Aalto, Alvar: (1898-1976) Arquitecte finlandès, exponent del funcionalisme als països nòrdics, que es caracteritza per la simplificació sense arribar a un funcionalisme total, com el de Le Corbusier. La seva obra la matisa i suavitza la natura. Entre les seves construccions destaquen el sanatori de Paimio (1929-1933) i la biblioteca de Viipuri (1923-1935). Des del 1940 va ser influït per l'organicisme de Wright.

Abstracció: Tendència no imitativa o no figurativa que es desenvolupa entre l'any 1910 (data aproximada en què Kandinski va pintar la primera aquarel·la abstracta) i el 1933, any en què es va dissoldre a Alemanya l'escola del Bauhaus. Els dos corrents abstractes són l'abstracció lírica, expressionista i intuïtiva de Kandinski –tendència que es decanta per la llibertat imaginativa o la suggestió anímica de l'artista i de l'espectador–, i l'abstracció geomètrica –recerca d'un mètode científic aplicat al llenguatge artístic–, en què destaquen Malevic i el suprematisme, els constructivistes russos, els neoplasticistes i diversos membres del Bauhaus. Els iniciadors dels dos corrents abstractes, Kandinski, Mondrian i Malevic, justificaven la recerca d'aquest nou llenguatge no imitatiu o anecdòtic per la seva visió espiritual i filosòfica molt purista. Els dos primers van ser membres de la Societat Teosòfica (1909): les seves preocupacions eren similars, encara que no ho semblessin. Tots ells tenien en comú plantejaments universalistes i profunds d'un nou idealisme.

Abstracció geomètrica: També anomenada nova abstracció o hard-edge painting. Corrent totalment abstracte que es va desenvolupar cap als anys seixanta quan el pop era l'estil dominant als Estats Units d'Amèrica. Va ser també una resposta al caràcter caòtic de l'expressionisme abstracte. Cal buscar-ne els antecedents en les formes d'abstracció més radicals de les primeres avantguardes, les geomètriques, com el neoplasticisme holandès, el constructivisme rus i el racionalisme del Bauhaus, per bé que sense cap intent d'establir vincles amb aspectes espirituals, com s'esdevenia en l'obra de Mondrian o de Malevic. La nova abstracció enllaça directament amb el minimalisme. Els principals representants del hard-edge painting són Ellsworth Kelly, Kenneth Noland, Morris Louis i Frank Stella.

Acadèmia: Dit de les institucions artístiques, literàries o científiques. El nom es va inspirar en la famosa Acadèmia de Plató. Les acadèmies s'originaren a Itàlia en el segle XV, però va ser a França on van adquirir una influència decisiva en tots els àmbits de la vida cultural durant els segles XVII i XVIII. Se'n van instaurar per tota l'Europa occidental. Les acadèmies literàries funcionaven com a àrbitres de la llengua com, per exemple, l'Académie Française, fundada el 1635 per Richelieu, igual com l'Académie Royale des Beaux-arts, fundada el 1648, controlava tota la producció arquitectònica i les arts plàstiques. Algunes van funcionar també com a centres docents. Ja en el segle XIX, les acadèmies de pintura van esdevenir centres d'oposició als nous corrents artístics.

Academicisme: En sentit ampli, el fenomen academicista apareix sempre que hom pretén codificar i imposar uns prototipus artístics determinats mitjançant sistemes didàctics, associacions o institucions. En sentit estricte, apareix a mitjan s. XVIII amb els grans descobriments arqueològics, el neoclassicisme i l’eclecticisme. La crisi de l’academicisme fou paral·lela a l’aparició de la industrialització i especialment a les innovacions pictòriques degudes a l’impressionisme.

Acròpolis: Aquesta paraula significa 'ciutat' (polis) i 'alta' (ákros), és a dir, la part més elevada i fortificada de la ciutat, on es construïen els temples més sagrats, venerats i antics de la polis. L'origen de l'Acròpolis d'Atenes es remunta a l'època micènica (segle XV aC), però al segle VI aC es va convertir en un santuari d'Atena, a conseqüència de la reorganització de les festes panatenees, que se celebraven cada quatre anys i que culminaven amb solemnes cerimònies religioses en honor de la deessa. Però els perses van devastar tots els temples de l'Acròpolis durant les guerres mèdiques (480 aC). Per tant, el mèrit de la construcció dels temples que podem veure avui dia és de Pèricles, el polític que va poder comptar amb tots els artistes més importants del moment, com Fídies i els arquitectes Ictinos i Cal·lícrates, i va portar a terme un programa de construcció d'edificis i temples que mostressin el poder d'Atenes com a centre cultural hel·lènic, i com a triomf dels valors grecs (civilització, raó i democràcia) sobre els valors representats pels enemics perses (barbàrie, força bruta i autoritarisme imperialista). Pèricles va voler celebrar la victòria sobre els perses donant a l'Acròpolis un caràcter religiós amb intencions polítiques i propagandístiques. En el seu programa de construccions destaquem el Partenó, temple en honor d'Atena Pàrtenos; els Propileus o entrades solemnes i monumentals a l'Acròpolis; l'estàtua d'Atena Pròmac de Fídies, amb una llança, un escut i una victòria a la mà dreta, situada entre els propileus i el Partenó; la imatge criselefantina (d'or i marfil) d'Atena Pàrtenos, d'onze metres, a la náos del Partenó; el temple d'Atena Niké i l'Erectèon, que no es va construir fins uns anys després d'haver acabat el Partenó.

Afrodita: És la deessa de l'amor. Sobre el seu naixement hi ha dues tradicions: l'una la fa provenir de Zeus i Dione; l'altra la suposa filla d'Urà, els òrgans sexuals del qual van caure al mar i van engendrar la deessa, que va néixer de l'escuma de les ones. Va tenir molts amors, per exemple amb Ares i Anquises. Durant la campanya contra Troia va concedir el seu suport als troians i a Paris, a qui va salvar d'una mort segura en combat. Va protegir després Enees en el seu periple fins a la fundació de Roma. Per això, Roma la va considerar com la seva particular protectora.

Alberti, Leon Battista: (1404-1472) Arquitecte, escultor, pintor i escriptor italià, va ser el teòric més important del Renaixement. Nascut a Gènova, aviat es traslladà a Florència on féu amistat amb Brunelleschi, Donatello i Masaccio, als quals va dedicar la seva primera obra –biogràfica–, considerada una creació teòrica clau del Renaixement: Della Pittura. Posteriorment la va completar amb altres obres dedicades a la resta de les arts: l'arquitectura i l'escultura. En aquests treballs pretén superar l'estètica medieval basada en la simbologia i aprofundir en els principis de la racionalitat de la creació artística i en la necessitat de la formació tècnica de l'artista.

Arquitecte plenament renaixentista, ens ha deixat mostres de la seva creació artística en la façana de l'església de Santa Maria Novella i en el palau Ruccellai, a Florència.

Alcàsser: Construcció fortificada que, ja des de l'edat mitjana, servia de palau on residia un monarca, un príncep o un noble. Acostumava a ser el centre de defensa d'una ciutat o de tot un territori.

Alcorà: Llibre sagrat de la religió islàmica que recull els adoctrinaments de Mahoma i els principis bàsics de les creences i normes que ha de seguir tot fidel.

Alexandre el Gran: (356-323 aC). Va succeir el seu pare Felip de Macedònia en el regne dels grecs que aquest havia conquerit als 20 anys. Va iniciar la conquesta d'Anatòlia i de l'antic Imperi persa i va estendre els seus dominis fins a l'Indus (frontera amb l'Índia). Va fundar noves ciutats en els seus dominis i va establir unes rutes de comunicació en el seu vast imperi. A la seva mort, quan encara era jove, als 33 anys, el seu imperi es va fraccionar i va donar lloc als regnes hel·lenístics, que van governar els seus generals.

Alfons IV el Magnànim: Rei de la Corona d'Aragó entre 1416 i 1458, va fer una política destinada a reforçar el poder reial i el prestigi de la Corona d'Aragó a l'exterior. La seva política expansionista va ser ben rebuda, en un primer moment, per l'oligarquia barcelonina, que va donar-li suport en la conquesta de Sardenya i en dur a terme un control més efectiu de Sicília. Però les seves aspiracions imperialistes sobre el Mediterrani i Itàlia, després de la conquesta de Nàpols, on fins i tot va traslladar-hi la cort, van ser font de conflictes constants amb les repúbliques italianes i amb França. Com que aquesta conflictivitat perjudicava el comerç català, la burgesia del Principat va començar a oposar-se a la política imperialista del monarca.

Al-Andalus: Territori de la península Ibèrica incorporat a l'Islam des del s. VIII fins al s. XV.

Antic Règim: Sistema polític i econòmic regnant a Europa fins ben entrat el segle XVIII, quan s'esfondrà arran de la Revolució Francesa, fonamentada per les obres dels il·lustrats i l'enciclopedisme.

Apocalipsi: És el darrer llibre del Nou Testament, escrit per l'apòstol sant Joan. És un llibre visionari que segueix l'estil apocalíptic que s'havia utilitzat a l'Antic Testament. En aquest llibre una part important de les visions es refereixen als darrers dies de la humanitat.

Apol·lo: És el fill de Zeus i Leto, i germà de la deessa Àrtemis. A Delfos, va matar la serp Pitó i va alliberar el país. En record a aquesta gesta es van fundar els jocs pítics en honor seu i se li va consagrar el santuari des d'on la pítia pronunciava els oracles. Com a déu de la música i la poesia, se'l representa al mont Parnàs, on presidia els concursos de les muses. Sempre se'l representava com un déu bell i alt. Els seus atributs són la lira, les fletxes, el llorer i el Sol.

Arc de ferradura: L'arc format per una secció circular més gran que la semicircumferència. És l'arc més característic de l'arquitectura musulmana copiat de l'art hispanovisigòtic.

Arc de mig punt: L'arc format per una semicircumferència. És el tipus d'arc més usual en les construccions romanes que posteriorment va assimilar l'art medieval.

Arc de triomf: Dins de l'arquitectura monumental de l'Imperi romà destacaven els arcs de triomf que el Senat i el poble de Roma dedicava a l'emperador o a algun personatge important, polític o militar, per tal de celebrar algun esdeveniment important per a la pàtria.

En el context de l'arquitectura medieval (sobretot durant el romànic) els arcs que servien de transició entre la nau principal del temple i la zona del presbiteri (zona sagrada per les cerimònies que hi tenien lloc) s'anomenen també així per tal de singularitzar i donar relleu a la zona sagrada del presbiteri i de l'absis.

Arc lobulat: Tipus d'arc format per diverses seccions de circumferència que es creuen entre elles.

Art gòtic: L'àrea que envolta París (l'Ille-de-France) i la Normandia són els indrets on es considera que va sorgir el nou estil artístic que es va anomenar gòtic a l'època del Renaixement, en sentit despectiu i en relació amb un art decadent propi de terres germàniques.

Des d'aquests principals focus es va estendre a tot Europa a partir del primer quart del segle XII, i va durar fins als segles XV o XVI, depenent dels països.

Els historiadors coincideixen a atribuir el canvi d'estil i la seva difusió a la nova dinàmica econòmica que va suposar l'impuls de la vida urbana, de manera que els edificis amb més protagonisme són la catedral i els edificis civils.

Els elements arquitectònics més característics són la normalització de la volta de creueria i l'alçada de les naus de les esglésies, però sobretot de les catedrals, elements que requereixen unes variacions tècniques que són necessàries per suportar els pesos i els impulsos derivats d'aquest augment en l'altura, aspectes que es resoldran amb l'ús de l'arcbotant i del reforç dels pilars de sustentació. Aquests nous elements tècnics faciliten la presència dels vitralls, que fan la funció didàctica que fins llavors tenien les pintures a l'interior de les esglésies.

Les primeres grans catedrals gòtiques van créixer a la zona que envolta París, on destaquen les catedrals de Chartres, Reims, Laon, Soisson i Notre-Dame de París. El gòtic es va difondre ràpidament per Europa: Itàlia, Alemanya i Anglaterra. A Espanya destaquen les catedrals de León, Burgos i Toledo, del segle XIII. Pel que fa als Països Catalans, son gòtiques les catedrals de Barcelona (acabada al segle XIX seguint planells del segle XIV), de Girona, Palma de Mallorca, i sobretot l'església de Santa Maria del Mar a Barcelona, paradigma de les característiques peculiars del gòtic català.

Pel que fa a l'escultura gòtica, els canvis socials i econòmics van afectar l'estil, es va revaloritzar l'esperit naturalista i la humanització de les figures. Destaquen els conjunts escultòrics ubicats, en bona part, a les façanes de les noves construccions catedralícies. D'entre aquestes, mereixen ser destacats els conjunts escultòrics de Chartres, de Reims i de Notre-Dame de París. Als museus es conserven molts exemplars d'escultura exempta, de marededéus, de Crist crucificat i de sants, la devoció dels quals es reforça en el context d'una nova filosofia i d'una nova orientació didàctica.

La pintura gòtica s'acostumava a col·locar al fons de l'absis, damunt de retaules de fusta, mentre que els vitralls, a més de seguir l'esperit didàctic anterior, van aportar un element lumínic molt propi que defineix una nova estètica i una nova simbologia a l'interior de les esglésies.

L'apropament al nou esperit urbà va revaloritzar el paisatge i aspectes de la vida quotidiana que fins llavors havien estat marginats. Les figures perden el hieratisme anterior i els artistes s'acosten a models cada vegada més humans i naturals (persones, escenes, paisatge, ambients). Els mateixos temes religiosos referits a la vida de la Verge, de Crist o dels sants eren molt més narratius.

A finals del segle XIV i principis del segle XV Itàlia va viure unes transformacions importants en el terreny de l'art que porta a terme Giotto, seguit de prop per l'anomenada escola de Siena, mentre que als Països Baixos, Jan van Eyck va transformar, també, els referents de l'estil gòtic. Aquestes dues figures van ser els principals i més innovadors creadors de la transició del gòtic cap a l'art del Renaixement en els respectius països.

Art grec: L'art grec, entès com a manifestació que ateny, bàsicament, l'arquitectura i l'escultura, es va desenvolupar al continent i a regions del Mediterrani influenciades per la colonització, des del s. VIII aC fins que Roma les va assimilar, al s. II aC.

Tot i que resulta imprecís, s'ha convingut a dividir l'evolució de l'art grec en:

Període arcaic. Engloba des del s. VIII fins al s. VI aC. Moment de la configuració de la polis com a referència social, política i cultural que determinarà la seva personalitat. Ens han arribat restes dels primers temples, alguns dels quals amb relleus, d'escultures exemptes, per exemple els dos arquetips, el Kûros i la Koré, i és el moment en què s'inventa el teatre.

Període de transició. Al s. VI aC l'art grec havia evolucionat considerablement pel que fa a les formes i als valors, sobretot l'escultura. Els artistes s'interessaven per reflectir amb la màxima precisió possible els seus models humans, per la qual cosa l'ús de nous materials com el bronze els resultava de gran ajut. L'art d'aquest període breu, a la recerca de més naturalisme, obre les portes al classicisme.

Període clàssic. Els avenços de l'etapa anterior es van deixar sentir sobretot a Atenes que, una vegada consolidada com a líder de les altres polis (a partir de la victòria sobre els perses durant les Guerres Mèdiques) va marcar les línies mestres de l'art d'aquells moments. Els grans artistes que treballen en la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, sobretot Fídies, i altres escultors, com Policlet, van portar l'art grec a la seva màxima maduresa pel que fa a reflexió filosòfica, estètica i plàstica. En aquell període adquirien sentit conceptes com els d'harmonia, proporció, mesura i ritme, que definien una obra com a «bella».

Període hel·lenístic. Conquerida Grècia per Felip de Macedònia i ampliades les seves fronteres gràcies a les conquestes d'Alexandre el Gran, els ideals grecs es van transformar, amb les noves aportacions provinents d'Orient, a la vegada que el seu centre de referència es va ampliar a causa del pes que imprimien els nous centres hel·lenístics com Alexandria, Rodes, Pèrgam i molts altres. Si l'hel·lenisme significava nous valors culturals i estètics també significaria la difusió del llegat grec a indrets molt llunyans en la geografia i en el temps, a través dels romans, que, en assimilar aquests valors, els van difondre també a Occident a través de les seves conquestes.

Art islàmic: Durant un temps breu, des de principis del segle VII fins a mitjan segle IX, els àrabs, procedents de la península Aràbiga, gràcies a Mahoma, van assolir, primer, la unitat i més tard van consolidar el seu domini sobre part de l'antic Imperi bizantí i van arribar a controlar la part meridional del Mediterrani fins a la península Ibèrica.

Els àrabs van copiar i assimilar els elements de les cultures diverses que anaven integrant al seu domini: perses, romans, bizantins, jueus, visigots... Tot i la diversitat original van aconseguir articular un conjunt d'elements tècnics i estilístics amb una forta personalitat.

Les prescripcions coràniques prohibien el desenvolupament de les arts figuratives, l'escultura i la pintura. Per això els elements més rellevants de l'art islàmic es troben en l'arquitectura i en la seva decoració ornamental.

No solien utilitzar la pedra per a les seves edificacions (si no són estrictament militars) i preferien els materials més pobres com la sorra, el ciment, el guix i sobretot el totxo. Amb aquests materials tan pobres van aconseguir resultats molt rics tècnicament i decorativament.

L'arc preferit és el de ferradura, que van assimilar de l'art visigòtic hispànic i van aportar un seguit d'elements que el van constituir posteriorment com un dels seus elements més genuïns. En la major part dels edificis les cobertes són de fusta, tot i que sovint utilitzaven la volta de canó i la cúpula.

La mesquita és l'edificació més característica de l'art islàmic. És un espai dedicat a l'oració i a la trobada dels fidels on també hi tenen lloc funcions civils i judicials. L'edificació pròpiament dita està precedida per un pati amb una font al centre i una torre en un dels seus extrems. L'Estat espanyol conserva un dels models més importants de l'art religiós islàmic: la mesquita de Còrdova.

Les edificacions islàmiques tant de tipus religiós com civil es caracteritzen per la seva decoració ornamental que recull temes vegetals, geomètrics i epigràfics (textos extrets del llibre sagrat, l'Alcorà). La decoració solia realitzar-se damunt de guix, estuc o fusta. L'Alhambra de Granada és un dels exemplars on millor es pot estudiar tant la tipologia d'arquitectura civil islàmica com la seva prolífica decoració.

Art medieval: Vegeu Art romànic i Art gòtic.

Art Nouveau: Nom que adoptà a França i Bèlgica el modernisme i primera denominació d'aquest estil. Els seus antecedents es localitzen a Anglaterra, país on es desencadenà la primera reacció contra les conseqüències de la industrialització. El 1892 el grup anglès Arts and Crafts es presentà a Brussel·les, on es desfermà un moviment per promoure les arts aplicades.

Art romà: L'origen de Roma s'ha de buscar en la zona central de la península Italiana, a la zona del Laci, on habitava un poble, els llatins, molt influenciats pels grecs que havien colonitzat el sud de la península, la Magna Grècia. Aquesta relació i la dependència política que van experimentar sota la dominació dels etruscs, va determinar, en bona mesura, les característiques de l'art romà.

L'evolució de l'art pròpiament romà s'acostuma a dividir en dos grans períodes:

Període republicà (509-29 aC). Moment en el qual, una vegada expulsats els etruscs i iniciada l'expansió pel Mediterrani, l'art es configura a partir d'uns postulats polítics i pragmàtics i se centra, bàsicament, en l'interès per una arquitectura sòlida i econòmica pel que fa a la utilització de materials i tècniques, i en l'interès pel retrat com a plasmació d'uns ideals socials i polítics inherents a una societat militar i pragmàtica.

