GUSTAVE EIFFEL: TORRE EIFFEL

Arquitectura francesa del ferro (1887-1889). 300 m d’alçària. París.

El 1889 París va celebrar la més gran de les exposicions universals, coincidint amb el primer centenari de la Revolució Francesa. L’enginyer Gustave Eiffel rebé l’encàrrec de construir un edifici que fos commemoratiu d’aquest gran esdeveniment.

La torre es va construir amb elements prefabricats que formen un elegant entramat d’acer (quinze mil peces metàl·liques). Té forma de piràmide quadrangular, amb les cares còncaves. Consta de tres pisos situats respectivament a 5,763, 115,73 i 276,13 metres d’altura. La corona una cúpula que conté la llanterna d’uns fars per a la ruta dels avions. Des del 1959 alberga unes instal·lacions de la radiotelevisió francesa, les antenes de la qual han fet que l’alçada de la torre arribés a 320 metres. L’accés es pot fer amb ascensor o per una escala de 1.625 esglaons. A peu pla, recolzat en un dels pilars hi ha un bust daurat del creador, Gustave Eiffel, obra d’Antoine Bourdelle. La torre s’aixeca com un gratacels, però sense cap funció pràctica fora de la de donar a la construcció un caràcter commemoratiu, com si es tractés d’un arc de triomf, convertit des de llavors en símbol de la modernitat de París. La gosadia d’aquesta construcció va provocar en aquell moment violentes protestes entre artistes i gent de lletres.

L’acer, molt més resistent que el ferro fos o forjat, era un material de fabricació relativament recent que Eiffel i Victor Contamin van saber fer servir amb traça, calculant l’acció del vent i les dilatacions degudes als canvis tèrmics

La torre demostra les possibilitats que té la tècnica mateixa i obre les portes a una arquitectura que busca els valors estètics en la utilització de les noves tècniques al seu abast. Malgrat l’espectacularitat i la celebritat, aporta menys novetats formals i tècniques que la Galerie des Machines de Victor Contamin i Ferdinand Dutert, l’altra gran obra mestra de l’enginyeria que va aportar l’Exposició Universal de París.

Les obres mestres de l’era industrial eren quasi buides de contingut, i no tenien cap funció social important tret de la d’evocar la confiança en la tècnica i el progrés de l’època.

A partir del 1851 l’arquitectura del ferro va aconseguir figurar per primera vegada en la història. Les primeres mostres són en ponts (pont de Coalbrookdale, a Anglaterra) i estacions de ferrocarril, però ben aviat se’n van veure les possibilitats per a tota mena de construccions.

A partir del 1855 les edificacions de ferro van entrar en decadència atès que la flexibilitat d’aquest material trencava els vidres i les possibilitats d’incendi hi eren més elevades que als edificis de pedra o de maó. A més, els arquitectes n’acceptaven la funcionalitat però no el valor estètic. La torre Eiffel va popularitzar el valor estètic d’aquestes construccions.

Malgrat això, si es dóna una mirada a tota l’arquitectura del segle XIX, s’observarà que la majoria d’arquitectes i constructors s’obstinaven a crear una imatge del passat (eclecticisme).

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. PILARS DE SUPORT

Els fonaments de la torre Eiffel són quatre enormes pilars de suport enterrats en blocs de ciment massissos, orientats cap als quatre punts cardinals. Suporten un pes de set mil tones.

OBRES RELACIONADES

2. JOSEPH PAXTON: CRYSTAL PALACE

Aquest edifici va ser la seu de la primera exposició universal, celebrada a Londres el 1851. Joseph Paxton (1801-1865) fou el primer a adaptar l’arquitectura a les exigències que requerien els pavellons de les exposicions. És una nau immensa basada en l’estructura dels hivernacles, on s’utilitza a gran escala la construcció de mòduls amb elements prefabricats. Va ser destruït per un incendi, però nombroses edificacions que s’hi van inspirar en recorden l’estructura.

3. CONTAMIN I DUTERT: GALERIE DES MACHINES DE L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE PARÍS

Obra dels enginyers francesos Victor Contamin i Ferdinand Dutert, té punts comuns amb la torre Eiffel. Es va recórrer al sistema d’elements prefabricats, que permetia muntar i desmuntar les peces de manera ràpida i sense gaires costos. Les dimensions (420 metres de llarg per 115 d‘ample) sorprenen sobretot per l’amplada obtinguda amb un sol arc format per dues mitges paràboles articulades al punt d’unió, sense suport. Fins aquell moment, no s’havia aconseguit mai una obertura tan gran sota un sol arc o volta.

4. LABROUSTE: SALA DE LECTURA DE LA BIBLIOTECA NACIONAL DE PARÍS

Construïda entre el 1862 i el 1868 sota la direcció d’Henri Labrouste, primer arquitecte acadèmic que féu servir el ferro com a material fonamental i sense cobrir. Les esveltes columnes de ferro sostenen àmplies voltes de mocador amb terra cuita, amb què es crea un espai diàfan i lleuger que conserva, però, la referència estilística de les voltes. Els dipòsits de llibres eren més innovadors.