HENRY MOORE: FIGURA JACENT

Escultura anglesa de les segones avantguardes. Formalisme (1961). Bronze, 0,84 x 2,2 m. Malborough Fine Arts Limited, Londres.

Henry Moore va començar a fer escultures de dones ajagudes en el període 1926-1927, i fins l’any 1980 serien contínuament presents en la seva obra.

Aquest tema, amb variants ja que de vegades va recórrer al conjunt mare-fill i perquè alternava formes interiors amb d’altres d’exteriors, és constant al llarg de la seva producció artística fins al punt de crear autèntics arquetips. El mateix autor explica aquesta tria: «La figura humana és la base de tota la meva escultura, que es concreta en el nu femení. En la meva obra hi ha una proporció d’almenys cinquanta dones per cada home. Incloc els homes quan em són imprescindibles per al meu tema, per exemple, en un grup que representa una família. M’agraden les dones i és més important la figura femenina que la masculina. Les dones reclinades són un tema que constantment es repeteix en la meva obra».

Aquest model atemporal sobre la maternitat l’inicià cap al 1929 inspirant-se segurament en l’estàtua maia de Xac, el déu de la pluja, o en altres escultures primitives que devia haver vist al Museu Britànic. Així, es convertí en una imatge arquetípica de la mare, com a personificació de la terra fèrtil i alhora font de vida.

Els materials van variar constantment, des de diferents tipus de pedra (verda de Hornton, alabastre, etc.) fins a diverses menes de metall (siderita, bronze, coure, plom...), fibra de ferro o fusta, amb els quals intentava sublimar la matèria mateixa amb formes originàries, genètiques i orgàniques. Les tècniques anirien canviant d’acord amb els materials, i Moore va passar de formes arquitectòniques, massisses i contundents a d’altres de més primes, trencades i abstractes.

Henry Moore és un dels representants principals de la tendència figurativa de l’escultura de les segones avantguardes. Després de la Segona Guerra Mundial va seguir amb la mateixa temàtica d’abans: el cos humà i la unitat familiar. El seu estil tenia poc a veure amb el dels seus contemporanis. Segons l’historiador de l’art G. Carlo Argan, és l’únic artista del segle XX que manté una posició netament humanista de simpatia per la infelicitat present i de confiança en el destí de la humanitat. La seva escultura, igual que l’arquitectura de F. Lloyd Wright, va tenir el moment gloriós després de la Segona Guerra Mundial perquè oferia l’esperança que una nova història sense culpes passades ni presents estava a punt de començar.

La figura és tractada com si fos arquitectura i adquireix un aspecte monumental. Oscil·la entre l’abstracció i la semifiguració, deforma les formes, les quals, reduïdes al mínim, entronquen amb l’arquitectura orgànica pel desplegament de perfils corbs i ondulats que defineixen la vitalitat i la infinitud de la naturalesa. Moore hi utilitzà, igual que Chillida i González, els espais buits. A aquesta síntesi entre dona i natura hi incorpora el tema de les formes que cobreixen, com les grutes i el buit, excavant volums sòlids per revelar formes internes. Massa i buit dialoguen amb una magnífica tensió en una forma viva i inert.

Moore no va canviar mai la temàtica, però sí l’estil, perquè va passar d’obres quasi rodinianes a d’altres d’allò més abstractes, i va evolucionar de la figuració a la no-figuració fins a arribar a un síntesi profunda.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘MARE I FILL RECLINATS’ (O ‘DONA JACENT’)

Els models que Moore utilitza per a la formació d’un organisme plàstic són els animals, ossos, palets, roques, cargols, conquilles, etc. Per això les seves figures tenen les formes bàsiques: ovals i corbes (arcs). El biomorfisme (formes naturals) de l’autor afirma la continuïtat en l’espai i en el temps de la vida mateixa. Segons Moore mateix, «la idea incipient d’una forma a dintre d’una altra forma potser es deu en part al meu interès durant una etapa en què vaig descobrir les armadures. Vaig passar moltes hores mirant armadures a la col·lecció Wallace de Londres. L’armadura és una cuirassa exterior; com la conquilla d’un cargol, que serveix per protegir les formes interiors més vulnerables, l’armadura, que és dura, protegeix el cos humà, que és feble. Això m’ha portat de vegades a la idea de la mare i el fill en què la forma exterior, la mare, protegeix la forma interior, el fill».

2. ‘REI I REINA’

Peça de bronze (1,63 cm) de 1952-1953. Hi ha diverses versions, una de les quals està enclavada a l’horitzó dilatat dels turons escocesos. S’hi veu el desig d’unir humanitat i natura en una reconciliació ben feliç.

OBRES RELACIONADES

3. ALBERTO GIACOMETTI: ‘CITY SQUARE’ (1948)

En les obres de postguerra, l’escultor suís Giacometti crea símbols potents de la soledat de l’home. En aquesta obra es presenta una composició de figures diminutes i demacrades que circulen, completament inconscients l’una de l’altra, com si fossin somnàmbuls en un espai obert. La concepció de la forma humana de Giacometti és diferent de la de Moore per la manera com destrueix físicament l’estàtua reduint-la a un motllo filiforme al qual s’han adherit uns quants residus de bronze que semblen gotes de cera. Contràriament a la poètica de creixement de Moore o Arp, no és l’estàtua la que fa l’espai sinó l’espai el que desfà l’estàtua. En els escultors anglesos posteriors a Moore el procés de desfiguració s’accelera, l’estàtua es converteix en una forma anormal i enigmàtica que desprèn un alè d’ambigüitat. L’espai es converteix en el lloc de totes les ambigüitats, de les combinacions més estranyes de matèria i imatge.