Període imperial (29 aC-476). Amb la presa del poder per August, la societat romana experimenta profundes transformacions que afecten els seus esquemes de valors i la seva estètica. Les figures dels emperadors focalitzen les grans construccions del moment i la manifestació del poder i la glòria de l'Imperi és l'objectiu de la major part de les obres d'art. L'arquitectura esdevé una plataforma per explicitar el poder, en grans obres imperials, mentre que l'escultura centra el seu interès en glorificar la persona i les gestes dels nous governants, el relleu històric. Adquireixen una gran rellevància algunes manifestacions artístiques heretades de l'hel·lenisme com la pintura al fresc i sobretot el mosaic.

Durant el primer moment de l'Imperi neix i es difon una nova religió, el cristianisme, que configura les seves manifestacions artístiques a partir de les experiències artístiques del moment. És el que anomenem art paleocristià.

Les crisis viscudes per l'Imperi a partir del s. IV van desencadenar la seva desintegració a mans dels pobles germànics del centre d'Europa, i van donar pas a les unitats polítiques que durant l'edat mitjana van dibuixar un incipient mosaic polític que es fonamentava en les bases culturals, artístiques i jurídiques del període clàssic.

Art romànic: És l'art que va predominar entre els segles X i XIII a l'Occident europeu cristià i que s'emmarca dins del feudalisme, concepte que explica les relacions polítiques i socials en termes de poder aristocràtic i religiós, que va impregnar tots els aspectes de la vida humana del moment.

El romànic va arrelar dins d'una societat molt jerarquitzada que conferia a l'Església un predomini en diferents àmbits de poder i doctrinals. Aquest estil cristià respon i s'adequa a una societat bàsicament rural i als esquemes de valor que li eren propis. La seva dinàmica expansiva es deu en part a la labor dels assentaments monacals i a les rutes de pelegrinatge, sobretot a l'entorn del camí de Santiago.

Les tècniques emprades pels artesans en la construcció d'edificis civils i religiosos eren una adaptació de les mateixes tècniques de l'antiguitat clàssica. D'aquí ve que a partir de l'època moderna se'l denominés amb aquest nom, romànic, en referència a les semblances tècniques. Monestirs, esglésies, muralles, ponts i castells requerien grups d'artesans que sovint repetien les mateixes fórmules. En aquest aspecte repetitiu es basa bona part de la uniformitat d'aquest art cristià que es va desenvolupar a tot Europa.

Pel que fa a l'arquitectura romànica, s'observa la utilització d'un aparell rústic amb l'ús repetitiu de l'arc de mig punt i els elements de suport necessaris d'aquesta estructura que cobrien els contraforts i els murs. És notable la influència de l'art de l'Europa oriental, sobretot de Bizanci, en la utilització i simbolisme de la cúpula.

A l'Europa de l'alta edat mitjana, a partir del segle XI, es comença a difondre un corrent arquitectònic anomenat llombard, originari de la regió italiana de la Llombardia, que donava més importància a certs elements decoratius que trencaven la repetida monotonia dels murs.

Pel que fa a l'escultura i a la pintura romàniques, la constant és la seva adequació a l'arquitectura. Dins d'aquest context arquitectònic -església, monestir, claustre, portades- s'assoleix el principal objectiu: difondre un programa moral, doctrinal o social als fidels de manera didàctica.

La pintura romànica acostuma a situar-se al final de l'església, a la zona anomenada absis, on presideix la figura del Pantocràtor, jutge apocalíptic que vindrà a jutjar la humanitat al final dels temps. Normalment la pintura romànica defuig els aspectes narratius i anecdòtics i es limita a explicitar el fet doctrinal essencial. Amb aquest enfocament es pretenia un control social i doctrinal de la societat a través d'una exposició simple i fàcilment intel·ligible per als analfabets.

Catalunya conserva un dels llegats romànics més importants i nombrosos d'Europa. En arquitectura destaquen els monestirs de Ripoll -molt restaurat a finals del segle XIX-, Sant Cugat i Sant Pere de Rodes, i el de Cuixà (a la Catalunya Nord), les esglésies de la Vall de Bohí i de molts altres pobles de l'anomenada Catalunya Vella, així com conjunts civils com són ponts, castells, muralles o altres construccions. En escultura destaquen el conjunt de la portalada de Ripoll, els claustres de Sant Cugat, de Santa Maria de l'Estany, de la catedral de Girona, i també molts objectes de culte i imatges conservats als museus de Vic, Solsona, Diocesà de Girona i el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Pel que fa a la pintura, cal destacar els conjunts de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, Pedret i d'esglésies del Pirineu (molts d'aquests conjunts pictòrics es conserven en els museus abans esmentats), així com pintura sobre fusta que es conserva també en aquests museus.

Arc toral: Cadascun dels quatre arcs on descansa la volta.

Arcbotant: Arc rampant que transmet la càrrega de la volta a un contrafort exterior. És típic de l'estil gòtic. La concepció dels arcbotants és molt innovadora, ja que únicament compleixen la funció de sostenir la coberta voltada i de transmetre'n la càrrega cap als contraforts.

Arcs diafragma: Arcs transversals a l'eix de la nau, que no formen part de la volta. Permeten la creació d'espais molt amplis.

Arianisme: Doctrina religiosa difosa per Arià al s. IV i que negava el dogma de la Trinitat. El Fill (Crist) era una persona mortal. La doctrina herètica fou condemnada per l'Església al Concili de Nicea, l'any 325.

Arquitectura de les primeres avantguardes: L'arquitectura anterior a la Segona Guerra Mundial va seguir les directrius establertes per la de finals del segle XIX però amb noves aportacions degudes a la importància cada vegada més gran de la vida urbana com també a les necessitats que se'n derivaven. També aparegué una universalització dels fenòmens culturals i arquitectònics. La industrialització va comportar la concentració de la població, la qual cosa requeria una planificació urbanística més acurada i un augment dels serveis públics essencials, amb la consegüent diversificació de la tipologia dels edificis, segons els àmbits, com ara aquests:

Industrial i de transports: fàbriques, oficines, magatzems, mercats, estacions, ponts, ports.

Culturals i educatius: museus, universitats, escoles, biblioteques.

Recreatius i esportius: estadis, piscines, teatres, cinemes, poliesportius.

D'equipaments col·lectius i d'edificis administratius: hospitals, ministeris, delegacions, organismes internacionals.

De l'habitatge (el més directament relacionat amb la qualitat de vida de les persones i aquell en el qual es van construir més edificis).

Per satisfer aquesta important demanda, eren molt importants els materials fabricats industrialment, en grans quantitats i a preus assequibles (formigó, ferro, acer, vidre, fibres plàstiques), juntament amb els clàssics (pedra, fusta i maó). Això també va fer sorgir noves tècniques de construcció com ara elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge, el càlcul d'estructures, etc.

El paper de l'arquitecte també va experimentar canvis: aleshores la seva tasca era més propera a la del tècnic o de l'enginyer, però el seu paper seria, en part, més limitat que abans perquè formaria part d'una estructura econòmica, de la qual només seria un esglaó.

La universalització de l'arquitectura va ser deguda en bona part al CIAM, Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna, celebrat el 1928.

Arquitectura de les segones avantguardes: Es pot dividir en tres etapes:

Anys cinquanta: l'arquitectura moderna i el brutalisme.

Anys seixanta: tendències formalistes, el grup japonès Metabolisme i l'arquitectura utòpica anglesa.

Anys setanta: l'arquitectura postmoderna.

Els anys cinquanta, després de la interrupció obligada de la Segona Guerra Mundial, es van consolidar les bases de l'arquitectura contemporània creades anteriorment, en l'època de les primeres avantguardes. Molts arquitectes europeus com ara Mies van der Rohe, W. Gropius o M. Breuer, van establir-se als Estats Units, que es convertí, gràcies a ells, en el nou irradiador del moviment modern, però amb un vessant més tecnològic. Mies van der Rohe i Le Corbusier van ser els arquitectes que més van influir en l'arquitectura d'aquesta dècada, no solament als Estats Units. Le Corbusier va ser més eclèctic mentre que Mies van der Rohe es va mantenir fidel a l'ortodòxia racionalista, tal com demostra una de les seves obres més representatives, el Seagram Building (1958), de Nova York, projectat conjuntament amb el seu deixeble Philip Johnson. L'arquitectura d'aquesta dècada aspirava al perfeccionament tècnic i estètic. Els materials més utilitzats eren el ferro, el formigó, el vidre i l'alumini, la lleugeresa del qual permetia de col·locar-lo en làmines.

Característiques:

Construcció de les façanes amb mur cortina, sense funció de sosteniment i amb un gruix mínim.

Obres allunyades de funcions específiques i que possibilitin l'adaptació a diverses finalitats.

Edificis clars visualment i fàcils de recordar.

Estructura exhibida de forma clara.

Valoració dels materials rústecs, no polits ni sense cap mena de tractament.

Frank Lloyd Wright seguia fent la seva i era contrari als principis arquitectònics importats pel moviment modern. Una de les darreres obres seves més importants fou el Museu Guggenheim de Nova York (1956-1959).

Durant els anys cinquanta i seixanta, Alvar Aalto continuava sent una figura fonamental de l'arquitectura europea, les obres del qual es consideraven una de les millors referències del moviment modern.

En la dècada dels seixanta es tendí a valorar el caràcter formal dels edificis. L'arquitecte més representatiu, l'americà Philip Johnson, deia que «l'objectiu de l'edifici és aconseguir que l'obra provoqui en les generacions futures una alegria emotiva semblant a la que sentim nosaltres en contemplar una catedral gòtica o el Partenó». El grup Metabolisme, constituït a Tòquio el 1960, es va decantar per un concepte no immutable de l'arquitectura, de manera que es transformés a mesura que les circumstàncies variaven. Tant els metabolistes com el grup de Kenzo Tange -en el qual treballava Arata Isozaki- defensaven una arquitectura en la qual la idea essencial era aconseguir flexibilitat en relació amb la utilització de l'espai, aspiració que entroncava amb la tradició japonesa. El grup Archigram realitzava una arquitectura que resultava d'una barreja d'elements agafats de les tires de còmics, amb la qual cosa connectava amb el pop. Assimilava els progressos tecnològics sense cap reserva, i la interpretació que feia del consumisme era semblant a les dels metabolistes japonesos. Va realitzar un seguit de propostes viables al costat d'altres que no ho eren tant. En pot ser un exemple la Ciutat Mòbil, en què els edificis d'oficines podrien canviar d'ubicació gràcies a ser al damunt d'unes barques inflables, que els permetrien de traslladar-se en cas de necessitat.

Els anys 1975 i 1976 Charles Jenks va emprar el concepte arquitectura postmoderna per referir-se al final de l'extremisme avantguardista o moviment modern. Plantejava un cert retorn a la tradició i emfasitzava el paper essencial de la comunicació amb el públic. Segons ell, un dels factors que més han motivat el retorn a l'eclecticisme i l'intercanvi d'influències és el paper que té al món actual la comunicació instantània, deguda a la televisió i a altres formes complexes de tecnologia. La idea de repetició i producció massives que imperava en l'arquitectura moderna s'abandonà pels problemes que comportava. Des d'un punt de vista tecnològic, la societat actual posseeix prou mitjans per poder programar estils i productes molt personals i constitueix la base de la postmodernitat. En el llenguatge de la postmodernitat, un dels elements més característics és el recurs constant a un llenguatge irònic propi de la paròdia, que en arquitectura es palesa en la desproporció d'elements, la introducció de fragments d'obres d'estil clàssic (columnes, arcs...) per crear contrastos acusats, la indagació d'estranyes metafísiques a través de la utilització sistemàtica de múltiples metàfores relacionades sobretot amb la imatge antropomòrfica. Així s'arriba a un llenguatge absolutament dominat per l'ambigüitat. El llenguatge postmodern es fonamenta en la confluència entre el classicisme i la tecnologia actual. A través del classicisme, desenvolupa una sintaxi i una gramàtica universal fent servir columnes, cúpules, arcs i elements decoratius i, alhora, gràcies a la tecnologia aconsegueix uns resultats d'un gran perfeccionament. En són representants Robert Venturi i el seu equip; Arata Isozaki, autor del Palau Sant Jordi de Barcelona; Aldo Rossi; Robert Stern, en les obres del qual la paròdia i el vessant divertit constitueixen un element important; l'Estudi PER (constituït per Óscar Tusquets, Clotet, Mora); Helio Piñón; Albert Viaplana; Germans Krier; Hans Hollein; Mario Botta; Ricard Bofill.

Arquitectura del ferro: Van ser els enginyers, formats en un esperit més tècnic, utilitari i funcional, els qui van introduir els nous materials en la construcció, mentre els arquitectes, més tradicionals, continuaven considerant-se creadors de bellesa, artistes, preocupats per la forma i aferrats a l'esperit neoclàssic i eclèctic. Les principals empreses, basant-se en les tècniques més bones per a la fabricació i el muntatge de les peces de ferro, es van llançar a fer construccions espectaculars: ponts, hivernacles, estacions de tren, hipermercats i salons per a exposicions.

Arquitectura modernista catalana: L'arquitectura modernista a Catalunya és la versió catalana de l'Art Nouveau, amb un sentit menys unitari, però. És un moviment complex que es va implantar amb unes característiques autòctones que el diferencien de la resta dels modernismes: la difusió i la popularitat, la riquesa estilística, el revisionisme social i ètic del moviment Arts and Crafts, el floralisme delirant, el mecanicisme racionalista i un expressionisme avançat i revolucionari.

El modernisme feia servir els nous materials fins a les darreres conseqüències, no tan sols per la utilitat estructural que oferien sinó també per les possibilitats expressives. En lloc de copiar les formes del repertori clàssic, buscava la inspiració en els elements i en els processos de la natura. Hi predominen les formes corbes i una abundant decoració orgànica en els elements arquitectònics (murs, columnes, voltes, escales) i del mobiliari. Aquesta admiració per la natura no es plasma únicament en la decoració sinó també en la planta i en l'estructura de l'edifici, concebut com un organisme viu coherent en totes les seves parts. En aquest sentit, el modernisme, especialment el català, recull una certa tradició gòtica. La situació política i cultural de Catalunya havia afavorit l'arrelament, amb caràcter propi, de la recuperació dels llenguatges medievals, que l'arquitectura europea anava fent des de feia un quant temps. Aquesta recuperació a Catalunya tenia un component simbòlic remarcable, amb una intenció que de vegades era totalment aliena a l'arquitectura mateixa, la qual va contribuir en certa manera a la conscienciació de Catalunya com a poble i al renaixement com a país. Els primers teòrics d'aquesta conscienciació van ser Elies Rogent, que va fer el projecte de la restauració del monestir de Ripoll i va construir l'edifici de la Universitat de Barcelona, i Domènech i Montaner. La inspiració en la natura i la renovació tecnològica que va representar l'arquitectura del ferro van ser les bases de l'eclosió de la llibertat creativa que va representar el modernisme.

Els dos grans representants van ser Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner. També cal esmentar Josep M. Jujol, Josep Puig i Cadafalch, Rafael Masó i Enric Sagnier com a artistes destacats.

Arquitectura del segle XIX: El segle XIX fou una centúria de canvis ràpids i transcendentals: revolucions burgeses, moviments nacionalistes, liberalisme i Romanticisme van ser manifestacions diferents d'un esperit que exalta la llibertat de l'individu. La gran expansió colonial d'Europa per l'Àfrica i l'Àsia i el contacte amb altres cultures i concepcions de l'art van fer que l'exotisme fos font d'inspiració per a artistes i arquitectes.

La industrialització va tenir unes conseqüències socials fonamentals: l'augment de la població europea, l'aparició del proletariat, l'enriquiment de la burgesia, l'engrandiment de les ciutats o la planificació de barris urbans burgesos (Pla Haussmann a París, Pla Cerdà a Barcelona).

A mitjan segle les ideologies socialistes propugnaven canvis radicals i una millora de les condicions de vida del proletariat; urbanistes militants en el socialisme utòpic van fer plantejaments per a les comunitats obreres, com ara el projecte Icària, al Poblenou, impulsat per seguidors de Cabet i previst en el Pla Cerdà.

S'hi donaven tres tendències:

La historicista i eclèctica, patridària del neoclassicisme i de recuperar estils passats, el neogòtic o el neoromànic, o d'altres de més exòtics com ara el neoindi o el neoislàmic.

La funcionalista, representada per l'arquitectura del ferro i dels nous materials. Aportà solucions tècniques a les noves necessitats de l'era industrial. L'Escola de Chicago, formada arran de l'incendi d'aquesta ciutat per arquitectes com, per exemple, William Le Baron Jenney o Louis Sullivan, va ser la capdavantera d'una arquitectura utilitària i racionalista, plasmada en els gratacels, inspirada, però, en les tècniques dels constructors de ponts i estacions de ferro d'Europa.

La modernista, que es desenvolupà en el tombant dels segles XIX i XX .

Arquitectura neoclàssica: Des del segle XVIII els arquitectes van buscar la inspiració en les formes del passat, sobretot en els temples grec i romà, ja que pràcticament eren els únics models de què es tenia prou documentació. El principal teòric i defensor d'aquest corrent va ser l'alemany J. Wincklemann, autor d'una història de l'art de l'antiguitat, en la qual definia l'ideal artístic clàssic com a suprema aspiració estètica.

Les característiques principals són les següents. Es rebutjava la tradició renaixentista, que feia servir la superposició d'ordres, i els excessos decoratius del Barroc. Es preferien la línia horitzontal, més que no pas la vertical, i la claredat dels contorns arquitectònics. Es defugien els contrastos cromàtics i els efectes pictòrics. Les plantes dels edificis podien ser quadrades, rectangulars i centralitzades; s'hi afegien cúpules i espais circulars inspirats en el Panteó de Roma i les cúpules de Florència i el Vaticà. Els materials hi tenien un gran protagonisme, fossin marbre o maó. Es formulà un ideal estètic que permetia internacionalitzar aquest estil, que aspirava a superar les tradicions locals.

Arquitectura neoexpressionista: Defensa el retorn a les formes orgàniques i fascinants que dugueren a terme arquitectes com Mendelsohn (torre Einstein, 1919-1923), als voltants de la Primera Guerra Mundial. En molts casos es confon amb l'organicisme.

Arquitectura orgànica: Corrent de l'arquitectura que concep l'habitatge com un organisme que té vida pròpia, integrada en un ambient natural. A més, té en compte les necessitats dels qui l'ocuparan. L'organicisme pretén donar a l'arquitectura unes formes semblants a les d'un organisme natural, amb rigor i sentit unitari. Parteix del racionalisme, tot i que Wright considerava el funcionalisme massa fred i mancat de sensibilitat.

Fundat per Wright, deixeble i col·laborador de Sullivan, es desenvolupa als Estats Units a partir dels anys trenta.

Arquitravat: És el sistema constructiu més antic basat en una estructura de línies horitzontals i verticals. Té uns elements fixos, com el basament sobre el qual recolzen els suports o elements verticals (murs o columnes), que recullen el pes de la llinda (arquitrau o sostre), o element horitzontal que uneix els suports entre ells i hi reparteix el seu pes, i el de les bigues i teules de la sostrada. La coberta de les construccions gregues amb llindes és plana i a l'exterior té una teulada de dues vessants amb teules i decoració (acroteris, antefixes), la qual cosa proporciona a les façanes un acabament triangular anomenat frontó. La gran aportació de l'arquitectura grega són els tres ordres arquitectònics clàssics: dòric, jònic i corinti, que són simplement l'ordenació i la combinació, segons unes normes fixes, dels elements del sistema arquitravat (basament, suport i entaulament).

Arquivoltes: Conjunt d'arcs que componen una portalada esbocada.

Art bizantí: La divisió de l'Imperi romà en dues parts, l'oriental i l'occidental, portada a terme per l'emperador Teodosi l'any 395 va ser un esdeveniment transcendental per a la història de l'art, ja que va comportar dues dinàmiques històriques i culturals ben diferenciades.

