JACQUES-LOUIS David: JURAMENT DELS HORACIS

Pintura neoclàssica (1784). Oli sobre tela (3,30 x 4,25 m). Museu del Louvre, París.

El neoclassicisme va ser un corrent artístic que es desenvolupà a mitjan segle XVIII. El nou estil, que s'oposava a l'aristocràtic rococó, sembla que es va originar, segons que diu la versió tradicional, al voltant de la figura del pintor Mengs i de la tasca arqueològica de Winckelmann, paral·lelament a les excavacions fetes a Pompeia i Herculà que van aportar informació sobre la història de Roma. Sense negar aquestes afirmacions, nous treballs han posat de manifest, avui, que el neoclassicisme fou una proposta cultural molt complexa que va tenir diversos vessants: des d'un neoclassicisme merament arqueològic fins a un altre d'heroic o a un altre de sublim, que enllaçaria amb el Romanticisme. En tots els casos, tanmateix, es va caracteritzar per un elogi intel·lectual de l'antiguitat clàssica, per la reivindicació de l'art com a creador de valors individuals i col·lectius, i per la claredat expositiva. La pintura va passar a ser considerada com el vehicle més adequat per esdevenir «exemple de virtuts», alhora que s'allunyava de la iconografia cortesana i frívola del rococó.

En aquest context, i vuit anys abans que els esdeveniments revolucionaris portessin Lluís XVI a la guillotina, amb el vot del pintor –aleshores diputat– David a favor de l'ajusticiament, el monarca havia encarregat a aquest, a través de l'Acadèmia, una obra, que, paradoxalment, esdevindria el paradigma dels valors de la nova societat sorgida de la Revolució. El pintor es va inspirar en un episodi de la història de Roma, narrat per Tit Livi en Ab Urbe condita, d'acord amb la versió que Corneille (1639) n'havia fet en la seva obra Horace. David es va traslladar a Roma per pintar el quadre, i el va exposar a París, al Saló de 1785. Es titulava Jurament dels Horacis i va rebre els més grans elogis. Els sectors socials que propugnaven un canvi polític hi van veure la plasmació del seu programa: la fidelitat a la pàtria, la primacia dels interessos polítics sobre els sentiments personals, el triomf de la moral del deure i l'exaltació del compromís individual amb els deures cívics.

L'episodi que David plasma en el quadre s'inscriu en la història de dues famílies del segle VII aC, en el marc històric de la Roma llegendària. Les aspiracions de Roma per al control del Laci van topar amb les d'una altra ciutat, Alba Longa. El rei d'Alba, reticent a una guerra que només serviria per debilitar totes dues ciutats davant d'un possible tercer enemic, va proposar solucionar el conflicte mitjançant una contesa «entre campions». Dues famílies –els Horacis, de Roma, i els Curiacis, d'Alba– van ser les escollides per combatre: per mitjà del combat personal, es decidiria a quina de les dues ciutats correspondria la supremacia. David il·lustra en la seva obra el moment en què els germans Horacis juren al seu pare l'acompliment de la missió que els ha estat encomanada. El pintor situa els protagonistes en tres grups ben diferenciats: els germans soldats, a l'esquerra; al centre, la figura del pare; a la dreta, un grup de dones abatudes pel dolor. Una d'elles, Camil·la, enamorada i promesa d'un dels germans Curiacis, pressent la tragèdia que s'aproxima. Guanyi qui guanyi, doncs, ella sempre hi perdrà. David exalta, així, el moment del compromís davant el deure, que s'ha de sobreposar als sentiments personals: aquí rau, justament, «l'exemple de virtuts» que va significar l'obra per a la gent del seu temps. Plasmació, d'altra banda, de la fórmula del jurament com a contracte cívic entre l'individu i el bé col·lectiu, que proposava Rousseau.

En la França del segle XVIII, com mai abans no s'havia esdevingut, l'art es converteix en un agent configurador de la moral social.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. LA LLANÇA

És l'únic ornament en l'estança austera. La nuesa de l'escenari impedeix qualsevol distracció del tema dramàtic que s'hi desenvolupa. Vet aquí un bon exemple del que s'anomena claredat expositiva.

2. ARQUITECTURA ROMANA

Tres arcs de mig punt sobre columnes d'ordre toscà, sense base, constitueixen el fons de l'estança on es desenvolupa l'acció. Cadascun dels tres grups de personatges queda emmarcat per un arc. L'escena té lloc a l'interior de la casa dels Horacis: cal complir els deures ciutadans tant en la vida pública com en l'àmbit privat.

3. GERMANS HORACIS

Togues, cascos, espases... tot hi és reproduït amb un gran realisme. L'autor expressa la seva actitud ferma i decidida davant del deure, mitjançant traços perfectament ben dibuixats, formes tancades i escultòriques, accentuades per l'ús del clarobscur. Els germans Horacis, jurant solemnement portar a cap la missió que els ha estat encomanada, representen l'éthos, és a dir, l'acceptació de la moral del deure. Ja la llei romana de les Dotze Taules sentenciava: «Dulce et decorum est pro patria mori» (‘és dolç i honorable morir per la pàtria’).

4 . EL PARE

El pater familias no mira les seves filles ni els seus fills, sinó les espases que lliura per al combat i que són el punt central de la composició pictòrica. Ell és l'encarnació no solament de l'autoritat, sinó també de la tradició: guardià de les tradicions morals i religioses, i el qui configura el destí dels seus descendents.

5 . LES DONES

Representen el pathos, és a dir, la reacció davant els esdeveniments provinents de l'exterior, manifestada amb expressions que arriben a fer perdre les bones maneres i el control, característics de l'éthos. Hi veiem Camil·la, promesa d'un dels germans Curiacis, asseguda i perduts els sentits, i la seva cunyada, que es recolza en la seva espatlla. La passivitat de l'actitud i el tractament suau de les formes femenines contrasten amb l'energia del grup dels barons. En contrapartida, mentre que ells formen un bloc únic –una mena de «màquina de matar»–, les dones hi apareixen ben diferenciades entre elles, en un tractament més individualitzat.

Integrant en un mateix quadre éthos i pathos, David representava, simultàniament, heroisme i tragèdia.