'HERMES AMB DIONÍS INFANT'

Praxíteles. Escultura exempta. Art grec. Classicisme tardà. Segle IV aC (350-340 aC). Marbre. 2,13 m. Museu d'Olímpia.

Aquest original s'ha conservat gairebé intacte (la part de baix de les cames i un peu són d'època romana) gràcies a la protecció del fang, a l'antic temple d'Hera, a Olímpia, convertit en un museu d'art, tal com explica Pausànies. Els estudiosos creuen que es tractava d'una imatge de culte per a un santuari de Dionís, prop d'Olímpia.

El tema escollit reflecteix la nova actitud del segle IV aC davant la vida i dels déus: Hermes, el missatger dels déus, ofereix a Dionís nen, el seu germà, un carràs de raïm en un moment de descans durant el seu viatge cap a la mansió de les nimfes. Hermes ha d'ocultar Dionís de l'ira de la deessa Hera perquè és fill d'una de les infidelitats del seu marit Zeus. El nen veu el raïm penjant de la mà del déu i el vol agafar.

La manera d'expressar l'afició al vi del déu Dionís –el Bacus romà– ja de petit és irònica i subtil. Praxíteles no concebia els déus com a l'època anterior; els retratava com a éssers humans, de formes gracioses i allunyades de la majestuositat i severitat clàssiques. Les situacions que descriu són més quotidianes, menys solemnes, i s'hi pot reflectir l'humor i la ironia o la tendresa.

La imatge d'Hermes és l'autèntica protagonista d'aquest grup escultòric; el nen i el raïm són elements secundaris. Es continua mantenint la visió frontal perquè les altres visions resulten poc satisfactòries per a l'espectador.

L'element més característic de Praxíteles és la línia elàstica del contorn que defineix perfectament el costat dret de l'estàtua, coneguda com a corba praxiteliana. Aquesta línia insinua un moviment ascendent des del peu en tensió, es corba a la pelvis i segueix cap al braç dret alçat, la qual cosa fa que la figura estigui en una postura lànguida.

La figura d'Hermes parteix del contrapposto del Dorífor, però presenta un equilibri nou. Carrega el cos cap a la cama lliure, que és més enrere, i això l'obliga a afegir a la composició un suport exterior per compensar el desequilibri.

La relació psicològica entre els dos personatges i la mirada tendra, somniadora i sensual d'Hermes introdueixen l'art grec al món de l'expressió més sensible i menys racional dels sentiments, que sorgeix a mitjan segle IV aC.

El seu estil es caracteritza per les línies del contorn, pel ritme en la disposició del cos i dels gestos i per l'elegància de l'expressió. Al segle IV aC aquesta escultura representa un moment romàntic i un compàs d'espera de les innovacions artístiques de l'hel·lenisme.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. EL CAP

Les faccions de la cara tenen una clara inspiració idealista. Es nota l'aplicació d'un cànon de bellesa en les proporcions de les parts del cos entre elles i en el conjunt. Així i tot, s'aconsegueixen formes suaus i toves per mitjà del difuminat del rostre, a l'hora de polir la superfície de marbre de les celles i els ulls. Aquest tractament del marbre aconsegueix transmetre a la figura un estat de malenconia, de somni. La qualitat artística es veu sobretot en el pentinat, que abandona definitivament les formes geomètriques o regulars. Les irregularitats en el modelat dels cabells demostra una tendència més naturalista respecte als models anteriors. En els rínxols d'Hermes s'hi pot observar la traça de l'ús del trepant.

2. EL MANTELL

Un altre detall que demostra la gran qualitat tècnica de l'escultor és el tractament gairebé hiperrealista del mantell, que serveix de suport a la figura del nen. La caiguda inerta i rígida de la roba contrasta fortament amb la plasticitat de les formes suaus i toves del cos d'Hermes. Praxíteles domina tots els llenguatges: l'idealisme en les proporcions de la cara, el naturalisme en les formes vives del cos i el realisme en el mantell. També sobresurt en totes les tècniques: el trepant, el poliment i el cisell.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

3. 'AFRODITA DE CNIDOS'

El cànon de bellesa femenina es va fixar amb aquesta escultura, que representa la deessa Afrodita sortint del bany i recollint la roba. El nu femení, que fins aleshores havia estat molt poc tractat, entra de ple en la temàtica preferida dels escultors. Això reflecteix la nova actitud davant la vida de la Grècia del segle IV aC: més hedonista, més sensual i sensorial que l'heroica, sublim i idealista del segle V aC. Al nu femení també se li aplica el contrapposto de Policlet; el costat esquerre es contrau, el maluc puja i l'espatlla cau, i, al costat oposat, la cama es flexiona, l'espatlla s'alça per recollir la roba i el maluc s'inclina. El resultat d'aquesta aplicació al cos femení de formes suaus i arrodonides és l'expressió del sentit de la sensualitat. En aquesta obra es reflecteix una situació quotidiana, gens solemne, que va tenir, no obstant això, una gran influència en l'antiguitat i durant el Renaixement.