El territori oriental de l'antic Imperi romà va passar a denominar-se ben aviat -quan l'Imperi occidental es va enfonsar sota les invasions germàniques- l'Imperi bizantí, que va viure el moment de màxima esplendor sota el govern de l'emperador Justinià, al segle VI, que va exercir el seu poder imperial des de la capital de Bizanci, antigament coneguda com a Constantinoble.

La simbiosi dels principis polítics que regien la línia d'actuació de l'emperador ben aviat es van fusionar amb aquells principis religiosos, de manera que es fa difícil separar un discurs de l'altre. L'emperador sovint assumia parcel·les que en principi pertanyien a l'àmbit religiós.

Els trets més bàsics de l'arquitectura bizantina ja estan configurats al segle VI i són l'ús de la cúpula sobre petxines que han rebut d'Orient i per l'ús del totxo com a material bàsic de les seves construccions, que acumula un important significat simbòlic.

L'edifici més emblemàtic va ser l'església, i els seus models més importants són la basílica de Santa Sofia de Constantinoble i els edificis construïts a Ravenna (nord d'Itàlia), que va esdevenir el centre més important durant l'etapa de dominació bizantina a alguns punts d'Itàlia.

La influència de l'arquitectura bizantina es va deixar sentir de manera molt determinant dins de l'art medieval europeu, tant des del nord d'Itàlia com pels contactes efectuats a través de les croades.

Quant a les arts decoratives, Bizanci va aconseguir uns models magnífics a través del mosaic, tècnica que van aprendre i desenvolupar de l'hel·lenisme tardà. Destaquen els mosaics originals conservats a Santa Sofia i sobretot els de les esglésies de Ravenna i de Sicília. La seva iconografia va influir clarament en la pintura romànica posterior.

Art cinètic: Amb aquest terme es fa referència a les obres que tenen com a principi bàsic el moviment. Cinètic prové de la paraula grega kinesis ('moviment'). Aquest dinamisme, que pot ser real o virtual, mecànic, òptic, ambiental, planificat o bé aleatori, origina la forma, el color, la lluminositat, el ritme i el relleu espacial. És també l'element plàstic determinant i el nou mitjà expressiu de què es valen els objectes cinètics.

El cinetisme suposava una posició renovadora i antitradicionalista; els primers a introduir-lo foren artistes vinculats a les primeres avantguardes: el futurisme, l'orfisme, el vorticisme i d'altres de similars, preocupats per dinamitzar els quadres.

Més endavant gràcies a la introducció dels mitjans tecnològics en l'àmbit artístic arribà a la plenitud, amb el dadaisme, el constructivisme i la creació pura de Calder i Bellmer.

Hi ha dues varietats d'obres cinètiques: les accionades per un motor o un agent natural i les que exigeixen el moviment de qui les contempla, que canvien d'aspecte segons l'activitat de l'espectador. El moment àlgid d'aquest art va ser després de la Segona Guerra Mundial, l'any 1955, arran d'una exposició celebrada a París anomenada Le Mouvement i on es van veure obres d'Agam, Bury, Tinguely i Soto.

Art del Renaixement: Vegeu Renaixement.

Àrtemis: Àrtemis s'identifica amb la Diana romana, germana bessona d'Apol·lo, filla de Zeus i Leto. Àrtemis va ser sempre verge, eternament jove i és el prototip de princesa esquerpa, que només es complaïa amb la caça. Anava armada amb un arc per caçar cérvols. Era la protectora de les amazones, guerreres i caçadores independents dels homes com ella. Se la relaciona amb la Lluna; i, el seu germà, amb el Sol.

Arts and Crafts: Cap a mitjan segle XIX va aparèixer a Anglaterra un corrent que criticà la deshumanització que comportava la difusió de la indústria moderna i dels seus mètodes de treball. Es tractava d'una certa utopia social que volia retrobar els valors de la feina ben feta i de la solidaritat entre els homes. Aquests plantejaments també animaren els pintors prerafaelites. William Morris va ser el principal inspirador del moviment Arts and Crafts, la importància del qual està en el fet que és considerat l'antecedent del modernisme pel que fa al disseny d'objectes.

Atena: Era la filla de Zeus, del cap del qual va néixer, ja adulta i armada. Els seus atributs eren la llança, el casc i l'ègida; el seu animal preferit era l'òliba i la seva planta preferida, l'olivera. Va ajudar i protegir molts herois, com ara Ulisses o Hèrcules, fet que simbolitza l'auxili aportat per l'esperit a la força bruta i al valor personal dels herois, ja que Atena era considerada la deessa de la raó a tota l'Hèl·lade. A més, era la protectora d'Atenes, ciutat a la qual va donar el seu nom. Segons el mite, Posidó i Atena rivalitzaven per la possessió i la sobirania de l'Àtica. Per això van fer una prova a l'Acròpolis i cadascú va intentar oferir al país el millor regal per guanyar mèrits sobre el poble d'Atenes. Posidó va donar un cop sobre una roca amb el seu trident i va fer brollar una deu d'aigua salada, Atena va clavar la seva llança a terra i va fer créixer una olivera. Els jutges van donar preferència a l'olivera i van oferir a Atena la sobirania de l'Àtica i de la ciutat d'Atenes. A partir d'aleshores, els atenesos van considerar sagrades tant la deu d'aigua com l'olivera i les van recordar en el temple d'Erectèon, on es veneraven el forat del trident de Posidó i l'arbre d'Atena. En honor de la seva protectora, el poble celebrava les festes panatenees i es va construir el Partenó, així com les dues estàtues colossals de l'Acròpolis, on se la representava com a verge o Pàrtenos i com a guerrera o Pròmac.

L'estàtua monumental d'Atena Pàrtenos, obra de Fídies, era de marfil i d'or, i estava representada amb un pèplum de plecs, obert per un costat i cenyit més amunt de la cintura. Sobre el pit, hi duia l'ègida; al cap, un casc; recolzava la mà esquerra sobre l'escut que la flanquejava, i, a la mà dreta, hi duia una estàtua de Niké (la victòria). Aquesta estàtua anava a l'interior de l'àmplia náos del Partenó. El programa iconogràfic d'Atena connecta directament amb el del Partenó amb escenes de l'amazonomàquia i de la gigantomàquia representades en el seu escut, de cinc metres, i d'una centauromàquia representada a les seves sandàlies.

Atenes (segle V): La rebel·lió de les polis gregues de Jònia (499 aC) contra els perses va desencadenar les guerres mèdiques que enfrontaren els grecs, capitanejats per Atenes, i els perses. Era l'enfrontament entre un règim tirànic, despòtic i imperialista i un altre d'amant de la llibertat i de la democràcia. Tot i que van destruir l'Acròpolis, els atenesos van dur les polis a la victòria a Salamina i Platea, el 480-479 aC. Atenes va formar la Lliga de Delos (477-404 aC) amb les altres ciutats aliades; però la seva hegemonia i superioritat política i econòmica, l'anomenada època de Pèricles, va suscitar certs recels i enveges en polis com Esparta i les seves aliades del Peloponès. Aquestes diferències van esclatar cap al 430 aC, amb la guerra del Peloponès entre polis gregues. Esparta va guanyar el 404 aC, però la polis ja havia entrat en crisi. Després de molts anys de guerres entre polis, amb afany d'imposar cada una la seva hegemonia sobre les altres sense cap èxit, es va començar a estendre la idea que als grecs els calia unir-se per sobre de les diferències polítiques entre les polis. Aquesta unificació política dels grecs es va aconseguir amb el rei de Macedònia Filip II, el 338 aC.

Atri: Espai porticat i cobert utilitzat a les cases romanes. La idea i l'esquema l'utilitzaven les primitives basíliques cristianes que el consideraven el punt de trobada dels fidels abans d'accedir al temple pròpiament dit.

Avinyó: Ciutat del sud de França on es va traslladar la cort papal després del cisma produït a l'interior de l'Església. Durant un llarg període, l'Església va tenir dues seus, una a Roma i una altra a Avinyó.

Baixa edat mitjana: Es coneix amb aquest nom el període de l'edat mitjana que comprèn els segles XIV i XV. Després d'una època de desenvolupament econòmic i expansió agrícola, comercial i ramadera al s. XIII, la crisi originada durant el s. XIV per la Pesta Negra, les malalties, la fam i les guerres s'estén per Europa: el feudalisme experimenta una crisi de valors definitiva. El s. XV suposa el trànsit de l'edat mitjana al Renaixement a Espanya, un fenomen que ja s'havia produït un segle abans a Itàlia.

Barbizon: Escola de Barbizon. Grup de pintors paisatgistes designats despectivament amb aquest nom, que s'aplegaven en aquest poble i que, admiradors dels paisatges de Constable, van intentar renovar el gènere del paisatge a mitjan segle XIX. Per entendre com n'era, de revolucionària, la seva actitud, només cal fixar-nos en l'opinió que en tenia el president del Saló Anual de Pintura de París, quan deia: «Això és pintura de demòcrates, d'homes que no es canvien de roba i que es volen imposar a la gent del món. Aquest art em desagrada i em disgusta». Els principals representants són Corot, Daubigny i Millet en l'última etapa de la seva vida. Poden ser considerats precedents i precursors del paisatge impressionista.

Barroc: L'art barroc va néixer a Roma al segle XVI a partir de la nova conjuntura derivada de la profunda ruptura cultural i ideològica deguda a la Reforma protestant i al concili de Trento (1545-1563), rèplica catòlica d'aquella. La posició de l'Església catòlica es va definir en els dogmes i les normes que dictà l'esmentat concili, i en un seguit de mitjans que permetessin frenar la força reformista. D'aquest conjunt de normes i actituds se'n diu Contrareforma. Sovint els artistes posarien en mans dels dirigents eclesiàstics els mitjans per explicitar programes, provocar actituds i convertir Roma en el que pretenien els papes: un reflex i un punt de referència com també l'expressió de l'orgull dels cristians d'arreu del món.

La creació d'un corpus estilístic nou va néixer al final del Cinquecento amb l'aparició de temes i estils que prefiguraren el nou art: el Barroc. Tot i això, les característiques que el defineixen no són les mateixes arreu d'Europa, fins i tot els països protestants, com ara Alemanya i sobretot Flandes, el van seguir amb peculiaritats pròpies.

La cultura barroca tenia una concepció molt seva del temps i de l'espai, i el motor que la dinamitzava era l'espectacularitat i la teatralitat. Calia acudir a aquests recursos per explicitar uns propòsits, uns missatges i una ideologia.

Pel que fa a l'arquitectura, s'han de destacar les obres que sobresurten per les façanes i pel marc urbà (Sant Pere del Vaticà n'és l'exemple més clar). Els aspectes urbanístics hi són importantíssims, de manera que les escultures i les fonts es converteixen en els autèntics dinamitzadors de la ciutat i les grans avingudes i places reforcen el paper de la capital com a centre de referència de la monarquia absoluta i del papat (Roma, Londres...). Els arquitectes italians més importants són Bernini i Borromini. El Barroc francès té en Versalles l'edifici més representatiu.

En escultura destaca sobretot la personalitat de Bernini, que posà el seu art al servei del programa catòlic. Les seves obres més importants són: Apol·lo i Dafne, David i l'Èxtasi de santa Teresa. A Espanya els escultors es van veure immersos en les característiques religioses del país i crearen una tipologia d'imatges religioses que s'han convertit en un punt de referència tradicional (doloroses, Crist portant la creu...). Els artistes més rellevants són Gregorio Fernández, Pedro de Mena i Francisco Salzillo.

En el terreny de la pintura és on es manifesta una diversitat més àmplia d'artistes, de tendències i d'escoles. Això obliga a diferenciar la pintura barroca segons els diferents països. En el barroc italià destaca la personalitat indiscutible de Caravaggio, que influí moltíssims artistes i estils d'arreu d'Europa. El seu art, teatral, gesticulador i d'una lluminositat molt efectista, presenta grans temes religiosos i de la vida de sants i màrtirs. El barroc holandès fou determinat per la situació política en aquell país (les Províncies Unides), enfrontat a la dominació espanyola, en el qual el calvinisme havia arrelat entre la burgesia comercial, de manera que es van imposar uns gustos i uns costums molt diferents dels de països d'influència catòlica. Hi hagué una preferència pels temes intimistes, els retrats de persones i de corporacions, el paisatge..., sense oblidar els temes religiosos des d'una òptica protestant. Els artistes més destacats són: Rembrandt, Frans Hals i Vermeer de Delft. Quant al Barroc flamenc, com que Flandes continuà unida a l'Imperi espanyol, els temes i els gustos van ser els dominants a la metròpoli, encara que les influències dels veïns es palesen més en les tècniques que no pas en la temàtica. Hi abunden els temes religiosos i mitològics, i l'artista més representatiu és Rubens. El barroc francès el marcà la personalitat política del Rei Sol, Lluís XIV, que dominà el panorama artístic de França bona part del segle XVII. Versalles és la plasmació del seu ideal de grandesa i de poder, i el palau reflecteix l'estil àulic que se seguia en l'arquitectura de palaus residència i que es palesa en l'ostentosa decoració i en els jardins. La influència dels valors tradicionals (aristocràtics i religiosos) confereixen al barroc espanyol unes característiques pròpies. Coincidint amb un període de crisi general en els àmbits polític i econòmic, l'art, com si s'haguessin volgut perpetuar uns valors ancestrals del poble i del país, sobresurt en el panorama europeu amb una gran força i personalitat. N'hi ha prou de constatar el nombre i la qualitat dels seus artistes, Velázquez, Zurbarán, Murillo, Valdés Leal, Ribera, Ribalta...

Bauhaus: Aquesta escola democràtica es basava en el principi de col·laboració entre alumne i mestre, per assolir l'harmonia entre art, disseny i producció industrial. Pels creadors del Bauhaus, l'objecte industrial no havia de ser lleig sinó tot el contrari. Calia aconseguir que la tècnica estigués al servei de la humanitat. Per això feia falta la participació col·lectiva d'artistes que coneguessin els colors, les formes plàstiques, els materials, la composició etc. i l'aplicació de tots plegats. Molts objectes habituals d'avui dia es van originar en aquesta escola: llums, mobles, paper pintat, ceràmica, cartells…

La història del Bauhaus es pot dividir en les etapes següents:

Etapa de creació (1919-1923): fundada l'any 1919 a Weimar, la capital de la nova república alemanya, era el resultat de la fusió de l'escola de belles arts i l'escola d'arquitectura. Van der Velde, arquitecte belga molt vinculat al modernisme i director de l'escola d'arts i oficis, trià Walter Gropius com a director. La idea que aquest defensava era ajuntar el treball artesanal i la producció industrial, a fi d'obtenir un disseny acurat des del punt de vista funcional i estètic. La construcció d'edificis era un altre objectiu de l'escola. Els principals mestres foren el pintor suís Itten, l'escultor Marcks i després Paul Klee, Kandinski i Theo van Doesburg.

Etapa de consolidació (1923-1928): L'any 1925 l'escola es traslladà a Dessau i passà a dirigir-la Mies van der Rohe. Dels tallers en van sortir tota mena de dissenys funcionalistes: mobles, papers pintats, llums, teixits, etc. que encara avui són una referència per als dissenyadors més avançats. El plantejament del mètode d'ensenyament era revolucionari per l'època. Durant els sis primers mesos l'alumne, en un ambient de dedicació gairebé monàstica, havia de fer un curs per netejar-se de qualsevol concepte previ. El dirigia Itten, que fou substituït pel constructivista Moholy-Nagy; s'hi treballava el color, les textures, els sons, les aromes, les formes, els volums, com també les característiques dels materials i les eines. A mesura que els alumnes aprenien descartaven les idees preconcebudes.

A continuació havien de superar tres cursos combinant el treball manual als tallers amb el disseny i l'estudi de la producció industrial. Una bona part dels professors van ser artistes molt coneguts que van configurar tota una nova estètica del funcionalisme: Kandinski, Paul Klee, Moholy-Nagy, Gropius, Mies van der Rohe, etc. La dimissió de Gropius com a director marcà la fi d'aquesta etapa i l'inici de la següent.

Etapa de declivi o desintegració (1928-1933): Gropius nomenà successor seu Hannes Meyer, arquitecte suís molt compromès políticament i contrari a tot esteticisme superflu, el qual va orientar la producció de l'escola cap a un programa de disseny més social, senzill i econòmic. L'any 1933 els nazis van clausurar l'escola perquè la consideraven un niu de bolxevics. Tots els antics professors del Bauhaus van emigrar d'Alemanya excepte Schlemmer. Els diferents països que els van acollir van treure profit d'aquesta emigració.

Bernini, Gian Lorenzo: (1598-1680) Arquitecte i escultor italià, la figura més destacada del Barroc italià que va influir moltíssim a tot Europa. Ben aviat el van afavorir les grans famílies romanes (els Barberini, els Borghese...) i els papes, els quals se serviren del seu art, que recorria als sentiments i a l'expressivitat, com a mitjà de difusió dels principis imperants en aquell moment. El seu art fou el vehicle més destacat de l'estètica barroca en arquitectura –destaquen les seves intervencions a Sant Pere del Vaticà, la plaça de Sant Pere del Vaticà i a altres esglésies de Roma– i en les seves escultures de més renom: l'Èxtasi de santa Teresa, Apol·lo i Dafne, el David i el Rapte de Prosèrpina. Avui és considerat l'escultor més important després de Miquel Àngel.

Bestiari: Durant l'edat mitjana circulaven pels monestirs, catedrals i entre els artistes i artesans dedicats a la pintura i a l'escultura unes reproduccions -sovint repetides- que es nodrien de la imaginació popular i de la tradició, moltes vegades procedent de fonts àrabs i/o orientals. Aquest recull de temes (monstres, animals mitològics, éssers mig humans mig animals) volien expressar i personificar la figura del dimoni, del mal, contra el qual s'havia de lluitar i el qual s'havia de vèncer.

Biga: Nom amb què es denominava el patriciat urbà de la ciutat de Barcelona, format per rendistes, grans mercaders i transportistes i els ciutadans honrats que controlaven la ciutat i la seva institució política, el Consell de Cent, des del s. XIII. Aquest grup va perdre l'hegemonia i el poder municipal entre 1453 i 1462 en benefici de la Busca. En el conflicte polític del s. XV va enfrontar-se a la monarquia i les classes populars per defensar els interessos polítics de l'oligarquia catalana.

Blay i Fàbregas, Miquel: (1866-1936) Treballà al taller d'estatuària religiosa dels germans Vayreda fins al 1886. A Olot fou deixeble de Josep Berga i Boix. El 1888 guanyà una pensió concedida per l'Ajuntament de Girona per estudiar a l'estranger. A París (1888-1891) fou deixeble d'Henry Chapu, el mateix mestre de Clarasó i hi conegué a Meunier. Les obres d'aquella etapa es caracteritzen per un academicisme convencional. A Roma (1891-1893) refermà la seva línia tradicional. A Madrid, on obtingué el primer guardó (1892), s'establí a partir del 1906 i va ser nomenat professor de l'Escola de Belles Arts. El 1925 esdevingué director de l'Accademia di Belle Arti de Roma.

Borromini: Francesco Castelli, Borromini (1599-1667), va néixer al nord d'Itàlia però ben aviat anà a treballar a Roma a les ordres del seu parent l'arquitecte Carlo Maderno, encarregat de les obres d'ampliació i de la façana de Sant Pere del Vaticà. Quan aquest va morir, la direcció de les obres es va encomanar a Bernini, de qui Borromini es distancià el 1632 per discrepàncies profundes pel que fa a les línies arquitectòniques i sobretot per desavinences personals. A partir d'aleshores fou reconegut com l'opositor a Bernini. Realitzà poques obres i fora del gran corrent de l'arquitectura que orientava el Vaticà. Treballà per a ordes religiosos, que li encarregaren esglésies i convents. Sant Carlo alle Quattro Fontane és la seva obra més valorada juntament amb l'església de Sant'Agnese, totes dues a Roma. La seva arquitectura es caracteritza per l'ús abundant de la línia corba que formen les ondulacions dels murs còncaus i convexos, i per les cúpules en forma d'el·lipse.

