JOAQUIM SOROLLA: NENS A LA PLATJA

Pintura del realisme (1910). Pintura a l'oli (1,18 x 1,85 m). Casón del Buen Retiro, Madrid.

Sorolla va compondre aquesta obra el 1910, un any després d'aconseguir un important reconeixement internacional de la seva carrera artística, arran d'una exposició que va fer a Nova York, si bé és cert que el prestigi del pintor ja s'havia consolidat força a Europa feia uns quants anys.

Sorolla s'havia iniciat en la pintura dins l'estil realista i havia creat algunes obres de temàtica de contingut social, característiques del realisme. Una de les composicions més representatives d'aquest període és la titulada I encara diuen que el peix és car? (1895). A partir dels darrers anys del segle, tanmateix, el seu estil va evolucionar vers el llenguatge pictòric que el portaria al gran reconeixement del qual va gaudir ja en vida. Alguns historiadors apunten la possible influència que, en la seva evolució, van exercir certs pintors nòrdics –el suec Zorn, per exemple– que treballaven en un realisme lumínic i investigaven les possibilitats expressives del color, sempre lluny de la tradició francesa, és a dir, sense deixar-se influir per l'impressionisme. Sorolla va incorporar, tanmateix, certs elements dels impressionistes en el seu treball, però no va combregar amb tots els postulats del moviment. Les característiques que més l'acosten a l'impressionisme són, d'una banda, la importància que tindrà la llum en la seva obra, que en serà la veritable protagonista, i, de l'altra, la tècnica del plein air. No va fer servir, en canvi, ni la tècnica de la divisió del to ni la temàtica de la realitat canviant, pressupòsits característics dels impressionistes, com tampoc no va mantenir cap posició d'enfrontament contra el sistema ni contra el mercat de l'art. La temàtica conreada pel pintor continuarà sent una derivació de la pintura social del realisme. Va plasmar preferentment temes mariners o escenes de platja que li proporcionaven la possibilitat d'experimentar amb els contrastos de llum i ombra i amb els reflexos damunt l'aigua. Constitueix un dels exemples més representatius d'aquesta etapa l'obra Nens a la platja, en què el tema, l'anècdota, és secundària davant l'estudi que el pintor fa de la llum i dels reflexos de l'aigua en un escenari banyat per la lluminositat valenciana.

En aquesta època, Sorolla va incorporar altres ambients a la seva pintura, com ara escenes de jardins andalusos, que alternarà amb les seves versions del litoral valencià.

S'ha discutit molt la valoració que mereix l'anomenada escola valenciana de les acaballes del segle XIX, de la qual Sorolla és el principal representant. Ja en la seva època, un artista com Regoyos va ser extraordinàriament crític envers una pintura que titllava de frívola i que acusava de no reflectir la veritable realitat social, sinó que mirava d'embellir-la, d'endolcir-la. Els artistes i els crítics que havien pres una posició més pròxima a la línia que s'anava desenvolupant a París –impressionisme i postimpressionisme– seran els més aferrissadament oposats al luminisme, terme amb què se sol identificar l'estil de Sorolla. Això no obstant, n'hi ha d'altres que creuen que l'obra del pintor valencià representa una introducció a Espanya de la modernitat en pintura, alhora que valoren la tasca d'un artista que va investigar les possibilitats de la llum sense seguir l'esquema marcat per l'avantguarda francesa, que hauria encobert, amb la seva enorme importància, l'existència d'altres alternatives.