Per cercar dins el GLOSSARI, premeu a la vegada les tecles: control F

Continguts de la A fins a la J

Continguts de la K fins a la Z

Kandinski: Sobre l'espiritualitat en l'art: Llibre que es basa en la recopilació d'anotacions escrites durant els primers anys del segle, amb el propòsit, tal com el mateix Kandinski va fer constar, de desvetllar la curiositat per copsar els aspectes espirituals en les coses materials i abstractes, però sense la pretensió de crear textos de caràcter programàtic. En aquesta obra Kandinski ens diu que l'art neix d'una necessitat anímica interior i que les formes i els colors són l'ànima de l'art, l'essència (el què), sense la qual el seu cos (el com) no pot desenvolupar una vida completa i saludable, igual com tampoc no la podrien desenvolupar les persones. També hi relaciona els principis de la música i de la pintura, especialment el concepte de ritme.

Kandinski, Vasili: (Moscou 1866 - Neuilly-sur-Seine, París, 1944) Pintor rus que ocupa un lloc privilegiat en la història de l'art contemporani com a promotor i impulsor del primer moviment decisiu de l'art abstracte. Va estudiar dret i economia política a Moscou, uns estudis que més tard va abandonar per traslladar-se a Munic, l'any 1896, on es va iniciar en l'art de la pintura. Va participar en la fundació del grup Phalanx –societat promotora d'exposicions avantguardistes– (1901-1904); i, quan el grup es va dissoldre, va viatjar per Tunis i per França, on va entrar en contacte amb els fauvistes. El 1909 va tornar a Munic i es va instal·lar a Murnau amb el pintor rus Aleksei von Jawlenski; amb aquest i altres companys seus, va fundar la NKV (Nova Associació d'Artistes). De la divisió d'aquest grup va sorgir, el 1911, la redacció de Der Blaue Reiter.

La seva pintura va anar evolucionant des de l'impressionisme cap al fauvisme i l'expressionisme d'influència oriental.

El nom de Kandinski va aconseguir rellevància internacional arran del triomf de la Revolució Russa, els responsables de la qual el van nomenar reorganitzador de la vida artística russa i membre del Col·legi Artístic del Comissariat del Poble. Tant en les idees estètiques com en la pràctica pictòrica, va mostrar tothora una personalitat absolutament avantguardista i sempre disposada a suscitar polèmiques. La influència que va exercir es deu no solament a la seva tasca pictòrica sinó també a la tasca docent, a la qual dedicà bona part de la seva vida, i a la publicació de textos teòrics. A més dels llibres ja esmentats –Sobre l'espiritualitat en l'art i Punt i línia sobre el pla–, també és autor de La gramàtica de la creació i d'El futur de la pintura.

Kooning, Willem de: Nascut a Rotterdam (Holanda) l'any 1904, va viure una infantesa complicada, en la qual va tenir un paper molt important la influència de la seva mare, de tal manera que alguns crítics han volgut veure en aquest fet una connexió amb les seves Dones. El 1924 va acabar els estudis a l'Escola de Belles Arts de Rotterdam. Interessat per tot allò que tingués relació amb la cultura nord-americana, el jove artista es va embarcar rumb als Estats Units amb un amic seu. Va arribar a Nova York, l'any 1926, sense saber, entre altres coses, ni una paraula d'anglès. Va fer amistat amb altres pintors com, per exemple, Arshile Gorky, va treballar en el WPA (Programa Federal d'Art), i va sofrir gran penúria econòmica en un país en plena depressió econòmica. Finalment, l'any 1936, el crític Rosenberg li va proporcionar l'oportunitat de fer la primera exposició individual. Tanmateix, no serà fins al 1942 quan el pintor aconseguirà un cert reconeixement com a representant de l'expressionisme abstracte. També d'aquest mateix any data la seva amistat amb Pollock.

És en aquesta època quan crea una de les seves obres més abstractes: Excavation (1950). Però és durant la dècada dels cinquanta que produirà la sèrie no tan abstracta, Dones, que, tot i polèmica per a un sector de públic, atorgarà al pintor el reconeixement artístic; un reconeixement que durarà fins al 1997, data de la seva mort als 92 anys. Les seves darreres obres havien anat evolucionant novament cap a l'abstracció en grans formats com, per exemple, la sèrie Untitled (2,23 x 1,95 m).

Com a aportacions específiques de l'artista, se solen esmentar el seu especial sentit de l'automatisme, que el duia fins i tot a pintar amb els ulls clucs, i una tècnica molt particular d'escatar els pigments, amb què va obtenir textures molt personals.

Kûros: Veg. la fitxa Kûros o koré del període arcaic.

Land art: Art de la terra. El terme es refereix a obres realitzades en un context natural (el bosc, la mar, el desert, la platja...) fent servir els materials de l'entorn. És a mig camí entre l'art objectual i el conceptual o desmaterialització de l'art. Alguns representants són W. de Maria, C. André, P. D. Smithson o R. Long.

Legio VII: Nom de la ciutat fundada pels romans a partir de la instal·lació d'un campament permanent de legionaris.

Leonardo da Vinci: (1452-1519) Pintor, escultor, arquitecte, músic, pensador i científic florentí que fonamentava el seu estil en una estricta investigació teòrica i pràctica, és un dels homes més complets i polifacètics del Renaixement italià.

Inicià la carrera artística com a pintor a Florència col·laborant amb l'escultor i pintor Andrea il Verrochio, de qui sembla que va ser deixeble.

En un segon moment de la seva carrera, es va traslladar a Milà, on va treballar en obres d'enginyeria per al duc Ludovico Sforza i va pintar grans obres com, per exemple, el Sant Sopar i La Mare de Déu de les roques (totes dues versions), a més de meravellosos retrats de nobles i de cortesanes.

L'any 1516 Leonardo da Vinci va acceptar la invitació del rei Francesc I de França i es va traslladar a aquell país, on morí el 1519.

Tant l'obra com les investigacions sobre les noves tècniques pictòriques de Leonardo van tenir una enorme transcendència per a la pintura posterior, sobretot pel que fa a l'sfumato tan emprat per la pintura barroca. Igualment van exercir una profunda influència les seves obres teòriques, entre les quals destaca el cèlebre Tractat sobre la pintura.

Lesenes: Motllures verticals amb funcions purament decoratives que estan unides a la seva part superior per petits arcs cecs. És un element típic de la decoració d'una església llombarda en els murs exteriors.

Lisip: Lisip va ser el darrer gran escultor grec. Va tenir una llarga i activa carrera: segons la tradició, va fer més de 1.500 obres. Nasqué al Peloponès el 390 aC, i de les seves primeres creacions, datades del 365 aC, destaquen les estàtues d'atletes victoriosos. Va ser nomenat retratista oficial d'Alexandre el Gran.

Entre les seves obres destaquen l'Hèracles Farnese, l'Àugies i l'Apoxiòmenos; i entre els retrats hi ha els d'Alexandre, Seleuc I i Demòstenes. Les primeres obres de Lisip daten de l'època en què les polis encara eren centres de poder polític més o menys febles, mentre que les darreres van ser creades en el marc dels regnes hel·lenístics.

En la seva primera fase, continuadora de la tradició dels bronzistes d'Argos, es va continuar interessant pels problemes de proporció i composició que hem vist en els escultors anteriors. Així, va estudiar el concepte de symmetria de Policlet, però més tard va fer aportacions personals molt originals. En la segona fase, com a retratista, va establir un tipus de governant heroic que va influir en el període hel·lenístic i en Roma, tot i que es va decantar per mostrar més el tarannà del personatge que no pas la funció. D'altra banda, va crear nous gèneres que l'escultura hel·lenística va desenvolupar, com el retrat i l'al·legoria, dirigida a un públic erudit, i l'estatuària colossal.

Llanterna: Petita construcció, normalment de planta circular o poligonal, que ocupa la part superior d'una cúpula o d'una torre. A partir del Renaixement, tindrà una gran importància, i no solament com a punt final de la perspectiva d'una geometria –punt de fuga com, per exemple, a Santa Maria dei Fiori, la catedral de Florència–, sinó també com a element important que aporta, gràcies a les petites obertures de què disposa, un recurs fonamental en la il·luminació de l'interior de l'estructura arquitectònica i, sobretot, de la cúpula.

Llenguatge mironià: Conjunt de formes i de colors, molt esquemàtics i explícits, que configuren la cosmologia de símbols de l'obra de Miró, amb els quals va aconseguir expressar amb la màxima simplicitat formal uns continguts polisèmics, profunds i complexos. Es poden agrupar en configuracions còsmiques (taques, espirals, ziga-zagues, duplicitats, sols, llunes, estels…), configuracions orgàniques (peus, natges, braços, mans, sexes-sols, sexes-fal·lus, pitrams, cares, ulls, perfils, dents, capgrossos, ocells, serps…).

Llibre de l'Èxode: Llibre de la Bíblia on es narra l'alliberament del poble d'Israel a mans de Moisès, de l'esclavitud d'Egipte, el pas de la mar Roja, l'Aliança de Déu amb el seu poble al Sinaí i les primeres victòries d'Israel sobre els seus enemics.

Llibre dels Reis: Llibre de la Bíblia que narra els primers moments en què el poble d'Israel s'estableix a la terra que Déu ha donat al seu poble, la terra de Canaà, i el govern dels seus reis més emblemàtics, David i Salomó. El primer va conquerir Jerusalem i ha passat a la història com el rei poeta i músic i el segon va edificar el nou temple i és conegut pels seus dons de justícia.

Llimona i Bruguera, Josep: (1864-1934) Escultor. Va estudiar a Llotja amb els mestres Venanci Vallmitjana, Claudi Lorenzale i Martí i Alsina.

Amb l'obra El fill pròdig, obtingué la pensió Fortuny per estudiar a Roma (1880-1882). De retorn a Barcelona féu vuit relleus per al monument a Colom (1886) i diverses obres per a l'Exposició Universal del 1888, com ara l'estàtua de Ramon Berenguer el Gran i el fris de l'arc del triomf.

Amb el seu germà Joan, pintor, va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc (1893) i s'inicià amb la temàtica religiosa. Aquesta institució va fomentar el corrent idealista, que s'adaptava molt bé a la seva ideologia conservadora. D'acord amb aquesta mentalitat, les obres religioses de Llimona són nombrosíssimes. En destaquen dues: Crist ressuscitat del Primer misteri de Glòria, de Gaudí, per al rosari monumental de Montserrat, i la Primera comunió, on representa dues nenes de procedència social diferent en el moment de rebre la primera comunió. Altres obres són La bellesa (parc de Montjuïc), Amor a la infància (Escola del Bosc, Montjuïc), i Sant Jordi (parc de Montjuïc).

El 1909 fou escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona i vocal de la Junta de Museus. Exposà a Madrid, Brussel·les, París, Buenos Aires i Rosario de Santa Fe (Argentina).

Llinda: Qualsevol peça de pedra, fusta, ferro o formigó col·locada en sentit horitzontal que clou la part superior d’un portal o finestra descansant pels seus extrems damunt les rebranques o brancals.

Lluís Felip d'Orleans: Les jornades del juliol del 1830 van enderrocar l'Antic Règim a França; els partits burgesos, tement l'orientació republicana i democratitzadora que el proletariat i la petita burgesia volien donar a la revolució, s'hi van avançar proposant un monarquia constitucional i censatària en mans de Lluís Felip d'Orleans. La monarquia del juliol, de fet, es va convertir en l'instrument de l'alta burgesia contra la resta de forces socials, que havien participat activament en les jornades glorioses d'aquell mes. S'iniciava l'edat d'or de la burgesia, la qual es va enriquir gràcies al fort impuls industrialitzador en la mineria, la xarxa de ferrocarrils i el sector tèxtil i al gran desenvolupament capitalista del sistema bancari i financer. El control del poder anava a càrrec de l'alta burgesia, que fa servir el vot censatari per allunyar-se els oponents del poder polític.

Loo, Louis-Michel van: 1707-1771. Pertanyent a una família de pintors famosos de la primera meitat del segle XVIII, l'any 1743 va retratar la família de Felip V, primer monarca de la dinastia borbònica a Espanya. En aquesta obra, Van Loo introdueix notables canvis en el tractament del retrat àulic respecte del caràcter heroic que havia imposat el rei Lluís XIV de França. Malgrat que l'escenari en què retrata la família és teatral i artificiós, el pintor intenta valorar les persones per damunt del personatge. Fingeix que la família no està posant, sinó que és captada en el moment d'escoltar un concert: hi veiem Felip V amb Isabel Farnese, la reina, i els seus fills -els futurs Ferran VI i Carles III-, captats amb fidelitat als seus trets personals, malgrat una certa adulació en el tractament.

Maderno, Carlo: (1556-1629) Arquitecte originari de la Llombardia representant de l'art de transició entre el Renaixement i el Barroc. L'any 1603 rebé l'encàrrec d'acabar les obres de Sant Pere del Vaticà, la seva obra més reconeguda, acabada l'any 1626.

Mainell: Element vertical situat a la part central d'una finestra o d'una porta i que representa un punt de suport per l'arquitrau. Durant l'edat mitjana el mainell estava decorat amb relleus o servia per col·locar-hi algun sant emblemàtic com a reforç simbòlic de la portada. Exemples clars d'aquesta funció i d'aquesta tipologia són els mainells del Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la, de Moissac, Vézelay.

Màndorla: Paraula italiana que significa 'ametlla mística'. A l'art medieval s'utilitza com a fórmula gràfica i simbòlica per designar la divinitat de les figures de Crist o de la Mare de Déu.

Manet, Édouard: Édouard Manet (1832-1883) era fill d'un magistrat acabalat. Intentà, en la seva vida professional com a pintor, assolir l'èxit i el reconeixement en els salons on creia que hi havia «el veritable camp de batalla». Per tant, es mostrava reticent al fet que s'associés el seu nom amb el dels impressionistes. La primera influència que va rebre fou la de la pintura espanyola; visità Espanya l'any 1865, i declarà que «Velázquez era el pintor dels pintors». Goya i la seva obra Majas al balcó (1810) el van influir quan va pintar El balcó (1869), de la mateixa manera que Velázquez l'impressionà, i la composició de l'obra El pifre (1866) recorda el retrat de Velázquez, Pablo de Valladolid (1632). En la dècada del 1860 es va veure embolicat en l'escàndol desfermat com a conseqüència de la presentació de les seves dues obres -Le déjeuner sur l'herbe i Olympia- versió de nu femení basada en la Venus d'Urbino de Ticià. Ja en la dècada del 1870, s'acostà als impressionistes, sobretot durant l'estiu de 1874, a Argenteuil, on freqüentà Monet i Renoir. Si bé mai no van exposar plegats, d'aquest estiu data una obra, Argenteuil, que representa el màxim acostament estilístic entre Manet i el grup impressionista. Això no obstant, aquest estiu mateix pinta, també, Parella en una barca, on novament els colors foscos i l'interès espacialista el tornen a allunyar dels interessos estilístics del grup esmentat. El 1882, ja malalt, pintarà l'obra pòstuma -El bar del Folies-Bergère- en què la complexitat compositiva no amaga un càntic i un darrer homenatge a la vida social parisenca sobre la qual el pintor havia dit: «M'agraden aquesta vida, els salons, els sorolls, els llums i les festes».

Manierisme: Terme poc precís amb què és conegut, a partir del segle XVII, l'art que segueix els passos dels grans mestres del Cinquecento –Leonardo, Rafael i Miquel Àngel– si bé, en un principi, usat en sentit pejoratiu –com si es considerés una devaluació de l'art dels mestres precedents–. No va ser fins a mitjan segle XX que va començar a valorar-se l'estil i els artistes d'aquest període com a art amb personalitat pròpia.

El manierisme tendeix a expressar sentiments i tensió, i ho aconseguirà allargant les figures i utilitzant colors vius i efectes de llum molt ben estudiats. En els artistes manieristes domina el virtuosisme. El Greco és un dels màxims exponents d'aquest estil a Espanya.

Manuscrits: Els monestirs medievals més importants comptaven amb un scriptorium on es copiaven llibres antics a mà, tant els referits a temes teològics i bíblics, com els que difonien la ciència del moment. Es podien escriure tant sobre pergamí com sobre papir i més tard sobre paper. Eren el mitjà de difusió més important durant l'edat mitjana. Aquests llibres (sobre pergamí) no es limitaven a transcriure el text sinó que, sobretot els religiosos, incloïen planes senceres de dibuixos que s'hi referien, i la primera lletra del text també solia contenir dibuixos. A partir de la baixa edat mitjana, va continuar la tradició amb els llibres de devoció amb pregàries i oracions que utilitzaven les classes socials més riques i distingides. Aquests manuscrits són un vessant important en què els artistes manifesten el seu art. A l'àmbit català, destaquen les Bíblies de Ripoll, de la Seu d'Urgell i de Girona (els anomenats Beatus). A la baixa edat mitjana, la il·luminació d'aquests manuscrits també va tenir molta difusió.

Marbre: Va ser el material preferit de l'escultura grecoromana. Les seves característiques són la duresa, la durabilitat i la seva textura cristal·lina, molt recomanada per als relleus. El seu pes excessiu podia fer que l'estàtua es trenqués per la zona més feble. Quan s'havia desbastat un bloc de marbre amb martell de punta, l'escultor hi definia la figura amb l'ajut dels cisells, els arcs i els punxons, i els raspadors. Usava el trepant per fer forats en forma d'espiral a les orelles, rínxols i orificis. Per polir la superfície de l'obra i donar-li un aspecte translúcid, feia servir la pedra tosca.

Marca Hispànica: La conquesta carolíngia va fixar unes zones a la perifèria de l'Imperi que n'assegurés els territoris interiors. Aquestes zones eren conegudes com a «marques». L'àrea que delimita el límit carolingi pel sud -i que defineix el que es coneix amb el nom de Catalunya Vella- era el que els carolingis anomenaven Marca Hispànica.

Martí I: Va ser l'últim monarca de la dinastia catalana entre 1396 i 1410. En morir sense successió, es va produir un greu conflicte, que va solucionar-se amb l'anomenat compromís de Casp el 1412, que va possibilitar que una dinastia castellana, la dels Trastàmara, dirigís la Corona d'Aragó durant el s. XV. Va heretar gravíssims problemes demogràfics i econòmics derivats de la Pesta Negra.

Martínez Montañés, Juan: (1568-1649) Escultor andalús. Considerat el gran mestre de l'escola sevillana, representa el moment del primer Barroc. La fama que tenia el va portar a la cort, gràcies al comte duc d'Olivares, en la qual va realitzar el model preparatori del retrat de Felip IV. La seva obra no es va pas desenvolupar únicament a Andalusia, sinó que fou exportada a Amèrica. L'art de Martínez Montañés conjuga el sentit profundament clàssic de les figures amb una policromia impecable i equilibrada, que era aplicada per notables pintors sevillans. Tot plegat, però, al servei del realisme. Entre les seves obres principals destaquen la Immaculada i el Crist crucificat, a la catedral de Sevilla, el qual constitueix el prototipus andalús de Crist de la creu.

Matisse, Henri: Henri Matisse (Le Cateau-Cambrésis, 1869 - Niça, 1954) és el personatge que va aglutinar el grup fauvista. Això no obstant, la seva obra transcendeix aquest corrent i, en el transcurs de la seva llarga vida, evoluciona constantment cap a posicions i tècniques molt diverses, sempre de gran qualitat i amb una innegable influència posterior pel que fa a la pintura del segle XX. La seva enorme producció pictòrica es pot dividir en unes quantes etapes, les més importants de les quals són aquestes:

Etapa puntillista. És representada per l'obra Luxe, calma i voluptuositat (1904).

Etapa fauvista. Obres significatives d'aquest període: La ratlla verda i Finestra oberta a Cotlliure (1905).

Etapa ornamental. Sense perdre l'exaltació del color, continua emprant el tema de la finestra com un recurs que ja havia incorporat en l'etapa anterior; però hi afegeix una novetat: el gran interès per les formes en arabescos, conseqüència de l'atracció que sentia envers l'art islàmic.

Etapa geomètrica. Abandona les espirals i línies corbes de l'arabesc, redueix la intensitat cromàtica i s'inclina per una geometria rectilínia que l'acosta al cubisme. Una de les obres més característiques d'aquesta etapa és Banyistes a la vora del riu (1916).