Bosch, El: Jeroen Anthoniszoon van Aken (1450-1516), així es deia l'artista que va adoptar el nom de la seva ciutat natal, Hertogenbosch, pròxima avui a la frontera entre Holanda i Bèlgica, i que, en aquella època, pertanyia a l'estat patrimonial dels ducs de Borgonya. Nascut en el si d'una família d'artesans dedicats a les belles arts, va rebre formació al taller familiar. La documentació que es conserva sobre la seva vida parla d'un matrimoni tranquil, i el presenta com un ciutadà respectable que s'inscriu com a «membre notable» en la Confraria de Nostra Senyora. Sembla que els seus únics interessos eren la seva dona, el taller i la confraria. La documentació sobre la seva vida té un buit entre els anys 1500 i 1504, en què sembla possible que viatgés a Milà o a Venècia, tot i que no hi ha proves concloents.

A més d'El jardí de les delícies, una de les seves obres més populars, entre la setantena de quadres de la seva producció destaquen Els set pecats capitals (cap a 1480), Les temptacions de sant Antoni (1485-1505), El carro de fenc (1485-1505), El Judici Final (1504) i El fill pròdig (1510).

En algunes de les seves obres de maduresa apareixen obertures paisatgístiques i composicions simplificades que contrasten amb El jardí de les delícies. En canvi, en altres, es repeteix la mateixa estructura: figures disposades en bandes horitzontals, ambient bigarrat i temàtica visionària.

Bosch, El. Interpretació de l'obra: Les seves pintures han cridat l'atenció en totes les èpoques. La primera interpretació (Siguença, 1605) fa esment del seu caràcter moralitzador. Es tractaria d'una reflexió sobre la brevetat dels plaers terrenals i un advertiment dels càstigs infernals per als pecadors. Les imatges grotesques i monstruoses serien, d'altra banda, reflexions sobre la monstruositat moral dels personatges però també sobre el caràcter transitori de la bellesa i la caducitat dels valors humans sota l'acció corrosiva del temps: s'introdueix el tema de la vanitas, que assoleix molta difusió durant el Barroc. Des d'aquest punt de vista, tindria sentit l'interès d'un paladí del catolicisme com Felip II per l'obra del Bosch. Altres comentaristes espanyols del s. XVII, en plena Contrareforma, insisteixen en l'aspecte infernal d'aquelles «estranyes efígies de coses», «enginyosos capricis» o «fantasies llicencioses», sense fer cap objecció a una interpretació en la línia moralitzadora. Actualment, alguns experts sostenen aquesta interpretació basant-se, entre altres arguments, en els símbols de fugacitat que es poden identificar, fonamentalment, en la taula central.

Alguns estudis han posat de manifest que les pintures del Bosch poden tenir altres interpretacions, com que fos membre d'alguna secta herètica de tipus mil·lenarista, els membres de la qual estaven convençuts de l'imminent retorn de Jesucrist a la terra per donar vida a un regne d'amor durant mil anys. Practicarien ritus que inclourien la promiscuïtat sexual com a mitjà per recobrar la innocència del jardí de l'Edèn. La hipòtesi, si bé és suggestiva, no té cap fonament: cap dada històrica no li dóna suport ni es tenen notícies d'una secta d'aquesta mena des de cinquanta anys abans del naixement del pintor. També s'ha interpretat l'obra com a representació dels tres moments principals del procés alquimista de la combinació dels metalls: és a dir, el procés de combinació (taula de l'esquerra), la neutralització (taula central) i la incineració (taula de la dreta). D'altra banda i, basant-se en el caràcter oníric que tenen els personatges, ensamblatges diabòlics de parts humanes, animals i vegetals, com si fossin associacions incorrectes produïdes per la ment en el món dels somnis, s'ha volgut interpretar l'obra en clau surrealista. Algunes fonts italianes ja relacionaven les seves obres amb el món dels somnis i els surrealistes més representatius se sentien fascinats pel Bosch.

Tot sembla indicar, però, que la intencionalitat del Bosch no era més que transmetre unes veritats morals i espirituals i que, encara que avui ens costi interpretar tota la seva simbologia, els seus contemporanis devien conèixer bé les llegendes i tradicions folklòriques en què el pintor va buscar la inspiració per donar forma als temors i les obsessions de la gent de la seva època. El 1492, quan el Bosch tenia quaranta-dos anys, el món es va fer de sobte més gran -i també més petit- amb la difusió del gravat i l'ús de la impremta. Les certituds serenes que proposava l'humanisme per vèncer els vells atavismes medievals també entren sobtadament en crisi quan, el 1505, el descobriment de Laocoont proposa una visió de l'antiguitat molt més turmentada i violenta. Però, d'altra banda, es continua predicant en carrers i places amb imatges que evoquen les terribles penes infernals que la fantasia visionària dels predicadors proposa a la multitud. D'aquest clima contradictori de la tardor de l'edat mitjana o la primavera del Renaixement a l'Europa septentrional, anterior a la Reforma luterana (1520), serien conseqüència les imatges del Bosch.

Botticelli, Sandro: Alessandro di Mariano Filipepi (1445-1510), va néixer a la ciutat de Florència i va ser un dels més grans i reconeguts pintors del primer Renaixement, el Quattrocento. Deixeble de Filippo Lippi, el mestre va influir decisivament en el seu estil. L'obra de Botticelli constitueix una reacció contra la pintura naturalista i científica que protagonitzaren pintors com Masaccio i Piero della Francesca, i es decanta per un tipus de pintura farcida d'elements delicats, sentimentals i poètics.

Pràcticament va viure tota la vida a la seva Florència natal, tret d'algunes anades a Roma per realitzar-hi encàrrecs que li feien els papes com, per exemple, uns frescos a la capella Sixtina (1481-1482). Les seves obres més famoses –El naixement de Venus i La primavera– van ser encàrrecs de Pierfrancesco de Mèdici, cosí segon de Lorenzo el Magnífic, potentat comerciant florentí, interessat per la filosofia neoplatònica.

Ja cap al final de la seva vida es va deixar seduir per la predicació del frare dominic contestatari Girolamo Savonarola, fins que aquest va ser cremat en públic a Florència, i les seves cendres, llençades al riu Arno.

Eclipsat per l'obra de Leonardo da Vinci, la seva pintura no va ser revalorada fins que els pintors prerafaelites del segle XIX van reivindicar-lo i el van imitar. A partir d'aleshores exercí una gran influència en la pintura, sobretot en la modernista, que hi veia una font d'inspiració en la línia de la poesia de la naturalesa.

Bramante, Donato: (1444-1514) Nascut a Fermignano, a prop d'Urbino (al centre d'Itàlia), és un dels arquitectes més importants del Renaixement italià.

Es va iniciar com a pintor, en una etapa de la qual tenim ben poca documentació. Començà a ser reconegut després d'haver-se establert a Milà i d'haver dut a terme la primera obra de què tenim notícia (1481). L'any 1499 s'estableix a Roma, on, sota el mecenatge del papa Juli II, desenvoluparà les seves dues obres més notables: San Pietro in Montorio i el projecte de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà, que van completar Rafael, Miquel Àngel i Bernini.

Braque, Georges: Nascut a Argenteuil l'any 1882, Georges Braque va passar la infantesa i la primera joventut a la ciutat de L'Havre, on va començar a treballar en el taller del seu pare, que era pintor de cases. L'any 1900 es va traslladar a París, on va poder estudiar pintura i veure les exposicions que s'hi feien. Els fets més decisius en la seva trajectòria van ser, sens dubte, la trobada amb Picasso i la posterior amistat que va néixer entre els dos artistes. Van treballar plegats amb una gran harmonia i amb una entesa total. La Primera Guerra Mundial, tanmateix, va trencar aquesta dinàmica de treball conjunt: Braque va ser militaritzat i, posteriorment, el van ferir greument en el front de guerra. L'any 1917 va tornar a París, on va continuar treballant primer en cubisme sintètic, si bé més tard la seva obra va anar evolucionant cap a posicions més conservadores. Va morir a París, l'any 1963, després d'haver assolit un prestigi extraordinari.

Brancal: Element vertical que sosté el dintell en els seus extrems. El més normal és que aquests elements semiarquitectònics estiguin compostos per columnes en disminució a mesura que anem accedint a la porta. Sovint aquestes columnes seran substituïdes o s'alternaran amb escultures de personatges bíblics o de sants, com succeeix, per exemple, al Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la, Chartres, Reims, Notre-Dame de París.

Breton, André: André Breton (1896-1966) va ser escriptor, poeta i cap espiritual del moviment surrealista a París. Va fer estudis de filosofia, física i química i estava matriculat a la facultat de medicina quan va ser mobilitzat com a infermer durant la Primera Guerra Mundial. Destinat en un centre psiquiàtric, va tenir oportunitat d'experimentar els procediments de la psicoanàlisi de Freud, de qui era admirador. El 1924 i el 1930, respectivament, va publicar els dos manifestos surrealistes.

Bronze: Aliatge de coure (90 %) i estany (10 %). Es pot treballar tant en fred com en calent. Els grecs van perfeccionar els mètodes de fosa del bronze per mitjà de la tècnica de la cera perduda, cosa que va permetre crear estàtues de grans dimensions que no necessitaven suport i sobre les quals es podien representar tots els detalls. Es parteix d'un motlle original fet de cera amb suports de metall. Per mitjà d'una sèrie de tubs i suports, es forada el motlle per permetre que hi entri el bronze fos, es fongui la cera i en surti l'aire. Així es crea la figura de bronze, que encara conserva els suports; quan aquests s'han eliminat, se cisella i es poleix la figura per expressar-hi qualsevol detall. Finalment, se'n tracta la superfície amb productes químics per tal de netejar-la, enllustrar-la i donar-li color o aspecte de vell.

Brunelleschi, Filippo: Filippo Brunelleschi (1377-1446) va ser l'artista més notable del Quattrocento florentí. Destacà en el món de l'escultura i, sobretot, com a innovador en el camp de l'arquitectura. Juntament amb Alberti, Donatello i Masaccio, és considerat un dels iniciadors del nou vocabulari tècnic i estilístic del Renaixement.

Disputà amb Lorenzo Ghiberti en el concurs per la confecció dels relleus de la porta nord del baptisteri de Florència. Va perdre el concurs, cosa que determinà, en bona mesura, que es dediqués a l'arquitectura.

Segons Alberti, Brunelleschi és l'iniciador de la nova tècnica de la perspectiva lineal, una tècnica que va plasmar en les seves principals obres: el pòrtic de l'Hospital dels Innocents, la cúpula de Santa Maria dei Fiori, la capella Pazzi i en les esglésies del Santo Spirito i de San Lorenzo, a Florència.

Brutalisme: Tendència de l'arquitectura moderna dels anys cinquanta. N'és el precedent més important la Unité d'Habitation, a Marsella, de Le Corbusier, la qual el mateix autor va descriure com una «obra de formigó brut», cosa que probablement determinà que més endavant s'acceptés àmpliament el concepte nou brutalisme. En aquest edifici Le Corbusier tractava el formigó com si fos un material nou, sense amagar-ne la rudesa ni polir-ne les asprors, pròpies dels encofrats. La primera obra pròpiament brutalista fou l'Escola Hunstanton a Norfolk (1949-1954), del matrimoni Alison i Peter Smithson, obra de gran austeritat, en la qual els materials apareixen tal com són sense pintar ni arrebossar. Les instal·lacions elèctriques, les canonades, etc. es deixen a la vista, sense amagar. Les relacions entre el brutalisme i l'informalisme o Art Autre en pintura són clares. Cal recordar que un dels prinicipals representants de l'informalisme, Dubuffet, havia posat en circulació el terme art brut. Els dos moviments tenen en compte el caràcter agressiu o brutal de certes pintures d'acció i la utilització sistemàtica de tècniques que permeten de subratllar la importància de la matèria per ella mateixa.

Bucrani: Element decoratiu constituït per un crani de bou en visió frontal al qual s'afegien cintes i fistons florals.

Burg: S'anomenaven burgs els barris que, fora de les antigues muralles romanes, van créixer durant l'edat mitjana sota l'impuls d'activitats mercantils, comercials o artesanals. Alguns van ser inclosos en el perímetre urbà quan es van construir muralles medievals. Els seus habitants, els burgesos, eren homes lliures que s'acollien als furs que la ciutat havia obtingut per part del monarca.

Burgesia: A Catalunya, grup social que als s. XIV i XV gaudia d’un estatus legal diferent i superior al de la resta d’habitants de la ciutat (patriciat urbà). Als segles XVI-XVII, la burgesia va entrar en decadència, però el comerç colonial derivat de l’expansió manufacturera i agrària (s. XVIII) l’enriquiren de nou i la convertiren en l’autèntic origen de la burgesia contemporània. Entre les seves actituds més característiques destaca la defensa del proteccionisme i del colonialisme. El 1898 després de la pèrdua de les últimes colònies, la burgesia s’adherí al nacionalisme català des de posicions regeneracionistes, per tal d’aconseguir un sistema polític més adequat als seus interessos.

Busca: Nom amb què es denominava el grup polític que, integrat per petits mercaders, artesans i menestrals, aspirava a prendre a la Biga el govern municipal de la ciutat de Barcelona. Pretenia imposar reformes econòmiques i polítiques que afavorissin els seus interessos davant els del patriciat urbà. Es van mantenir al poder municipal durant deu anys, però les mesures que van prendre per fer front a la crisi no van donar resultat i van perdre el suport de la població. Es van arrenglerar amb el rei Joan II en el conflicte polític que va enfrontar-lo a l'oligarquia catalana.

Calder, Alexander: (1898-1976) Escultor i enginyer nord-americà, fill i nét d'escultors molt populars a la ciutat de Filadèlfia. Del 1915 al 1919 estudià enginyeria i del 1919 al 1922 es dedicà a l'enginyeria mecànica. A partir del 1923 estudià pintura a Nova York. El 1926 anà a París, on conegué, entre altres artistes, Arp, Mondrian i Miró. El 1928 exposà a Nova York escultures de filferro. El que li ha donat més fama han estat els mòbils, fets de materials lleugers, com ara plomes, barnilles metàl·liques i materials de poc pes, suspesos des del sostre amb un fil o sostinguts per trípodes i que es mouen amb l'aire. El 1930 s'uní al grup Abstraction-Creation amb Van Doesburg, Arp, Mondrian, Pevsner i Delaunay. El 1937 dissenyà la font de mercuri del pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París, en homenatge als minaires d'Almadén. Aquesta obra, que es convertí en una de les peces més admirades del certamen, és a la Fundació Miró, de Barcelona. Viatjà per tot el món i sempre va intentar mantenir-se tan primitiu com va poder. Els anys seixanta la seva obra es popularitzà, i Calder començà a dissenyar stabiles monumentals.

Califat: Nom amb què es coneixia el territori governat per un califa, cap suprem d'un territori independent amb funcions polítiques i religioses.

Calvinista: Partidari del calvinisme, religió reformada protestant que seguia les doctrines de Joan Calví (1509-1564). La nova doctrina es començà a predicar a Ginebra i s'estengué ràpidament per França i el nord d'Europa. Donava una gran importància als aspectes jeràrquics, refusava el culte als sants i a les imatges, i basava la praxi en la predicació i en el compliment estricte dels principis bíblics.

Camí de Santiago: El camí que conduïa fins a les relíquies de l'apòstol Santiago a Compostel·la es va convertir en una via d'obertura, d'entrada i d'intercanvi d'influències artístiques i culturals europees per als regnes cristians peninsulars de Navarra, Castella i Lleó durant l'edat mitjana.

Cano, Alonso: (1601-1667) Escultor andalús. A Granada, juntament amb Pedro de Mena, va ser l'artista més important de l'escola andalusa de Granada. Es va formar a Sevilla i va encarnar l'ideal humanista d'un saber universal; va destacar com a arquitecte, escultor i pintor, com els grans artistes del Renaixement italià, cosa que li permetia d'elaborar tots els aspectes dels retaules. Es va instal·lar a Granada, ciutat de la qual li van encarregar la façana de la catedral. La seva obra és més dinàmica i molt més expressiva que la de Martínez Montañés. Va crear el prototipus d'Immaculada, una verge abstreta, idealitzada de cara, en la flor de la innocència. Obres posteriors, com ara l'Adam i Eva de la capella major de la catedral de Granada, s'acosten a la força interior i a l'expressió de l'obra de Miquel Àngel.

Cànon de relacions de proporció: Partint de les dimensions dels tambors de columna que ja hi havia, els arquitectes van elaborar per al Partenó un cànon de relacions proporcionals que s'aplicava a certes parts i mesures del temple; això fa que, malgrat les seves grans dimensions, l'edifici transmeti un gran sentit de la proporció, de l'harmonia i de l'equilibri. Aquest cànon proporcional és la relació 4:9 que podem trobar entre la longitud i l'amplada de la planta, entre l'amplada del temple i l'alçària de la façana fins a la cornisa, entre el diàmetre de les columnes i la distància interaxial, i entre l'amplada i la longitud de la náos. Aquest principi de simetria i proporció no solament tenia una funció pràctica, també tenia contingut filosòfic, perquè intentava expressar l'ideal de bellesa i de perfecció.

Canopis: Vas destinat a contenir les cendres dels difunts.

Canova, Antonio: Artista italià, principal representant de l'escultura neoclàssica. Els seus primers treballs s'inspiraven en un barroc tardà, ja desproveït de la seva habitual força dramàtica i de la tensió.

Després de fer de picapedrer i de formar-se a Venècia, a vint-i-tres anys s'instal·là a Roma, de manera que entrà en contacte amb el classicisme com a mitjà d'aproximació a l'ideal que ell buscava; Roma, gràcies a ell, es convertí en el centre més important de l'escultura neoclàssica. Sota la protecció del papa Climent XIV, esculpí gran nombre d'obres, entre les quals cal esmentar el mausoleu d'aquest pontífex. L'any 1802 el mateix Napoleó el demanà a París. Tot i que en principi Canova tenia reticències envers el general, va acabar sent-ne un gran admirador i va dedicar-li a ell i a la seva família algunes de les obres més importants d'aquell període.

Capets: Dinastia sota l'hegemonia de la qual es va consolidar el regne de França. El 1144 participa en la construcció de l'església de Saint Denis i enllaça així l'esfera del poder monàrquic amb l'esfera divina.

Capitell: Element que corona una columna, un pilar o una pilastra damunt del qual descansa un arquitrau o un arc. La seva forma i la seva decoració determinen les diferències entre els ordres artístics. Així, es pot parlar de capitell clàssic (dòric, jònic o corinti), bizantí, islàmic, romànic o gòtic.

Caravaggio: Michelangelo Merisi, Il Caravaggio (1571-1610) fou un dels pintors més controvertits i rupturistes del Barroc italià. Arribà a Roma a vint-i-dos anys sense fama ni nom i de sobte es convertí en un dels personatges clau de l'art del seu moment. Començaren a valorar-lo per les seves natures mortes i de mica en mica va definir el seu art mitjançant el domini del color i de la llum, que aplicava amb forts contrastos, i l'intens dramatisme. La teatralitat amb què impregnava els quadres li va procurar enemics, no pocs ni gaires, sobretot provinents dels sectors més tradicionals de l'Església. El seu tempestuós caràcter en va fer incrementar la reputació i s'hagué d'escapar de la justícia vaticana per problemes de sang i refugiar a Nàpols, Sicília i Malta, on continuà treballant. Va morir després que el Papa li hagués concedit el perdó, a quaranta anys. Per als pintors barrocs posteriors, la seva pintura va ser un dels referents més importants.

