JOAQUIM SUNYER: TRES NUS EN EL BOSC

Pintura del noucentisme (1913). Pintura a l'oli (1,25 x 1,51 m). Museu d'Art Modern del MNAC, Barcelona.

Vet aquí una de les obres pintades per Joaquim Sunyer a París, si bé no s'assembla gens a les que el pintor havia creat anteriorment en aquesta mateixa ciutat, influïdes pels corrents pictòrics francesos. Ben al contrari, es tracta d'una composició lligada als pressupòsits estètics del noucentisme català i propera a altres obres que Sunyer ja havia presentat a Barcelona uns anys abans, el 1911, i que li havien valgut el reconeixement de la crítica, com, per exemple, Pastoral (1911) i Mediterrània (1911). El pintor va dur a terme Tres nus en el bosc amb la intenció de presentar l'obra en el Saló de París del 1914, certamen que no es va arribar a celebrar a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

L'obra, igual com les dues anteriors, s'inscriu en l'estètica noucentista i presenta un classicisme argumental i un paganisme implícit que pretén dignificar i reivindicar les formes de la vida primitiva dels pobles de les costes mediterrànies. Els protagonistes d'aquestes obres noucentistes de Sunyer són els pastors, els pagesos i els pescadors que feinegen en els paisatges mediterranis. La perfecta simbiosi entre el paisatge i els homes i dones mediterranis és presentada per l'autor com un exemple de model de vida ideal, com una Arcàdia. Uns anys abans (1907), Sunyer havia pogut contemplar a París algunes obres de Cézanne pertanyents a la sèrie Banyistes (1895), que aparentment presenta connexions amb Tres nus en el bosc. Això no obstant, en l'obra de Cézanne els nus femenins queden justificats pel tema, mentre que en la de Sunyer l'explicació del nu enmig del paisatge caldria cercar-la en l'àmbit simbòlic de la tradició de l'Arcàdia, que ja havien plasmat anteriorment altres pintors com, per exemple, Ticià en el seu Concert campestre (1510).

L'escenari que va triar l'autor per emmarcar els tres nus és un paratge de Sitges, denominat Clot dels Frares, que ja havia estat pintat per Sunyer l'any 1913 en un quadre del mateix nom i que surt ara com a teló de fons per als tres cossos femenins, veritables protagonistes de l'obra. Pins, ametllers, mates de romaní, alzines... són l'escenari on s'insereixen les tres belleses mediterrànies. Pel que fa al tractament dels cossos de les noies, a l'articulació volumètrica, s'ha assenyalat la influència que sobre Sunyer va exercir Luca Signorelli (1445-1523), un autor italià del Renaixement, les obres del qual Sunyer va conèixer durant un viatge que va fer a Itàlia l'any 1913. Aquesta influència es fa palesa, sobretot, en el tractament musculós dels cossos femenins i en la solidesa constructiva dels personatges.

L'obra significa una exaltació de la dona i del paisatge mediterrani, retratats en plena harmonia, i significa també la plasmació de les idees noucentistes que aspiraven a la construcció d'un país en què els ideals de renovació es basaven en la defensa dels valors d'un classicisme mediterrani.