Etapa clàssica. Torna a modelar les figures i desenvolupa un extraordinari decorativisme en el color i en les línies que acompanyen el tema, un sentit decoratiu que influirà decisivament en el disseny del segle XX. Obra representativa: Odalisca amb pantalons grisos (1927).

Etapa de pintura plana. Simplifica les formes i torna al planisme. Obres importants d'aquest període: La brusa romana (1940) i Nu blau (1952).

Mauricio: Nomenat bisbe de Burgos el 1213, era bon coneixedor de França, on va estudiar. Va afavorir l'entrada del nou corrent gòtic a la Península. Va traslladar a la seva seu episcopal la impressió que li havien causat les noves seus episcopals de França. Va morir cap al 1238.

Mecenes: Persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc. Els mecenes més destacats del Renaixement van ser les famílies ducals, els papes de Roma o bé el patriciat urbà vinculat a les activitats financeres, comercials o mercantils. Val a dir, tanmateix, que ben sovint els mecenes del Renaixement finançaven empreses artístiques, moguts per la pròpia exaltació, prestigi i glòria familiar o personal.

Mèdici: Família italiana de banquers i comerciants que va dirigir els destins de Florència des de l'any 1434 fins al segle XVIII. Els Mèdici van viure, però, l'etapa més rellevant de la seva activitat política i cultural tot al llarg dels segles XV i XVI. Van tenir l'encert, a més, d'afavorir i de donar suport a tota mena d'activitats artístiques a la seva ciutat, de tal manera que esdevingueren els mecenes més importants del seu temps i protegiren artistes de la talla de Brunelleschi, Michelozzo, Donatello, Botticelli, Filippo Lippi, Miquel Àngel i molts altres. El cercle cultural que es va anar formant en la seva cort va ajudar, així mateix, a l'esplendor del conreu de la cultura clàssica i humanística que es visqué a Florència en els moments culminants del Renaixement.

Mena, Pedro de: (1628-1688) Escultor andalús. Va desenvolupar l'activitat entre les ciutats de Màlaga i Granada, encara que, com altres escultors del seu temps, va tenir una època cortesana durant el govern de Joan Josep d'Àustria, fruit de la qual fou el Sant Francesc de la catedral de Toledo. La seva producció es distingeix pel sentit de devoció i per les expressions suaus i delicades de les Doloroses. Aquesta delicadesa es transforma en realisme dramàtic en els eccehomos, tot i mantenir-hi el sentit de la mesura típic de l'escola andalusa.

Mètopes: Espai quadrat que hi ha entre dos tríglifs en el fris de l’entaulament dòric.

Mies van der Rohe, Ludwig: (1886-1969) Arquitecte racionalista alemany. Durant tres anys es formà al taller de Peter Behrens, assolí una formació d'arrels neoclassicistes. En un primer moment s'enrolà als grups i moviments artístics revolucionaris. També va tenir contactes amb components del De Stijl i amb constructivistes russos. Entre el 1930 i el 1933 dirigí el Bauhaus. El 1937 emigrà als Estats Units, on dirigí el departament d'arquitectura de l'actual Illinois Institut of Technology. El 1921 projectà els primers gratacels i el 1922, el palau d'oficines de formigó, on establí les seves línies de treball: subratllar el valor intrínsec de l'estructura metàl·lica i l'obertura de l'espai interior. Aquests aspectes dominaven sobretot en la seva obra europea. Pel que fa a l'època nord-americana, mostrava preferència pels volums alhora que depura els materials constructius i arriba a un perfeccionisme inusual. El campus de la Universitat de Chicago i el Seagram Building són les obres més característiques d'aquell moment. Si les primeres obres s'acostaven al neoplasticisme i a l'expressionisme, dominades per zones planes, l'horitzontalitat espacial i l'atenció per la qualitat plàstica dels materials, durant els anys als Estats Units tendia més als interessos capitalistes, i no es plantejava tan profundament com abans els problemes socials ni els interessos urbanístics. Algunes obres europees són el monument a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, a Berlín; la casa Tugendhat, a Brno, i el famós projecte de gratacels de vidre (1919).

Millet, Jean-François: Jean-François Millet (1814-1875) era fill d'un propietari rural d'un poble situat a prop de la ciutat de Cherbourg. Va passar alguns anys a París, on va estudiar les obres del Museu del Louvre, però va abandonar la gran ciutat als trenta-cinc anys i s'instal·là en un poblet dels boscos de Fontainebleau, anomenat Barbizon, on entrà en contacte amb el grup de pintors coneguts precisament sota la denominació d'escola de Barbizon i on romangué fins a la seva mort. De temperament no tan apassionat com l'altre gran pintor realista francès, Courbet, les seves obres no per això han resultat menys eficaces en la divulgació de les idees que reclamaven una societat més justa. La iconografia, basada en la vida real, és revolucionària, encara que presenti també trets d'un sentimentalisme bucòlic, una característica que es percep amb més freqüència en les seves obres més tardanes, com ara L'Àngelus (1859), mentre que les d'etapes anteriors contenen una crítica social més profunda i no presenten cap mena de poetització de l'ambient, com s'esdevé en El garbellador (1848), per exemple.

Miquel Àngel: Michelangelo Buonarrotti (1475-1564) va ser escultor, pintor i arquitecte i també va destacar com a poeta. És un dels artistes més importants del Renaixement italià, i en la seva darrera etapa donà lloc al manierisme. Aprenent i deixeble del pintor florentí Ghirlandaio –de qui devia aprendre la tècnica de la pintura al fresc–, ben aviat entrà al cercle d'artistes privilegiats dels Mèdici. El 1494 s'instal·là a Bolonya, i el 1496 es traslladà a Roma on va desenvolupar bona part de la seva carrera artística treballant en encàrrecs dels papes o bé de famílies romanes i florentines adinerades. Més endavant, l'any 1501, tornà a Florència, però el 1505 el papa Juli II el cridà a Roma perquè es fes càrrec del projecte de la seva tomba, obra que l'ocupà durant molts anys a causa de les intermitències i dels canvis de projecte del mateix papa, i de la qual només queda el Moisès. D'entre les seves escultures, destaquen la Pietat del Vaticà, el David, el Bacus, i les pietats i els esclaus de la seva darrera etapa. Com a pintor, excel·leix en les pintures al fresc de la volta de la capella Sixtina i el Judici Final, acabades el 1512 i el 1541, respectivament. Com a arquitecte, treballà en els sepulcres de Giulio i de Lorenzo de Mèdici, a la Sagristia Nova de l'església de San Lorenzo de Florència; va participar, també, en les obres de la basílica de Sant Pere del Vaticà, i en va dissenyar la gran cúpula.

Miquel Àngel ha estat un dels artistes més polifacètics de la història de l'art universal i el seu paper de mestre indiscutible ha estat reconegut sempre i a tot arreu.

Miró: Miró va néixer a Beòcia i va desenvolupar la seva obra a Atenes. Va ser contemporani de Fídies. Era escultor i sobretot bronzista, i representa la transició de l'estil sever a la plenitud de l'època clàssica. Els tractadistes romans deien que va ser el mestre del tractament del cos, però sense donar-li cap expressió de les sensacions de l'ànima. La seva obra va ser molt diversa i s'hi poden trobar des d'animals, com la vaca de l'Acròpolis, fins a grups de persones, com el d'Atena i Marsias, en una composició en forma de V, i figures exemptes com el seu primerenc Hèracles de bronze.

Miró, Joan: Joan Miró (Mont-roig del Camp, Baix Camp, 1893 - Palma de Mallorca, 1983) era fill d'una família d'artesans i aviat es va afeccionar al dibuix. Les seves primeres obres es relacionen amb les dels artistes noucentistes i modernistes per la utilització del grafisme i de la línia. Va rebre la influència d'altres moviments europeus com, per exemple, el cubisme i el fauvisme. Un dels llocs que més el va inspirar en aquesta primera etapa va ser Mont-roig, on passava llargues temporades en una casa que hi tenien els seus pares. A través de les exposicions que va fer a la galeria Dalmau de Barcelona –la seva primera exposició va tenir lloc en aquesta galeria l'any 1918–, va entrar en contacte amb les avantguardes europees. A partir del 1920 es va instal·lar a París, on va conèixer Picasso i va establir contactes amb els surrealistes. La masia és una de les obres més importants d'aquesta època. Els personatges i els objectes dels seus quadres són signes del món dels somnis, tot i que els lligams amb la seva terra, Catalunya, hi són ben palesos: Paisatge català, Cap de pagès català... Miró va saber expressar el caràcter del món rural català.

Des del 1921 fins al 1930 va dur a terme diverses exposicions a París i als Estats Units. Tanmateix no va ser fins cap al 1958 que la seva obra va començar a ser apreciada per tot el món, tret d'Espanya, on el règim franquista la va marginar. Un cop restablerta la democràcia, es va començar a reconèixer ràpidament la importància de la seva obra. La relació personal que va establir amb el surrealisme va ser força independent, ja que mai no va subscriure totalment el compromís polític de molts dels seus representants, fet que el va mantenir al marge de les seves freqüents disputes internes. Cal destacar la gran amistat que el va unir amb Alexander Calder. A més de la pintura, Miró també es va interessar per altres tècniques; així, va treballar, per exemple, l'escultura, la ceràmica, el tapís i la coreografia.

Mite d'Eros i Psique: Narració mitològica segons la qual el pare de Psique ('ànima', en grec), la més jove i més bella de les seves tres filles, estava desesperat perquè no aconseguia casar-la. Per això demanà a Apol·lo un marit i unes noces per a la seva filla. L'oracle intervingué perquè Eros, fill de Venus, se n'enamorés però exigí a Psique que en guardés el secret. Psique, feliç i enamorada, no pogué estar-se de revelar-lo a les seves envejoses germanes, les quals l'induïren que no fes cas de la prohibició. Eros s'hi enfadà i l'abandonà. Després d'un seguit d'aventures, es reconcilià amb la seva estimada i també amb Venus, i se celebraren les noces.

Modernisme: Entre el 1880 i el 1910 es produí un moviment internacional que a Catalunya es coneix per modernisme, a França per Art Nouveau, a Anglaterra per Modern Style, a Itàlia per Liberty, a Àustria per Sezession a Austria i a Alemanya per Jugendstil. Plantejava una estètica sense referències al passat, és a dir, s'alliberava de la història, partint de la idea que només les formes noves podien satisfer les noves necessitats del món modern. Era un moviment essencialment esteticista i integrador de les arts, que aspirava a superar la distinció entre arts menors i majors, de manera que, a parer dels modernistes, la ceràmica, els mobles, els objectes quotidians, la roba, les joies, etc., tot tenia un valor. Les arts decoratives van ser un dels camps on es va expressar més bé. També hi havia un cert caràcter nacionalista tot i la seva difusió internacional.

Mondrian, Piet: (Amersfoort, Holanda, 1872 - Nova York, 1944) Pintor holandès, considerat un dels pioners de la pintura abstracta. A partir de l'any 1892, i fins al 1897, va estudiar a l'acadèmia d'Amsterdam, on va rebre la influència de l'educació calvinista i la iniciació teosòfica. Fins a l'any 1907 segueix els cànons de la figuració postimpressionista. Del 1907 al 1910 viu una experiència fauve amb accent expressionista. Del 1911 al 1914 roman a París, ciutat on va rebre la influència del cubisme de Braque i de Picasso, que el va dur a la recerca d'una síntesi abstracta sobre la forma de l'arbre. Els seus quadres derivats del cubisme es van anar deslligant cada vegada més de qualsevol referència a objectes reals. Una greu malaltia del seu pare el va fer tornar a Holanda, i s'hi va quedar durant la Primera Guerra Mundial. L'any 1917 va fundar, amb Theo van Doesburg, el moviment neoplasticista i la revista De Stijl, la publicació de la qual va abandonar el 1925 a causa dels desacords amb Van Doesburg i les seves contracomposicions (línies en diagonal). La pintura de Mondrian cada vegada es va anar decantant cap a una simplificació formal més radical, en la qual anava eliminant progressivament el color. Va publicar textos teòrics com, per exemple, Realitat natural o realitat abstracta. La seva abstracció no és com la de Kandinski, que explica sentiments; ni com la de Klee, que perllonga l'univers còsmic. Ell aspira a un equilibri pur i el troba en l'angle recte.

Des del 1919 fins al 1939 va viure a París, i, després, a Londres, des d'on, en esclatar la Segona Guerra Mundial, es traslladà a Nova York, ciutat on va morir l'any 1944. Durant els darrers anys va aprofundir en els seus temes sobre la descomposició de la superfície del quadre en un sentit més rítmic i més dinàmic.

Monet, Claude: Claude Monet (1840-1926) es va traslladar de ben jove des de l'Havre fins a París per formar-se com a pintor, i ho va fer en el taller del pintor Gleyre, on va coincidir amb Renoir i Sisley. També participava en les tertúlies del cafè Gerbois, on es reunien Zola, el fotògraf Nadar, Renoir, Degas, Sisley i Pissarro. El 1870 la guerra francoprussiana el féu fugir a Londres, ciutat en què va tenir ocasió de conèixer l'obra dels paisatgistes anglesos, com Turner, que l'influïren notablement. En tornar a París s'inicien els anys de la formació del grup impressionista, en el qual el paper de Monet va ser sempre influent, i al voltant del qual ja havia aparegut la figura de Durand-Ruel, el marxant del grup, que en aquells moments ja havia aconseguit vendre alguns quadres de Monet. A partir d'aquí, se celebraran una sèrie d'exposicions col·lectives: les del 1874 i del 1876, amb crítiques ridiculitzadores. En la tercera, que va tenir lloc l'any 1877, el grup ja acceptarà la denominació d'impressionistes. El 1879 exposaran plegats per darrera vegada. Els anys de penúria econòmica s'acabaran per al pintor a partir de la dècada del 1880, en què se li retrà un cert reconeixement. Monet va passar els últims anys de la seva vida pintant, a l'estanyol de la casa on vivia a Giverny, una llarga sèrie de composicions –unes 240 obres– conegudes sota la denominació de Nimfees, on planteja una obertura cap a nous horitzons pictòrics que desembocaran en l'abstracció lírica i en l'informalisme.

Montagut: Berenguer de Montagut va ser un projectista d'edificis i mestre d'obres que va treballar al s. XIV. Va ser escollit per realitzar les obres de les dues grans esglésies del gòtic català: la Seu de Manresa i la basílica de Santa Maria del Mar al barri de la Ribera de Barcelona.

Montmartre: Turó de la part nord de París, al cim del qual s’ubica la basílica del Sagrat Cor. Al seu voltant hi ha un dels barris més pintorescos de la capital, gràcies als carrers amb cases antigues i jardins que, fins a principis de segle, li donaven un caràcter de poble antic i rústic; posteriorment es va alterar amb la construcció de cabarets i sales d’espectacles. Fou el paisatge preferit de nombrosos pintors, com ara Pissarro, Van Gogh, Utrillo, Casas, Rusiñol, etc.

Moore, Henry: (1898-1986) Escultor anglès. Fill d'un minaire, es dedicà a fer de mestre i després s'allistà a l'exèrcit. La primera exposició data del 1928. Ha deixat una col·lecció fantàstica de dibuixos dels refugis antiaeris de Londres durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial on demostra les seves extraordinàries qualitats d'observador, així com nombrosos dibuixos de les seves obres. En les escultures inicials practicava la talla directa amb pedra i fusta d'acord amb l'interès que sentia pels pobles primitius, igual que Barbara Hepworth, amb qui formà l'anomenat grup de Saint Ives, que va influir molt en l'escultura britànica. Més endavant va adoptar la terra cuita, la fibra de vidre i sobretot el bronze com a principal motiu d'expressió. Aquests materials li permetien treballar més fàcilment i ràpidament a l'hora d'obtenir grans peces monumentals. Les seves obres es troben als principals museus del món. Ha exercit una influència extraordinària sobre l'escultura contemporània.

Morris, William: (1834-1896) Fou una de les personalitats més destacades de la denúncia contra els excessos provocats per la industrialització. Atacà la lletjor i la corrupció dels productes artístics de la seva època i el desordenat i sòrdid desenvolupament de les ciutats, provocats pel maquinisme. Manifestà el seu desacord contra la divisió del treball, que reduïa l'obrer a un autòmat, i propugnà un retorn al model medieval per reformar l'art i la societat. Per ell, l'artista s'havia de convertir en artesà i l'artesà, en artista. Fou l'inspirador del moviment Arts and Crafts.

Morter: Material que consisteix en una barreja de calç, sorra i aigua que serveix per unir els materials més sòlids com la pedra o els maons en les construccions.

Mosaic: Superfície decorada del sòl i de les parets formada per petites peces o tessel·les de vidre, pedra o marbre, col·locades damunt d'una massilla. Els mosaics van arribar al grau més elevat de perfecció en els edificis romans i bizantins.

Mossàrab: Els cristians que van conservar la seva religió quan es va portar a terme la dominació musulmana de la península Ibèrica. Els mossàrabs van assimilar i integrar aspectes de la cultura àrab i molts d'ells van emigrar durant els s. X i XI a terres del nord peninsular; són els artesans que van aixecar i decorar esglésies en terres de Lleó i Castella. Un dels vestigis més significatius d'art mossàrab són les miniatures dels manuscrits medievals anomenats Beatus, comentaris de l'Apocalipsi al llibre de sant Joan.

Munch, Eduard: Eduard Munch (1863-1944) va néixer a Noruega. La seva infantesa es va veure trasbalsada per esdeveniments dramàtics –la mort de la seva mare i de la seva germana–, que reapareixeran amb insistència com a temes de molts dels seus quadres. Educat en les mateixes tradicions puritanes que els personatges de les obres d'Ibsen, carregats sempre de sentiments de culpabilitat, va créixer en un ambient dominat per les idees de mort i malaltia.

D'altra banda, cal assenyalar que en la tradició cultural nòrdica hi havia una tendència expressionista subjacent que es remunta al pintor Grunewald (1475-1528). El treball inicial de Munch com a pintor, a Oslo, començarà a evolucionar a partir de les seves estades a París, gràcies a una beca que li fou concedida a partir del 1899, ciutat on va entrar en contacte amb l'obra dels pintors postimpressionistes –Gauguin, Van Gogh i els simbolistes–, que van marcar el seu estil, sobretot aquests últims. A partir de l'exposició que té lloc a Berlín el 1902, la seva obra es convertirà en manifest i representació d'un nou corrent pictòric alemany: l'expressionisme. Des del 1908, any en què va tornar a Noruega, la seva vida va transcórrer en una relativa reclusió.

Mur cortina: Terme aplicat a la paret sense funció de sosteniment feta de vidre, alumini i altres materials lleugers amb què es forma una mena de cortina exterior que amaga els elements estructurals de l'edifici.

Murillo, Bartolomé Esteban: (1618-1682) Pintor espanyol nascut i resident a Sevilla, on realitzà tota la seva producció. Va començar seguint les línies tenebristes i sota la influència de Zurbarán. Adquirí fama gràcies a les obres fetes per encàrrec dels convents de Sevilla. Es tractava de temes religiosos i de vides de sants arrelades en la devoció popular i en el context de la Contrareforma; en són una mostra les famoses Immaculades. En l'època de maduresa el seu estil s'idealitzà més i adoptà un to més moralitzador, amb colors suaus i cares i expressions més delicades. Va ser famós també per les escenes de nens en el seu entorn quotidià amb les quals va crear una tipologia molt variada i rica en matisos. Va morir a Sevilla a conseqüència d'una caiguda daltabaix d'una bastida mentre pintava al monestir dels caputxins de Cadis.

Nàrtex: Part tancada de l'atri originària de les basíliques paleocristianes, d'on passa a formar part de l'arquitectura bizantina i medieval.

Naturalisme: Llenguatge estètic que pretén apropar una representació plàstica a la naturalesa i que representa una actitud completament diferent de l'idealisme o l'abstracció.

Neoplasticisme: El moviment neoplasticista va sorgir de les experiències dels fundadors del grup De Stjil –Piet Mondrian i Theo van Doesburg–. Les seves idees, així com les dels altres membres del grup –Georges Vantongerloo, Antoine Kok i Jacobus J. Oud–, van ser recollides en els manifestos que van publicar en la revista que duia el mateix nom del grup.