Caront: Segons la mitologia clàssica, Caront era un geni del món infernal, i la seva missió consistia a passar les ànimes a la riba oposada del riu de la mort. A canvi d'aquest servei, els difunts havien de fer-li donatiu d'unes monedes. D'aquí venia el costum de dipositar una moneda a la boca dels difunts abans de ser enterrats.

Casas i Carbó, Ramon: (Barcelona, 1866-1932) Pintor i artista gràfic. Ramon Casas i Santiago Rusiñol són considerats els més grans pintors modernistes de Catalunya. Va ser deixeble de Joan Vicens i l'any 1882 va estudiar en el taller de Carolus Vicens, a París. Ja de tornada, juntament amb Laureà Barrau, va viatjar per la península Ibèrica, va visitar el Museu del Prado i va fer una estada a Granada. Des de ben jove, Casas es va relacionar amb el grup més avançat políticament i culturalment del modernisme, el de la revista L'Avenç. Durant el període comprès entre el 1890 i el 1894 va viure al Moulin de la Galette, al barri parisenc de Montmartre, amb Rusiñol i Miquel Utrillo. Des del 1899 va exposar regularment a la Sala Parés de Barcelona, amb Rusiñol i Clarasó. Corresponen a aquests anys les seves pintures sobre temes polítics, així com una sèrie de retrats i de figures femenines. El 1891 va descobrir Sitges, on va presidir, amb Rusiñol, les festes modernistes del Cau Ferrat. El 1897, amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, va obrir la cerveseria Els Quatre Gats, i el 1898 va fundar i sostenir la revista del mateix nom, substituïda un any després per Pèl & Ploma, fins que, el 1903, es va convertir en Forma. Aquestes publicacions van reproduir bona part de la seva obra de dibuixant. L'activitat que va dur a terme en el camp del cartellisme publicitari va ser molt important. El 1902 va enllestir la decoració pictòrica del Fumador del Cercle del Liceu de Barcelona. A Madrid, on va treballar durant els anys 1904 i 1905, va conèixer el multimilionari Charles Deering, amb el qual, acompanyats d'Utrillo, van recórrer tot Catalunya. Del 1908 al 1909, va viatjar per Amèrica invitat per Deering, i, després, per Europa (1910), on va dur a terme diversos retrats.

Catalunya Nova: Al s. XII, Catalunya va viure un procés d'expansió territoral i política; es va travessar la línia que el Llobregat i el Cardoner marcaven com a frontera entre els regnes musulmans de taifes i el regne cristià d'Aragó i el comtat de Barcelona. Va iniciar-se la conquesta dels territoris que havien pertangut als musulmans des de la seva arribada a la Península. Després de la conquesta militar de poblacions com Lleida, Fraga i Tortosa, calia repoblar aquestes zones per consolidar la presència de nuclis d'assentaments cristians. Els monestirs del Císter van participar en aquesta tasca, i van contribuir a la repoblació de la zona, que s'anomena Catalunya Nova.

Catedral: Església capital d'una diòcesi, perquè hi resideix el capítol catedralici que presideix el bisbe. A l'edat mitjana, s'hi van crear escoles episcopals en què s'ensenyava escolàstica. A les catedrals es podia celebrar la coronació del rei i s'hi feien assemblees polítiques del regne.

Cel·la: Part interior d'un temple romà on es custodiaven les imatges dels déus. En grec es deia náos.

Cercle Artístic de Sant Lluc: Associació artística fundada el 1893 a Barcelona pels germans Llimona, el regidor Alexandre M. Pons i altres personalitats seguint les orientacions doctrinals de Torras i Bages com a reacció a l'humorisme anticlerical del modernisme bohemi i la frivolitat de les activitats del Cercle Artístic de Barcelona (Mir, Casas, Meifrèn, Nonell, Anglada). Es considera que el noucentisme té les arrels en aquesta entitat. Els seus membres defensaven un rígid moralisme catòlic (el nu fou proscrit en les exposicions que organitzava), un culte a les virtuts familiars i un desig d'entroncar amb la humilitat dels gremis medievals. J. Sunyer, Feliu Elias, Joaquim Torres i García i Gaudí n'eren membres destacats.

Cézanne, Paul: Paul Cézanne (1839-1906) va néixer a Ais de Provença, i si bé va passar llargues temporades a París durant la seva joventut, arribat a la maduresa, es va instal·lar a Provença, on va romandre allunyat dels ambients artístics durant més de vint anys. Pertanyia a una família benestant i va poder viure sense necessitat de vendre quadres. El 1895, als cinquanta-sis anys, el galerista Vollard li va organitzar una exposició a París. Una vegada descobert, va començar a exercir una influència creixent entre els artistes, per bé que la consagració definitiva li va arribar un any després de la mort, el 1907, en una gran mostra commemorativa, que va causar un profund impacte en Picasso, Braque i Léger, i que constituirà el punt d'arrencada del cubisme.

Si bé és cert que va exposar dues vegades amb els impressionistes purs, la seva recerca anava encaminada cap a altres metes. No n'hi havia prou de captar la llum, el color i l'instant fugaç; ell va voler trobar l'essència dels objectes, allò que mai no canvia, i plasmar-ho en la seva obra a partir d'una estructura geomètrica. A més de la geometrització de la realitat, va usar, en algunes obres, distints punts de vista per representar els objectes i també el color no imitatiu, característiques precursores del cubisme i del fauvisme. Malgrat que els bodegons són una de les temàtiques més freqüents en el pintor, la geometrització de la realitat també és evident en la resta d'obres com, per exemple, en paisatges –La muntanya Sainte-Victoire– (1896), en la sèrie dels Banyistes (1894) o en retrats com Madame Cézanne amb un vestit vermell (1890).

Chillida Jauntegui, Eduardo: (1924) Escultor basc. Començà la carrera d'arquitectura (1943-1947), que després abandonà per estudiar al Cercle de Belles Arts de Madrid. Entrà al taller d'escultura de José Martínez Ripollés, on constatà que el fang no era el seu material. El 1948 es traslladà a París i l'any següent presentava una escultura, Forma, al Saló de Maig de París. A partir del 1951, ja casat, s'instal·là definitivament a Hernani, al País Basc, on realitzà la primera peça abstracta de ferro, Ilarik. Fins al 1959 treballà fonamentalment amb ferro. Aquell any començà a fer grans escultures de fusta (Abesti Gogora, de la qual faria diferents versions amb granit i hacer). El 1965 va realitzar la primera obra amb alabastre, Homenatge a Kandinski. Aquest material li donava la possibilitat de fer coincidir la llum i l'arquitectura. Treballà també el granit i inicià la producció de gravats. El 1972 realitzà la primera obra amb formigó, Lloc de trobades III, per a la qual utilitzà nou tones de formigó. En el període 1974-1976 va fer diferents estel·les dedicades a diverses personalitats (Salvador Allende, Pablo Neruda...) i participà en diferents moviments de caràcter social. També va dissenyar el cartell dels Jocs Olímpics de Munic.

El 1977 començà la instal·lació de Les pintes del vent, en unes roques guanyades al mar del passeig de Sant Sebastià. Aquells anys treballava també amb terra cuita, especialment la terra chamota. Des del 1978 ha fet obres basant-se en un concepte d'escultura fonamentat en l'arquitectura heterodoxa. L'any 1979 va elaborar diversos alabastres enormes entre els quals destaca una peça per penjar en homenatge a Calder. Continuà les estel·les en homenatge a persones reconegudes (Sabino Arana, Giacometti...). El 1981 realitzà una sèrie, Cases, petites obres d'acer, model per a grans obres de formigó. Dissenyà la plaça dels Fueros de Vitòria amb l'arquitecte Peña Ganchegui. El 1983 va crear una sèrie de peces, Taules, en posició horitzontal fetes amb planxes d'acer i col·locades a 37 centímetres de terra a la manera de grans gravats escultòrics. El 1988 realitzà l'obra La profunditat és l'aire a Gijón i Elogi de la tolerància a El Puerto de la Sal, a Sevilla. Algunes de les darreres obres són Elogi del ferro III (1997, Sant Sebastià) i Elogi de l'arquitectura (1999), de terra cuita.

És un dels artistes espanyols actuals amb més projecció internacional i ha estat guardonat amb importants premis (Biennal de Venècia, Carnegie, Príncep d'Astúries de les Arts...).

Cimbori: Torre de planta quadrada o poligonal que s'aixeca sobre el creuer d'una església. La seva funció consisteix a reforçar visualment el centre geomètric de la creu i a aportar llum a l'interior del temple.

Cintres: Estructura provisional, normalment feta amb bigues de fusta, que servia per construir una volta, un arc o bé una cúpula. Va ser el sistema més utilitzat durant l'edat mitjana.

Cister: Orde religiós creat per Sant Bernat de Claravall (monjo benedictí francès) a principis del s. XII, que pretenia reformar la vida i l'esperit decadent a què havien arribat molts monestirs benedictins del seu temps. La seva obra reformadora (codificada en una nova regla monàstica que es fonamenta en la regla de sant Benet) pretén retornar a l'austeritat i l'esperit dels orígens de la regla benedictina: «Ora et labora» ('prega i treballa'). El nou esperit de l'orde va influir de manera clara en l'art de finals del romànic i primera configuració del gòtic, tant en el vessant de l'arquitectura (obres més sòbries i amb més decoració) com en les altres branques de l'art (escultura i pintura, sobretot).

A Catalunya l'orde del Cister va arrelar amb força i fou l'empenta conqueridora dels monarques de la Corona d'Aragó la que en va afavorir la dinàmica expansiva a terres conquerides a l'Islam (Catalunya Nova). Per això mateix, les fundacions més emblemàtiques provinents de donacions importants en terres i en beneficis que atorguen els monarques són les de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, aquesta darrera, orde femení.

Cistercenc: Així s'anomenava el moviment de reforma de la vida monàstica que va sorgir al voltant del monestir de Citeaux, a la Borgonya, a finals del s. XI; aquesta renovació que es desmarcava de la vida que duien a terme els monjos de Cluny es caracteritzava pel retorn a la feina manual i a una existència més austera i apartada del món en què l'oració ocupava un lloc important en la vida del cenobi. El seu principal document era la Carta Charitatis, que regulava la vida monàstica i establia l'autonomia de cada monestir sota l'autoritat d'un abat. El conjunt d'abats que es reunien una vegada l'any constituïa l'anomenat Capítol General de l'orde del Cister. Vestien de blanc, per diferenciar-se dels monjos de negre de Cluny, i aspiraven a retrobar la puresa original de la regla monàstica de sant Benet. El moviment cistercenc va tenir un gran impuls gràcies a l'abat Bernat de Claravall durant la primera meitat del s. XII.

Claristori: És un cos d'obertures que deixa entrar tota la llum exterior a l'espai interior del gòtic situat en la zona alta del parament intern.

Clarobscur: És una tècnica pictòrica d'utilització de la llum per tal d'aconseguir efectes expressius, basada en un contrast molt suau entre llum i ombra. Utilitzada a l'època barroca aconseguí les seves màximes fites en les obres de Rembrandt.

Classicisme: L'art grec, entès com a manifestació que ateny, bàsicament, l'arquitectura i l'escultura, es va desenvolupar al continent i a regions del Mediterrani influenciades per la colonització, des del s. VIII aC fins que Roma els va assimilar, al s. II aC.

Tot i que resulta imprecís, s'ha convingut a dividir l'evolució de l'art grec en:

Període arcaic. Engloba des del s. VIII fins al s. VI aC. Moment de la configuració de la polis com a referència social, política i cultural que determinarà la seva personalitat. Ens han arribat restes dels primers temples, alguns dels quals amb relleus, d'escultures exemptes, per exemple els dos arquetips, el Kûros i la Koré, i és el moment en què s'inventa el teatre.

Període de transició. Al s. VI aC l'art grec havia evolucionat considerablement pel que fa a les formes i als valors, sobretot l'escultura. Els artistes s'interessaven per reflectir al millor possible els seus models humans, per la qual cosa l'ús de nous materials com el bronze els resultava de gran ajut. L'art d'aquest període breu, a la recerca de més naturalisme, obre les portes al classicisme.

Període clàssic. Els avenços de l'etapa anterior es van deixar sentir sobretot a Atenes que, una vegada consolidada com a líder de les altres polis (a partir de la victòria als perses durant les Guerres Mèdiques) va marcar les línies mestres de l'art d'aquells moments. Els grans artistes que treballen en la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, sobretot Fídies, i altres escultors, com Policlet, van portar l'art grec a la seva màxima maduresa pel que fa a reflexió filosòfica, estètica i plàstica. En aquell període adquirien sentit conceptes com els d'harmonia, proporció, mesura i ritme, que definien una obra com a «bella».

Període hel·lenístic. Conquerida Grècia per Felip de Macedònia i ampliades les seves fronteres gràcies a les conquestes d'Alexandre el Gran, els ideals grecs es van transformar, amb les noves aportacions provinents d'Orient, a la vegada que el seu centre de referència es va ampliar i es va transformar a causa del pes que imprimien els nous centres hel·lenístics com Alexandria, Rodas, Pèrgam i molts altres. Si l'hel·lenisme significava nous valors culturals i estètics també significaria la difusió del llegat grec a indrets molt llunyans en la geografia i en el temps, a través dels romans que, en assimilar aquests valors, els van difondre també a Occident a través de les seves conquestes.

Classicisme d'August: Aquest estil està molt influenciat per l'art hel·lenístic i es desenvolupa en un ambient culte i aristocràtic entre els patricis romans de l'època de l'emperador August al segle I. S'hi observa certa tendència a l'idealisme, es preocupa per les qüestions ètiques i formals i propicia una producció artística de tipus àulic o oficial. El model grec s'utilitzava per donar dignitat al tema, però en general prevalen les idees romanes.

Clau: Peça central i més alta de tancament d'una volta, la superfície de la qual sol estar decorada amb figures esculpides; les claus es multipliquen en complicar-se les voltes de creueria.

Claustre: Un dels espais més importants d'un monestir. Era una superfície coberta, de forma poligonal (normalment quadrada o rectangular) i que tenia les quatre ales cobertes amb teulada. El seu origen es remunta a les construccions hel·lenístiques i romanes (els atris de les cases romanes), des d'on passaria al món bizantí i a l'islàmic. Era el centre neuràlgic a partir del qual s'articulaven les dependències del monestir: l'església, les habitacions comunitàries, els magatzems. Cobria, així mateix, una funció intermèdia entre la vida econòmica i social de la comunitat i la vida religiosa. Per això es considerava (dins el context monacal de l'edat mitjana i sobretot durant el romànic) un lloc de reflexió i de pregària pels monjos abans d'accedir al temple per les seves pregàries. I per aquesta raó, als monestirs (i també a les catedrals que en segueixen l'exemple i model) era un dels llocs on es tenia més cura ja que s'hi ubicaven elements decoratius que poguessin ajudar a un reflexió cristiana. Per aquesta raó, als capitells hi trobem sovint temes relacionats amb la temàtica religiosa i bíblica.

Cluny: Monestir situat a la Borgonya i bressol d'una reforma monàstica que va impulsar una transformació de la vida dels monestirs i una profunda innovació en la construcció d'edificis religiosos. La seva influència va ser tan gran que bona part dels edificis del primer romànic al s. XI van adoptar les solucions proposades a Cluny (naus voltades, presbiteri ample, torre sobre el creuer, abundant decoració en portades i capitells…).

Comitent: Persona o entitat que fa un encàrrec a un artista. Els detalls de l'encàrrec es feien explícits normalment en un contracte que signaven ambdues parts. L'encàrrec, a més, assumia un paper d'ostentació del prestigi social o polític, i totes les grans famílies competien entre elles, cosa que va beneficiar i estimular la creació artística.

Companyia de Jesús: Orde del clericat regular fundat per sant Ignasi de Loiola el 1540. Va adoptar una organització molt centralitzada i la va caracteritzar la voluntat ferma de complir tot allò que li manés l'Església de Roma. Als vots habituals de pobresa, castedat i obediència, s'hi afegia el d'obediència directa al Papa, el qual hi va tenir un suport decidit per imposar la seva autoritat. Va esdevenir un dels instruments més efectius de la Contrareforma i es va dedicar principalment a la formació de clergues i de dirigents polítics als seminaris i col·legis, respectivament, que dirigia, a la predicació de la paraula de Déu a Amèrica i a Europa. Fou la defensora més acèrrima de la unitat de la religió catòlica i qui criticà amb més contundència el protestantisme.

Comuna de París: El 1871, acabada de proclamar, la Tercera República Francesa va adoptar mesures antipopulars que van provocar una revolta proletariosocialista a París. Els líders van elaborar un manifest en què es dibuixava un projecte d'estat format per una federació de comunes lliures i autònomes. Les forces burgeses, que, al començament, havien fugit esperitades, van desencadenar uns quants mesos més tard una repressió sagnant contra aquesta primera experiència de govern obrer i socialista.

Concili de Trento: Assemblea ecumènica que durà de 1545 a 1563 a la ciutat de Trento, al nord d'Itàlia, al llarg dels pontificats de Pau III, Juli III i Pau IV. Representà l'intent de l'Església catòlica per fer front a les idees luteranes, predicades i difoses per Alemanya i altres països d'Europa sobre dogmes importants que defensava el papat (la virginitat de Maria, la infal·libilitat del papa, la interpretació de les escriptures, el pecat original, els sagraments...). El conjunt d'acords aprovats sobre teologia i moral comportà una etapa caracteritzada per la rigidesa i el control dins l'Església.

Consolat de Mar: El comerç exterior per la Mediterrània era fonamental per a l'economia catalana. Per defensar aquests interessos, es van instal·lar els consolats de mar als enclavaments del comerç català a la Mediterrània. Es van constituir com a representació dels interessos catalans a l'exterior. El cònsol resolia els problemes que sorgien entre els comerciants i els conflictes entre aquests i les autoritats del lloc on era el consolat. Entre els segles XIV i XV es van forjar nombroses representacions del comerç català a tota la Mediterrània.

Constructivisme: Moviment artístic creat per Vladimir Tatlin. Juntament amb el suprematisme és el gran moviment de l'avantguarda russa. Defensa un art al servei de la revolució i del poble. Reivindica l'eliminació de la distinció entre les arts. La pintura i l'escultura esdevenen una mateixa construcció i no una representació, fent servir els materials i els procediments propis de l'arquitectura. Accepta tota mena de nous materials i tècniques industrials. Emfasitza la relació amb el formalisme lingüístic i literari.

Contrafort: Construcció massissa situada normalment a l'exterior i que serveix de reforç al mur i l'ajuda a suportar els pesos derivats d'un arc, d'una volta o d'una cúpula.

Contrapposto: Policlet va ser un gran innovador en la posició de les seves figures, ja que va aconseguir un ritme quiàstic, o esquema encreuat, que compensa l'equilibri de la figura. El resultat d'aquest ritme equilibrat i compensat s'anomena contrapposto i proporciona a la figura un aspecte de dinàmic equilibri allunyat de l'estatisme del kûros, en què la symmetria s'entenia com una igualtat entre les parts, per la qual cosa els costats dret i esquerre resultaven idèntics.

Contrareforma: Moviment engegat per l'Església catòlica al concili de Trento amb vista a contrarestar la força amb què la Reforma protestant s'escampava per alguns països de l'Europa central i nòrdica. Es concretà en diverses actuacions, de caire doctrinal les unes i de caire institucional les altres. La Contrareforma va veure en l'art un vehicle de transmissió de missatges morals i dogmàtics.

Cor: Espai d'una església que circumda l'altar major, separat de la nau per grades o per un reixat. Els seus seients es reserven per a la jerarquia eclesiàstica. És la part compresa entre el quadrat del creuer i el deambulatori.

