada principal o Pòrtic Reial la flanquegen dues torres de base quadrada. La coberta utilitzada per a les naus és la volta de creueria quadripartida. Hi destaca la secció dels contraforts exteriors i la dels pilars fasciculats a l'interior del temple.

A. Absis amb capelles radials.

B. Deambulatori o girola doble.

C. Creuer.

D. Transsepte.

E. Portalada lateral sud sobre l'escalinata.

F. Nau central.

G. Tram.

H. Torre campanar.

I. Portalada principal oest.

J. Cor.

2. ALÇAT INTERIOR

En l'alçat interior del temple s'observen les principals aportacions tècniques i estilístiques de Chartres en l'evolució del gòtic a França, que van ser emprades per les catedrals franceses del s. XIII.

1. L'organització de les tres naus és molt innovadora: la nau central és molt més alta que les laterals. Els nervis de les voltes i els arcs que separen els trams són ogivals.

2. L'alçat interior presenta només tres nivells (les arcades, el trifori i els finestrals) en haver estat suprimida la tribuna, el quart nivell de les catedrals anteriors.

3. Els elements de suport interiors deixen de ser columnes i pilars disposats alternament per convertir-se en el pilar fasciculat, que consisteix en un nucli central gruixut rodejat de quatre elements més prims arrodonits.

4. La substitució de la volta de creueria sexapartida del s. XII per la quadripartida rectangular més adequada als nous elements de suport, els pilars fasciculats.

5. La desaparició dels murs interiors, substituïts per grans vitralls de colors, permet l'entrada de la llum acolorida que proporciona un ambient d'espiritualitat interior.

3. AXONOMETRIA I VOCABULARI TÈCNIC

1. Nau

Espai interior disposat de manera longitudinal, que segueix l'eix principal de l'edifici. En el gòtic és més ampla i alta que les laterals. Aquests espais es poden dividir atenent l'estructura de la coberta i els seus elements de suport en trams.

2. Trifori

Passadís estret o galeria, situat sobre la nau lateral i obert mitjançant una sèrie de finestres a la nau central.

3. Pilar fasciculat

Element de suport de la catedral gòtica, format per un nucli central gruixut, rodejat d’uns bordons o feixos que es prolonguen cap als nervis de la coberta.

4. Volta de creueria

És la que té una estructura composta per dos o més arcs ogivals, també anomenats nervis, que es creuen en diagonal, en una clau central comuna, l'espai dels quals es cobreix amb plementeria.

5. Arcbotants

Arc rampant que transmet la càrrega de la volta a un contrafort exterior. És típic de l'estil gòtic. La concepció dels arcbotants és molt innovadora, ja que únicament compleixen la funció de sostenir la coberta voltada i de transmetre'n la càrrega cap als contraforts.

6. Contraforts

Construcció exterior adossada al mur que es fa servir per reforçar-lo o per contrarestar les càrregues de la volta. Tenen forma de pilar quadrangular i van reduint la mida a mesura que s'apropen a terra.

7. Vitralls

Bastidor format per vidres policromats, soldats amb tires de plom. La seva funció és doble: d'una banda, tanca l'espai i el defineix, i el protegeix de l'exterior i, de l'altra, l'il·lumina en permetre el pas de la llum. En el gòtic, el mur desapareix i, per tant, també ho fan les pintures murals. A més, crea un ambient no natural, simbòlic i espiritual.

4. FAÇANA OCCIDENTAL

Va salvar-se de l'incendi, per la qual cosa els seus trets estilístics no coincideixen amb els de la catedral construïda posteriorment. Es compon de dues torres campanar rematades, de forma i alçada diferents, i que flanquegen la portalada. Aquesta es compon de les tres arcades, d'estil encara romànic. A la central hi ha la Portalada Reial. A continuació, un trifori amb tres obertures amb vitralls. Damunt s'hi va construir, després de l'incendi, la gran rosassa central, a la qual, per damunt, se cenyeix la galeria reial. La rosassa té una estructura interna constituïda per cercles concèntrics, segons cànons geomètrics. Les portades posen de manifest a l'exterior l'alçària més gran de la central respecte de les laterals.