Es caracteritza per l'eliminació absoluta de tot allò que és superflu, amb l'objectiu que només romanguin els aspectes elementals. Els artistes, tant si són pintors com escultors, arquitectes o dissenyadors, només empren les formes geomètriques regulars –el quadrat i el rectangle– i els angles rectes. Pel que fa al color, utilitzen els colors primaris –groc, vermell i blau– juntament amb el blanc, el negre i el gris. Les seves composicions no se serveixen mai de la simetria, però cerquen l'harmonia i l'equilibri.

En el camp de l'arquitectura, el representant més significatiu és Jacobus J. Oud. També Gerrit T. Rietveld, arquitecte i interiorista, va dur a terme dissenys que van tenir molta repercussió. Els artistes del grup De Stijl van mantenir una relació molt estreta amb els artistes alemanys del Bauhaus, amb els quals van desenvolupar activitats conjuntes, fet que explica la proximitat de les seves manifestacions artístiques.

El nom de neoplasticisme és manllevat del teòsof M. H. Shoenmaekers, el qual, a través del seu llibre La nova visió del món, va influir profundament en el pensament de Mondrian.

Neoplatonisme: Doctrina filosòfica difosa a partir del segle II dC, d'acord amb els escrits de Plotí, que consisteix en una nova lectura del pensament de Plató. Segons aquesta doctrina, tot prové de Déu i tot torna a Déu. Al marge de la inaccessibilitat de la divinitat, la doctrina esmentada postula que la matèria és l'últim reducte de la creació i esdevé el camí de retorn vers la divinitat, que es consolida per la via de la contemplació de l'harmonia i de la bellesa espiritual, procés que acabarà en la unió amb la divinitat.

Nervi, Pier Luigi: (1891-1979) Enginyer i especialista en hangars i edificis molt clars construïts amb formigó armat.

El 1913 finalitzà els estudis d'enginyeria a la Universitat de Bolonya, després treballà en el departament tècnic de la Societat de Construccions de Formigó de Bolonya i Florència.

El 1920 fundà la seva pròpia empresa. L'estadi municipal de Florència va ser la primera obra seva que cridà l'atenció arreu per la utilització que hi feia del formigó. Del 1946 al 1961 ocupà la càtedra de tècnica de la construcció i estudi de materials de la facultat d'arquitectura de Roma. Algunes de les seves obres més destacades són el Palau d'Exposicions de Torí (1947-1950); el Chianciano Center (1950-1952), edifici destinat a termes, cobert amb volta reticulada; la seu de la UNESCO a París (1953-1958), realitzada conjuntament amb Marcel Breuer, Bernard Zehrfuss i el seu propi fill Antonio; la torre Austràlia Square, a Sidney (1961-1967); la catedral de Santa Maria, a San Francisco (1966-1971); la torre Pirelli, a Milà, i el Palazzo dello Sport, de Roma (1957). Va escriure i publicà diversos treballs científics.

Niké: Personatges femenins de la mitologia grega representats a l'art com a figures alades que complien la funció d'intermediaris entre els déus i els humans. Del món grec passaran a la iconografia romana.

Notre-Dame de París: Pertany a la fase preclàssica del gòtic de la segona meitat del s. XII. Va ser construïda al cor de la ciutat antiga, Île de Cité, cap al 1160, i va ser finalitzada al començament del s. XIV. S'hi van realitzar algunes gestes de la història de França. Va experimentar danys greus durant la Revolució Francesa, però Napoleó hi va restituir el culte. A mitjan s. XIX, l'arquitecte Viollet-le-Duc la va restaurar de manera molt sui generis. Destaca per la claredat de la planta, l'alçat pla i el predomini de les línies horitzontals.

Noucentisme: Moviment cultural, artístic i literari que va néixer a Barcelona al voltant de la figura d'Eugeni d'Ors, i que aplegava escriptors, artistes plàstics i periodistes que van donar a conèixer les seves primeres propostes o aspectes teòrics l'any 1906. Des de La Veu de Catalunya es reivindicaven uns nous ideals basats en la conjunció de classicisme i modernitat, que havien de construir una nova societat catalana. El nom mateix amb què els seus partidaris van batejar el moviment defineix la voluntat que tenien d'apel·lar al classicisme renaixentista: van prendre el nom del 1900, el segle que just començava, amb la qual cosa imitaven la nomenclatura que s'havia emprat per al Renaixement.

Quant als aspectes estètics, es tractava d'una reacció contra el modernisme i contra les tendències avantguardistes. Pretenien fer una ordenació dels valors artístics basant-se en la mediterraneïtat i en el classicisme. Oposats a l'abstracció, valoraven el ritme, la proporció i la norma. En pintura, valoraven el dibuix i les composicions tancades.

L'any 1911 va tenir lloc la segona fase de la difusió del moviment: D'Ors va publicar Almanac dels noucentistes i la novel·la La ben plantada. Sunyer, d'altra banda, exposava a Barcelona una sèrie d'obres que li van valer ser classificat com l'artista que millor s'identificava amb el moviment. Paradoxalment, D'Ors no l'havia inclòs entre els noms dels qui formaven part del grup. Oficialment, el pintor que, en teoria, representava millor el grup era Joaquim Torres-Garcia.

Numen: És un tipus de divinitat que no estava representada per una efígie o una estàtua, com els déus d'origen grec, que tenien tots formes antropomòrfiques. Per tant, els espais dedicats a aquestes divinitats no eren llocs tancats com ara un reliquiari o una habitació.

Oldenburg, Claes: (1929) Tot i que va néixer a Estocolm, de ben petit se'n va anar a Nova York perquè el seu pare era diplomàtic i li havien concedit un càrrec. Més endavant la família s'instal·là a Chicago, ciutat on va viure la seva joventut. Va estudiar art i literatura a la universitat de Yale i va estar molt influït pel pensament d'Henri Focillon. De retorn a Chicago va fer diferents treballs relacionats amb el camp artístic fins que va conèixer el pintor Robert Indiana, amb el qual va muntar la primera exposició a base d'una sèrie de dibuixos satírics, com ara representacions d'estranyes imatges en què es combinen màquines i plantes. S'hi notava la influència d'obres dadaistes i surrealistes.

El 1956 s'instal·là a Nova York, dos mesos després de l'accident en el qual va morir Pollock, un dels principals representants de l'expressionisme abstracte. A Oldenburg mai no l'havia atret del tot l'action painting, malgrat la gran influència que havia causat en la societat nord-americana i malgrat l'admiració que sentia Oldenburg per la figura de Pollock i de De Kooning. En canvi, sí que es va relacionar amb Allan Kaprow per la seva afició al teatre i al món dels collages, els happenings i els environements (ambientacions). Per aquest motiu les seves primeres creacions són de caràcter ambiental.

En el període 1958-1960 realitza escultures de fusta i materials de rebuig, en què s'aprecia la influència de l'objecte descontextualitzat dadà i els objectes de funcionament simbòlic i surrealista. Arran d'haver llegit Freud, va començar a fer servir tècniques pròpies de la psicoanàlisi, com ara l'associació lliure d'idees, per fer interessants els temes de les realitzacions artístiques.

El 1960 va fer la seva primera ambientació (environment): The street, una mena de mural metafòric on reunia escultura, pintura i arquitectura. La va relacionar amb el Guernica, de Picasso, pels colors blanc, negre i gris, amb els quals volia deixar constància del caràcter negatiu de la pol·lució de les grans ciutats. Poc després va fer The store, de caràcter totalment contrari a l'anterior.

Cap al 1963 va començar a fer objectes tous amb roba plastificada que omplia de miraguà. Un dels aspectes més interessants és la seva creació de peces monumentals, algunes de les quals, però, han passat del projecte. La pinça de roba, a Filadèlfia, o el Pixk Axe, de la Documenta 7 de Kassel, són algunes de les obres més conegudes.

Oligarquia: Govern en què el poder és a les mans d'una elit social i econòmica. A la Barcelona del s. XIV estava composta de grups socials pertanyents a l'alta noblesa, a les altes jerarquies eclesiàstiques i a l'alta burgesia de Barcelona -propietària de vaixells, magatzems, companyies de transport-, banquers i prestadors. S'oposaven als intents del monarca de reforçar l'autoritat reial.

Olimp: Muntanya situada al nord de Grècia, a la frontera amb Macedònia, on la mitologia clàssica situava l'estança dels déus. En aquest indret governava i hi tenia la seva morada Zeus, envoltat de la resta de divinitats anomenades «olímpiques».

Op art: Plantejament artístic preocupat fonamentalment pels aspectes visuals, o també corrent pictòric especialitzat en un fet tan genèric com el problema òptic, d'on deriven totes les seves contradiccions i ambigüitats internes. El terme op art es va començar a emprar arran de l'exposició «The Responsive Eye», celebrada l'any 1965 al MOMA (Museum of Modern Art) de Nova York, amb obres de V. Vasarely, Cruz Díez, F. Stella, K. Nolland, A. Reinhardt, Davis, Riley i Dorazio, és a dir, amb representants de tots aquells plantejaments en els quals el factor òptic es considerava decisiu. Cal insistir en el fet que el terme Optical art és força confús, atès que pot tenir diferents accepcions. La paraula va ser una creació de J. Canaday dins el repertori de les noves etiquetes difoses durant els anys cinquanta i seixanta.

A més dels ja esmentats, també són representants destacats d'aquest corrent Yaacov Agam, Rafael Soto, Eusebi Sempere i el GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel).

Opus sectile: És una tècnica musivària que fa servir com a tessel·les uns trossets de marbre de colors, formes i mides variats.

Opus tessellatum: És una tècnica musivària que consisteix en la utilització de tessel·les o de petites peces cúbiques d'un centímetre aproximadament, que poden ser de marbre, de rajola, de vidre de colors o de ceràmica.

Opus vermiculatum: És una tècnica musivària feta amb tessel·les més petites que les que es feien servir en l'opus tessellatum.

Orde religiós: Comunitat de religiosos que viuen sota l'observança d'una regla que es comprometen a guardar i a seguir durant tota la vida. A aquest tipus de clergat se l'anomena regular.

Ordre corinti: A finals del segle V aC es va crear el capitell corinti, que de seguida es va fer molt popular i es va utilitzar molt a l'època hel·lenística i romana com a alternativa al capitell jònic. Es decorava amb fulles d'acant i volutes petites.

Ordre dòric: L'ordre dòric és el més auster i sobri del llenguatge arquitectònic clàssic. Les columnes descansen directament sobre l'estilobat, no tenen base. Els fusts són robustos, d'una alçària de quatre o sis vegades el diàmetre, i tenen estries (vint a l'època clàssica) d'aresta viva. Les columnes es construïen amb tambors de marbre, que s'unien per mitjà d'uns elements metàl·lics que es posaven a l'interior. El capitell dòric està format per un collarí estriat, un equí corb i un àbac de forma prismàtica sobre el qual recolza l'entaulament, que està compost per l'arquitrau llis sense decoració, el fris dividit en tríglifs (rectangles amb canals verticals), les mètopes (rectangles que es podien decorar amb alts relleus o pintures) i la cornisa, que sobresurt. Més amunt, hi havia el frontó triangular, amb el timpà decorat amb escultures i la coberta exterior de dues vessants i amb teules.

Ordre jònic: L'ordre jònic és més decoratiu, lleuger i esvelt, però menys essencial i rigorós que l'ordre dòric. Les columnes no recolzen directament sobre l'estilobat sinó sobre una base de motllures circulars o escòcies. Els fusts són més esvelts, perquè la seva alçària oscil·la entre les vuit i deu vegades el diàmetre i tenen un èntasi més petit; també tenen canals o solcs bisellats en lloc d'arestes, que acaben sota d'una faixa bombada o collarí. El capitell jònic està perfilat decorativament a cada costat amb dues volutes o espirals i un àbac petit sobre el qual recolza l'entaulament compost per l'arquitrau dividit horitzontalment en tres bandes, el fris llis i continu que es decora amb relleus i la cornisa acabada amb dentells. A damunt de tot, hi ha el frontó triangular amb el timpà i l'espai interior decorat amb escultures i la coberta exterior de dues vessants amb teules.

Orfeó Català: Entitat coral fundada el 1891 sota la direcció de Lluís Millet i Amadeu Vives. Lluís Millet, seguidor de la tasca engegada per Anselm Clavé (1824-1874), va perfeccionar la música popular i va oferir interpretacions musicals molt innovadores. Amadeu Vives, escriptor i conferenciant, s'especialitzà força en la composició de sarsueles i operetes; també, però, va escriure dues òperes.

Al cap de catorze anys d'haver-se fundat, l'Orfeó Català necessitava un auditori on pogués interpretar obres simfòniques corals.

Ovidi: Poeta llatí (43 aC - 17 dC). Coneixedor de la literatura grega, esdevingué el poeta de moda durant el regnat d'August. La seva obra més coneguda és Metamorfosis.

Pagesos de remença: Nom amb què es denomina els pagesos de Catalunya que estaven sotmesos al mal ús de la remença; és a dir, un tribut feudal que consistia en l'obligació de pagar a l'amo de la terra en cas de voler abandonar-la. De fet, equivalia a estar adscrit a un lot de terra propietat del senyor feudal. El 1462 va esclatar la primera guerra remença contra els senyors feudals, en protesta per les rendes que havien d'abonar-los i pel manteniment d'un duríssim règim senyorial conegut com a mals usos.

Palladio, Andrea: (1508-1580) Va néixer a Pàdua, si bé als 16 anys es traslladà a la ciutat de Vicenza, situada al nord-est d'Itàlia, prop de Venècia. És un dels arquitectes més destacats del Cinquecento italià i la seva arquitectura es caracteritza per la recerca de la simplicitat esquemàtica, un aspecte que va recuperar de l'antiguitat clàssica grega i romana. És autor de moltes edificacions –esglésies i vil·les privades–, encàrrecs gairebé tots encomanats per l'alta aristocràcia local. Entre les obres més notables que va dur a terme hi ha l'església del Redemptor, a Venècia, i la vil·la Capra (La Rotonda), a prop de Vicenza. La seva concepció de l'arquitectura va tenir moltíssims admiradors i seguidors, tot al llarg del segle XVIII, a Anglaterra i als Estats Units d'Amèrica, on va servir de referent per a les grans construccions que es van fer edificar els aristòcrates i els burgesos locals respectius.

Panatenees: Eren unes festes que se celebraven cada quatre anys a Atenes en honor de la deessa protectora Atena. S'iniciaven amb una gran processó des del barri de Ceràmic fins a l'Acròpolis, amb una parada a l'àgora de la polis, on es feien els sacrificis a la deessa. Pujava fins a dalt de tot i travessava la monumental entrada dels Propileus. Continuava per davant de l'estàtua d'Atena Pròmac i de la tribuna de les cariàtides fins a arribar a la façana oriental del Partenó, on tenia lloc el punt culminant de la cerimònia. En un altar es cremava el greix i els ossos dels animals sacrificats com a ofrena als déus, mentre es recitaven oracions. Després es rostia la carn i es distribuïa entre els fidels. També s'hi feien competicions atlètiques i es recitaven episodis de la Ilíada i l'Odissea. Al final, els atenesos feien entrega a la deessa d'un vestit nou o peple que havien teixit les donzelles ateneses escollides. Alguns d'aquests episodis i dels personatges que participaven en aquestes processons van quedar recollits en els relleus del fris interior que envolta la náo del Partenó.

Pantocràtor: La iconografia cristiana medieval, sobretot la romànica, representa sovint la figura de Crist com a jutge, rei i vencedor de la mort. S'acostuma a representar assegut presidint l'espai i els personatges que el circumden, envoltat d'una anella ovalada, la màndorla, que expressa l'eternitat. S'acostuma també a representar amb la seva mà dreta en actitud de beneir mentre que amb l'esquerra ensenya als fidels el llibre sagrat amb referència a la doctrina cristiana que es transmet mitjançant el llibre sagrat (la Bíblia) i els ensenyaments de l'Església.

Parts: Tribu originària de les planes de l'actual Iran i del sud de la mar Càspia. Era un poble molt guerrer, que sovint entrava en lluita amb les províncies més orientals de l'Imperi romà. Van ser derrotats definitivament durant el govern de Marc Aureli, en el segle II dC.

Patricis: Classe dominant a Roma i que va exercir el seu domini durant l'època republicana damunt els plebeus. Classe tancada que basava el seu poder en drets ancestrals. Es reservaven els principals centres de poder, com les magistratures i els càrrecs sacerdotals, i la confecció de les lleis.

Pavelló espanyol. París, 1937: El govern de la Segona República espanyola va participar en l'Exposició Internacional de París amb un pavelló d'estil racionalista, dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. Va acollir un conjunt d'obres la temàtica de les quals s'inspirava en escenes de la guerra. Presidia l'exterior del pavelló un monòlit de dotze metres i mig d'alçària, de ciment monocrom, obra de l'artista de Toledo Alberto Sánchez titulada El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella. També a l'exterior, prop de l'entrada s'hi exposà La Montserrat, de Juli González. Al centre del vestíbul de la planta baixa hi havia una font de què en comptes d'aigua rajava mercuri, obra d'Alexander Calder dedicada als minaires d'Almadén, un dels objectius estratègics dels insurgents encapçalats pel general Franco. Molt a prop s'exposà el Guernica, de Picasso, que ocupava tot el mur de la planta baixa. Joan Miró va crear in situ l'obra El pagès català i la revolució, i molts altres artistes menys coneguts hi exposaren obres de caràcter temporal o permanent.

Pere III el Cerimoniós: (1336-1387) Durant el seu regnat, a la Corona catalanoaragonesa s'arribava a la plenitud de la teoria del pactisme entre la monarquia i les institucions polítiques dominades per l'oligarquia. El 1369, les Corts de la Corona van imposar la fundació d'un organisme polític permanent, la Diputació del General o Generalitat, amb poder executiu, per fer complir les decisions preses per les Corts i fiscalitzar els impostos.

En política exterior, va integrar Mallorca i Sicília a la Corona. Va lluitar contra Gènova pel domini de Sardenya.

Pèrgam: Antic regne hel·lenístic sorgit de la desmembració de l'Imperi selèucida. El moment de màxima esplendor del regne se situa al s. II aC després de derrotar els gàlates. En aquest regne l'art hel·lenístic va assolir un gran desenvolupament. Es va integrar dins de l'Imperi romà a finals del s. II aC.

Període arcaic: L'art grec, entès com a manifestació que ateny, bàsicament, l'arquitectura i l'escultura, es va desenvolupar al continent i a regions del Mediterrani influenciades per la colonització, des del s. VIII aC fins que Roma les va assimilar, al s. II aC.

Tot i que resulta imprecís, s'ha convingut a dividir l'evolució de l'art grec en:

Període arcaic. Engloba des del s. VIII fins al s. VI aC. Moment de la configuració de la polis com a referència social, política i cultural que determinarà la seva personalitat. Ens han arribat restes dels primers temples, alguns dels quals amb relleus, d'escultures exemptes, per exemple els dos arquetips, el Kûros i la Koré, i és el moment en què s'inventa el teatre.

Període de transició. Al s. VI aC l'art grec havia evolucionat considerablement pel que fa a les formes i als valors, sobretot l'escultura. Els artistes s'interessaven per reflectir amb la màxima precisió possible els seus models humans, per la qual cosa l'ús de nous materials com el bronze els resultava de gran ajut. L'art d'aquest període breu, a la recerca de més naturalisme, obre les portes al classicisme.

Període clàssic. Els avenços de l'etapa anterior es van deixar sentir sobretot a Atenes que, una vegada consolidada com a líder de les altres polis (a partir de la victòria sobre els perses durant les Guerres Mèdiques) va marcar les línies mestres de l'art d'aquells moments. Els grans artistes que treballen en la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, sobretot Fídies, i altres escultors, com Policlet, van portar l'art grec a la seva màxima maduresa pel que fa a reflexió filosòfica, estètica i plàstica. En aquell període adquirien sentit conceptes com els d'harmonia, proporció, mesura i ritme, que definien una obra com a «bella».

Període hel·lenístic. Conquerida Grècia per Felip de Macedònia i ampliades les seves fronteres gràcies a les conquestes d'Alexandre el Gran, els ideals grecs es van transformar, amb les noves aportacions provinents d'Orient, a la vegada que el seu centre de referència es va ampliar a causa del pes que imprimien els nous centres hel·lenístics com Alexandria, Rodes, Pèrgam i molts altres. Si l'hel·lenisme significava nous valors culturals i estètics també significaria la difusió del llegat grec a indrets molt llunyans en la geografia i en el temps, a través dels romans, que, en assimilar aquests valors, els van difondre també a Occident a través de les seves conquestes.