Corbusier, Le: (1887-1965). Arquitecte, urbanista i pintor d'origen, el vertader nom del qual és Charles Édouard Jeanneret. A més de ser un dels arquitectes més importants del segle XX, fou també un dels teòrics més importants en el camp de l'arquitectura.

Acabats els estudis primaris ingressà a l'escola d'art de Le Chaux; es convertí ràpidament en un gravador extraordinari. Després de viatjar per Itàlia, Budapest i Viena, treballà amb els arquitectes més notables de la generació precedent: Joseph Hoffman a Viena, Auguste Perret a París i Peter Behrens a Berlín. L'any 1918 s'instal·là a París i es va nacionalitzar francès. Dedicat a l'arquitectura i la pintura, va entrar en contacte amb els cubistes (Ozenfant), dels quals rebé una gran influència, igual que Gropius, i fundà la revista Esprit Nouveau, òrgan del moviment purista. Defensà la reducció de tota l'arquitectura a formes geomètriques bàsiques (superfícies planes, cilindre, cub, rectangle, etc.) i la concepció de l'espai continu inseparable de les coses. Silenci, soledat i comunicació són principis que apareixen en tota la seva producció.

Entre les seves primeres obres hi ha els sistemes de cases Dom-ino per a construccions industrials de formigó armat fetes en sèrie. Tot i que va ser un dels capdaventers del racionalisme, foren les seves obres literàries les que van produir més polèmica i admiració: Vers une architecture (1925), Une maison, un palais (1930) i La ville radieuse (1935), on donà a conèixer els punts bàsics de la seva teoria arquitectònica. Els anys 1932 i 1933 col·laborà a Barcelona en l'elaboració del Pla Macià. Posteriorment formulà tres nous principis teoricopràctics: el modulor (1949) espècie de mòdul constructiu basat en les dimensions humanes; la grille ciam, esquema geomètric per a la realització de plans d'ordenació urbana, i la synthèse des arts majeurs, o voluntat de reunificar l'arquitectura, l'escultura i l'arquitectura. El 1946 projectà l'Unité d'Habitation, a Marsella, que respon a la idea de proporcionar un model de residència que resolgui complidament tots els serveis primaris. De les darreres obres cal esmentar el projecte de Chandigarh (Índia) com a cristal·lització de tots els seus projectes urbanístics anteriors no realitzats (Alger, Saõ Paulo, Buenos Aires, Barcelona, París), l'església de Ronchamp (1955), el Museu de Tòquio (1960) i el projecte de l'Hospital de Venècia (1965). Cap al final de la seva vida va fer un canvi estilístic considerable ja que va passar de ser marcadament introspectiu a abandonar certes exigències funcionalistes a favor d'elements molt més ornamentals. (GEC).

Corona catalanoaragonesa: Entre el s. XIII i la primera meitat del s. XIV, la Corona catalanoaragonesa va dur a terme una política d'expansió militar a la Mediterrània. El motiu principal va ser econòmic, ja que es volia dominar els punts clau de les rutes marítimes (Mallorca, Sardenya i Sicília) davant els interessos de les repúbliques italianes de Gènova i Pisa. La burgesia barcelonina hi estava molt interessada i en va resultar la gran beneficiada. La base del primer desenvolupament medieval urbà va ser el transport de mercaderies: el comerç itinerant de comprar a preu baix i revendre més car, el tràfic i el rescat d'esclaus i el comerç de blat. En una segona etapa, els mercaders catalans exportaven armes de ferro, vaixells, oli, fruita seca i vi, i importaven per reexportar objectes de luxe, espècies, sucre, cotó, seda i teles de qualitat des dels Països Baixos o Itàlia.

Com a resultat d'aquesta activitat, els nuclis urbans van expandir-se i es va ubicar definitivament fora de les muralles romanes, la qual cosa va provocar la formació de nous barris o viles noves.

Courbet, Gustave: Gustave Courbet (1819-1877) nascut en un poble del Franc Comtat, es va traslladar a París als vint anys, on es va dedicar a estudiar i a fer còpies dels pintors del Louvre. De l'estudi dels pintors barrocs espanyols li quedarà una preferència pels colors negres i marrons. Es va introduir en el món artístic parisenc a partir del 1850. Les seves obres principals són: Els picapedrers (1849), Enterrament a Ornans (1849) i El taller de l'artista (1854). Va participar activament en els esdeveniments polítics de la Comuna (1871) i en va ser nomenat delegat de Belles Arts. Quan l'exèrcit va restablir el govern republicà conservador, l'artista va ser acusat d'haver incitat les masses en l'incident en què va ser destruïda la columna napoleònica de la plaça Vendôme. L'any 1872 va fugir de França i es va establir a Suïssa, on morí exiliat cinc anys més tard.

Crater: Vas d'obertura ampla que es feia servir a les festes per barrejar el vi amb laigua. Per abocar el vi es feia servir l'oenochoe, i se servia en una tassa refinada.

Cripta: Capella situada normalment sota l'altar major que servia, originàriament, per guardar les relíquies de l'església o monestir. La seva significació prové del paral·lelisme amb la sepultura de Crist, sota terra i just sota l'espai sagrat de l'altar.

Cubisme: Moviment o estil pictòric pertanyent a les denominades primeres avantguardes, i en aquesta òrbita, al llenguatge racional i normatiu, en oposició a altres moviments també avantguardistes que, com l'expressionisme, van optar per la intuïció i l'expressivitat com a llenguatge característic. Els seus principis estètics van ser descrits i teoritzats pel poeta Guillaume Apollinaire. El sentit marcadament revolucionari i rupturista de les seves consecucions convertirà el cubisme en una veritable revolució de les arts plàstiques. En el seu desenvolupament, cal assenyalar diverses fases:

Cubisme analític (1907-1912). Descomposició dels elements plasmats en el quadre en diferents formes geomètriques o bé a través d'estructures cúbiques que se superposen, amb la qual cosa s'elimina tota mena de sensació volumètrica fins que no queda més que una mera trama reticular de línies sobre un fons, el color del qual es reduirà a les dues gammes cubistes. Dues obres ben significatives del cubisme analític són Dona amb mandolina (1910), de Braque, i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), de Picasso. Els temes representats amb més freqüència en aquesta fase seran les natures mortes, en les quals instruments musicals, partitures, pipes, taules, cadires, gots o ampolles ofereixen angles de visió nous.

Cubisme sintètic (1912-1915). Les composicions d'aquests anys, malgrat que presenten una geometrització evident, permeten que l'espectador pugui captar fàcilment les formes globals que hi són representades. El tret que més clarament caracteritza aquesta etapa és la incorporació d'una tècnica que serà àmpliament utilitzada en la pintura posterior: el collage. En un primer moment, es tractava d'enganxar papers retallats i integrar-los a la superfície del quadre; més endavant, però, es van emprar tota mena d'elements de la vida quotidiana, com ara etiquetes, retalls de roba, cartes de joc o trossos d'hule. Les obres es van anar treballant amb plans més amples i la gamma de colors es va enriquir com veiem, per exemple, en les dues obres de Picasso Vive la France i Els tres músics.

Cubisme òrfic (a partir del 1913). Els cubistes òrfics van incloure en el seu llenguatge pictòric el color i les línies corbes. El representant més característic d'aquesta tendència és Robert Delaunay, i una de les seves obres més significatives és La torre Eiffel.

Corrents derivats del cubisme. La influència del cubisme es fa palesa en tres corrents avantguardistes posteriors: el futurisme italià, el suprematisme rus i el neoplasticisme holandès, en el qual excel·leix la gran figura de Piet Mondrian.

Cúpula: Volta amb curvatures regulars, normalment semiesfèriques, que cobreixen un espai de planta generalment quadrada, poligonal o circular. Amb el temps ha variat tant la tècnica de construcció com la seva forma interior i exterior.

Dàcia: Regió de l'Europa oriental, a la zona del riu Danubi, que representava una zona d'interès per les ànsies expansionistes de l'Imperi. L'àrea era rica en mines de ferro i d'or, minerals bàsics per a l'economia romana.

Dadaisme: El moviment dadà neix a Zuric el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, com a reacció contra l'absurditat de la guerra i la cultura de la societat burgesa de principis de segle I les seves manifestacions artístiques. Els dadaistes consideren l'artista com un producte d'una societat decadent i per tant el seu art és anacrònic. La paraula dadà no vol dir res; és simplement una paraula triada a l'atzar el veritable sentit de la qual és la manca de sentit. Les accions provocatives, la ironia, l'absurd, la transgressió i l'atzar en foren les principals característiques. El seu objectiu fonamental és la negació dels valors tradicionals, el trencament i l'oposició amb el concepte d'art, en definitiva, la creació d'un antiart. El nihilisme n'és la idea motora i filosòfica.

El període dadaista pot considerar-se acabat el 1923 però l'esperit continuarà en altres formes artístiques com ara el surrealisme i el pop-art.

Dalí, Salvador: Neix a la ciutat empordanesa de Figueres, l'any 1904. El 1921 es trasllada a Madrid per estudiar i ingressa a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando, d'on serà expulsat dues vegades. Els anys següents, en la residència d'estudiants, viurà una intensa relació personal amb García Lorca, Buñuel, Alberti i altres artistes.

El 1928 viatja a París i, a través de Joan Miró, entra en contacte amb els surrealistes. També és arran d'aquest viatge que coneix Picasso. Dalí esdevé membre actiu del moviment surrealista, però la seva personalitat tan marcada i el seu caràcter independent, així com els fonaments revolucionaris que planteja (el mètode paranoicocrític), que difereixen dels que defensava Breton, líder del grup, fan que en sigui exclòs. Una exclusió que, uns quants anys més tard, va esdevenir rebuig quan Dalí va manifestar certes simpaties envers el feixisme.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, se'n va als Estats Units d'Amèrica, on viurà durant vuit anys. Són uns anys d'èxit apoteòsic: revoluciona el camp de la publicitat, dissenya joies i moda, il·lustra llibres, fa muntatges de teatre i crea decorats cinematogràfics.

El 1955 torna a Espanya i s'instal·la a Portlligat, a prop de Cadaqués.

La seva pintura té un caràcter clàssic, amb influències de la pintura renaixentista. D'altra banda, és l'artista que portarà a la màxima expressió el món de l'onirisme, dels somnis, elements típics del llenguatge surrealista, si bé des d'una òptica molt personal, des d'escenografies viscudes per ell mateix i des de la seva pròpia experiència. La seva contribució teòrica més important és, com ja hem dit abans, l'anomenat mètode paranoicocrític. Va morir l'any 1989.

Dalmau, Lluís: En coneixem l'origen valencià i tenim documentació de les seves activitats en el període 1428-1461. Els documents més antics el situen a València, on és nomenat pintor de la cort d'Alfons el Magnànim. El 1431 va viatjar a Flandes, on va conèixer l'obra de Jan van Eyck. Instal·lat a Barcelona, devia tenir prestigi si es té en compte l'encàrrec que va rebre del govern de la ciutat: La Mare de Déu dels Consellers. Anys després, va pintar la taula central del retaule de Sant Boi de Llobregat. Són les seves dues úniques obres documentades. A partir de 1461 ja no hi ha documentació que informi de la seva activitat.

Dant: Poeta italià, nascut a Florència el 1265 i mort a Ravenna el 1321. Excel·lent coneixedor de les obres clàssiques gregues i romanes, és reconegut universalment per la seva obra –de gran transcendència per a la cultura universal– la Divina Comèdia, escrita entre 1307 i 1321, que consta de tres parts: «Infern», «Purgatori» i «Paradís». La humanitat ha de recórrer un llarg camí, acompanyada per la raó humana i per la revelació divina.

David, Jacques-Louis: La biografia del pintor Jacques-Louis David (1748-1825) està relacionada amb els esdeveniments polítics que van succeir a França durant l'última dècada del segle XVIII i la primera del segle XIX. Vet aquí un pintor exemple del que després s'anomenaria «artista compromès». Iniciada la seva formació artística en tallers parisencs, als 26 anys i després de proves molt dures, va obtenir el premi de Roma, concedit per l'Acadèmia, que li va permetre gaudir d'una estada a la capital d'Itàlia i completar, així, la seva formació pictòrica. L'èxit li arribà amb una obra titulada Belisari demanant almoina (1781), a la qual va seguir Jurament dels Horacis (1784). Va participar activament en el procés revolucionari francès ja que, a més de plasmar la crònica dels esdeveniments en els seus quadres, va ser diputat jacobí en la Convenció, i és dels que va votar a favor de la condemna a mort del rei. Com a diputat, es va encarregar de les reformes en el camp de l'art: abolició de l'Acadèmia, lleis de protecció del patrimoni artístic, creació de museus públics, etc. Si bé en l'etapa termidoriana va sofrir les conseqüències del seu passat jacobí, va ser rehabilitat durant el període napoleònic, en què, esdevingut artista oficial de Napoleó, pintà tot un cicle de quadres per a l'emperador.

Amb la caiguda de Napoleó i l'arribada de la Restauració, l'any 1815 el pintor s'hagué d'exiliar a Brussel·les, on morí deu anys després.

Es considera que les millors obres davidianes són les que va elaborar els anys previs al 1789, els temes de les quals són bàsicament escenes d'interior: les figures hi apareixen sempre enquadrades en un primer pla de rígida composició prismàtica i destacades mitjançant l'ús del clarobscur. Sota la disfressa d'una temàtica extreta de l'antiguitat clàssica, la seva pintura constitueix una crònica crítica de l'actualitat del seu temps, i per això ha estat qualificada de pintura política.

Deambulatori: Corredor semicircular o poligonal que voreja un absis o una capella de capçalera plana.

Degas, Edgar: (París, 1834-1917) Pintor francès seguidor d’Ingres i influït per la pintura japonesa. Fou un artista singular dins del grup de pintors impressionistes perquè, al contrari que ells, sempre va concedir més importància al dibuix que al color. De tècnica excel·lent, tant en la pintura com en l’escultura, va enriquir el moviment amb les seves composicions agosarades, els dibuixos d’estudi i la captació d’interiors, que tant contrasten amb el plein air dels seus companys. Són molt conegudes les seves escenes de ballarines. Va contribuir en gran manera a alliberar la pintura dels convencionalismes i influí en Toulouse-Lautrec, Bonnard i Vuillard.

Delacroix, Eugène: Eugène Delacroix (1798-1863) és l'artista més representatiu del romanticisme francès o romanticisme del color. Amic de Géricault i del poeta Baudelaire, va deixar escrites en el seu diari frases on demostra la seva intuïció de futur com, per exemple: «No sempre la pintura necessita un tema». Nascut en el si d'una família burgesa, va gaudir de tots els mitjans per dedicar-se a la pintura i poder dur a terme els tipus d'obra que més li plaïen. Així, si en La barca de Dant recorre a un tema literari, en les anomenades tres matances es mostrarà fidel als temes més característics del romanticisme. En la primera, Matança de Quios (1823), presenta episodis contemporanis de la lluita del poble grec per la independència. La mort de Sardanàpal (1827) és la representació del pathos romàntic: terror, sensualitat, sadisme, ferocitat, orientalisme. En Presa de Constantinoble pels croats (1840), finalment, evoca un tema medieval com és el de la quarta croada.

El 1832 va dur a terme un llarg viatge pel nord d'Àfrica que li va inspirar la temàtica posterior. Així, el 1834 pinta Dones d'Alger, que tindrà una forta influència posterior en Manet i en Matisse.

Depressió: Crisi econòmica entre el 1929 i el 1932 que va seguir el crac de la borsa de Nova York. A l'estiu del 1930 la crisi afectava quasi tots els països europeus. Aquesta situació la va intentar superar el president nord-americà F. Roosevelt mitjançant un important programa de reformes, anomenat New Deal, dut a terme per un equip de tècnics i científics.

Desamortització: Va ser un procés impulsat pels governs liberals espanyols del s. XIX, que consistia en l'embargament, a canvi de compensacions, dels béns que havien estat propietat de la noblesa, l'Església o els municipis, també denominats béns de mans mortes. Els béns eclesiàstics van ser afectats per la Llei de desamortització que el ministre liberal Mendizábal va presentar per a la seva aprovació a les Corts.

Dintell: Vegeu llinda.

Domènech i Montaner, Lluís: (1850-1923) Periodista, historiador, arquitecte i polític. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. L'Exposició Universal de Barcelona del 1888 li donà l'ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: L'Hotel Internacional (enllestit en vuit setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (conegut popularment per Castell dels Tres Dragons), neogòtic, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i ceràmica amb abundor de temes florals, com ara la casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la casa Albert Lleó i Morera, la casa Fuster, i el nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades el premi atorgat per l'ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any. A Canet de Mar hi construí el Casino i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina; a Reus bastí l'Institut Pere Mata i la casa Navàs; i a la Ciutat de Mallorca, el Gran Hotel. Els seus estudis es dirigien a determinar les característiques d'un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fan que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès. Fou mantenidor dels jocs florals el 1881 i president el 1895. Ingressà tard a l'Acadèmia de Bones Lletres. Com a periodista col·laborà en diversos diaris, per exemple, La Renaixença o Lo Catalanista, i fundà El Poble Català. Inicià de molt jove la seva actuació política catalanista. Fou membre de diferents organitzacions (La Jove Catalunya, el Centre Català, la Lliga de Catalunya...). Va ser un dels organitzadors de l'assemblea que aprovà les Bases de Manresa, de què presidí la sessió inaugural. (GEC).

Donatello: Donatello, nom amb què és conegut Donato di Niccolò di Betto Bardi (1386-1466), fou un dels escultors més importants del Quattrocento florentí i formà part del primer grup d'artistes del Renaixement florentí, juntament amb Alberti, Brunelleschi i Masaccio.

Es va iniciar en les activitats artístiques al taller de Ghiberti, del qual a poc a poc es va anar distanciant per crear un estil escultòric propi.

Es pot dir que va ser l'escultor més cèlebre del segle XV a la Toscana i va produir una gran quantitat d'escultures per als gremis florentins i per a l'Església. En el Museu del Bargello, a Florència, es conserva la millor col·lecció d'obres seves, entre les quals destaquen el David i el Sant Jordi.

La seva producció es caracteritza pel referent constant a l'estètica clàssica –sobretot la grega–, sempre present en les figures sorgides del seu geni. El model amb més connotacions clàssiques és l'estàtua eqüestre del Condottiero Gattamelata, de Pàdua, que representa un cap militar guiant un exèrcit. Per executar l'obra, Donatello es va inspirar en el model de retrat eqüestre en bronze de l'emperador romà Marc Aureli, per bé que sense perdre mai de vista la realitat del seu context social, que va saber reflectir perfectament en les escultures que representen gent jove.

Dovelles: Peces en forma de cunya que s'utilitzen per construir un arc o una volta

Duchamp, Marcel: (1867-1978) Artista polifacètic francès. Abans d'arribar al dadaisme passà per diferents moviments, per exemple, l'impressionisme, el fauvisme i el cubisme, el maquinisme i la recerca del moviment. El 1912 presentà la seva obra Nu baixant l'escala, al Saló dels Independents de París, on la van rebutjar perquè la consideraven una crítica contra el cubisme. Un any més tard la presentà a l'Armory Show, de Nova York, on va ser acollida amb un gran entusiasme. L'any 1913 començà la seva trajectòria dadaista amb el primer ready made: una roda de bicicleta. Un ready made és un objecte prefabricat i extret del seu context original i convertit en un objecte artístic pel sol fet d'haver-lo triat. En aquell mateix període començà a realitzar El gran vidre.

La seva producció és el punt de partida de moviments pertanyents a les segones avantguardes com ara el pop-art o l'arte povera.

Eclecticisme: Va ser el gran corrent constructiu de la segona meitat del segle XIX. Consistia a agafar de cada època i estil aquells elements que s'adaptessin més bé a les necessitats plantejades en cada edifici. Mentre l'arquitectura del ferro evolucionava cap a un trencament definitiu amb el passat, l'eclecticisme s'hi aferrava amb força. A Espanya va tenir una gran acceptació.