5. ARCBOTANTS I CONTRAFORTS

Arcbotants i contraforts constitueixen els principals elements de suport exteriors del gòtic francès. El pes de la volta es descarrega cap a terra mitjançant un sistema molt innovador que assoleix molta importància a Chartres. Arcbotants i contraforts formen un esquelet extern de l'edifici que suporta les càrregues de l'interior i les condueix cap a terra, la qual cosa permet que el mur es pugui convertir en una gran obertura que es recobreix amb vitralls que tamisen la llum i, per tant, deixa de ser l'element principal de suport de l'edifici, com passava en el romànic. Els contraforts ofereixen uns volums molt plàstics gràcies a l'esglaonament de les seves masses, emfasitzat per totes les motllures. En el sistema d'arcbotants se n'observa dos d'inferiors –els originals– units per columnes molt primes, si bé van quedar una mica desvirtuats en construir-s'hi damunt, per una suposada falta de suport, un arcbotant més. S'observa també la diferència d'alçada de la nau central recoberta amb bronze verd i la de la nau lateral en primer terme a l'altura de la barana.

6. ELS ELEMENTS DECORATIUS: LES ESTÀTUES COLUMNES

Aquestes estàtues columnes representen figures de reis i reines de l'antiguitat del pòrtic oest, adossades a la columna. Tot i que estan fetes en alt relleu, encara són subsidiàries de l'arquitectura, per la seva verticalitat i rigidesa. Els braços enganxats al cos, les cames paral·leles, els peus cap avall, els vestits que cauen verticals i paral·lels, evoquen el fust de les columnes clàssiques. Aquestes figures estilitzen i alleugereixen la façana del pòrtic i estan perfectament limitades pel pedestal i la portalera superior, la qual cosa les integra més en l'arquitectura. Hi ha variants en els gestos, les expressions, els vestits i els plecs. Cada figura està individualitzada per una acurada caracterització. Gràcies a aquesta innovació de l'estàtua columna, l'escultura de les portades monumentals s'allibera de la subjecció al marc arquitectònic, típica del romànic.

7. LA PORTALADA REIAL

A Chartres es desenvolupa un clar programa iconogràfic a la Portalada Reial de la façana occidental (1145-1155). Al timpà es representa, sobre una peanya, la Maiestas Domini o el Crist en la seva glòria envoltat per la màndorla o ametlla mística, símbol de la immortalitat. La mà dreta fa el gest de la benedicció, mentre que l'esquerra sosté sobre el genoll el llibre dels Evangelis. Al costat es representa el Tetramorf, la imatge simbòlica dels quatre evangelistes mitjançant figures d'animals (lleó, bou i àliga) i de l'àngel. A sota, a la llinda i agrupats de tres en tres, hi ha els dotze apòstols. Sobre les tres arquivoltes es desenvolupen les sèries dels àngels, els filòsofs i les arts liberals. Els reis, reines i patriarques de l'Antic Testament se situen en els brancals, al costat d'altres personatges, com a estàtues columnes. Era l'afirmació de l'aliança entre el tron i l'altar, que es justifiquen i es reconeixen mútuament. Aquest pòrtic, influït pel romànic tardà, destaca per la claredat expositiva dels temes, l'adaptació al marc arquitectònic i la jerarquia que s'estableix.

8. ELS VITRALLS DE CHARTRES

Les vidrieres del transsepte nord del s. xiii reprenen el programa iconogràfic dels temes marians desenvolupats en els tres portals d'aquell mateix costat. En el centre de la rosassa hi ha la imatge de la Mare de Déu i el Nen, rodejats per una primera corona de coloms que representen l'Esperit Sant. En la segona corona es representen els àngels; en la següent, els dotze reis de Judà, avantpassats de la Mare de Déu, i, en l'última, els dotze profetes menors. En la part inferior, la finestra central reprèn el tema de la Visitació de santa Isabel a la Mare de Déu; en les restants hi ha personatges de l'Antic Testament: Melquisedec, David, Salomó i Aaró. Els raigs de llum filtrats pels vidres de colors il·luminen l'interior amb extraordinaris efectes que transformen el paisatge. El conjunt de vitralls de la catedral sobrepassa els 2.500 m2. La majoria daten del segle XIII, entre 1200 i 1235.

9. VITRALL DE NOSTRA SENYORA

Aquest vitrall de la Mare de Déu data de la primera meitat del s. XII i va ser rescatat de l'incendi de 1192. Ens mostra la tècnica dels vitralls. Després de tallar petits trossos de vidre acolorit, es disposen seguint el dibuix d'un pintor. Es munten peça per peça en una carcassa de plom. Els trets de la cara i els plecs es defineixen amb un pinzell de color negre. Les escenes s'enquadren en marcs més gruixuts de plom: les figures són planes, allargades, de gestos una mica accentuats. L'espai del fons també és pla, i el dibuix, precís, de colors forts: blaus, grocs, vermells.