Període clàssic: L'art grec, entès com a manifestació que ateny, bàsicament, l'arquitectura i l'escultura, es va desenvolupar al continent i a regions del Mediterrani influenciades per la colonització, des del s. VIII aC fins que Roma les va assimilar, al s. II aC.

Tot i que resulta imprecís, s'ha convingut a dividir l'evolució de l'art grec en:

Període arcaic. Engloba des del s. VIII fins al s. VI aC. Moment de la configuració de la polis com a referència social, política i cultural que determinarà la seva personalitat. Ens han arribat restes dels primers temples, alguns dels quals amb relleus, d'escultures exemptes, per exemple els dos arquetips, el Kûros i la Koré, i és el moment en què s'inventa el teatre.

Període de transició. Al s. VI aC l'art grec havia evolucionat considerablement pel que fa a les formes i als valors, sobretot l'escultura. Els artistes s'interessaven per reflectir amb la màxima precisió possible els seus models humans, per la qual cosa l'ús de nous materials com el bronze els resultava de gran ajut. L'art d'aquest període breu, a la recerca de més naturalisme, obre les portes al classicisme.

Període clàssic. Els avenços de l'etapa anterior es van deixar sentir sobretot a Atenes que, una vegada consolidada com a líder de les altres polis (a partir de la victòria sobre els perses durant les Guerres Mèdiques) va marcar les línies mestres de l'art d'aquells moments. Els grans artistes que treballen en la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, sobretot Fídies, i altres escultors, com Policlet, van portar l'art grec a la seva màxima maduresa pel que fa a reflexió filosòfica, estètica i plàstica. En aquell període adquirien sentit conceptes com els d'harmonia, proporció, mesura i ritme, que definien una obra com a «bella».

Període hel·lenístic. Conquerida Grècia per Felip de Macedònia i ampliades les seves fronteres gràcies a les conquestes d'Alexandre el Gran, els ideals grecs es van transformar, amb les noves aportacions provinents d'Orient, a la vegada que el seu centre de referència es va ampliar a causa del pes que imprimien els nous centres hel·lenístics com Alexandria, Rodes, Pèrgam i molts altres. Si l'hel·lenisme significava nous valors culturals i estètics també significaria la difusió del llegat grec a indrets molt llunyans en la geografia i en el temps, a través dels romans, que, en assimilar aquests valors, els van difondre també a Occident a través de les seves conquestes.

Període hel·lenístic: L'art grec, entès com a manifestació que ateny, bàsicament, l'arquitectura i l'escultura, es va desenvolupar al continent i a regions del Mediterrani influenciades per la colonització, des del s. VIII aC fins que Roma les va assimilar, al s. II aC.

Tot i que resulta imprecís, s'ha convingut a dividir l'evolució de l'art grec en:

Període arcaic. Engloba des del s. VIII fins al s. VI aC. Moment de la configuració de la polis com a referència social, política i cultural que determinarà la seva personalitat. Ens han arribat restes dels primers temples, alguns dels quals amb relleus, d'escultures exemptes, per exemple els dos arquetips, el Kûros i la Koré, i és el moment en què s'inventa el teatre.

Període de transició. Al s. VI aC l'art grec havia evolucionat considerablement pel que fa a les formes i als valors, sobretot l'escultura. Els artistes s'interessaven per reflectir amb la màxima precisió possible els seus models humans, per la qual cosa l'ús de nous materials com el bronze els resultava de gran ajut. L'art d'aquest període breu, a la recerca de més naturalisme, obre les portes al classicisme.

Període clàssic. Els avenços de l'etapa anterior es van deixar sentir sobretot a Atenes que, una vegada consolidada com a líder de les altres polis (a partir de la victòria sobre els perses durant les Guerres Mèdiques) va marcar les línies mestres de l'art d'aquells moments. Els grans artistes que treballen en la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, sobretot Fídies, i altres escultors, com Policlet, van portar l'art grec a la seva màxima maduresa pel que fa a reflexió filosòfica, estètica i plàstica. En aquell període adquirien sentit conceptes com els d'harmonia, proporció, mesura i ritme, que definien una obra com a «bella».

Període hel·lenístic. Conquerida Grècia per Felip de Macedònia i ampliades les seves fronteres gràcies a les conquestes d'Alexandre el Gran, els ideals grecs es van transformar, amb les noves aportacions provinents d'Orient, a la vegada que el seu centre de referència es va ampliar a causa del pes que imprimien els nous centres hel·lenístics com Alexandria, Rodes, Pèrgam i molts altres. Si l'hel·lenisme significava nous valors culturals i estètics també significaria la difusió del llegat grec a indrets molt llunyans en la geografia i en el temps, a través dels romans, que, en assimilar aquests valors, els van difondre també a Occident a través de les seves conquestes.

Període sever: S'anomena així el període de l'escultura grega clàssica comprès entre 480-450 aC. Es tracta d'una producció escultòrica gairebé exclusivament grega, a diferència del període arcaic, que també va arribar a les illes del mar Egeu i a les colònies mediterrànies. Els trets principals d'aquest estil es manifesten en el moment que desapareix el somriure arcaic i s'integren els personatges dins l'espai amb més naturalitat, encara que sigui sempre frontalment. El modelat és molt fi, les formes tancades i el ritme alternatiu. Una bona part de la producció d'aquest període es va fer en bronze. I és sabut que en períodes bèl·lics posteriors es va recórrer a la fusió de les pacífiques escultures per fer-ne canons. Per això la majoria de les obres d'aquest període, com les dels períodes posteriors, les coneixem només per les còpies romanes.

Perspectiva: Consisteix en una tècnica de representació d'un objecte com si es tractés d'una realitat tridimensional en un suport en dues dimensions –relleu o pintura.

Des del punt de vista tècnic, cal diferenciar entre perspectiva lineal i perspectiva aèria.

La perspectiva lineal, molt perfeccionada durant el Renaixement a Florència, consisteix a fer confluir les línies reals dels objectes representats en la composició en un punt de fuga, modificant-ne tots els valors de longitud, altura i profunditat en una relació constant, i establint per a cada objecte les dimensions que li corresponguin amb relació a l'espai total i a les altres figures del conjunt.

La perspectiva aèria –o perspectiva atmosfèrica– pretén imitar l'efecte que les capes aèries produeixen en l'ull humà: els contorns es difuminen, el color es torna més pàl·lid i els contrastos dels colors es fan més suaus. Aquesta tècnica, iniciada per Leonardo da Vinci, va arribar al seu màxim desenvolupament en la pintura barroca.

Pesta Negra: La Pesta Negra és una de les principals epidèmies que va patir la població europea al s. XIV. Juntament amb les crisis agràries i la falta d'aliments, la Pesta Negra va ser l'origen de tots els problemes que van portar a la crisi del model feudal a la baixa edat mitjana. Al Principat de Catalunya, l'any 1348 va ser el de l'inici d'una sèrie d'epidèmies infeccioses, que s'encomanaven i produïen la mort per falta de remeis mèdics. L'única solució era evitar el contacte amb els afectats i aïllar els apestats. La caiguda demogràfica de la baixa edat mitjana va generar una profunda crisi d'àmplies conseqüències econòmiques, socials, culturals i ideològiques.

Petxina: Triangle curvilini situat als angles d'un quadrat i que permet passar d'una planta quadrada a una de circular.

Picasso, Pablo Ruiz: Nascut a Màlaga l'any 1881 i mort a Mougins (Provença) el 1973, Picasso és un dels creadors artístics més importants del segle XX. Va contribuir d'una manera decisiva en la formació de les avantguardes pictòriques: sobretot, pel que fa al cubisme. Autor d'una enorme quantitat d'obres, va practicar les tècniques més diverses –pintura, escultura, ceràmica, gravat, disseny...–. Va treballar sempre amb llenguatges avantguardistes, per bé que hi va incorporar molts dels temes tradicionals de la pintura de segles anteriors, amb la qual cosa va posar de manifest que l'avantguarda no s'ha d'entendre pas com una ruptura i un començament des de zero, sinó que, en molts casos, es tracta d'una revisió dels temes eterns, expressada amb un altre llenguatge.

La seva obra va anar evolucionant a través d'una sèrie d'etapes, que exposem sintèticament a continuació:

Realisme. Etapa figurativa de la primera joventut. Una de les obres més representatives d'aquest període és Ciència i caritat (1897).

Etapa blava. Es va desenvolupar entre el 1901 i el 1904. Són quadres on predomina la gamma de blaus, les figures allargades, els personatges sense moviment, nus i blavosos, que recorden els del Greco. La vida (1903) es pot considerar una obra significativa d'aquesta etapa.

Etapa rosa. Període comprès entre els anys 1905 i 1906, les característiques del qual són les següents: concepció simbòlica de la pintura, personatges allargats com els de l'etapa anterior, to més aviat malenconiós, fort dibuixisme en el traç i paleta de colors on predominen els tons salmó i rosat. Una de les obres representatives de l'etapa rosa és Família de saltimbanquis (1905).

Cubisme analític. Picasso va protagonitzar, juntament amb Georges Braque, la revolució del cubisme. Per bé que hi ha obres anteriors on ja trobem trets cubistes, les creacions que inauguren formalment aquest corrent pictòric són Les senyoretes del carrer d'Avinyó (1907) i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909).

Cubisme sintètic. Reunifica les imatges i hi introdueix la tècnica del collage. Obres significatives: Vive la France (1914) i Tres músics (1921).

Etapa clàssica. Del 1920 al 1930. Característiques: personatges corpulents, gairebé de caràcter arquitectònic amb vestits escultòrics, com podem apreciar en Dues dones corrent per la platja (1922).

Surrealisme. Arran de la seva relació amb André Breton, Picasso va participar en la primera exposició dels surrealistes, per bé que mai no es va adscriure definitivament en el grup. Algunes de les obres que es poden relacionar amb aquesta etapa concreta són: La dansa (1925), Figures a la vora del mar (1931) i Nu en un jardí (1934). Durant aquests anys elabora els gravats de la Suite Vollard, en la qual les figures del toro i del minotaure, protagonistes dels gravats esmentats, s'integren en el vocabulari del pintor. Aquest període culminarà amb el Guernica (1937).

Obres de compromís polític. Corresponen als anys de la guerra freda, durant els quals el pintor es va acostar a la ideologia del partit comunista. Obra representativa: Matances a Corea (1951).

Darrera etapa. Ja en els últims anys, la producció del pintor gira al voltant de dos eixos temàtics: el primer, constant en totes les etapes, és la sexualitat, la dona i l'erotisme; el segon és una reflexió sobre la condició de la pintura, que en aquesta època es plasmarà en nombroses rèpliques de quadres fonamentals d'autors com Delacroix, David, Manet o Velázquez.

Pilar fasciculat: Element que sosté la catedral gòtica, format per un nucli central gruixut, rodejat d'uns bordons o feixos, que es prolonguen fins als nervis de la coberta.

Pintura a l'oli: L'oli és la tècnica pictòrica més coneguda i emprada, tant sobre tela com sobre taula. Consisteix en una barreja formada per pigments acolorits i oli de llinosa o de nou. No té cap fonament atribuir-ne la invenció a Van Eyck, ja que era coneguda des de l'antiguitat. Però és cert que foren els pintors flamencs del s. XV els primers a utilitzar-la de manera sistemàtica. Els avantatges respecte d'altres tècniques són la brillantor i la possibilitat de rectificar mitjançant la sobreposició de pinzellades, anomenades penediments, tot i que finalment acaben fent-se visibles. A partir del s. XVI, la seva pràctica es va generalitzar entre els pintors, que preparaven fórmules pròpies de manera artesana. I no era personal només la preparació, sinó que la pinzellada adquiria personalitat pròpia amb l'estil de cada artista; així, les pinzellades gruixudes i pastoses de RubensHotwordStyle=BookDefault; contrasten amb les fines i delicades de Van Eyck, per exemple. Actualment, les fórmules pròpies han desaparegut perquè els pintors utilitzen oli preparat, amb la qual cosa asseguren la qualitat i eviten les degradacions. En contrapartida, s'ha perdut la investigació personal que significava la tècnica artesana.

Pintura al fresc: És una tècnica pictòrica que consisteix a pintar sobre un mur arrebossat o preparat, mentre encara és humit. L'anhídrid carbònic de l'atmosfera permet que la capa de calç que conté l'arrebossat es transformi en carbonat càlcic i faci possible que el pigment s'integri amb l'arrebossat. El suport idoni és un mur, per la qual cosa els frescos apareixen en parets, voltes i cúpules dels edificis religiosos i civils formant composicions que de vegades són individuals i altres formen part de conjunts o programes iconogràfics. El procés comença amb la preparació del mur: cal picar la superfície perquè retingui l'argamassa de l'arrebossat i aplicar posteriorment una massa composta de calç i sorra en diverses proporcions, segons la capa. Sobre aquest arrebossat s'aplica després la pintura. El dibuix preparatori, sobre paper, es traspassa proporcionalment a un altre de paper de mida definitiva (cartró). Aquest cartró se superposa a la superfície humida que s'ha de pintar i es passa sobre els contorns de les figures un punxó que deixa empremtes en la superfície preparada.

Els artistes que pintaven al fresc havien de sotmetre's a una disciplina horària de treball condicionada perquè el mur havia d'estar humit quan s'hi aplicaven els pigments. Així, l'última capa de morter s'aplicava en l'extensió que l'artista estava disposat a pintar cada dia. A cada porció, que avui es pot detectar amb les tècniques modernes, se l'anomenava jornada. Quant als pigments, els més adequats eren d'origen mineral i s'aplicaven dissolts en aigua de calç mitjançant pinzells o brotxes suaus. El resultat de l'aplicació era una textura llisa i mat causada per l'absència absoluta de greix. Alguns pigments, com el blanc de plom, l'atzurita i el cinabri, s'han alterat amb el temps i han canviat de color. Altres vegades, els microorganismes han deteriorat els frescos. Així, de vegades ha calgut restaurar-los i, d'altres, traslladar les composicions a llocs més adequats, com ara museus. Per fer-ho, cal adherir teles a la superfície pictòrica i traspassar-la pel revers a un nou suport.

El fresc és una de les tècniques artístiques que, al llarg de la seva dilatada trajectòria artística, ha obtingut millors realitzacions. Des del món antic, tombes egípcies i pintures romanes, i a través dels frescos medievals, tant romànics com d'autors gòtics -Giotto, per exemple-, fins a les grans composicions renaixentistes de Masaccio, Miquel Àngel i Rafael, aquesta tècnica arriba fins a Goya. La seva pervivència en demostra l'eficàcia.

Pintura al tremp: Tècnica de pintura utilitzada des de l'antiguitat, Egipte, Grècia, Roma, i sobretot durant l'edat mitjana. Consistia a aplicar el color damunt la fusta seca i preparada convenientment. Una vegada les peces de fusta s'havien ajustat i polit, s'hi aplicava una capa d'enguixat per tal de deixar la superfície llisa i preparada per rebre els colors. Quan aquesta capa estava seca, venia el treball del dibuix que realitzava un especialista, funció que es feia mitjançant un estilet o punxó que deixava una incisió en el guix. El darrer pas consistia a aplicar el color segons el tema o la superfície per pintar. Els colors es preparaven al tremp, és a dir, el vehicle utilitzat per fixar els pigments o matèries colorants era la clara d'ou o el rovell, i els més utilitzats en aquesta tècnica eren el groc, l'ocre, el siena, el vermelló, el carmí, el verd terrós, el verd clar i el blau, a més del blanc i el negre.

Seguint aquesta tècnica, es pintaven la major part de pintures sobre taula a l'època del romànic, sobretot els frontals d'altar, baldaquins i les imatges de Crist i de la Verge.

Pintura impressionista: Els pintors impressionistes tenien en comú diverses característiques. Les unes, de caràcter tècnic; les altres, sociològiques: Una biografia similar i una actitud comuna davant el fet artístic.

La majoria pertanyien a la mateixa generació ja que havien nascut entre els anys trenta i quaranta del segle XIX. Alguns d'ells -Sisley, Monet, Renoir i Bazille- havien anat a formar-se al taller de Gleyre, on havien rebut ensenyaments similars. A aquest grup inicial, aviat s'hi incorporaren Pissarro, Degas, Berthe Morisot i Cézanne. Van constituir-se en un grup i s'enfrontaren a l'academicisme, als salons i al sistema organitzatiu de la pintura de la seva època. La primera acció del grup fou exposar les seves obres al marge del Saló de París, en l'estudi d'un fotògraf anomenat Nadar, i intentar arribar al públic sense el reconeixement dels crítics oficials del Saló. A tall de provocació, van adoptar el nom d'«impressionistes» amb què un crític els havia designat despectivament. Amb la seva actitud van col·laborar d'una manera decisiva en el canvi del mercat de la pintura: les acadèmies i els salons aniran perdent influència i apareixeran les galeries privades i els marxants.

Unes influències similars.

La despreocupació pels «grans temes» i la incorporació de les classes populars com a nous protagonistes de la pintura són aportacions que reben de Courbet i dels pintors realistes.

L'admiració per Manet i les seves innovacions.

Una temàtica similar.

Temes urbans protagonitzats per la classe mitjana o obrera.

La naturalesa com a font de plaer visual i motiu per a les seves especulacions. No pretenien, com els pintors de l'escola de Barbizon, integrar-s'hi.

La captació dels elements naturals o humans que canvien constantment, com els núvols, el curs de l'aigua, les variacions atmosfèriques, els instants concrets de les reunions socials que no es tornaran a repetir.

Un repte comú: la fotografia.

La fotografia s'havia inventat el 1839, però fins a les darreres dècades del segle el sistema de revelatge era molt lent, per la qual cosa la pintura continuava complint la funció social de retratar la gent. Solucionat aquest problema, els impressionistes van ser conscients que la pintura havia de renovar els objectius: la investigació del color, enfront d'una fotografia encara en blanc i negre, i la investigació de noves formes plàstiques.

Uns pressupòsits tècnics similars.

Basant-se en la teoria del color, de Chevreul (1839), van practicar:

La barreja òptica: no barrejaven els colors en la paleta, sinó que era l'ull de l'espectador el que ho havia de fer.

La llei dels contrastos simultanis: el color local no existeix, sinó que és en funció dels colors que l'envolten i tots, finalment, són en funció de la llum.

La coloració de les ombres amb el color complementari. Oposició, doncs, a la tècnica del clarobscur.

El plein air: la realitat canvia amb la llum i està en moviment continu. No té sentit, doncs, pintar en un estudi situacions que ja han canviat. S'hauran de captar en la seva breu existència i davant d'elles.

El rebuig del dibuix que se substitueix per pinzellades soltes i pròximes, que crearan en l'ull de l'espectador -no pas en el quadre- els efectes de volum i de color.

L'actitud d'investigació per trobar nous camins d'expressió, a partir dels quals el quadre només podrà ser vist i analitzat des de les seves qualitats estrictament plàstiques, i no pel tema literari o històric que expliqui, que serà irrellevant.

Evolució del grup

Monet, Pissarro i Sisley es van mantenir pròxims als postulats impressionistes al llarg de tota la seva carrera. Renoir, Degas, Cézanne, Bazille i Berthe Morisot, se n'allunyaren per treballar en una línia diferent i amb inquietuds individuals distintes.

Pintura modernista: Se sol dir que l'art contemporani català s'inicia amb Casas i Rusiñol, els quals, en comptes de mirar cap a Roma, focus del món acadèmic, afirmen la prioritat de París, on s'havien anat produint totes les innovacions artístiques més radicals. Ja Ramon Martí i Alsina, Romà Ribera o Marià Fortuny havien copsat la importància de París; la diferència, però, és que ara tant Casas com Rusiñol no s'inscriuen en un art acceptat i conformista, sinó que la seva pintura provocarà el rebuig característic de l'art d'avantguarda. Les característiques més importants són: temes anodins, figures esbossades, punts de vista no simètrics, assimilació especial de l'impressionisme –sense el cromatisme audaç ni la pinzellada dividida característica– i influència de l'estampa japonesa en les composicions. Tots aquests trets configuren una modernitat molt moderada i, això no obstant, revolucionària en el context català de l'època.