Eiffel, Gustave: (1832-1923) Enginyer francès. Interessat de bon principi per les construccions de ferro, treballà en una fàbrica de material ferroviari. Adquirí fama pels ponts que va construir, com ara el de Maria Pia sobre el Duero, prop de Porto (1876), o viaductes, per exemple, el Garabit (1880-1884). També féu els magatzems Bon Marché, de París (1876), i creà l'estructura metàl·lica que sosté l'estàtua de la llibertat, de Nova York, obra de Bertholdi, així com les encluses del canal de Panamà. Va participar construint obres reeixides en les exposicions universals de Viena (1873) i París (1878 i 1889).

Eixample de Barcelona: Entre el 1800 i 1860 Barcelona vivia en una situació urbana insostenible causada, en bona part, per un augment vertiginós de la població, que gairebé es va duplicar. No obstant això, les antigues muralles de la ciutat, propietat de l'exèrcit, obligaven la població a viure en un amuntegament insuportable. Quan finalment l'Estat va aprovar l'ordre per la qual es permetia la construcció lliure a la ciutat, l'Ajuntament va organitzar un concurs d'idees del qual va sortir guanyador l'arquitecte Antoni Rovira. Però el govern de Madrid va encarregar directament a l'enginyer Ildefons Cerdà de fer el projecte. El Pla Cerdà era molt previsor, original i audaç perquè consistia en una trama urbana reticular amb vies de 20,30 i 50 metres d'amplada travessada per dues llarguíssimes diagonals. Les illes només havien de ser construïdes en dos dels fronts, bé en paral·lel o en forma de L, i donava una gran importància als espais verds. Malauradament no es va portar a la pràctica tal com s'havia concebut. Hom sol distingir la dreta de l'Eixample de l'esquerra, separades pel carrer de Balmes (mirant a la muntanya). La dreta fou edificada per la burgesia industrial i comercial a finals del segle XIX i molts dels immobles que hi ha són obra d'arquitectes modernistes de gran prestigi. L'esquerra, edificada més tard, fou una zona mixta, amb habitatges populars i indústria petita i mitjana.

Empúries: Emporion va ser fundada com a colònia després de la victòria dels grecs contra els cartaginesos a la batalla d'Alalia, on es disputaven el control marítim i comercial del Mediterrani occidental. Els colons grecs procedents de Focea es van instal·lar molt a prop d'un poblat iber, Ullastret, amb el qual van establir un important intercanvi comercial. Cap al 219 aC, Roma va començar a navegar per aquesta costa que es disputava amb els cartaginesos, i els romans van construir un campament fortificat al costat de la colònia grega d'Emporion, de la qual eren aliats. Cent anys més tard, després d'haver-se iniciat la conquesta d'Hispània per part de Roma, el campament va ser substituït per una ciutat de nova planta, Emporiae, d'unes 20 ha, amb un fòrum per als negocis, un amfiteatre, una palestra, monuments, temples i cases decorades amb mosaics i pintures. La importància que van adquirir més tard Tarraco, Gerunda i Barcino, però, va restar empenta econòmica i comercial a la ciutat.

Enees: Enees era un heroi noble troià que es va escapar de la destrucció de Troia. Després de passar per un munt de peripècies, que Virgili relata a l'Eneida, va arribar fins a les costes d'Itàlia i s'hi va establir. La tradició diu que Ròmul, el fundador de Roma, n'era descendent. I aquesta llegenda concedia a Roma uns títols de noblesa que els governants heretaven dels fundadors de la ciutat.

'Environmental art': Art ambiental. Definia l'espai que envolta els objectes i l'espectador mateix. Els precedents són el dadaisme, el surrealisme i el constructivisme. Els artistes neodadaistes com ara Oldenburg, Kaprow o Jim Dine s'estimaven més les coses fetes, l'acumulació d'objectes diversos, per la qual cosa recorrien a la barreja, l'atzar i la juxtaposició casual. S'orientaven cap a les sensacions i la manipulació dels objectes. L'espectador no solament era convidat a participar-hi sinó a recrear i prosseguir l'activitat creativa a partir dels objectes o de la realitat que l'artista proposava. Els gèneres de les obres no quedaven enquadrats en els establerts, i els artistes demostraven la disconformitat amb la manera habitual de presentar i exposar les obres.

Epifania: Literalment en grec vol dir «manifestació». En terminologia cristiana acostuma a referir-se a la «manifestació de Déu, o de Crist». En l'art s'aplica sovint al moment de l'adoració dels Reis a Betlem.

Epigràfic: Representació cal·ligràfica de textos sagrats damunt fusta, estuc o mosaic.

Escola de Chicago: Grup d'arquitectes creat arran de l'incendi de Chicago, el 1871. La necessitat de reconstruir el loop o centre de negocis d'una manera ràpida, sòlida i densa va fer que els arquitectes es llancessin a construir. En fou l'iniciador William Le Baron Jenney, amb qui van treballar Richardson, Burnham i Root. Van ser, però, Louis Sullivan i Adler els qui més van aprofundir l'estil protoracionalista i estructural que la caracteritza.

L'escola de Chicago conjuminava la tècnica i l'arquitectura, l'art i les necessitats del món dels negocis, i va crear un nou tipus d'edifici: el gratacel.

Escultura avantguardista a Catalunya: No tot l'art català del primer terç del segle XX es pot englobar en l'ampli concepte d'avantguardisme. De fet, els dos corrents artístics preponderants en aquella època a Catalunya eren el modernisme i el noucentisme, dues tendències en gran mesura enfrontades però que coincidien en un plantejament estètic conservador. En general, però, l'escultura va experimentar una gran revolució al segle XX. Durant un quant temps va seguir els camins oberts per Rodin, però el cubisme va comportar una ruptura amb la tradició. La figura humana va perdre l'omnipresència per donar pas a figures geomètriques. Fins a Rodin i Maillol l'escultura era fonamentalment volum, massa o corporeïtat; en canvi, cap als anys vint diversos artistes van començar a dissenyar la forma escultòrica donant una importància cabdal al buit, al forat, a l'absència de massa. Aquesta conquesta va lligada a la introducció del ferro com a material escultòric. Els capdavanters d'aquesta tendència van ser l'aragonès Pablo Gargallo i els constructivistes russos.

Escultura catalana del segle XIX: L'escultura catalana patia des de feia unes quantes dècades d'un gran empobriment degut, en bona part, a la manca d'encàrrecs de les institucions, que comportava la impossibilitat de fer una feina digna i interessant. Els escultors tenien poques possibilitats de ser creatius i s'havien de limitar a la imatgeria religiosa, l'escultura popular, com ara les tradicionals figuretes de pessebre, o l'escultura decorativa per a jardins i façanes gairebé sempre de terra cuita, que era el material més barat.

Escultura cubista: Primera avantguarda de caràcter intel·lectual, implicà tres grans aportacions lligades entre elles: una nova interpretació de l'espai configurat a partir d'un llenguatge geometritzant; la renovació de les tècniques (soldadura, encolada, clavament...), i la utilització en escultura de materials de tota mena poc corrents.

Destaquen: Picasso, Braque, Archipenko, Duchamp-Villon, Lipchitz i Brancusi. Picasso va ser un gran innovador en l'escultura avantguardista i va afegir a les tècniques escultòriques tradicionals -el modelatge i l'esculpida- un tercer procediment que consistia a construir una escultura igual que un fuster fa una taula o un ferrer, una reixa. N'hi havia prou de recórrer a les formes preexistents amb els materials escollits i clavar-los, encolar-los o soldar-los. Aquesta tècnica permet veure els objectes per dintre igual que per fora, cosa no aconseguida amb els procediments tradicionals. L'escultura amb buit va oferir, gràcies a Picasso, que va tenir Gargallo com a precedent, unes possibilitats fins aleshores inèdites i va revolucionar fins als seus fonaments l'evolució de l'escultura del segle XX. Amb aquestes construccions del Picasso del període 1915-1920 va desaparèixer la tradicional divisió entre escultura figurativa i abstracta. Per aquest motiu l'aportació de Picasso a l'escultòric va ser tant o més important que la que va fer a la pintura.

Escultura de les segones avantguardes: L'escultura posterior a la Segona Guerra Mundial va seguir, en bona part, les tendències anteriors al conflicte bèl·lic. Els artistes eren força individualistes. Van tornar a fer servir els materials tradicionals i incrementaren l'interès per l'art ètnic i antic, ja que el consideraven molt vital.

La revolució escultòrica, encara que gradual, la va representar l'obra de dos artistes, un d'anglès, Anthony Caro, i l'altre nord-americà, David Smith, contemporani dels grans pintors de l'expressionisme abstracte de la dècada dels cinquanta. A partir dels anys 1960 el fet de considerar el llenç pintat com a objecte va aproximar la pintura a l'escultura fins al punt (art objectual) que gairebé es confonien. Paral·lelament l'escultura va anar recuperant el prestigi que havia perdut en l'etapa anterior. Els temes i les tècniques es van anar decantant, igual que en la pintura, a favor dels materials i les formes abstractes, mentre es rebutjava el cos humà progressivament. Del període comprès entre el 1945 i l'actualitat n'hi ha tres tendències diferents:

Figurativa. Segueix, encara que amb variants, l'evolució clàssica de les formes i els materials: Barbara Hepworth, Marino Marini, Henry Moore, Alberto Giacometti, Henri Laurens…

Informalista. Abandona els conceptes convencionals de l'escultura i fa servir tècniques i materials industrials o peces industrials prefabricades. Hi ha en aquesta tendència escultors com ara David Smith (seguidor de Juli González i Pablo Picasso), Anthony Caro i els espanyols Eduardo Chillida i Jorge de Oteiza. Entre aquesta tendència i la següent se situa el grup New Generation, seguidor de Caro.

Minimalista i estructuralista. Produeix uns objectes d'aparença extremament simplificada sense cap pretensió de contingut artístic. S'anomenen estructures primàries. Els materials són diversos: fibra de vidre, fusta premsada, plàstic, neó… Sorgí als Estats Units i té com a representants Donald Judd, Sol Lewitt, Robert Morris, entre d'altres.

Escultura funerària: L'escultura decorativa i la funerària van contribuir decisivament en l'esplendor assolida pel modernisme català, contràriament al que passava amb l'escultura monumental, que manifestava un eclecticisme i academicisme poc renovadors. Així es veu, per exemple, en el monument al Greco, obra de Josep Reynés, que es va erigir a Sitges (1894) amb motiu de la tercera festa modernista. Va sorgir una tipologia d'escultura funerària que seria essencial en el desenvolupament de l'escultura modernista i més concretament en el pas de l'idealisme inicial al simbolisme que va determinar la plenitud del moviment. La dimensió religiosa que forçosament havia d'impregnar l'obra facilitava la creació d'uns models concrets: figures de dones afligides, sovint consolades per un àngel.

Escultura modernista catalana: La dècada del 1880 va ser crucial per a l'escultura catalana ja que el canvi urbanístic que es va produir a Barcelona a causa del creixement de la ciutat va donar la possibilitat a un bon nombre d'escultors de realitzar obres. La culminació d'aquest procés va ser l'Exposició Universal del 1888, que va comportar la transformació de la ciutat en l'aspecte ornamental; així, l'escultura monumental, promoguda des de les institucions i exemplificada en el monument a Colom o al doctor Robert, en va ser afectada.

La complexitat del moviment modernista va fer que hi hagués una evolució desigual dels diferents llenguatges. La majoria d'escultors es van mantenir en un academicisme i un esperit anecdòtic caducs, però alguns van evolucionar cap a les noves formes estètiques que procedien de França i es van decantar per una representació escultòrica que valorava la capacitat de produir un sentiment o emoció. Josep Llimona, Miquel Blay, Eusebi Arnau i Enric Clarasó es van formar a París en una època en què aquesta ciutat prenia a Roma el paper de capdavantera. L'evolució del modernisme va des d'un primer període idealista -que es donà a l'última dècada del segle XIX- fins a un segon període simbolista de contingut social -primera dècada del segle XX-. La generació posterior obria noves perspectives a l'escultura catalana en el mateix moment que es feien algunes de les millors obres del modernisme català (Juli González, Pablo Gargallo, etc.).

L'Art Nouveau es va popularitzar espectacularment a partir de l'Exposició Universal de París del 1900, introduint-se en els àmbits domèstics, on es va posar de moda un tipus de plàstica simbolista amb la figura de dona com a tema principal -fades etèries, especialment- que va omplir les cases de la burgesia de peces seriades: bibelots de terra cuita policromada, gerros de marbre, medalles, joies, utensilis diversos amb aplicacions artístiques i els anomenats bronzes de saló. Aquesta mena d'escultura decorativa de consum va ser conreada per decoradors polifacètics com ara Joaquim Renart, Lambert Escaler, Antoni Bofill, etc.

Escultura neoclàssica: El neoclassicisme va néixer a Roma a la segona meitat del segle XVIII. A Itàlia l'ideal clàssic no s'havia pas oblidat però les excavacions arqueològiques de Pompeia i Herculà i la presència de Canova a la capital italiana van ser factors decisius per impulsar-lo. Les seves característiques són: rebuig dels efectes pictòrics de l'escultura barroca, línies pures ben delimitades de contorns oposats a les sinuositats barroques, conjunts serens i sobris sense efectismes ni caràcter escenogràfic. El principal material era el marbre blanc. Es concebia l'escultura del tot independent del marc arquitectònic. Els temes principals eren les al·legories, els retrats i els temes mitològics, funeraris i èpics. Eren molt importants l'arc de triomf, les columnes commemoratives i els retrats eqüestres, situats en un entorn urbà.

Espacialisme: Terme aplicat a una de les variants o tendències que va presentar l’expressionisme abstracte o informalisme entre els anys 1947 i 1955. Un dels seus representants principals va ser Mark Rothko.

Estil gòtic català: Els trets principals que defineixen el gòtic català són l'horitzontalitat, l'aplicació de relacions de proporció en l'espai per ordenar-lo, la concepció de l'espai interior unitari, la decoració austera, els volums espacials amplis, la falta d'arcbotants i la inserció de les capelles en contraforts interiors. A més, el seu sentit pragmàtic es reflecteix en la construcció d'edificis civils com llotges, hospitals i ajuntaments.

Estil gòtic flamíger: S'anomena flamíger l'estil gòtic tardà que sorgeix a França i altres països a mitjan s. XIV. També es coneix amb el nom de flamboyant, i es caracteritza per la profusió decorativa en interiors i exteriors, especialment en les traceries. Aquesta decoració arriba a prevaler sobre les estructures gòtiques, que queden amagades sota l'ornamentació abundosa.

Estil gòtic internacional: És un corrent estilístic de l'escultura i de la pintura que té els seus referents en l'art de l'Europa de finals del s. XIV, especialment d'origen francoflamenc, fenomen que es pot explicar per la intensa relació econòmica que protagonitzen aquests centres artesanals.

Els trets que resumeixen millor aquest corrent són el seu component cortesà en el sentit de l'elegància i del refinament fins al punt de dotar d'un profund sentit laic els temes religiosos i la intenció d'acostar-se a la realitat sempre dins d'uns convencionalismes propis del moment: paisatge, mobiliaris, vestits, pentinats... L'art esdevé més quotidià i proper a l'espectador.

A Catalunya, de la primera generació de pintors d'aquesta tendència en formen part el pintor d'origen gironí Lluís Borrassà, documentat entre el 1379 i el 1425, Joan Matas, procedent de Vilafranca del Penedès, documentat entre el 1391 i el 1431, i sobretot Bernat Martorell, nascut a Sant Celoni pels volts del 1392 i mort a Barcelona el 1452.

Estil gòtic italianitzant: Al s. XIV es difon a certes parts d'Europa -i d'una manera important a Catalunya a la segona part del segle- un estil amb una forta influència italiana, sobretot de Giotto, Duccio, els germans Lorenzetti i Simone Martini. A Catalunya n'és l'iniciador el pintor Ferrer Bassa, del qual és continuador el seu fill Arnau Ferrer. Les característiques d'aquest estil es poden resumir en aquests trets: predomini del color per damunt de la línia; recerca de la perspectiva mitjançant el tractament del paisatge i de l'arquitectura; la creació d'un espai propi; expressivitat dels personatges, i la pèrdua de la rigidesa dels plegats, que se substitueixen per un tractament més harmoniós.

Estil llombard: Estil dominant dins del romànic europeu a partir del s. XI, provinent de la Llombardia (nord d'Itàlia), que es caracteritza per la utilització ornamental de la pedra i l'ús d'elements decoratius exteriors als murs com són les arcades cegues i les lesenes. Es va integrar a Catalunya i l'exemple d'arquitectura més representatiu és Sant Vicenç de Cardona.

Estil visigòtic: El poble visigòtic -originari del centre d'Europa- es va afincar a la península Ibèrica a partir de la caiguda de l'Imperi romà, al s. V. Les manifestacions del seu art -en molts casos derivat de la romanitat- van aportar elements arquitectònics i ornamentals que li confereixen una personalitat pròpia que, en alguns casos, va passar a formar part del primitiu art romànic. Va arrelar molt a les zones de Castella. El regne visigòtic va tenir la seva fi amb la invasió musulmana a principis del s. VIII.

Estilobat: En un temple clàssic és l'esglaó superior damunt del qual descansen les columnes.

Estils de la pintura romana: Les parets interiors de les cases estaven cobertes de pintures que variaven tant d'estil com de qualitat segons l'època i els recursos econòmics dels amos. Els quatre estils s'han definit a partir de les pintures que es van descobrir a Pompeia.

PRIMER ESTIL: estil decoratiu.

SEGON ESTIL: estil arquitectònic.

TERCER ESTIL: estil ornamental.

QUART ESTIL: estil escenogràfic.

PRIMER ESTIL: DECORATIU

També anomenat d'incrustacions, intentava imitar les plaques de marbre mitjançant un joc de colors i relleus. No hi ha elements figuratius. La Casa de Salusti (Pompeia).

SEGON ESTIL: ARQUITECTÒNIC

Imita elements arquitectònics, com ara portes, columnes, jardins i pòrtics per crear la il·lusió de perspectiva i d'ampliació dels espais tancats. El jardí de la vil·la Lívia a Roma i la vil·la dels Misteris de Pompeia.

TERCER ESTIL: ORNAMENTAL

Abandona la perspectiva il·lusionista i reforça els motius purament ornamentals. Utilitza columnes molt fines i canelobres per separar l'espai pictòric. En aquestes divisions hi ha moltes formes dibuixades, com ara siluetes i paisatges. El color de fons és el groc. Paisatges de cases de Pompeia.

QUART ESTIL: ESCENOGRÀFIC

Barreja els elements de l'estil segon i tercer. Reprèn els colors vermells i vius i les perspectives arquitectòniques, combinades amb elements decoratius. Introdueix els temes heroics i mitològics. Casa dels Vetii de Pompeia.

Estofament: Tècnica de l'escultura de fusta policromada consistent en una capa d'or escampada per la talla. Un cop policromada l'escultura, es raspa la pintura amb el garfi o punta metàl·lica per fer-ne saltar l'or i fer-hi els dibuixos geomètrics o florals com si fos un brodat.

Estoïcisme: Corrent filosòfic grecoromà que es va difondre per l'Imperi. Sèneca en va ser l'autor més important. Els principis d'aquesta escola es basen en la reflexió sobre temes ètics. L'ideal de l'estoic era l'exercici de la virtut, que s'aconseguia mitjançant la lluita contra el mal i les passions. Els principis ètics de l'estoïcisme van tenir una gran repercussió en la configuració de la primitiva moral cristiana.

