JUAN BAUTISTA DE TOLEDO I JUAN DE HERRERA: SAN LORENZO DE EL ESCORIAL

Palau, temple, monestir i mausoleu (1563-1583). Renaixement espanyol. Pedra local (161 m de fons i 207 m de façana). El Escorial, Madrid.

La tradició explica que el monarca Felip II (1527-1598), fill de l'emperador Carles, va fer la promesa de construir un gran monestir per commemorar la victòria militar contra els francesos en la batalla de Saint Quentin, que tingué lloc el 10 d'agost de 1557, festivitat de Sant Llorenç. La veritat, tanmateix, és que el complex ja formava part dels projectes imperials molt abans d'aquesta data.

Va iniciar la construcció de l'edifici Juan Bautista de Toledo i, mort aquest, passà a dirigir l'obra Juan de Herrera. Amb aquest monument es frenava la implantació de l'estil plateresc, imperant a Espanya fins aleshores, que prenia els models bàsics del Renaixement italià. La idea bàsica segueix el mateix esquema constructiu que presenten l'alcàsser de Toledo i alguns hospitals d'aquesta mateixa ciutat: una planta quadrada, que origina un pati central, amb una torre a cada angle que articula els espais interiors.

El conjunt del monument respon a les pretensions del monarca, que volia edificar un complex arquitectònic d'acord amb els seus ideals imperials. Havia de contenir la seva residència personal, espais per exercir les tasques d'un govern centralitzat, un monestir amb una rica biblioteca i un mausoleu on reposarien les despulles reials. Un conjunt, doncs, que materialitzava la idea de centralització i de personificació del poder reial, reflex del moment esplendorós que vivia la monarquia espanyola.

Les diverses parts del gran complex destaquen per l'austeritat que determina la pedra com a únic element decoratiu i per la rigidesa esquemàtica de la planta. Tot el conjunt pretén ser auster i sever, aspectes que s'han relacionat sovint amb la línia mística i ascètica del catolicisme castellà de l'època, que van personificar, per damunt de tot, santa Teresa d'Àvila i sant Joan de la Creu. Pel que fa a l'interior, tanmateix, hi ha profusió d'elements decoratius i ornamentals.

Les dependències privades del monarca, situades darrere mateix de l'església –habitació personal, despatx, habitacions per a la família reial...–, presenten una extrema austeritat, que contrasta amb les ampliacions posteriors que van anar fent edificar els monarques que el succeïren –sobretot, la part que correspon als Borbons–. Al costat de les dependències privades, el monarca disposava d'aquelles que requeria l'exercici de les funcions reials: sala per rebre dignataris, lloc per a la guàrdia, cancelleria i administració...

Sota l'altar major, una cambra coberta amb cúpula fa de mausoleu dels monarques espanyols que han regnat des del segle XVI fins a l'actualitat. En unes sales annexes hi ha les sepultures dels familiars dels monarques.

Pel que fa a les dependències situades a la dreta de l'eix principal del conjunt, constitueixen l'espai destinat al monestir on viuen els monjos augustinians, encarregats dels serveis religiosos. Hi caben fins a un centenar de monjos, i està equipat amb tot allò de què consta un monestir: dependències particulars i comunitàries: habitacions individuals, refetor, claustre, sala capitular, hostatgeria...

Després de l'església, autèntic punt d'unió dels diversos cossos del conjunt, la biblioteca és el centre més representatiu, entès com la connexió entre el monestir i la resta de dependències reials. És una de les biblioteques més importants d'Europa: posseeix més de 50.000 volums i valuoses col·leccions de manuscrits, de textos medievals, i d'obres filosòfiques hebraiques i islàmiques.

Herrera renuncia al protagonisme de la façana principal per tal de subratllar els elements bàsics del conjunt: cúpula i pilars dels quatre angles, estil que triomfarà en l'art castellà del moment imperial i del qual tenim exemples abundants a Madrid i a altres capitals castellanes. Podríem dir que el gust ornamental es basa en la simplicitat del dibuix geomètric que ajuda a reforçar la nuesa del marbre.

L'organització general de l'edifici, ideada per Juan Bautista de Toledo, havia previst un major nombre de torres –dotze, en total– i donava més protagonisme a l'església a causa de la menor altura del quadrat. Tan bon punt es va fer càrrec de les obres Juan de Herrera, va manar doblar l'altura de les edificacions exteriors, autèntics punts de referència del conjunt, que amaguen, en bona part, la visió de l'església.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. PLANTA

La planta de San Lorenzo de El Escorial, concebuda com un espai quadrat, determina, alhora, unitats quadrades en el seu interior. Tot aquest conjunt s'articula al voltant de l'eix constituït pel pati central –el Pati dels Reis– i l'església. A dreta i a esquerra d'aquest eix es distribueixen les edificacions del conjunt del monument: un entramat de quadrícules que recorda la forma d'una graella, en homenatge a sant Llorenç, el qual, segons la tradició, va ser martiritzat i morí cremat en unes graelles.

L'església, inspirada en l'arquitectura de Bramante, domina tota la resta d'edificacions. És un temple d'arrels italianes, que té la planta en forma de creu grega amb una cúpula central que, vista des de l'exterior, domina i dóna cohesió a tot el conjunt.