L'activitat d'aquests artistes va contribuir a convertir Barcelona en un focus artístic de primera magnitud en què cada vegada era més evident una acceptació de plantejaments estètics avançats. Postimpressionistes, noucentistes i modernistes portaran l'art català a les portes de les avantguardes. Els seus protagonistes són, entre altres, Hermenegild Anglada i Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Joaquim Sunyer.

Pintura neoclàssica: Data de mitjan segle XVIII i neix com una reacció contra la lleugeresa i la frivolitat del rococó. L'impuls inicial sorgeix a Itàlia, però és a França on les noves idees prendran forma. El neoclassicisme va tenir el moment culminant durant els anys previs a la Revolució Francesa i els del procés revolucionari posterior, que va adoptar el moviment artístic, li va donar un contingut nou i el convertí en model estètic i ètic. Va durar fins a la desaparició de l'Imperi napoleònic, al qual havia servit d'aparell propagandístic, una funció que va comportar-ne la decadència i degeneració.

Característiques formals o estilístiques:

Dibuix: composicions molt ben dibuixades, pintura més gràfica que no pictòrica, contorns ferms i segurs, formes tancades.

Color: gamma cromàtica reduïda. Dels colors pastel del rococó, es passa a l'ús de colors primaris que serveixen per crear espais definits i ajuden a donar claredat expositiva.

Llum: llum més aviat freda i perfilada, destinada a precisar els volums i a solemnitzar l'ambient.

Composició: espais definits a manera de quadrilàters, amb els personatges situats en un mateix pla, com succeïa en els relleus clàssics. La decoració secundària se suprimeix en benefici de la claredat expositiva esmentada. La línia vertical i l'horitzontal substituiran la corba i la diagonal en les composicions.

Característiques iconogràfiques:

Els temes predominants són la història, la moral i el retrat.

La temàtica d'història té, al seu torn, dos vessants: la representació de temes pertanyents a l'antiguitat grecoromana i la representació d'esdeveniments contemporanis, amb la pretensió, totes dues, de crear una moral cívica a través d'episodis exemplars. El pintor francès David va ser l'artista més significatiu d'entre els conreadors d'aquesta temàtica.

El gènere moralitzador intenta crear uns hàbits de comportament privat digne, una moral domèstica. L'artista més representatiu en aquest camp és Jean-Baptiste Greuze, l'obra del qual es basa en escenes sentimentals en què es donen exemples de comportament.

I pel que fa al gènere del retrat, també sobresurt David, que va pintar retrats realistes i idealistes. Gràcies a les seves obres, coneixem l'aspecte de Marat o de Napoleó, per exemple.

Pintura postimpressionista: El terme postimpressionisme engloba l'obra d'un bon grup d'artistes, molt diferents entre ells, que només tenen en comú dos elements: haver nascut entre el 1850 i el 1860, i continuar, amb la mateixa constància que els impressionistes, la tasca de «desliteraturització» de la pintura; per aconseguir-ho, trien temes i objectes de la realitat absolutament vulgars, de manera que el quadre ja només pot ser contemplat i analitzat per les qualitats estrictament pictòriques, sense claus ni referències que pertanyen a la cultura, la història o la literatura. En la resta de manifestacions, no es poden establir coincidències entre aquests artistes que van desenvolupar llur tasca des de plantejaments molt diferents. Plantejaments o línies pictòriques que constituiran, d'altra banda, les línies que seguirà el treball de les avantguardes del segle XX.

Els artistes postimpressionistes, que van treballar a França, poden agrupar-se en les tendències següents:

Reacció davant de l'impressionisme i presentació d'una alternativa nova: Paul Gauguin, Vincent van Gogh, Paul Cézanne i Henri de Toulouse-Lautrec.

Neoimpressionisme o puntillisme: Georges Seurat i Paul Signac.

Simbolisme: grup de Port-Aven, Gustave Moreau i Odilon Redon, a França; a Àustria, Klimt; a Noruega, Eduard Munch, i a Bèlgica, James Ensor.

El grup dels nabís: Pierre Bonnard, Edouard Vuillard i Arístides Maillol.

Pintura realista: Aquest estil pictòric apareix cap al 1848, lligat a la ideologia més radical de la Revolució del 1848. El terme realisme pot semblar una mica ambigu ja que designava gran part de les manifestacions artístiques produïdes des del Renaixement; a partir d'aquestes dates, tanmateix, l'adjectiu realista designarà la producció d'un grup de pintors que coincideixen a considerar l'art com un vehicle de denúncia social i a rebutjar «l'art per l'art». Se situen ideològicament pròxims a les doctrines socialistes, i encara que no siguin activistes polítics, sí que introdueixen les classes socials proletàries com a protagonistes de les seves obres, característica que resultarà escandalosa per al públic burgès. Rebutgen, també, la imaginació o la literatura com a inspiració per a l'art. En canvi, creuen que, com si es tractés de quelcom científic, la realitat pot ser i ha de ser aprehesa en totes les seves facetes, tant si són agradables i amables com si són revulsives. D'altra banda, en situar-se al marge del gust dominant, inauguraran el tipus social de l'artista bohemi.

El realisme va tenir una importància especial a França, amb Courbet, Millet, Daumier i el paisatgista Corot. Uns quants anys després, les tendències realistes arribaran a Espanya i influiran en l'obra de Marià Fortuny i de Joaquim Vayreda.

De la mateixa manera que, pel seu contingut, el realisme significa un moviment rupturista i innovador, formalment no aporta grans innovacions respecte a la pintura barroca. Si Courbet es declara influït per Velázquez i Zurbarán, Millet rebrà les influències de Poussin i Giorgione.

Les grans obres dels pintors realistes francesos no van arribar, en la seva època, al gran públic, potser perquè el seu llenguatge va ser considerat massa fred i cerebral. Paradoxalment, i malgrat un menor contingut revolucionari, una obra romàntica com La llibertat guiant el poble va ser més eficaç en la difusió de les idees revolucionàries que no les composicions realistes.

Pintura romàntica: La pintura romàntica va plasmar en imatges la sensibilitat d'un moviment cultural molt més ampli, el romanticisme, que es va basar, d'una banda, en l'afirmació del valor i la dimensió del sentiment i, de l'altra, en la del valor únic i individual dels éssers humans. La producció pictòrica romàntica abraça el període cronològic que va del 1820 fins al 1850, aproximadament. Ara bé, tot i que presenta elements comuns, no és una producció homogènia. Hi trobem el paisatgisme alemany (Friedrich), l'ultraclassicisme romàntic (Ingres), el paisatgisme anglès (Turner, Constable), el romanticisme del color (Géricault, Delacroix) i el romanticisme místic (els natzarens, a Alemanya; els prerafaelites, a Anglaterra).

Característiques formals o estilístiques:

Dibuix: traç pictòric i pinzellada solta i oberta.

Color: viu i exaltat, usat amb una tècnica metòdica i científica.

Llum: ús de tècniques derivades de la pintura barroca (clarobscur, tenebrisme).

Composició: ús de composicions també derivades de la pintura barroca (piràmides, diagonals, moviment, personatges en escorç, etc.).

Característiques iconogràfiques:

Els temes predominants són els següents:

Esdeveniments contemporanis: fets polítics, successos, catàstrofes.

Ambients medievals: ruïnes, monestirs, castells.

Paisatges amb valor metafísic. Soledat i impotència de l'home davant de la naturalesa.

Ambients exòtics: països orientals, nord d'Àfrica.

Piràmide visual: Enunciació geomètrica en què es fonamenta la formulació de la perspectiva lineal. Els artistes del Renaixement componien les seves obres –en arquitectura, escultura i pintura– a partir d'una esquematització que seguia la llei de la piràmide. Així, a partir de l'ull humà s'anava seccionant l'espai intermedi fins a arribar al punt de fuga –el vèrtex de la piràmide visual– en sentit decreixent, que dibuixava una forma de piràmide.

Pisano: Andrea i Nino Pisano van ser orfebres, arquitectes i escultors durant el Quattrocento italià; Andrea va fer els relleus de les portes de bronze de la portalada sud del baptisteri de Florència i va dirigir els treballs de la catedral d'Orvieto i del campanile de Florència fins a la seva mort, a partir de la qual el seu fill Nino va continuar la feina; a més, s'atribueixen a Nino Pisano tres estàtues de marededéus. Van tenir un taller a Pisa.

Planta centralitzada: És la planta que organitza l'espai a partir d'un punt central en el qual s'encreuen les línies compositives del conjunt.

Planta de creu grega: Fórmula geomètrica molt utilitzada a Orient que disposa els quatre braços d'una creu de dimensions idèntiques.

Planta de creu llatina: És la representació de la secció horitzontal d'un edifici que té forma de creu llatina, això és, que està composta per un braç més llarg que els altres tres. Aquesta tipologia de planta ha estat la més usual a les esglésies cristianes occidentals.

Plateresc: Nom amb què s'acostuma a designar el primer corrent renaixentista que es va estendre per Espanya durant la primera meitat del segle XVI. Es caracteritza per l'abús que fa de la decoració derivada del gòtic tardà, que busca barrejar amb l'art provinent d'Itàlia. Aquest estil va tenir una gran acceptació a Castella, sobretot a Valladolid, Salamanca, Burgos i Alcalà de Henares.

Plein air: Terme francès usat per denominar les pintures que ofereixen la sensació de plena naturalesa o que han estat realitzades, efectivament, en exteriors, fora de l'estudi. S'aplica com una de les característiques dels impressionistes.

Pòdium: Plataforma sobre la qual es construïa el temple romà per tal de realçar-lo.

Policlet: Policlet va viure entre el 480 i el 410 aC. La seva polis natal va ser Argos, el centre de bronzistes més gran del Peloponès. Policlet va treballar principalment el bronze, tècnica en la qual va excel·lir, seguint la tradició dels bronzistes argius. Fou contemporani de Miró i Fídies, amb qui va entrar en contacte quan va visitar Atenes i el Partenó en el decenni 440-430 aC. De la seva producció, que es va desenvolupar entre el 460 i el 420 aC, destaquen el Dorífor, un Hèracles i el Diadumen, representats per cossos de joves atletes; l'Amazona ferida, de bronze, i una colossal estàtua d'Hera criselefantina per al temple d'Argos, que el fa successor i rival de Fídies en aquest tipus d'escultures. Plini explica que la seva obra més copiada i cèlebre va ser un jove portador de la llança a qui es coneix amb el nom de Cànon, paraula que equival a norma o model i que coincideix amb el títol del seu llibre principal, en què recull tots els seus principis teòrics sobre el nu masculí. Així, doncs, l'autor va sobresortir no solament com a famós bronzista, sinó per les elaboracions teòriques que va aplicar al Dorífor, com ara la symmetria i el contrapposto.

Policromia: Tècnica pictòrica aplicada a l'escultura de fusta. A la talla, ben llimada per treure'n tota l'aspror, s'hi aplica una capa d'estuc recoberta d'argila vermellosa, anomenada bol, sobre la qual es pinten colors diferents.

Poliziano: Humanista i poeta florentí del segle XV, protegit per Lorenzo el Magnífic, el qual li va encomanar l'educació del seu fill. Profund coneixedor del grec i del llatí clàssics, la seva obra va tenir una gran incidència entre els artistes florentins del Quattrocento, sobretot en Botticelli.

Pollock, Paul Jackson: Va néixer a Cody (Wyoming) el 1912, i va passar la infantesa a Arizona i a Califòrnia. L'any 1928 va començar a estudiar pintura a Los Angeles. El 1930 es va traslladar a Nova York per ampliar els estudis; és on va entrar en contacte amb l'obra de Picasso, Orozco i Diego Rivera, pintors que l'influirien a partir d'aleshores. També va treballar per al Projecte Federal d'Art, una iniciativa estatal relacionada amb les mesures del New Deal amb l'objectiu d'estimular el treball dels artistes mitjançant encàrrecs estatals. Tanmateix, qui va impulsar de debò l'obra de Pollock va ser la mecenes Peggy Guggenheim, que li va proporcionar la primera exposició individual i un contracte que li va permetre dedicar-se per complet a la pintura.

L'obra de Pollock va esdevenint més personal quan, a partir del 1947, el pintor elimina de la seva obra tots els símbols i signes recognoscibles i comença a basar-se només en gestos: línies circulars lliures entrellaçades per crear un camp frontal. En una primera fase, es tractava d'una mena d'escriptura automàtica, com gargots fets a mà, però ben aviat va idear la tècnica del dripping ('degoteig'). Una de les primeres obres que va elaborar amb aquest mètode va ser Full Fathom Five, a la qual van seguir la resta de grans composicions, com ara Número 1, Autumn Rhytmn (1950) o Lavender Mist (1950).

L'any 1953 va canviar bruscament de manera de pintar: primer, va reduir la paleta al blanc i negre; després, va anar incorporant novament algunes formes figuratives en les obres posteriors. És en aquesta època quan la seva creativitat entra en crisi i també la seva vida personal. Pollock va morir el 1956, als 44 anys, a conseqüència d'un accident d'automòbil.

Pompeia: Ciutat propera a Nàpols que va quedar enterrada per l'erupció del Vesubi el 79 dC. A partir de les pintures que s'hi van trobar, molt ben conservades, es van establir els quatre estils de pintura romana.

Pompeia i Herculà: Ciutats romanes destruïdes per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC, que foren excavades a partir del 1748 i del 1738, respectivament, sota el patrocini de Carles III. Les troballes arqueològiques que s'hi van fer revifaren enormement l'interès per la recuperació de l'art clàssic.

Pop-art: És un art realista i figuratiu, molt directe, que es nodreix dels elements propis de l'entorn i que utilitza mitjans mecànics o semimecànics per produir les obres. És típic dels anys seixanta. Apareix, en primer lloc, a Anglaterra i, després, als Estats Units, com una reacció davant del subjectivisme, de l'irracionalisme i de la intel·lectualitat que, segons els seus defensors, representava l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock. El seu nom, 'art popular', designa ben clarament els objectius que s'havia fixat: crear un art que arribés a tothom, crear una nova cultura popular entenedora perquè se'n coneixien els continguts: els objectes quotidians.

Praxíteles: Praxíteles (390-330 aC) era fill del conegut escultor Cefisòdot, a qui es va atribuir l'anomenat segon classicisme. Estava molt ben relacionat amb els cercles rectors d'Atenes entre els anys 375-370 aC i rebia encàrrecs des de molts llocs de Grècia. Sempre anava acompanyat del seu fill Praxíteles, que va mantenir el contacte amb les escoles i els estils d'Olímpia, Argos i altres polis. Cap al 365 aC va començar la seva carrera personal amb el Sàtir Coper, seguidor del cànon del Diadumen. Després va fer l'Eros de Tèspies, l'Afrodita de Cnidos, l'Apol·lo Sauròcton, l'Hermes amb Dionís i l'Àrtemis Braurònia de l'Acròpolis, cap al 346 aC. Posteriorment es va dedicar a explotar les seves troballes en moltes altres estàtues. Va viure a Atenes, on tenia un taller en plena activitat que competia amb molts altres en la producció estatuària. El seu estil va influir molt en l'Atenes del segle IV aC i en el món hel·lenístic.

Prerafaelites: Seguidors del corrent estilístic anglès fundat el 1848 per D. G. Rossetti, H. Hunt, J. E. Millais i altres artistes, als quals s'afegiren Burne-Jones i Hughes. Es van constituir com a confraria secreta amb un anagrama, PRB (Pre-Raphaelite Brotherhood), que utilitzaven per signar les seves obres. Proclamaven la superioritat de l'escola florentina del Trecento i Quattrocento enfront de Rafael; en l'aspecte social testimoniaven un difús inconformisme anticapitalista i socialitzant; en el religiós, una oberta exaltació mística i en l'espiritual s'assemblaven al romanticisme germànic dels natzarens però també a la tradició anglesa del medievalisme. John Ruskin (Arts and Crafts) en fou un gran defensor i contribuí al seu èxit.

Protestantisme: Moviment de reforma de l'Església que es va estendre per Europa al segle XVI. Va comportar la creació d'una església separada de la catòlica romana i va tenir a l'Europa central nombrosos seguidors. Luter, Calví i Zwingli en van ser els representants principals.

Puig i Cadafalch, Josep: (1867-1956) Arquitecte català. Reinterpretà el gòtic amb un llenguatge molt personal. Va ser un home compromès amb la seva època, a diferència de Gaudí, que era un geni solitari.

Quadrívium: Conjunt de disciplines format per la música, l'astronomia, l'aritmètica i la geometria, en què es dividien els ensenyaments medievals cursats a les escoles episcopals.

Racionalisme: Vegeu Funcionalisme.

Rafael: Raffaello Sanzio (1483-1520). Pintor i arquitecte italià que encarna la culminació de l'art renaixentista italià. Va néixer a Urbino, ciutat en la qual l'art i la cultura eren florents gràcies a la protecció del duc Federico da Montefeltro. Sembla que es formà en el taller del pintor Perugino, però de ben jove –el 1500– va començar a treballar com a pintor independent. Entre el 1504 i el 1508 va desenvolupar les seves activitats artístiques a Florència, on rebé influències de Miquel Àngel i de Leonardo da Vinci. És durant aquesta etapa florentina quan pintarà les famosíssimes madones –figures de la Mare de Déu amb diferents acompanyants–. Els crítics qualifiquen les obres d'aquest període de pintura plàcida i inspiradora de benestar, que contrasta amb la pintura intel·lectual i tècnica de Leonardo i amb l'obra poderosa de Miquel Àngel. Als 25 anys (1508), el papa Juli II el crida a Roma i li encarrega els frescos que havien de decorar l'Estança de la Signatura, al Vaticà. És en aquestes noves obres, d'entre les quals destaca L'Escola d'Atenes, on es consagrarà i s'universalitzarà l'obra de Rafael.

A Roma, i en aquesta darrera etapa, també va participar juntament amb Bramante en el projecte per a la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà i en altres obres arquitectòniques per a poderoses famílies de la Roma papal.

Va morir molt jove, justament el dia que feia 37 anys.

Realisme: llenguatge realista (vegeu Pintura realista).

Realisme flamenc: Estil de pintura gòtica que es desenvolupà a Flandes durant la primera meitat del segle XV. El seu estil virtuós i detallista es reflecteix en una temàtica tant religiosa com burgesa. El seu millor representant va ser Jan van Eyck.

Refectori: Lloc del monestir on els monjos es reunien per menjar i escoltar la lectura de la Bíblia i dels llibres sagrats.

Reforma protestant: Conjunt de creences sorgides inicialment a Alemanya fruit de les reflexions del monjo alemany Martí Luter (1483-1546) a les quals van fer contribucions amb variants doctrinals Zwingli i Calví, sobretot. D'entrada pretenien reformar moltes actituds de l'Església catòlica proposant un retorn a l'esperit originari del cristianisme. Més endavant, però, la protesta abraçà l'àmbit doctrinal i plantejà dogmes i creences que trencaven amb les que predicava l'Església ortodoxa, entre els quals destaquen el valor de la Bíblia per damunt de tot i de la predicació, la negació de l'autoritat suprema del Papa i del culte als sants, i la no-admissió d'alguns sagraments tradicionals de l'Església oficial.

La Reforma s'estengué primerament per Alemanya, en aquells moments en poder de l'emperador Carles V, i aconseguí adeptes pel simple fet que contestava el poder tradicional de l'emperador i atacava els privilegis de l'Església. Posteriorment es difongué pel nord d'Europa, França i Suïssa amb variacions locals importants. La seva difusió comportà una de les ruptures més significatives de les esdevingudes a l'Europa de l'edat moderna.

Relleu: El relleu és una manifestació de l'escultura tridimensional però sense part posterior. Generalment sobresurt d'un pla de fons, que moltes vegades és la paret de l'edifici, però també es poden trobar relleus gravats o enfonsats. Es classifiquen segons la manera com ressalten les figures respecte del pla de fons i també segons l'ordenació dels plans. Quan la figura esculpida surt més de la meitat respecte del pla de fons, l'anomenem alt relleu. Un exemple d'alt relleu són les mètopes del Partenó, on sobresurten els braços i els caps de les figures, mentre que el cos queda més enganxat al pla. Quan la figura sobresurt menys de la meitat del pla de fons es tracta d'un baix relleu, com el que hi ha en el fris de les panatenees.

Les dificultats principals d'un relleu són suggerir els volums, sobreposar els plans, escollir el tema i buscar la varietat en les figures i en els canvis de ritme.

