JØRN UTZON: ÒPERA DE SYDNEY

 

Arquitectura neoexpressionista (1957-1973). Sydney, Autràlia.

 

L’edifici de l’òpera de Sydney, situat al port d’aquesta ciutat, s’ha convertit en una de les imatges més populars de l’arquitectura moderna. És una construcció sorprenent per la concepció tècnica tan moderna que ofereix i per la força expressiva de les cobertes en forma de veles inflades que dominen la zona del port.

 

Al gener del 1957, Jørn Utzon obtingué el primer premi del concurs de projectes convocat per construir l’òpera de Sydney. Utzon, tot i haver-hi presentat uns simples esbossos, guanyà per la força conceptual de les seves idees. L’estructura la realitzà entre el 1963 i el 1966; posteriorment, però, abandonà la direcció de l’obra per culpa dels canvis i dels retards tan espaiats que la van afectar. Ell només admetia ser responsable de l’exterior de l’edifici, que va tardar catorze anys a acabar-se, amb un pressupost deu vegades superior a l’inicial. La continuació de l’obra va anar a càrrec de Hall, Littlemore i Todd.

 

La construcció consta d’un podi de tres pisos, que en constitueix la base o suport, i de les cobertes enormes de diferents mides. Els materials principals són el formigó armat i pretensat, el vidre, la ceràmica i el granit. Les parts més importants són dues sales principals, una per a òpera i l’altra per a concerts, un cinema (en principi, havia de ser un teatre) i un restaurant. El color del podi, accentuat pel revestiment de plaques de granit, és més fosc que el de les cobertes, fetes de làmines que s’eleven a una altura de seixanta metres i que consisteixen en nervis de formigó desplegats en forma de ventall.

 

La forma de les closques de la coberta va plantejar greus problemes d’acústica a l’interior, que exigí diversos canvis i féu reduir el nombre d’espectadors de les sales.

 

El valor més important de l’obra és en la força plàstica i en el simbolisme, aspecte propi de l’arquitectura orgànica i neoexpressionista.

 

Lluny del racionalisme arquitectònic, l’arquitecte donà prioritat a l’aspecte exterior enfront de la funcionalitat interior.

 

Els projectes d’Utzon es caracteritzen per uns principis conceptuals molt clars que generen solucions senzilles i que creen sovint un seguit d’objectes relacionats, per la qual cosa es podria qualificar la seva arquitectura d’additiva.

 

A partir de mitjan segle XX, tot i que el funcionalisme es trobava en plena vigència, s’observa una tendència a construir edificis singulars i que fossin emblemàtics d’una ciutat que, així, seria capaç d’atraure l’atenció de futurs visitants. Aquests plantejaments es poden relacionar amb l’obra de Wright i la seva concepció dels edificis com a formes orgàniques. La figura europea més representativa d’aquest organicisme desenvolupat entre els anys 1950 i 1970 és el finès Alvar Aalto (1898-1976), la influència del qual és evident en l’obra d’Utzon analitzada aquí. En la mateixa línia hi ha també l’arquitecte d’origen finlandès Eero Saarinen, que utilitza formes corbes a la manera de grans organismes vius.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. VISTA AÈRIA

 

L’òpera s’aixeca sobre un cap, entre el port interior i la costa. En planta els eixos dels dos grups de làmines de formigó entrellaçats convergeixen en l’accés des de terra.

 

 

 

2. ACCÉS I PODI

 

El podi consta de tres pisos connectats per una escalinata ben generosa. Dintre del podi amb estructura de formigó hi ha les instal·lacions auxiliars (cuines, oficines, etc.). Els espais principals (sales de música, vestíbuls...) hi són al damunt, fet que permet gaudir d’una bona vista del port. El revestiment del podi és fet de plaques de granit que contrasten amb les làmines de la coberta, revestides de rajoles ceràmiques esmaltades de blanc

 

 

 

3. REVESTIMENT CERÀMIC

 

Les rajoles mats i brillants estan col·locades de manera que accentuen el caràcter radial de l’edifici i brillen al sol com si fossin les escates d’un peix

 

 

 

4. SUPERFÍCIES VIDRADES

 

Els extrems oberts de les «closques» es tanquen mitjançant plafons de vidre

 

 

 

5. CLOSQUES LAMINADES

 

Les làmines són fetes d’elements de formigó. Els nervis prefabricats, en forma de Y, es van unint de forma radial, recolzats sobre els pedestals de la base. Es connecten amb barnilles d’acer pretensat i s’enganxen als extrems en unes bigues de formigó.

 

 

 

6. INTERIOR

 

La sala de concerts principal és dins de la closca més gran. Té una capacitat per a 2.900 espectadors. Es va haver de cobrir amb plafons de fusta contraplacada per modificar el temps de reverberació. Els plafons de plàstic sobre l’escenari es poden apujar i abaixar i serveixen de superfícies de reflexió i projecció del so.

 

 

 

OBRES RELACIONADES

 

 

 

7. ALVAR AALTO: CASA DE CULTURA DE HÈLSINKI

 

Aquest edifici, construït entre el 1955 i el 1958 per encàrrec d’uns sindicats, el formen una gran sala i un bloc d’oficines. La paret posterior de la sala segueix la línia de les butaques. Gràcies als petits maons quadrats Aalto aconseguí de donar una forma convexa molt exacta als murs.

 

 

 

8. EERO SAARINEN: TERMINAL DE PASSATGERS DE LA TWA DE L’AEROPORT KENNEDY

 

Construïda entre el 1956 i el 1962, aquesta terminal té el sostre format per quatre voltes espectacularment tallades cadascuna de les quals recolza en dos punts; a més, les puntes en què acaben són al centre de la nau. La majestuosa coberta exterior en forma d’ocell és, conscientment o no, una metàfora dels vols amb avió.