GUSTAVE COURBET: ENTERRAMENT A ORNANS

Pintura realista (1851). Oli (3,14 x 6,63 m). Museu del Louvre, París.

Es tracta d'una de les obres més paradigmàtiques del moviment realista. L'artista la va presentar a París en el Saló del 1855, els responsables del qual la hi van rebutjar immediatament. El pintor, irritat, va fer construir, no gaire lluny del saló oficial, un barracot a l'entrada del qual va posar un rètol: «Le Réalisme. Courbet». Hi va exposar quaranta obres, entre les quals hi havia Enterrament a Ornans i El taller de l'artista, una altra de les seves obres principals. Va ser el naixement oficial d'un moviment artístic anomenat realisme que va aparèixer vinculat a la Revolució del 1848. Efectivament, només feia un any que els carrers de París havien estat l'escenari de la nova onada revolucionària i, encara que el procés havia acabat amb l'arribada al poder de Napoleó III, que va constituir el Segon Imperi, fet que va frustrar les expectatives dels grups radicals, alguna cosa havia canviat ja definitivament: la percepció social de l'antagonisme entre els programes de la burgesia i els del proletariat. Fins llavors, els interessos d'ambdós grups els havien dut a col·laborar en les revolucions anteriors: les del 1820, del 1830 i del 1848. En aquesta última, el cisma ja s'havia produït i en la fractura social esdevinguda, Courbet, al mateix temps que rebutja el romanticisme, pren partit contra la burgesia.

Enterrament a Ornans recull el moment d'un enterrament en un petit poble, Ornans, d'on el pintor era fill. Presenta la mort d'un anònim camperol com un fet trivial, prosaic i quotidià. L'obra va ser revolucionària en molts sentits, fins i tot per les mides: les seves grans dimensions resultaven ofensives en una obra en què es plasmava una realitat desproveïda de qualsevol mena d'heroïcitat i on, a més, la lletjor era insolentment palpable. De fet, la mida del Rai de la «Medusa», proclama del romanticisme el 1818, ja va ser revolucionària; va arribar a ser acceptada, tanmateix, perquè els protagonistes eren, almenys, herois, i el missatge polític era assumible per una burgesia oposada a l'absolutisme borbònic. A Enterrament a Ornans i a les altres obres de Courbet, el missatge palesa clarament que la societat s'ha dividit entre els qui creuen que la revolució ja s'ha acabat i que la societat ha quedat ordenada justament, i els qui, contràriament, estan convençuts que la revolució encara no ha començat. Per a aquests últims, és ben legítim que els protagonistes de la pintura siguin, com per a Courbet, picapedrers, camperols senzills, bombers i, la seva musa, la realitat.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. LA COMPOSICIÓ

Els personatges estan ordenats com en un fris de línia zigzaguejant: tots són de la mateixa grandària i no n'hi ha cap que sobresurti als ulls de l'espectador. D'altra banda, la disposició de les muntanyes del Franc Comtat, regió francesa on és situada Ornans, col·labora amb el seu relleu a accentuar l'horitzontalitat de la composició. No hi destaca cap línia vertical que pugui identificar-se amb creences espirituals, a excepció d'un crucifix que ningú no mira i el significat del qual queda neutralitzat pel paper irrellevant que té entre el seguici fúnebre. El mateix format del quadre –gairebé set metres d'ample per tres metres d'alt– col·labora a donar-li més horitzontalitat encara.

Per oposició, s'ha comparat aquesta obra amb l'Enterrament del senyor d'Orgaz, del Greco. Si bé la composició de la comitiva fúnebre és similar en totes dues obres, per al Greco, la vida d'una persona no s'acaba en l'horitzontalitat de l'existència material: després de la mort corporal, l'ànima tindrà una vida eterna i feliç, com presagia l'ascensió de la mort, desenvolupada pel pintor manierista en un espai molt més ampli que el sepeli. Contràriament, no hi ha vida més enllà de la mort per al camperol d'Ornans perquè la vida humana només té dimensió material. Courbet fereix la sensibilitat dels seus contemporanis presentant d'una manera tan directa una realitat, la mort, que fins aleshores s'havia procurat emmascarar. Delacroix, en contemplar l'obra, ho va resumir en una frase: «…això ja no és una festa per als ulls».

2. L'ENTERRAMORTS, LA FOSSA I EL GOS

Amb el posat, l'enterramorts posa de manifest ben clarament la seva impaciència mentre espera que el sacerdot acabi de cantar les absoltes. Té altra feina..., potser un altre enterrament. Abans, tanmateix, ha de tapar la fossa que, just des del centre de la composició, envaeix el terreny de l'espectador; gairebé ningú no hi mira, ni tan sols el gos que, situat en el primer pla, tomba el cap amb palesa indiferència envers qui tal vegada havia estat el seu amo.

3. L'ESTAMENT CLERICAL I LA REPRESENTACIÓ JUDICIAL

La seva missió rutinària i l'actitud de meres comparses contrasten amb una certa ostentació en els vestits, de colors vius inspirats en la paleta del barroc espanyol, preferentment Zurbarán, per qui el pintor sent admiració després d'haver-lo copiat en el Museu del Louvre.

4. LES PLORANERES

Les còfies i els mocadors blancs contrasten ben visiblement amb el negre del grup de dones –les ploraneres– que ploren per acompanyar el dol durant la cerimònia de l'enterrament, seguint un antic costum.