Alt relleu: mètopa del Partenó. Aquest alt relleu és gairebé una escultura exempta.

Baix relleu: fris de les panatenees. Aquest baix relleu assoleix una gran perfecció tècnica atesa la seva poca profunditat, uns cinc centímetres.

Relleu històric: El relleu històric és l'expressió de la tendència cap al realisme i de les intencions commemoratives i propagandístiques dels romans. La temàtica històrica dels relleus és la gran aportació de Roma a aquest tipus d'art plàstic. Es tracta de relleus narratius on es representen una cerimònia religiosa determinada o els episodis d'una campanya militar.

Rembrandt: Harmensz van Rijn, Rembrandt (1606-1669). Pintor, gravador i dibuixant holandès. Un dels artistes holandesos més excel·lents. Va néixer a Leiden, on va iniciar-se en la pintura fins que abandonà la seva ciutat natal el 1620 per traslladar-se a Amsterdam. Durant la primera etapa de la seva carrera, va pintar moltes obres de tema bíblic i mitològic amb una gran dosi de tenebrisme. Establert a Amsterdam, esdevingué el pintor cotitzat de la ciutat. Entre el 1632 i el 1633 va pintar uns cinquanta quadres, la major part retrats. El 1634 es va casar amb Saskia, unió que condicionà l'obra de l'artista. Un seguit de morts, tres dels seus quatre fills, la seva dona i la seva mare, van motivar el canvi de la trajectòria del pintor; la fama li va començar a minvar fins al punt que el 1656 va ser declarat insolvent i va haver d'abandonar casa seva. Al final de la seva vida recuperà part de la fama anterior. De la gran obra que deixà s'ha de fer menció dels nombrosos autoretrats en què es mostra amb un vestuari molt variat.

Renaixement: Durant els segles XV i XVI, Europa viu unes transformacions econòmiques profundes que incidiran directament en la ruptura dels esquemes i valors medievals que tindrà lloc dins una societat mercantil, racionalista i humanista. Reforçaran aquesta vitalitat els grans descobriments geogràfics: els portuguesos recorren Àfrica, els espanyols inicien el domini d'Amèrica. El món científic, a més, aconseguirà alliberar-se dels controls religiosos. La nova mentalitat científica i reflexiva que sorgeix en alguns centres d'Europa tindrà fortes repercussions en el terreny de l'art. Aquesta nova manera d'entendre la vida es començà a sentir a Florència i a Flandes, punts des d'on es va anar estenent cap a altres països d'Europa.

Ja des d'un bon començament aquest moviment, que afectà moltes esferes del saber i de la cultura, és conegut sota el nom de Renaixement per la intencionalitat dels seus iniciadors encaminada a buscar els referents en l'antiguitat clàssica. Estaven convençuts que la història d'Europa durant l'edat mitjana era una mena de parèntesi que havia paralitzat la dinàmica impulsada per Roma com a continuadora del món grec. Per això calia establir un pont que superés aquest món medieval (d'incultura) i recuperar la tradició antiga.

Ja de molt antic, s'acostuma a diferenciar dos grans moments dins el Renaixement: el Quattrocento i el Cinquecento.

El Quattrocento (segle XV) té el centre productiu més destacat a Florència i veu sorgir un seguit d'artistes que posen el centre d'interès en els aspectes de la perspectiva, que aplicaran a les diverses obres –tant arquitectòniques com escultòriques o pictòriques–, sigui quina sigui la temàtica. Els grans mecenes florentins, entre els quals destaquen els Mèdici, donaran tot el suport als artistes en les seves recerques.

En el terreny de l'arquitectura destaquen Brunelleschi i Alberti; en escultura, Ghiberti i Donatello, i en pintura, Masaccio, Fra Angelico, Paolo Uccello, Botticelli i Piero della Francesca.

El Cinquecento aprofundirà i ampliarà els centres d'interès del període anterior i assolirà una de les fites més altes de l'art universal. Durant aquesta època s'anirà potenciant el vessant experimental dins l'art, fins al punt que s'imposaran nous criteris científics com, per exemple, la tècnica de la perspectiva aèria, que va estudiar i aplicar Leonardo da Vinci, o l'interès per estudiar la naturalesa.

Tindrà els centres més importants a Roma i a Venècia, gràcies al poder reforçat dels papes i de la república de Venècia. A l'Europa central, i sobretot a Flandes, sorgirà un moviment renovador amb moltes característiques semblants als corrents italians.

En el camp de l'arquitectura, cal destacar Miquel Àngel i Bramante; en el de l'escultura, sobresurt la figura de Miquel Àngel; i, en el de la pintura, excel·leixen Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i Rafael.

República: Període de la història de Roma que s'inicia amb l'expulsió dels dominadors etruscs l'any 510 aC i que acaba quan August pren tots els poders, l'any 30 aC.

República de Weimar: Terme que es refereix al règim alemany sorgit després de la Primera Guerra Mundial. El formaven disset estats, un dels quals era l'antic estat lliure de Saxònia-Weimar, nascut del gran comtat de Saxònia arran de la caiguda de l'Imperi. El final de la República, el 1933, igual que el final del Bauhaus, es degué a l'ascens del nacionalsocialisme. Ja del 1930 endavant l'academicisme oficial va anar eliminant o reprimint l'activitat de l'avantguarda revolucionària.

Retaule: Tot i que els seus orígens són més antics, el retaule va adquirir una importància extraordinària en l'estil gòtic. Es tracta d'una peça que s'instal·lava rere l'altar major i que, si bé sovint era una obra pictòrica, altres vegades era d'orfebreria o un conjunt escultòric. Era, també, la contribució més important dels artesans plàstics, escultors i pintors, a la decoració de les catedrals gòtiques ja que els vitralls, excepte a Itàlia, havien desterrat la pintura dels murs, tan característica en el romànic. Va ser a Espanya on el retaule va tenir una major implantació i on arribà a adquirir enormes dimensions, especialment durant el Barroc, en què es van produir els exemplars més grans. Es podria citar el frontal romànic com a precedent immediat del retaule gòtic, encara que difereixen en el lloc que ocupaven a l'església. Però coincideixen en la mateixa funció adoctrinadora i pedagògica i en l'ús de la mateixa tècnica pictòrica: el tremp.

Retrat: Representació en forma d'escultura o pintura d'una figura o d'un rostre d'un personatge (o grup). Quan el retrat és del mateix artista s'anomena autoretrat.

Com a gènere artístic, ens hem de remuntar al retrat de l'antic Egipte i és a partir de l'hel·lenisme quan comença a prendre força. Durant l'etapa medieval va deixar-se de banda, però va ressorgir a partir del Renaixement i sobretot a partir del Barroc, i ha estat present en l'art fins als nostres dies. L'estudi i seguiment del gènere permet estudiar les característiques sociològiques dominants en cada període estilístic de la història de l'art.

Revolució Francesa: Esdeveniment desencadenat a França a partir del 1789 que va comportar el desballestament de l'Antic Règim amb unes formulacions polítiques (nova concepció de l'Estat), socials (protagonisme de la burgesia) i culturals (superació dels esquemes tradicionals) que ben aviat es van difondre per Europa.

Revolucions liberals burgeses: L'Antic Règim, reinstaurat a Europa al congrés de Viena (1815), va quedar ferit de mort arran del seguit de revolucions liberals burgeses i nacionalistes que van esclatar per tot el continent entre el 1820 i el 1848. Els ideals que defensaven procedien de la Revolució Francesa i van comportar l'arribada al poder de la burgesia, la qual, un cop aconseguit el poder, esdevé conservadora. Els règims polítics imposats per algunes revolucions eren liberals, constitucionalistes i censataris, com ara a Grècia, Bèlgica o França.

Rococó: Estil artístic nascut a França a principis del segle XVIII i que arribà fins a les portes de la Revolució Francesa (1789). Ben aviat s'estengué per Europa amb característiques adaptades a cada país.

Representa una reacció contra l'estil barroc (o una maduració d'aquest, segons que creuen certs estudiosos) i una adaptació als gustos i anhels de la societat típica de l'Antic Règim, que veia en aquesta pintura la plasmació de la seva concepció de viure i de les seves aspiracions, manifestades en la complexitat de les formes i la delicadesa i l'elegància, de què fa un ideal.

El terme sembla que deriva de la paraula francesa rocaille, que expressaria inicialment una visió pejorativa ja que la cultura sorgida de la Revolució Francesa creia que aquest art palesava un gust molt dolent.

Abunden els temes plens de delicadesa, d'elegància i expressadors de l'alegria de viure.

En arquitectura, les característiques del rococó s'aplicaren molt més en la decoració d'interiors que no pas les del Barroc. En el terreny de l'escultura, la porcellana va ser el vessant més treballat (ceràmica de Sèvres). En pintura, el rococó francès va tenir una gran importància. Watteau i Fragonard plasmaren els ideals de l'aristocràcia en composicions i temes plens de delicadesa, galanteria, gràcia i exuberància com no s'havia plasmat mai fins aquells moments.

Rodin, François-Auguste: (1840-1917) Al començament va fer de paleta i de modelador de decoradors i estucadors. Van rebutjar les seves primeres obres al Saló del 1864; no va poder ingressar, tampoc, a l'École des Beaux-Arts. La primera gran polèmica va sorgir amb L'edat de bronze, un nu d'home, de mida natural, per al Saló del 1877, del qual, pel gran verisme que expressava, els crítics van considerar que es tractava del buidatge d'un motlle fet del natural. La seva gran obra va ser La porta de l'infern, que conté gairebé dues-centes figures torturades, amb les quals va trencar amb l'academicisme que havia dominat l'escultura fins aleshores. Li va arribar el gran reconeixement públic amb la inauguració del pavelló que li van dedicar a París amb motiu de l'Exposició Mundial del 1900. Malgrat inspirar-se en tots els corrents des del Renaixement fins a l'impressionisme i el simbolisme, l'obra de Rodin culmina tot el romanticisme del segle XIX.

Roleu: Motiu decoratiu floral de formes estilitzades.

Romanització: Va ser un procés lent per mitjà del qual la societat indígena es va anar transformant en una comunitat que incorporava plenament la civilització romana.

Romanticisme: Vegeu Pintura romàntica.

Rosassa: Finestra circular amb lòbuls o traceries disposats com els radis d'una roda, generalment en una façana principal.

Rubens, Peter Paulus: (1577-1640) El més important pintor i dibuixant flamenc del Barroc del nord d'Europa. Fill d'un advocat protestant d'Anvers, es va convertir al catolicisme i serví fidelment els postulats de la Contrareforma, ben viva a la cort espanyola. El seu estil es començà a formar a partir del contacte amb l'escola italiana a causa del viatge que el 1600 va fer a Itàlia. El 1608 tornà a Anvers, on es guanyà molta anomenada, i el 1609 va ser nomenat pintor de cort al servei dels virreis d'Espanya. Aquell mateix any es casà amb Isabella Brandt, que aleshores tenia disset anys. Aquest matrimoni influiria decisivament en la seva producció i en el seu estil. A partir d'aquells moments les comandes van ser constants, la qual cosa l'obligà a confiar en col·laboradors. Rubens va treballar gèneres molt diversos (retrats, temes religiosos i mitològics, etc.) i tècniques variades (pintura a l'oli, dibuix...); a més, dissenyava tapissos i feia decorats per a festivitats. El 1621 Rubens esdevingué conseller polític de la infanta Isabel, que l'envià a missions diplomàtiques per diverses corts d'Europa, on va tenir l'oportunitat de conèixer altres artistes. Isabella Brandt va morir el 1626 i Rubens es tornà a casar novament el 1630 amb la jove de setze anys Helene Fourment, filla d'un ric comerciant. Aquest segon matrimoni fou tan feliç com el primer i també condicionà la producció de l'artista.

Rude, François: (1784-1855) Fervent partidari de la figura i de l'obra de Napoleó Bonaparte, al qual va homenatjar en l'obra Napoleó despertant la immortalitat, va haver de fugir cap a Brussel·les a causa de l'enderrocament de l'emperador. Va tornar a França amb el triomf de la revolució del juliol del 1830. Moltes obres seves s'inspiren en temes de famosos pintors romàntics d'aquella època, per exemple, Delacroix o Géricault. Influí força els escultors del segle XIX, entre els quals, Carpeaux.

Sacra Conversazione: Convencionalisme utilitzat per l'artista quan vol reforçar la sensació de comunicació entre el tema exposat i l'espectador o fidel. Consisteix en la representació, en escultura o en pintura, de personatges propers a l'espectador -sants coneguts, personatges històrics o contemporanis, els que han pagat l'obra- als peus de la representació del tema teològic o doctrinal exposat a la part superior. Si durant l'edat mitjana el més comú era utilitzar personatges bíblics en diàleg entre ells (Santiago de Compostel·la o Reims, per exemple), durant el Renaixement cada vegada era més comú incloure-hi personatges de l'època com mercaders o mecenes, que d'aquesta manera expressaven la seva relació personal amb el tema exposat.

Saint Denis: L'origen de l'art gòtic es forjà en aquesta abadia, sota l'impuls de l'abat Suger (1801-1151). Saint Denis no era només una comunitat de monjos benedictins rica i important, sinó també el santuari francès on hi havia els sepulcres dels reis. L'abat Suger va impulsar una reforma monàstica, molt diferent de la que sant Bernat havia portat a terme amb els cistercencs. Pel que fa a l'arquitectura, Saint Denis destaca per la seva façana, ja gòtica, amb dues torres altes, una nau de dos trams flanquejada per dues de laterals, l'ús de les voltes d'ogiva a les naus que encara tenen un aspecte pesat i massís i, sobretot, la nova testera de concepció plenament gòtica, amb un deambulatori doble i capelles radials, i voltes de creueria més esveltes i elegants.

Salons: Exposicions d'obres d'artistes francesos a la segona meitat del segle XIX. Sota el patronatge inicial del règim mateix, que rebutjava les obres que no seguien les pautes acceptades per l'Acadèmia, posteriorment es van crear els anomenats salons dels Rebutjats en què s'exposaven les obres excloses dels salons oficials. Obres, doncs, més innovadores quant al llenguatge artístic, per exemple, les dels pintors impressionistes i les d'escultors com ara Rodin.

Sant Benet: Va néixer a Itàlia el 480. De molt jove, va interrompre els estudis i començà una vida espiritual i retirada. Va fundar un cenobi a Montecasino, on va escriure la famosa regla de la vida monàstica, que va ser seguida per molts monestirs durant l'edat mitjana. La regla de sant Benet mantenia l'equilibri entre el temps que els monjos dedicaven al treball manual, a l'oració i a la lectura. El seu lema, Ora et labora, s'adequa a una situació històrica i social caracteritzada per l'avanç del procés de ruralització després de la caiguda de l'Imperi romà i les invasions germàniques posteriors.

Sarcòfag: Taüt de marbre tallat o de terra cuita modelada, utilitzat per l'art etrusc, romà i paleocristià.

Secció àuria: Fórmula geomètrica coneguda pels pitagòrics grecs segons la qual s'estableix una proporció entre el segment total i el segment major i entre aquest i el menor. Aquesta formulació era la base de moltes composicions de l'edat mitjana, tant en arquitectura com en pintura i escultura. Va tenir una especial importància dins de l'art del Renaixement.

Segle IV aC: Al segle IV aC van entrar en crisi els valors que caracteritzaven la societat de la polis clàssica durant el segle V aC, com ara l'afany per participar en la vida política de la polis, l'afecció a la religió, el culte a les lleis i a l'ideal democràtic. La guerra fratricida del Peloponès i les seves seqüeles (403-378 aC) van afavorir que molta gent comencés a pensar que calia abolir el fraccionament polític entre les polis. Es va començar a escampar la idea que la unificació política de Grècia era necessària. Filip, rei de Macedònia, va sotmetre les polis (338 aC) i les va ajuntar sota la seva hegemonia monàrquica. El seu fill, Alexandre, va continuar aquesta política unificadora i, amb les seves conquestes militars al nord d'Àfrica i al riu Indus fins a Àsia, va aconseguir la màxima expansió de l'hel·lenisme. La crisi de valors va afectar tots els camps de l'art, del pensament, de la religió i de la política. Els principis de l'idealisme de l'època clàssica del segle V aC s'apaguen i es comença a valorar tot allò que s'aprèn a través dels sentits; tot el que es pot percebre com una experiència íntima i individual, la percepció i la representació d'allò que es pot veure (realisme). L'anàlisi dels sentiments i de les passions individuals o páthos es comença a tenir molt en compte. El nou criteri estètic inclou tot allò que sigui subjectiu, individual i sensorial.

Serigrafia: Procediment d'impressió i d'estampació plana que s'utilitza per fer gravats, cartells, transparències i elements decoratius. Per imprimir es fa servir una tela de sedàs o un tamís de malla fina cobert de cera o de vernís en els llocs on es vol evitar el color. Així, es va estenent el color sobre el tamís, que penetra fins a la superfície que cal imprimir només a través dels llocs oberts.

Serra, Pere: Durant la segona meitat del s. XIV, superada la crisi de 1348, van viure a Barcelona tres germans, Francesc, Jaume i Pere Serra, que van obtenir la major part dels contractes per a la realització del retaules que, en aquella època, s'instal·laven a les esglésies de la Corona d'Aragó. Representen el punt culminant de l'estil italogòtic, de gran èxit, que resistia davant el corrent innovador del gòtic internacional. Són, també, els artistes més representatius del que s'ha anomenat Taller de Barcelona. Dels tres germans, la cronologia de l'activitat de Pere Serra és la més àmplia, fins al punt que va portar fins a l'inici del s. XV els esquemes de la pintura italogòtica quan ja s'havia implantat completament l'estil gòtic internacional. La seva producció, d'acord amb la documentació existent, va comprendre les comarques catalanes, Saragossa i Sardenya. Amb tot, si bé coneixem documentalment molts dels seus nombrosos encàrrecs, només tenim notícia del contracte de dos: el retaule de L'Esperit Sant i el retaule de Sant Bartomeu i sant Bernat, tots dos a la ciutat de Manresa.

Sfumato: Mot italià que es fa servir per definir una tècnica pictòrica iniciada per Leonardo da Vinci en La Gioconda, en La Mare de Déu de les roques i en algunes altres obres en què l'autor utilitza el sistema de difuminar els colors per tal de produir una sensació òptica de profunditat. Amb aquest procediment, Leonardo deixa de banda la tècnica de la perspectiva lineal que s'havia emprat durant tot el primer Renaixement, el Quattrocento.

Simbolisme: Llenguatge artístic amb àmplies implicacions filosòfiques, literàries i socials que aparegué a França cap al 1885. Estrictament, pretenia revestir la idea amb una forma sensible. Sorgí en part com a reacció contra les conseqüències del materialisme capitalista i contra la vocació realista, manifestada en el naturalisme i l'impressionisme. Va donar pas al modernisme i influí en el surrealisme.

Simetria: Disposició que segueix l'artista en el moment d'organitzar una composició pictòrica o en els relleus, en què als dos cantons d'un eix imaginari horitzontal o vertical es distribueixen esquemàticament els personatges o les escenes que conformen tot el conjunt.

Sistema peraltat: Es refereix al sistema constructiu que es basa en l'arc l'altura del qual és més gran que la mitja circumferència.

Societat del final del s. XIX: La industrialització del segle XIX no solament va ser un fenomen tècnic sinó que va tenir unes conseqüències socials molt importants: el creixement de la població europea, l'aparició del proletariat, la concentració demogràfica a les ciutats, on es delimitaven clarament els barris residencials de la burgesia dels suburbis del proletariat, etc. Es van realitzar importants plans urbanístics (Pla Cerdà de l'Eixample de Barcelona o Pla Haussman de París). Les ideologies socialistes propugnaren millores de les condicions de vida del proletariat, i el socialisme utòpic va ser la base de plantejaments urbanístics per a la classe obrera, com ara el projecte ideat pels seguidors catalans de Cabet per al Poblenou de Barcelona.

