GREGORIO FERNÁNDEZ: CRIST JACENT

Escultura exempta. Barroc castellà (1625-1630). Fusta policromada. Museo Nacional de Escultura, Valladolid.

L'escultura barroca castellana està al servei d'un ideal de poder, del qual difon l'estètica i els valors. Els problemes religiosos que arrencaren de l'expansió del protestantisme van fer d'Europa un camp de batalla durant el segle XVII; l'Església, decidida a combatre el moviment protestant, va buscar l'aliança amb el poder civil i el suport de certs ordes religiosos, com els jesuïtes, els quals esdevingueren instruments poderosíssims d'evangelització i de transmissió dels valors establerts al concili de Trento. L'Església es va adonar del valor de la imatge plàstica com també de la capacitat d'aquesta de persuadir, de manera que, pensant en l'espectador, va fomentar un art directe, clar, sincer, realista i molt efectista. Els escultors que feien imatges en van omplir les esglésies: sants, Immaculades i diverses representacions de Crist en moments de la Passió eren els encàrrecs principals d'ordes religiosos, compromesos amb l'ideal de la Contrareforma. A més de tenir una funció adoctrinadora amb vista als fidels, que pretén il·lustrar, ensenyar i commoure, l'escultura barroca castellana presenta uns trets bàsics: la talla de fusta, treballada amb unes tècniques pictòriques (la policromia i l'estofament) que hi donen més vivor i realisme; la temàtica religiosa, expressada en una iconografia riquíssima de figures pròpies de la religió catòlica, i l'àmplia varietat de composicions, com ara els grans retaules, els passos de processó o les imatges de culte.

Gregorio Fernández és considerat el més gran representant de l'escola castellana. Va crear imatges d'un efectisme i d'un dramatisme molt expressius que miren d'impactar la sensibilitat espiritual i pietosa del catòlic fidel. Recorre a un llenguatge i a un estil directes i molt convincents, que el públic pot entendre fàcilment. Les formes realistes de les figures traspuen un gran patetisme sense caure, però, en la vulgaritat o el vessant superflu. L'impactant realisme del Crist jacent, ben allunyat de cap idealització divina, fa comprendre el caràcter humà de Crist. En aquest cos despullat que reposa, el sentiment domina la racionalitat, cosa que facilita la comunicació entre l'obra i l'espectador, molt més fluida. Aquest nu perfecte palesa la formació clàssica de l'escultor en aquest ofici, patent en la suavitat dels relleus dels músculs o en les línies de les mòrbides cames. Sembla com si l'escultor s'hagués inspirat en un moribund o un cadàver real per representar Crist. Fernández no hi fa ostentació de coneixements d'anatomia, sinó més aviat un estudi molt fidel del natural. L'escultor va recórrer al model emprat en aquest jacent fins que va morir. L'orde dels carmelites, la Companyia de Jesús, la noblesa castellana o el mateix Felip III li encarregaren uns quants jacents. Tots ells, poc diferents els uns dels altres, presenten el costat dret nu perquè el tapall, aguantat per una corda, el deixa a l'aire per mostrar el maluc i la cintura de Crist. Com la majoria d'imatges barroques, és observable des de diferents punts de vista, però el Crist jacent en té un d'especial: si es mira des del dit gros de la cama que manté recta, se segueixen les línies d'un cos a l'extrem del qual apareixen el rostre i el cap d'un cadàver. Els plecs del sudari acusen una certa rigidesa i un pèl d'encartonament, més propers a l'esperit gòtic que no pas a la sumptuositat i a les textures típiques del barroc, però ben eficaços també per expressar la força i la cruesa de l'expressió del difunt.

El Crist jacent és la síntesi de la manera com l'escola castellana entenia la plàstica i de l'art del seu representant més important, Gregorio Fernández.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. LA CARA

És a la cara de Crist on l'autor assoleix la màxima expressivitat. Els cabells ressalten d'allò més gràcies a la suor, la boca oberta acaba d'exhalar el darrer sospir. Per fer més sensació de verisme, els ulls són vitris i la dentadura de pasta queda perfilada entre els llavis. Les gotes de sang que llisquen pel front i galta avall contribueixen al realisme efectista d'un Crist ben exhaust.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. ‘PAS DE LA PIETAT’

El monumental Pas de la Pietat el formen Crist moribund, la Mare de Déu, Magdalena i els dos lladres clavats a la creu. És un conjunt que es treu a processó durant la Setmana Santa. La figura central és la Mare de Déu, que, amb el cap un pèl inclinat, la boca mig oberta i la mirada i el braç amunt cap al cel, expressa el seu profund desemparament. En la posició de la mà implorant es concentra la màxima intensitat del conjunt. Aquests passos no s'han de considerar pas com a escultures amb una simple funció ornamental, sinó que cal veure-hi un valor propi d'un espectacle, perquè enmig del carrer i en ple moviment d'avanç i de balanceig assoleixen una gran força tràgica i dramàtica. La composició es fonamenta en un triangle massís. La col·locació ben encaixada del cos de Crist a la falda de la Mare és una fita renaixentista que a Espanya tindrà una gran difusió.