Sorolla, Joaquim: Nascut a València l'any 1876, es va formar a l'Escola de Belles Arts de la seva ciutat natal. Gràcies al seu talent, va poder viatjar a Madrid per tal d'estudiar les pintures del Prado, a Itàlia i a París. A partir del 1890, ja casat amb Clotilde, que seria la seva companya tota la vida, es va instal·lar a Assís (Itàlia); en tornar a Espanya, va fixar la residència a Madrid, des d'on va començar una brillant carrera com a artista, amb nombrosos èxits i amb reconeixement internacional. La casa on va viure a Madrid, juntament amb un considerable nombre d'obres, van ser llegades per la seva família a l'Estat espanyol i actualment constitueixen el Museu Sorolla, punt d'importància primordial per a l'estudi del qui segurament va ser el més internacional dels pintors espanyols de la fi del segle XIX. Va morir a Cercedilla (Castella-la Manxa) l'any 1923.

Sunyer, Joaquim: La vida de l'artista català Joaquim Sunyer (1874-1956) va tenir dos centres geogràfics transcendentals per a la seva obra: Sitges i París. Havia nascut a la ciutat de Sitges, fill d'una família liberal que es relacionava amb el grup d'artistes que residien en aquella ciutat. Ben aviat es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va cursar estudis de pintura i va compondre les primeres obres, en les quals tractava d'imitar les tendències que arribaven de París. Als vint-i-un anys (1896) es va instal·lar a París, on, durant els primers anys, va portar una vida bohèmia i plena de dificultats econòmiques que van començar a millorar a partir del 1903. Va fer d'il·lustrador, va pintar escenes urbanes parisenques, va participar en les exposicions dels salons que se celebraven a la capital francesa i es va anar obrint camí en el mercat de l'art.

Hi ha un fet, però, que va ser crucial en l'evolució del seu estil: la visita a l'exposició que, el 1907, es va celebrar a París sobre l'obra de Cézanne, que havia mort l'any anterior. A partir d'aquesta influència, Sunyer iniciarà la creació de les seves obres més característiques, en les quals l'ordenació espacial, els colors o el tractament del paisatge tenen molt a veure amb l'obra de Cézanne. L'any 1911 l'artista va presentar una exposició individual a Barcelona: hi va exposar una seixantena d'obres que van ser considerades per la crítica i pels intel·lectuals que s'aplegaven al voltant d'Eugeni d'Ors la plasmació dels nous ideals noucentistes, per bé que, com ja hem dit, el nom del pintor no figurava en la relació d'artistes de l'Almanac, proclama del moviment.

El començament de la Primera Guerra Mundial fa que Sunyer fugi de París; torna a Barcelona i hi instal·la el seu taller al barri de Gràcia. Els viatges pels paisatges mediterranis –Ceret, Mallorca, Sitges...–, juntament amb l'assimilació de les experiències parisenques, permeten que, durant aquests anys, apareguin la iconografia i l'estil més representatius de l'autor, que l'identifiquen com un dels artistes més emblemàtics del noucentisme. Quant a la iconografia, després del retorn a Catalunya, s'aniran repetint els paisatges, els nus i les maternitats. Pel que fa a l'estil, es caracteritzarà pel conreu del classicisme, la reacció contra les experiències avantguardistes que dirigeix la mirada al món clàssic i el rebuig de l'abstracció total, interessant-se per l'ordre, la disciplina i la forma. El color és aplicat de manera restringida, clara influència de Cézanne, i els volums són delimitats per la línia, en composicions de formes tancades. Com a representant del noucentisme, el pintor representa la recerca de la claredat, la raó, la llum del Mediterrani, el paisatge ordenat i dominat per l'home: un nou classicisme.

Després de la Guerra Civil i del seu retorn a Espanya, el 1942, el pintor va residir a Barcelona. La seva darrera exposició va tenir lloc el 1955, un any abans de la seva mort.

Suport: Element arquitectònic on descansa el pes superior d'un edifici. Els elements de suport més utilitzats en arqutectura són el mur, l'arc, els pilars i les columnes.

Suprematisme: Proposta artística elaborada pel pintor rus Kasimir Malevic, i exposada en el manifest del mateix nom donat a conèixer el 1917. S'inscriu en la línia formalista de l'avantguarda russa i planteja la creació d'obres no útils ni en el sentit pràctic ni tampoc en l'estètic. Segons les seves tesis, s'havia d'aconseguir la supremacia de la sensibilitat pura en les arts figuratives. Malevic deia: «El 1913, en un esforç desesperat per alliberar l'art del llast de l'objectivitat, em vaig refugiar en la forma del quadrat i vaig exposar un quadre que no representava cap altra cosa que un quadrat negre damunt d'un fons blanc». Així doncs, allò que hi havia exposat no era un quadrat buit, sinó la percepció d'allò no objectiu. Juntament amb el neoplasticisme i el principi de l'espiritualitat en l'art de Kandinski, el suprematisme va aportar una de les formulacions límit de l'abstracció moderna.

Surrealisme: Es tracta d'un corrent o moviment artístic que abraça un seguit de camps –literatura, cinema, pintura, moda, publicitat, etc.–, a diferència d'altres «ismes» que s'havien centrat fonamentalment en les arts plàstiques. Cronològicament, és el darrer dels moviments artístics denominats primeres avantguardes.

Per bé que el terme surrealisme va ser emprat per primera vegada en una obra de Guillaume Apollinaire, l'any 1924 va ser adoptat pel grup per designar la intenció dels seus components de buscar una resposta a les seves inquietuds, més enllà de la realitat conscient. En aquell moment, a París, s'havien reunit al voltant de la figura del poeta Breton un grup d'intel·lectuals joves, la majoria literats, que se sentien fastiguejats per les funestes conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Igual com els seguidors del dadaisme uns quants anys enrere, consideraven que el sistema polític burgès –la democràcia parlamentària– i el sistema econòmic corresponent –el capitalisme– eren els responsables de la darrera crisi bèl·lica. Desconfiaven totalment del racionalisme optimista de la burgesia en el poder i estaven convençuts que la industrialització, la mecanització i el progrés material, tal com els estaven duent a terme els governs burgesos, conduirien a una humanitat deshumanitzada i enfrontada en nombroses guerres, com la que s'acabava de viure. Pensaven, a més, que la cultura burgesa era la responsable d'una societat en la qual les persones havien perdut la veritable essència, condicionades i dominades per factors econòmics o socials, i que només en els somnis aflorava la veritable essència de l'home, atès que tots els seus actes i pensaments conscients estaven contaminats pel sistema.

D'aquí ve l'interès del grup surrealista pel món dels somnis i per l'esfera de l'inconscient, i, en un pla teòric, la seva aproximació a la teoria de la psicoanàlisi de Freud. D'altra banda i, atès que qualsevol raonament humà conscient estarà contaminat, els surrealistes confiaran en l'atzar, la casualitat o la sort, més que en el raciocini: si tot pensament humà ens porta a accions de resultats funestos, més val confiar en la justícia d'allò que no és racional, en la sort. Per això, en el procés creatiu d'una obra artística, deixaven que hi intervingués, en gran manera, l'atzar.

Si bé en la crítica contra el sistema polític i econòmic hi participen altres grups avantguardistes, el surrealisme intenta –a diferència, per exemple, del nihilisme propi del dadaisme– cercar solucions per a la societat, i propugna, en algun moment de la seva evolució, que els seus membres s'afiliïn a partits socialistes per tal d'ajudar a derrotar el sistema burgès.

Hi va haver dos vessants clarament diferenciats entre els pintors surrealistes, cadascun amb tècniques diferents. El primer, anomenat sígnic, més automàtic, propugna la importància de l'atzar en el procés creatiu. Hans Arp, Max Ernst o, en menor grau, Joan Miró en són els representants principals. La seva proposta serà recollida, uns quants anys després, per Pollock, ja en plenes segones avantguardes. La segona tendència o escola surrealista, l'onírica, insistirà en la representació del món dels somnis i practicarà una pintura figurativa de gran qualitat i detallisme. René Magritte i Salvador Dalí en són dos dels representants més importants. La producció surrealista abraça un període de temps que va des de l'any 1924 fins al 1966, any de la mort de Breton. En l'evolució d'aquest moviment artístic, podem distingir-hi unes quantes etapes, que tot seguit comentem.

Inicial (1924-1929). La inaugura Breton amb la publicació del Primer manifest surrealista (1924). Es caracteritza, en el terreny de la plasticitat, per la preponderància dels partidaris de l'«automatisme sígnic» com a forma de creació artística. El procediment d'elaboració d'una composició pictòrica era tan important com l'obra enllestida. Es deixava que la font d'inspiració fos més la intuïció momentània de l'artista que no pas la reflexió prèvia. El valor que atorgaven a la gestualitat i a la riquesa de textures de l'acabat de les obres preludiava clarament allò que seria, en el context de les segones avantguardes, l'action painting de Pollock. Quant al terreny de les ideologies, en aquesta etapa els surrealistes es van arrenglerar al costat dels partits comunistes europeus, per bé que, ben aviat, l'ortodòxia marxista va topar amb la llibertat creativa que els artistes reclamaven: es produïren, aleshores, abandonaments i expulsions. En aquest sentit, l'any 1929, Breton va publicar el Segon manifest surrealista, en el qual, tot i assumir els principis del materialisme històric, es manifesta en defensa de la llibertat total de l'artista, enfront de l'art al servei de la política, com s'esdevenia en l'anomenat realisme socialista.

Expansió (1929-1939). Els components del grup, encapçalats per Breton, van dur a terme una tasca de promoció de la seva proposta fent conferències i exposicions per tot Europa. Es va constituir el grup belga, amb Magritte al capdavant, i s'hi van incorporar els artistes espanyols Salvador Dalí, Luis Buñuel i Óscar Domínguez, a més del suís Alberto Giacometti. El moviment es va estendre amb la creació de subgrups al Japó i a Txecoslovàquia.

Surrealisme a Nova York. Arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el grup parisenc es va haver de dispersar. L'any 1941, Breton es va traslladar als Estats Units d'Amèrica, on ja s'havien instal·lat Ernst i Masson. El 1942 es va celebrar a Nova York una exposició en la qual va intervenir com a decorador l'artista que havia estat l'ànima del grup dadaista, Marcel Duchamp. Aquesta exposició va obrir nous camins a allò que actualment es practica com a reclam en certes reunions o en sales de festa: pluges purificadores, espais trucats, jocs de llum, etc. Dues galeries de Nova York, propietat de Peggy Guggenheim, van promocionar el grup d'artistes surrealistes que constituirien el germen de molts artistes americans, sobretot de l'expressionisme abstracte, el qual valorarà el temps d'execució d'una obra com els surrealistes automàtics. D'altra banda, els surrealistes onírics influiran en el pop-art americà. Molt més a prop dels nostres dies, i ja fora del terreny de la plasticitat, en els fets de Maig del 1968, a París es cridaven consignes revolucionàries –com, per exemple, la de «la imaginació al poder»– que no eren altra cosa que els vells postulats que Breton havia defensat quaranta anys enrere.

Tècniques de la pintura surrealista:

Automatisme rítmic. Breton denominava l'escriptura automàtica «un dictat sense cap mena de control per part de la raó». Es tracta de l'abandó pur i simple a la força de l'impuls gràfic. Hi predomina el signe, el traç i el dinamisme. Aquesta tècnica es pot apreciar en els «dibuixos llampec» de Masson. Va constituir el fonament teòric de l'expressionisme abstracte posterior.

Automatisme simbòlic. És la fixació d'imatges oníriques. Implica un menor automatisme i l'ús d'una tècnica més elaborada. Hi predomina la imatge i la manca de moviment en les composicions, i un figurativisme o objectivitat en la representació. És la tècnica de Magritte i de Dalí.

Cadàver exquisit. Realització plàstica o literària de diferents components surrealistes que consisteix a dibuixar alguna figura o objecte, o bé a escriure una paraula en un paper. El paper es tapa o es doblega a fi que una altra mà continuï el dibuix o l'escrit, sense saber allò que s'hi ha posat prèviament. I, així, successivament.

Collage. És la introducció en el quadre d'objectes com ara papers, teles, fustes, etc. Aquesta tècnica ja s'havia inventat en el cubisme, però pintors surrealistes com Ernst la van incorporar al seu estil.

Decalcomania. Tècnica deguda al pintor surrealista canari Óscar Domínguez. Consisteix a distribuir irregularment pintura diluïda sobre una superfície, a la qual s'aplica, mitjançant una pressió suau, un full de paper que, després, s'alçarà amb molt de compte. El pigment queda distribuït capritxosament amb formes estranyes i aleatòries.

Frottage. Tècnica d'Ernst. Es transfereix al paper o tela, amb l'ajut d'un ombrejat de llapis, el vinçat d'una superfície rugosa com ara el d'un tros de fusta o el d'una fulla seca.

Grattage. Tècnica elaborada també per Ernst, que consistia a repartir colors d'una manera arbitrària damunt una taula de fusta. Un cop eixuts, amb una ganiveta raspava la superfície acolorida de la mateixa manera i, a l'últim, realçava arbitràriament llums i ombres per tal de delimitar les figures obtingudes.

Rayografia. Tècnica pròpia del fotògraf surrealista nord-americà Man Ray, també coneguda com a fotograma.

Symmetria: Policlet va ser conegut com el mestre suprem del principi de symmetria en l'art. La symmetria és la relació proporcional entre les diferents parts del cos per aconseguir la bellesa perfecta. Es tracta d'un concepte carregat de contingut filosòfic i relacionat amb els pitagòrics, que consideraven que els nombres eren els elements constitutius tant dels cossos físics com de qualitats abstractes com ara la justícia, la bellesa i la perfecció. La perfecció s'havia d'assolir a través d'una sèrie de relacions o mòduls aritmètics proporcionals aplicats a l'atleta.

El cànon és la plasmació dels estudis de l'autor sobre les proporcions ideals del cos humà masculí, basades en una relació numèrica entre les diverses parts.

Tablinum: En una casa romana, és l'habitació central que hi ha al final de l'atri, en el mateix eix de l'entrada. Generalment hi havia la capella dels penats, les divinitats protectores de la casa i de la família, i les màscares dels avantpassats.

Tambor: En arquitectura, s'anomena així l'estructura circular o poligonal que fa de base a una cúpula. Aquest element permet aixecar el nivell de la cúpula per damunt de la coberta de l'edifici i dotar-lo del protagonisme que vulgui donar-hi l'arquitecte.

Tapís: És una peça de roba de diversos materials de base (fil, llana, lli) sobre la qual es dibuixen temes diversos. La matèria amb la qual es treballa la trama i que constitueix el dibuix també pot ser diversa: fil, llana, seda, or... Normalment ocupaven llocs importants d'un palau, d'una església o d'un monestir i s'utilitzaven tant per ornamentar parets com per cobrir altars, imatges o objectes sagrats.

Atesa la fragilitat del material emprat moltes d'aquestes obres s'han perdut al llarg del temps. Del període medieval es conserven dos grans tapissos, únics al món per la seva significació artística, que són el Tapís de la Creació de la catedral de Girona i el Tapís de Bayeux, aquest darrer amb temàtica militar i nobiliària.

Tarquínia: Ciutat etrusca lliure i sobirana que tenia una posició excepcionalment favorable des del punt de vista estratègic i comercial, prop del mar i estretament lligada amb els centres de l'interior. El seu moment florent va ser durant els segles VI i V aC, i després va començar el declivi que va acabar amb la inclusió de Tarquínia dins l'òrbita política romana, al segle IV aC.

Teatre grec: Edifici destinat a representacions dramàtiques, musicals o bé a espectacles. El primer teatre neix a Atenes l'any 534 aC (veg. la fitxa del Teatre d'Epidaure).

Tècnica de cadeneta: També anomenat punt de cadeneta. És una tècnica del brodat que consisteix a creuar el fil amb el qual es dibuixa un tema en forma de cadena.

Tècnica de la cera fosa: És un procediment per fer una escultura de metall a partir d'un nucli que es cobria tot de cera. Un cop s'havia solidificat la cera, es cobria tota amb fang i es deixava endurir. Després es feien uns orificis a la capa de fang per on s'introduïa el metall fos a una temperatura molt alta. El metall desplaçava la cera, la fonia, i n'ocupava el lloc. El final del procés consistia a suprimir la capa de fang, polir la superfície metàl·lica i fer-hi els últims retocs.

Tèlef: Personatge mitològic, fill d'Hèracles i Auge. Abandonat de petit per la seva mare, es va passar gran part de la seva vida cercant-la. Un dels episodis més característics de la seva vida va ser la lluita que el va enfrontar als grecs durant la guerra de Troia. Finalment, advertit pels déus, va ajudar els grecs a conquerir de la ciutat.

Temple grec: És l'edifici model de l'arquitectura religiosa grega. S'edificava d'acord amb un tipus d'edificació model (l'ordre) i amb un sistema de construcció model (l'arquitravat o sistema de llindes). Les regles que definien el temple eren prou flexibles per permetre retocs o variacions que no l'allunyessin gaire de la uniformitat. L'espai interior estava pensat per acollir-hi la imatge de la divinitat a què s'havia consagrat. Els fidels sempre es quedaven a l'exterior i seguien les cerimònies que es feien a l'altar, situat davant de la façana principal. Per això l'espai interior del temple grec no estava gaire elaborat, perquè predominava l'atenció a l'aspecte exterior, que era concebut com una gran forma plàstica, volumètrica i escultòrica per ser vista i contemplada des de l'exterior. Per aquesta mateixa raó tots els temples estaven policromats; el fons del frontó acostumava a ser de color vermell o negre per ressaltar les escultures que hi havia, i els relleus de les mètopes i els acroteris i les antefixes tenien colors lluminosos o daurats.

El temple grec és una construcció de base rectangular, recolzada sobre un basament amb graons o estilobat destinat a realçar l'edifici. Es divideix en tres espais: el pòrtic del davant amb columnes o prònaos, la cambra interior amb l'estàtua de la divinitat o náos, que podia estar subdividida en tres naus per dues fileres de columnes, i el pòrtic posterior amb columnes o opistòdom, simètric al del davant. Amb aquesta distribució, l'edifici presentava una planta simètrica tant en sentit anteroposterior com longitudinal.

A partir del segle VI aC, el material que s'utilitzava per a la construcció era la pedra o el marbre en blocs isòdoms per a les parets i en tambors cilíndrics per als fusts de les columnes.

Els temples es poden classificar segons el nombre de columnes que tenen a la façana principal i segons la col·locació de les columnes a l'entorn de la náos. Segons el nombre de columnes un temple es pot anomenar dístil (2), tetràstil (4), hexàstil (6), octàstil (8), eneàstil (9), decàstil (10). Segons la col·locació de les columnes, un temple es pot classificar com in antis, que és el que a la façana només té les antes de les parets que tanquen la náos i dues columnes; pròstil, el que només té columnes i frontó a la façana davantera; amfipròstil, el que a la façana posterior té els mateixos elements que a la façana davantera, és a dir, columnes i frontó; perípter és el que té una columnata o peristil que recorre els quatre costats, de manera que queda un passadís entre la paret de la náos i el peristil; dípter, el que presenta una doble filera de columnes al voltant de la náos, i el thólos, que aconsegueix una simetria total amb la planta circular i una fila de columnes al voltant de la náos.

Tenebrisme: Predomini de la foscor en els quadres. Aquesta tendència aparegué en el Barroc i va ser molt practicada pels artistes italians, espanyols i holandesos. El recurs d'omplir de zones fosques parts d'un quadre servia per donar més personalitat al tema i al missatge que es pretenia comunicar. El pintor que més hi va recórrer va ser l'italià Caravaggio.

Tercera República Francesa: Arran de la derrota francesa a Sedan, el 1870, el Segon Imperi de Napoleó III es va esfondrar, un sistema polític autoritari i oligàrquic que es resistia a ampliar la base social. Els republicans se'n van sortir i hi van imposar la Tercera República, en què la burgesia se la va poder campar amb vista a acumular beneficis deguts al desenvolupament industrial i a les activitats bancàries i financeres. El poder legislatiu l'exercia una assemblea nacional formada per una cambra de diputats triats per sufragi universal i un senat elegit mitjançant sufragi indirecte.

Terra cuita: Argila cuita, policromada o no. La tècnica per treballar-la segueix els passos següents: s'amassa l'argila, es modela la figura i es deixa assecar a l'ombra. Quan està seca, es cou al forn.

Terribilitá: Concepte que Miquel Àngel desenvolupa en les obres de maduresa i que serveix per plasmar més expressivitat en un moviment contingut. Es palesa sobretot en les vigoroses mans i en els músculs en tensió. És allunyada de l'harmonia i l'equilibri de les seves obres de joventut, del primer Renaixement. No pretén pas assolir la monumentalitat, sinó la grandiositat i el sublim.

Tetramorf: El relat apocalíptic de sant Joan parla de les figures dels quatre acompanyants de Crist el dia del judici final. La iconografia medieval -sobretot la romànica- identifica aquests acompanyants amb els quatre evangelistes: sant Mateu, representat per un àngel; sant Marc, representat per un lleó; sant Lluc, representat per un bou, i sant Joan, representat per una àliga. De fet, el nombre 4 tenia durant l'edat mitjana moltes altres significacions. Així, com a plasmació matemàtica del quadrat simbolitzava l'espai material o terrenal, en contraposició al triangle (nombre 3), que representava la Trinitat. També servia per designar els quatre rius del Paradís segons la descripció mítica, els quatre elements bàsics (aigua, aire, foc i terra), els quatre punts cardinals, etc.

Thólos: Temple grec –adoptat, després, per Roma– amb l'estructura de planta circular, envoltat de columnes exteriors distribuïdes a l'entorn del cos principal de l'edifici.

Ticià Vecellio: Nascut en una petita població dels Alps italians vers el 1485, va morir a Venècia el 1576. Va ser un dels pintors més destacats de l'escola veneciana. Es va formar al taller del pintor Bellini, si bé després passà al taller de Giorgione, del qual s'anà separant progressivament, pel que fa a l'estil. Va executar moltes obres, totes impregnades d'una gran pietat, i va il·lustrar una gran quantitat de temes mitològics; destacà, sobretot, en el gènere del retrat. Un dels grans mèrits que cal reconèixer-li és que obrí nous horitzons a la pintura barroca posterior. Feia servir colors forts, senzills i brillants, i acostumava a perfilar les figures, gairebé sempre de contorns obscurs, amb un fons clar; en les seves composicions abunden les diagonals. La seva pintura va exercir una gran influència en els artistes posteriors, i és considerat pels crítics d'art un dels pintors més madurs del manierisme italià.

Timpà: Espai semicircular situat damunt de la/es portalada/es d'un edifici. Com que era un espai molt visible, s'acostumava a utilitzar durant l'edat mitjana (romànic i gòtic) per emplaçar-hi programes doctrinals o missatges teològics perquè el fidel ho veiés. La dificultat que presentava la seva superfície semicircular obligava l'artista a tenir molta cura dels aspectes compositius, ja que calia representar en relleu el programa doctrinal que algú li encarregava.

Tobey, Mark: Nascut a Centerville (Wisconsin) l'any 1890, és el pioner de l'expressionisme abstracte americà. Va desenvolupar la seva obra allunyat dels cercles artístics de Nova York, però va influir en l'obra de pintors com Pollock o De Kooning. Entre el 1922 i el 1925 va viure a Seattle, a la costa nord-oest dels Estats Units d'Amèrica. Per bé que no podem pas parlar d'una escola de pintors de l'oest americà, sí que cal reconèixer que la costa californiana, i especialment la ciutat de San Francisco, va ser el centre d'un grup d'artistes que, durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, van desenvolupar una important activitat. Tots van acabar, això sí, instal·lant-se a Nova York, tret de Tobey, que, interessat per la cultura i les religions orientals, va viatjar per la Xina i el Japó, on va passar un mes en un monestir zen. En tornar als Estats Units, es va instal·lar novament a Seattle, ciutat on va desenvolupar la seva activitat tot al llarg de la seva vida. Va morir a Basilea, l'any 1976.

Traceria: Divisió decorativa de la part superior de les finestres gòtiques a base de formes geomètriques. La traceria geomètrica apareix per primera vegada a la catedral de Reims, i consisteix en un calat de tres rosasses dalt de la finestra.

Trams: Parts en què està dividida una nau. Cada tram ve separat del següent (en sentit longitudinal) per arcs torals que descansen sobre pilars.

Transsepte: També anomenat creuer, és la nau transversal d'una església de creu llatina. Té dos braços, nord i sud, separats pel quadrat del creuer.

Trencallums: També anomenat mainell, està fet de pedra i sosté el timpà d'una porta per la seva part central. Sovint, a l'edat mitjana, es representava la imatge d'un sant o d'una marededéu en aquesta columna o element vertical, com és el cas de la catedral de Lleó.

Trívium: Conjunt de disciplines format per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, en què es dividien els ensenyaments medievals cursats en les escoles episcopals.

Unió d'Estats Americans: La nova capital, Washington, fou dissenyada per l'arquitecte francès Pierre Charles l'Enfant (1754-1825), que hi va aplicar un gran traçat barroc que segueix la tradició de Versalles. El Capitoli, la Casa Blanca i un seguit d'edificis governamentals són severs i elegants monuments neogrecs. Encapçalant el moviment neoclàssic americà hi ha Benjamin Latrobe (1764-1829), el qual es relacionà amb el president Thomas Jefferson (1743-1826), que fou també un bon arquitecte. La seva casa a Monticello, Virgínia, és un assaig imaginatiu en estil pal·ladià. Per ell, el passat clàssic constituïa un model d'organització social.

Usatges: Són l'aplec de normes jurídiques de diferents procedències recollides a partir del s. XII a Catalunya i que representaven la referència legal a través de la qual es regia l'administració de la monarquia i de la ciutat per regular la vida ciutadana, comercial i professional de la ciutat de Barcelona. Amb el temps van esdevenir la base principal del dret català. Els Usatges de Barcelona van ser el model que va impulsar la creació d'altres normatives de característiques semblants existents a Catalunya, com Lleida, Tortosa, València, Girona.

Utzon, Jørn: (Copenhaguen, 1918) Arquitecte danès. Es formà a l'Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen. Va treballar per a dos importants arquitectes escandinaus, Asplund i Aalto. Els seus viatges li van permetre conèixer l'obra de Le Corbusier, Mies van der Rohe i sobretot de Frank Lloyd Wright. Les influències de l'arquitectura orgànica de Wrigth i Aalto foren decisives. Les seves concepcions espacials ofereixen solucions extretes de les piràmides maies de Mèxic. Retornat a Dinamarca, el 1952 va construir cases a Hote, Furesö i Hellebäk inspirant-se en la tradició japonesa. El 1967 creà un model de casa d'estructura modular adaptable. Altres obres seves són els estudis per a l'escola de formació permanent de Hojstrup (1958) i el teatre de Zuric (1964).

Vasarely, Víctor: (Pécs, Hongria, 1906 - París, 1997) Pintor hongarès nacionalitzat francès. Ha estat considerat per una part de la historiografia de l'art contemporani com el pare de l'art cinètic. Va estudiar medicina al seu país d'origen i després va passar a estudiar art a l'acadèmia Mühely, d'Alejandro Bortnyk, anomenada la Bauhaus de Budapest, on va ser alumne de Moholy-Nagy. Vasarely sempre es va interessar per la pintura dels abstractes, sobretot de P. Mondrian i Malevic. El 1930 es va traslladar a París i va entrar a formar part del grup Abstraction-Création. El 1944 va fundar la galeria Denise René i el 1955 va publicar el Manifest Jaune. A partir d'aleshores, va iniciar el període de les recerques opticocinètiques, que el van convertir en un dels pioners de l'Optical art. La recerca de la percepció i de les possibilitats de crear imatges virtuals i ambigües intercanviables (estructures binàries) amb la utilització de cànons geomètrics exactes constitueix una de les recerques més profundes i convincents dels estudis opticoperceptius.

En la seva llarga trajectòria artística cal diferenciar diversos períodes. Entre els anys 1929-1939 fa dibuixos destinats a la publicitat, en els quals empra efectes òptics, i a partir de 1948, es dedica ja plenament a l'abstracció cinètica; designa amb el nom de «període de cristall» tota l'obra anterior a aquesta data. Aquest mateix any pinta el seu famós Homenatge a Malevic. Durant un període bastant llarg va treballar només en blanc i negre. La primera etapa que cal destacar d'aquesta època és l'anomenat fotografisme, en què treballa a partir de la fotografia i el qual consisteix en la superposició de dos o més fotografismes pintats en planxes de plexiglàs, col·locades de manera que entre aquestes quedi un espai d'uns quants centímetres. La sensació de moviment s'obté gràcies al desplaçament de l'espectador. Finalment, les unitats plàstiques blanques i negres es troben amb formes geomètriques com ara el quadrat i la seva forma dinàmica, el rombe, el cercle i l'el·lipsi. A partir de 1969 i fins a mitjan 1970, es desenvolupa el període del «folklore planetari». Un dels períodes més interessants és el corresponent a les sèries CTA –el cercle és la base de la composició i es repeteix en un fons daurat i platejat– i la sèrie OND, paraula presa de la mecànica ondulatòria. Gran part de la seva obra es pot contemplar a Gordes, població del sud de França on ell va viure bona part de la seva vida.

Vasari, Giorgio: (1511-1574) Pintor, arquitecte i biògraf italià que va desenvolupar les seves activitats sobretot a Florència i a Roma. És molt valuosa la seva obra escrita –Vides dels artistes–, que es publicà el 1550 i que ha servit a la posteritat per poder documentar-se sobre la vida i l'obra dels artistes més importants del Renaixement italià.

Velázquez, Diego: Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660) va néixer a Sevilla i es formà al taller del pintor Francisco Pacheco. El 1617 ja era mestre pintor. Es casà amb la filla del seu mestre. Les primeres obres reflecteixen l'espiritualitat i els aspectes humans que imperaven a la seva ciutat natal (La Immaculada Concepció, L'adoració dels Reis, L'aiguader de Sevilla, i d'altres) i en els quals demostrava que coneixia i dominava el tenebrisme italià. A vint-i-quatre anys se'n va anar a Madrid cridat pel privat del rei Felip IV, el comte duc d'Olivares. A partir d'aquells moments no deixaria de pintar quadres del monarca i de la seva família; fou nomenat pintor de la cort. Va pintar quadres mitològics, històrics, religiosos, de personatges de la cort, etc. La seva tècnica es va anar perfeccionant i la seva pinzellada es va anar fent més ampla i fluida. El 1628 Rubens i Velázquez es van conèixer a la cort i mantindrien una bona relació. Entre el 1629 i el 1631 va visitar per primera vegada Itàlia, on estudià els clàssics. Fruit d'aquest primer contacte van ser La túnica de Josep i La farga de Vulcà. La dècada del 1630 va ser la més prolífica de l'artista: retrats de membres de la família reial i del seu entorn, retrats eqüestres, personatges de la cort (els bufones), i temes religiosos, mitològics i històrics (La rendició de Breda). Entre el 1649 i el 1651 va fer el segon viatge a Itàlia amb la finalitat d'adquirir obres per al monarca, durant el qual va pintar el retrat del papa Innocenci X. Els darrers anys Velázquez va ser distingit amb honors pel rei i pintà una nova sèrie de retrats reials i les obres que més l'han ennoblit: Les filadores (1657) i Las Meninas (1656).

Velde, Henry van de: Artista que destacà en la decoració d'interiors, el disseny de mobles, cartells, joies i en totes les arts en general. Influït per les idees de Morris, fou un gran teòric i difusor de l'Art Nouveau mitjançant escrits i conferències. Destaca el teatre de la Werkbund de Colònia. També cal associar-lo a la creació de l'Escola d'Arts i Oficis de Weimar, embrió del mític Bauhaus.

Venus: Divinitat de la mitologia romana que, en els seus orígens, era la protectora dels horts. A partir del segle II dC serà associada a Afrodita, divinitat grega de l'amor i de la sexualitat.

Vermeer, Jan: (1632-1675) Un dels pintors holandesos més grans del segle XVII, oblidat durant molt de temps i recuperat no fa pas gaire. No se sap que hagués fet cap viatge a Itàlia, tot i que demostra als quadres que coneixia bé la pintura clàssica. La seva producció no és gaire extensa (li atribueixen uns quaranta quadres), que acostumen a dividir en tres períodes: la de joventut i formació, la de maduresa, a què pertany la major part d'obres intimistes que li han donat fama universal, i, finalment, la darrera, en què sembla que hagués perdut imaginació i creativitat.

Vil·la: La vil·la urbana era un conjunt d'edificis pensats per a la comoditat i el plaer, que ocupaven grans extensions de terra. Se situaven en llocs saludables i amb bones vistes. A més d'habitacions per llegir o descansar, també hi tenien biblioteques, salons i banys. La vil·la rústica era una finca d'explotació agrària. Consistia en un habitatge familiar, cases per als treballadors, sitges, graners i estables.

Viollet-le-Duc, Eugène: (1814-1879) Arquitecte francès. Va ser el principal teòric i impulsor del retorn al gòtic. Va estudiar la teoria constructiva gòtica i va restaurar edificis amb un tractament ideal d'aquell estil en estat pur, prescindint dels elements decoratius. Va utilitzar el ferro i els nous materials per construir estructures noves seguint els models de les catedrals gòtiques.

Vitrall: Bastidor format per vidres policromats, soldats amb tires de plom. La seva funció és doble: d'una banda, tanca l'espai i el defineix, i el protegeix de l'exterior i, de l'altra, l'il·lumina en permetre el pas de la llum. En el gòtic, el mur desapareix i per tant, també ho fan les pintures murals. A més, crea un ambient no natural, simbòlic i espiritual.

Volta d'aresta: Volta que es forma en creuar-se dues voltes de canó perpendiculars.

Volta de canó: Volta formada per la successió d'arcs de mig punt al llarg de l'eix longitudinal.

Volta de creueria: És la que té una estructura composta per dos o més arcs ogivals, també anomenats nervis, que es creuen en diagonal, en una clau central comuna; l'espai entre els nervis es cobreix amb plementeria.

Warhol, Andy: (Pittsburgh, 1928 - Nova York, 1987) De fet, es deia Andrew Warhola i era fill d'immigrants txecs. Va estudiar disseny pictòric, i després es va traslladar a Nova York on, als 26 anys, es va convertir en l'il·lustrador de modes més conegut i cotitzat de la ciutat. Home urbà, buscava l'artificiositat i els excessos que les ciutats ofereixen. El seu taller, que va batejar amb el nom de Factory, instal·lat en una antiga fàbrica, va ser el punt de trobada de tot tipus de gent relacionada amb les subcultures més oprimides –sexual, artística, intel·lectual o política–, i també de les elits culturals (1964-1968). Warhol va passar de l'art aplicat a l'art pur a través dels mitjans de comunicació de masses –diaris, còmics, anuncis–, a partir dels quals va crear pintures de caràcter asèptic i desapassionat. Buscava una forma d'art mecanitzada que no semblés creada per la ment humana. En una ocasió va dir: «Em sembla que cada persona hauria de ser una màquina». Cap al 1960 va començar a utilitzar en les seves pintures personatges de les tires còmiques –Dick Tracy, Popeye, Superman...–, que s'empraven com a elements decoratius en els aparadors dels grans magatzems novaiorquesos. Ben aviat es va adonar que, com més banalment famosos eren els objectes exposats, millor era el resultat aconseguit. Això i el seu culte a les estrelles de l'star-system, juntament amb altres factors, el van portar a triar objectes i productes comercials molt populars –llaunes de sopa, detergents Brillo, ampolles de Coca-cola...– o personatges d'anomenada –Mickey Mouse, Marilyn Monroe, Liz Taylor, John Kennedy...–. No va voler defugir mai la condició de l'home mitjà nord-americà: tots els paràmetres i models que va fer servir, inclosa la tecnologia amb la seva neutralitat, pertanyen a la més pura realitat americana. Va acceptar sense escarafalls de cap mena la condició irreversible d'home objecte de consum.

A poc a poc es va anar allunyant de la pintura i es va anar dedicant al món de l'audiovisual –cinema i vídeo–, en què va connectar amb els nous llenguatges multimèdia (conceptual, happening, etc.).

A mitjan dècada dels setanta es va dedicar al cinema anomenat underground: va crear pel·lícules d'escassa qualitat tècnica –mudes, estàtiques...–, amb temes de caràcter escabrós o avorrit que van provocar escàndol.

Winckelmann, Johann Joachim: Johann Joachim Winckelmann (1717-1768), d'origen prussià, és considerat un dels principals teòrics del neoclassicisme. Els seus estudis sobre les antiguitats de Roma van despertar en ell un gran entusiasme per tots els aspectes relatius a la cultura clàssica. Va visitar les excavacions de Pompeia i Herculà que es duien a terme a mitjan segle XVIII. La predilecció que sentia pel món grec el va portar a l'estudi de les obres escultòriques gregues que es conservaven a Roma, si bé ignorava que eren còpies de les originals. La seva obra més important és Història de l'art de l'antiguitat (1764), en què, per primera vegada, els moviments artístics eren estudiats no a través de les biografies dels artistes, sinó mitjançant les característiques de les obres produïdes.

Wright, Frank Lloyd: (1869-1959) Arquitecte i teòric nord-americà. Fill de pares baptistes, gran amant de la vida al camp i enemic de la vida urbana, va començar els estudis d'enginyeria, que abandonà. Va ser deixeble i col·laborador de Louis Sullivan. Format en la tradició americana, començà la seva obra construint cases unifamiliars per a les classes mitjanes, algunes de les quals, anomenades cases de la praderia, són fetes de materials senzills i propis del lloc (fusta, maó, pedra), i es caracteritzen per una coberta en voladís horitzontal i molt inclinada que envaeix i domina el voltant, per una adaptació al clima. Tot aquest món natural es reflecteix a l'exterior. En general s'observa una estreta unió amb l'entorn. L'admiració que sentia Wright per l'arquitectura japonesa el va refermar en la recerca d'espais interns que enllacen amb els externs. Els habitatges unifamiliars són una expressió d'aquests propòsits. Les plantes dels edificis tenen forma de X, T i L. El 1910 passà quasi un any a Alemanya preparant l'edició dels seus projectes i obres que, exhaurida ràpidament, representà un revulsiu per a l'arquitectura europea. Del 1916 al 1922 sojornà al Japó, on realitzà l'Hotel Imperial, de Tòquio. Quan tornà als Estats Units introduí materials nous com ara el ciment armat. El 1932 organitzà la Taliesin Fellowship, una mena d'escola taller on els alumnes treballaven conjuntament amb ell construint alhora l'edifici de l'escola. Després d'una llarga època de marginació, a partir del 1935 construí les seves obres considerades més importants, tant pels materials que hi aplicà com per l'estudi que s'hi fa de la llum. La Casa de la Cascada i les oficines de la Johnson Wax Co. a Wisconsin en són un exemple. Durant aquells anys feu els estudis de les Usonian Houses, habitatges unifamiliars econòmics, construïts a partir d'elements modulars a base d'angles en la majoria de casos. Una de les obres més representatives d'aquell moment és la Hanna House, a Palo Alto, Califòrnia.

Cal esmentar projectes utòpics, irrealitzats, per a Bagdad i Pittsburg, així com el gratacel de 1.600 metres d'alçada pensat per a Chicago. Com a teòric, escriví diverses obres polèmiques en què criticava les construccions d'estil funcional o internacional –que anomenava caixes sobre xanques– i en què va matisar les seves idees sobre l'organicisme. La seva obra i els seus nombrosos projectes i dibuixos com també els seus escrits teòrics el convertiren en un dels arquitectes més influents del segle XX.

Zèfir: Divinitat de la mitologia clàssica, associada a la personificació del vent càlid que comença a bufar en la Mediterrània oriental a l'inici de la primavera.

Zurbarán, Francisco de: (1598-1664) Pintor espanyol nascut a Fuentedecantos (Badajoz) que va treballar fonamentalment a Sevilla, on es va traslladar el 1614 per raons professionals i per millorar la tècnica. El 1634 va anar a Madrid per realitzar encàrrecs de Felip IV (Treballs d'Hèrcules i altres obres històriques). Al marge d'aquests temes històrics i mitològics i d'altres com ara natures mortes, destinà la producció més important a convents i parròquies. La seva pintura és d'una gran senzillesa i està carregada d'un profund naturalisme i d'una gran intensitat mística. Treballà en quadres independents figures de sants, composicions sobre la vida de màrtirs i sants de la devoció popular i dels convents. Les seves figures es presenten generalment sobre un fons llis, dretes i de grans dimensions. L'obra de l'últim Zurbarán es va veure eclipsada per la forta personalitat de Murillo, que va acaparar les grans comandes. Va morir a Madrid, on passà els darrers anys de la seva vida, el 1664.