Etrusc: Poble que habitava el centre d'Itàlia entre el s. VIII i el s. III aC. A partir del s. VI aC, va estendre els seus dominis i va conquerir la zona del Laci, moment en què la monarquia dels Tarquins va regnar sobre Roma. Posteriorment, els seus dominis van passar a mans de la República romana.

Exposició Universal de Barcelona: la primera es va celebrar el 1888 i la segona el 1929 (vegeu Exposicions universals).

Exposicions universals: El capitalisme necessita expandir-se contínuament perquè l'augment de consum estimula la producció. Així, al segle XIX es va donar una gran importància a les exposicions internacionals en les quals les nacions exhibien al món el seu art i la seva tecnologia. El gran triomf de l'arquitectura del vidre va arribar amb aquestes mostres: calien edificis molt amplis, que es poguessin muntar amb rapidesa i que fossin exponents de la nova arquitectura. La primera es va fer a Londres el 1851. En una d'aquestes exposicions, la del 1867, es va donar a conèixer el jove enginyer Gustave Eiffel com a col·laborador en la planificació de la Galerie des Machines.

Expressionisme: El terme expressionisme té dues accepcions. D'una banda, i en sentit ampli, es refereix a tendències artístiques d'èpoques molt diferents en què l'artista deforma la realitat i pretén comunicar al públic sensacions i emocions personals, no pas realitats objectives. De l'altra, i en sentit restringit, s'entén per expressionisme un corrent pictòric, literari i cinematogràfic nascut a Alemanya entre el 1905 i el 1925, dins el marc general dels moviments anomenats primeres avantguardes. Es va desenvolupar en diverses fases i en diversos centres geogràfics mentre transitaven en paral·lel amb altres corrents que també pertanyen al mateix marc artístic. Aquest marc de les primeres avantguardes sol dividir-se, per tal de comprendre'l millor, en dos tipus de llenguatges, que agrupen, cadascun d'ells, les característiques que els són més afins. Així, distingim entre un llenguatge on predomina la intuïció i l'expressivitat, i un altre que es basa en la raó i en la normativa. El primer inclou el fauvisme, l'expressionisme i l'abstracció lírica. El segon inclou el cubisme, el futurisme i els moviments d'abstracció geomètrica, com el suprematisme, el constructivisme i el neoplasticisme.

L'expressionisme va ser, d'entre tots els corrents del llenguatge intuïtiu, el més radical i corrosiu. Es desenvolupà a Alemanya, constituïda en estat independent des del 1871, que iniciava un conflictiu període històric d'expansió-contracció de conseqüències tràgiques. Els pintors expressionistes que prenen Munch com a precursor es van donar a conèixer en diversos grups d'artistes:

Grup Die Brücke ('El Pont'). Aparegué a Dresden, el 1905, i es traslladà a Berlín el 1811. Els components principals foren: Kirchner (Cinc dones al carrer, 1913), Schmidt-Rottluff (Estiu, 1913) i Nolde (Últim sopar, 1909).

Grup Der Blaue Reiter ('El Genet Blau'). S'origina a Munic el 1911. Els components foren Franz Marc (Els grans cavalls blaus, 1911), Auguste Macke (Dama amb jaqueta verda, 1913) i el rus Vasili Kandinski (Murnau. Cases l'Obermarkt, 1908). Van publicar l'almanac Genet Blau on exposen la línia artística, i Kandinski va escriure Sobre l'espiritual en l'art (1910). Més tard, es va incorporar al grup Paul Klee (Aventures d'una jove, 1922). El grup es dissolgué l'any 1916.

Expressionisme durant l'etapa Weimar. Acabada la Primera Guerra Mundial, sobresurten dues figures com a testimoni del món berlinès: George Grosz (Metròpoli, 1916) i Otto Dix (La periodista Silvia von Harden).

Expressionisme austríac: Egon Schiele (L'abraçada, 1917) i Oskar Kokoschka (La núvia del vent, 1914).

Expressionisme abstracte: L'expressionisme abstracte forma part d'un corrent artístic més ampli, conegut amb el nom d'informalisme, que es va anar gestant en el món occidental, tant a Europa com a Amèrica, a partir del 1945, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Dins de l'informalisme es poden traçar unes quantes tendències ben distintes entre elles, però que tenen un tret comú: que és l'espectador qui ha d'acabar de determinar el significat de l'obra; així, mai no representaven cap mena de forma que estigués relacionada amb la realitat o amb la geometria. Van renunciar, també, a tota elaboració racional de l'obra per tal de confiar en els mecanismes irracionals, en la projecció lliure de l'expressivitat de l'artista damunt el quadre. Cal assenyalar, entre les tendències informalistes, la pintura sígnica, la pintura matèrica i l'expressionisme abstracte, també denominat pintura d'acció.

L'expressionisme abstracte va tenir el seu principal centre de producció en la ciutat de Nova York i, si bé es va anar gestant durant els anys quaranta, no va atènyer la maduresa fins a la dècada dels cinquanta. Alguns dels seus components no eren d'origen americà, com Willem de Kooning (holandès) o Mark Rothko (letó), encara que ho eren els altres com, per exemple, Jackson Pollock, Franz Kline o Robert Motherwell. Tots, això sí, presenten uns trets comuns:

Van rebre la influència dels artistes europeus que s'havien traslladat a Nova York a conseqüència de la Segona Guerra Mundial; sobretot, dels surrealistes.

Van ser influïts pels muralistes mexicans, que treballaven en obres de contingut clarament progressista.

Van col·laborar en els programes estatals que el president Roosevelt impulsava, en el marc de la seva política del New Deal.

Van elaborar composicions de gran format.

Alguns van practicar les tècniques del «degoteig» i del gest automàtic, com Pollock, mentre que els altres van treballar en un estil expressionista, de colors encesos, i no van abandonar la figuració com, per exemple, De Kooning.

Eyck, Jan van: (1390-1441) Representa, amb el seu germà Hubert i amb Roger van der Weyden, una tríade d'artistes que van destacar en la pintura gòtica de Flandes, en la primera meitat del s. XV. Va servir el duc de Borgonya, senyor de Flandes, com a pintor i com a emissari. Tot i que va fer diversos viatges per encàrrec del duc, la seva vida va transcórrer a Bruges.

Característiques tècniques i estilístiques:

Utilització sistemàtica de la pintura a l'oli, si bé rebaixant-ne les matèries greixoses per evaporació de les glicerines, per aconseguir capes fines.

Formes tancades amb estudi individual.

Composicions ordenades sense perspectiva geomètrica, però amb un sentit de la profundiat que aconseguia mitjançant altres recursos.

Virtuosisme i detallisme.

Colors càlids.

Característiques iconogràfiques:

En les obres de temàtica religiosa introdueix el paisatge (Políptic de Gant) o idees paganes (La Mare de Déu del canceller Rollin) i en les de temàtica burgesa (El matrimoni Arnolfini) introdueix missatges de clar significat religiós. És el millor representant del realisme simbòlic.

Valoració:

Figura principal al seu país i en la seva època. Presenta elements (firmar les obres en el marc o mitjançant altres recursos) que l'apropen al Renaixement, tot i que la simbologia de les seves obres pertany a un codi de valors encara medieval.

Fauvisme: És considerat el més antic dels moviments de les primeres avantguardes artístiques, si bé la data d'inici, l'any 1905, és la mateixa del començament de l'expressionisme. Es tracta d'un moviment pictòric que emprarà un llenguatge en què predomina la intuïció i l'expressivitat. Val a dir que, com a grup, no va tenir llarga vida: es va dissoldre l'any 1908. El terme fauvisme també va néixer, com l'impressionisme, arran de les opinions satíriques d'un crític d'art, Louis Vauxcelles, el qual, en el Saló de Tardor del 1905, a París, va observar que un grup d'obres de Matisse i dels pintors que treballaven amb ell, eren exposades al costat d'una escultura d'estil i de característiques clàssiques. Davant d'aquest contrast, va exclamar: «Donatello entre les feres!» (en francès, fauve significa 'fera'). A partir d'aquest moment, va començar a utilitzar-se el terme fauvista per identificar un grup d'artistes que treballaven entorn de Matisse, que era el més gran de tots ells. Aleshores encara no es presentaven com a grup; tanmateix, davant l'opinió negativa tant del públic com de la crítica, van reaccionar aplegant-se i reafirmant els seus postulats pictòrics. Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlaminck, entre altres, formen part d'aquest corrent d'avantguarda.

El tret comú del seu llenguatge va ser, sens dubte, l'ús no descriptiu del color, que ja no responia a l'objecte captat, sinó que era emprat per l'artista d'una manera arbitrària. Van abandonar la perspectiva geomètrica i la definició dels volums pel clarobscur, per tal d'aconseguir la màxima expressivitat mitjançant l'exaltació dels colors. El paisatge –sovint també les vistes urbanes– i el retrat van ser els temes favorits del grup.

Per bé que tots tres pintors presenten trets comuns, hi ha diferències clares entre ells. Així, per a Matisse és primordial, després de l'alliberament del color, trobar una estructura harmoniosa en el quadre, tal com es manifesta en una de les seves obres més emblemàtiques, La dansa (1910): cinc figures que executen, amb ritme frenètic, una estranya dansa primitiva.

Derain, per la seva part, va mirar de trobar un equilibri entre l'alliberament del color i el desordre que això comportava, amb un cert respecte per la representació. Així, les seves obres resultaran no exemptes tampoc d'una certa estructura interna, com podem comprovar, per exemple, en El pont (1906).

Pel que fa a Vlaminck, és el més exaltat de tots tres. Inspirant-se en Van Gogh, va cercar l'expressivitat més sincera i visceral possible, com es posa de manifest en Casa a Chatou (1904).

Fernández, Gregorio: (1576-1636) Escultor gallec, el millor representant de l'escola castellana d'escultura barroca. Es va instal·lar a la ciutat de Valladolid, capital de la cort hispànica al principi del segle XVII, on va obrir un famós taller d'escultura que ell mateix dirigia. Home profundament religiós, va ser fill de la cultura de la Contrareforma en els temps de Felip II. Valladolid es va convertir en el centre de producció escultòrica més important que hi havia a Castella des del 1541 i també hi van viure uns altres escultors predecessors com ara Berruguete i Juan de Juni. Va treballar incansablement per als convents més importants dels carmelites, franciscans i jesuïtes. Fou el creador d'una iconografia de personatges propis de l'Església catòlica (sants, verges, imatges de Crist, etc.). Totes complien el precepte que emanava de Trento segons el qual les imatges sobretot havien d'incitar a la fe. El mateix rei en va reconèixer la vàlua i li va encarregar el Crist jacent del Pardo. També va ser autor de nombrosos passos processionals de la Setmana Santa de Valladolid.

Ferran III: Monarca del regne de Castella, al qual va incorporar el regne de Lleó. Va donar un gran impuls al procés de reconquesta i repoblació durant el s. XIII. Va ocupar les terres dels regnes de taifes del Baix i de l'Alt Guadalquivir. Amic del bisbe de Burgos Mauricio, va enviar-lo com a ambaixador per acordar el matrimoni reial amb Beatriu de Suàbia a Alemanya, cerimònia que va celebrar-se a la vella església romànica de Burgos. Dos anys més tard es van iniciar les obres gràcies al suport del rei, la diòcesi i la ciutat de Burgos.

Ficino: Humanista i filòsof italià del segle XV, va ser director d'una acadèmia dedicada a la restauració del pensament platònic, a Florència. Ordenat sacerdot el 1473, orientà les ensenyances cap a un platonisme de signe cristià.

Fídies: Va crear una escola florent d'escultors, la influència de la qual va superar els límits de la polis grega. Fídies es va encarregar directament del disseny de la decoració escultòrica del Partenó i va supervisar el conjunt de l'obra que el seu amic Pèricles va fer construir sobre l'Acròpolis. Fídies es considera el paradigma del classicisme del segle V per la serenitat que expressen els rostres que esculpia, per la flexibilitat i transparència dels vestits que aconseguia amb la tècnica dels draps mullats, així com per l'expressió de l'equilibri i el moviment pausat de les seves figures. Les seves grans obres eren estàtues colossals de divinitats, com la d'Atena Pròmac, de bronze, situada a l'aire lliure dins l'Acròpolis; la d'Atena Pàrtenos, situada a la náos del Partenó o la de Zeus d'Olímpia. Cap d'aquestes grans obres no ha arribat fins als nostres dies, però les coneixem per les còpies que se'n van fer i per les escultures i els relleus del Partenó.

Flora: És la divinitat mitològica de la potència de la vegetació primaveral. Segons la mitologia, Zèfir, déu dels vents, se'n va enamorar i s'hi va casar. Gràcies a aquest matrimoni, Flora va regnar damunt les flors i els camps de conreu. La mitologia considerava que la mel i les llavors eren els seus regals més preuats.

Fortuny, Marià: Marià Fortuny (1838-1874) va néixer a Reus, però el 1852 es traslladà a Barcelona, on va estudiar pintura, camp en el qual es va iniciar amb temes de tipus històric, encara del gust romàntic. Pintor de prestigi reconegut tant a Espanya com a Europa, gràcies a la pintura va poder gaudir d'una bona posició econòmica, si bé les seves inquietuds artístiques feien que se sentís sempre insatisfet de la seva obra. La mort prematura li va impedir de consolidar un llenguatge innovador que ja s'anunciava en les darreres obres. En la trajectòria artística de Fortuny es poden establir algunes etapes:

Pintura d'història, com l'obra de joventut Berenguer III al castell de Foix (1857).

Realisme, un bon exemple del qual és l'obra La batalla de Tetuan (1863), de gran format.

Realisme preciosista. Etapa en què assolirà un gran èxit conreant el gènere de casacón, com en El col·leccionista d'estampes (1866) o La vicaria (1870).

Preimpressionisme. Corrida de toros (1872), en què, a més d'emprar una tècnica que deixa entreveure ja nous llenguatges pictòrics, se'ns revela com un dels principals conreadors de temes relacionats amb la tauromàquia, juntament amb Goya, Manet, Casas i Picasso.

Fòrum imperial: Centre de la vida política, religiosa, administrativa i comercial a Roma. Comprenia molts edificis construïts al llarg del temps i era l'equivalent a l'àgora dels grecs.

Fragonard, Jean-Honoré: (1732-1806) Pintor francès d'estil rococó. Fou deixeble de Chardin. Viatjà a Itàlia, on va mostrar poc interès pels pintors del Renaixement. Quan tornà a França es dedicà a pintar temes del gust de les classes aristocràtiques, que eren els seus clients principals. En la plenitud de la seva vida va veure la força amb què es difonia l'estil neoclàssic, al qual no es va poder adaptar, per la qual cosa va perdre la popularitat i va ser marginat durant la Revolució Francesa, que considerava el seu art com la manifestació més clara de l'Antic Règim.

Franciscanisme: Al llarg del s. XIII, la religiositat de l'Europa occidental va anar evolucionant. Amb l'aparició del que s'ha anomenat formes de vida burgeses, a les ciutats europees es produeix una certa laïcització de les formes de vida. Aquestes tendències oberturistes van alarmar aviat alguns sectors de la població, que van buscar formes d'espiritualitat noves i van donar suport a corrents religiosos innovadors, alguns dels quals van ser declarats herètics per l'Església (valdesos, patarins, etc.). En aquests corrents de transformació de la religiositat s'ha d'inscriure la figura de Francesc d'Assís (1182-1226), si bé la seva doctrina i la seva obra van comptar amb l'aprovació de l'Església i amb un èxit extraordinari. Francesc era fill d'un important mercader de la ciutat d'Assís, a Itàlia. Es va «convertir» a la pobresa i va fundar una petita comunitat de penitents, l'existència de la qual va ser admesa pel Papa el 1210. Va escriure dues regles successives per als seus nombrosos deixebles, però no va aprovar la transformació de la seva comunitat en orde religiós i es va retirar a viure en solitud els darrers anys. A pesar d'això, al cap de deu anys de l'aprovació papal, l'orde comptava amb 5.000 franciscans i el 1300 hi havia 1.400 convents a tot Europa. El 1257, sant Bonaventura va ser elegit general de l'orde franciscà i va fer escriure una biografia oficial de sant Francesc que Giotto va traduir en imatges a Assís i a Florència. El contingut ideològic del franciscanisme es basa en la reivindicació de la pobresa i l'austeritat. Es confiava en la caritat dels fidels per obtenir la subsistència i s'entenia la naturalesa i totes les seves criatures com a agermanades amb els homes. En un to poètic, Francesc va escriure el Càntic al Sol, en què proposava l'adoració al Creador a través de la naturalesa en les seves manifestacions més diverses.

Fresc: Vegeu Pintura al fresc.

Friedrich, Caspar David: Caspar David Friedrich (1774-1840) va rebre a la seva ciutat natal, Greifswald, situada a la vora del mar Bàltic, una rígida educació religiosa protestant. Li van inculcar, a més, un profund rebuig del racionalisme que significava el pensament de la Il·lustració (Sturm und Drang). Les influències posteriors que rebrà, ja allunyat de la llar paterna, seran el germanisme i l'obra del poeta romàntic alemany Novalis. La seva vida professional va transcórrer a Dresden, ciutat on es va establir i on va residir fins a la seva mort.

Fris: 1: Divisió central de l'entaulament situada entre la llinda i la cornisa. Pot estar decorat, però també apareix llis. 2: Banda decorada a la part superior d'un mur o paret.

Frontal: Peça rectangular de fusta que ocupava la part de l'altar que mira els fidels i les dues parts laterals d'aquest. Cobria tota la superfície de l'altar i damunt d'aquest suport s'hi pintava, seguint la tècnica del temple, algun tema religiós. Els frontals abunden durant l'edat mitjana i sobretot durant el romànic. Era evident la intencionalitat didàctica del frontal atès el lloc que ocupava, envoltant l'altar, centre de les mirades dels fidels que ocupaven la nau central del temple. La temàtica dels frontals és diversa i s'ajusta als motius que tenen més rellevància en un aquell moment. Així, en els primers moments s'acostuma a plasmar missatges simples i esquemàtics extrets dels evangelis o de la resta dels llibres del Nou Testament; el Pantocràtor n'ocupa la part central. En època més tardana (s. XII i XIII) era habitual trobar-hi temes més descriptius que es refereixen a la vida de Crist, de la Mare de Déu o d'algun sant.

A les esglésies més importants, en algun monestir o església catedralícia, els frontals estaven ornamentats amb materials preciosos (metalls, pedres precioses, esmalts...), mentre que a les esglésies rurals o amb menys recursos econòmics s'intentava, mitjançant el dibuix, simular l'ornamentació d'aquells.

Els museus catalans (sobretot el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Episcopal de Vic i el de Solsona) conserven la col·lecció més gran i millor de frontals romànics d'Europa per a un estudi complert de les seves característiques i evolució.

Frontalitat: Convencionalisme utilitzat per escultors i pintors de situar les figures en posició frontal i sense aplicar la perspectiva.

Frontó: Coronament triangular d'un edifici, delimitat per la cornisa, l'enteulament i els dos vessants de la taulada. El seu espai interior s'anomena timpà.

Funcionalisme: Moviment arquitectònic que més va marcar el segle XX. En va ser el precedent Louis Sullivan (1856-1924), la gran figura de l'escola de Chicago i autor dels magatzems Carson, l'obra més clarament racionalista i que s'avançava a l'arquitectura del segle XX. El lema del funcionalisme era: «la forma segueix la funció», és a dir, l'interès primordial de l'arquitectura és la utilitat. L'escola alemanya del Bauhaus també es va moure dins d'aquests paràmetres racionalistes, vinculats amb el progrés industrial, i hi va donar un gran impuls.

Un dels primers teòrics del funcionalisme a Europa fou l'austríac Adolf Loos (Ornament i crim, 1908), però qui realment el va popularitzar va ser Le Corbusier. A Europa el funcionalisme arquitectònic es relacionà amb les avantguardes artístiques, sobretot amb el neoplasticisme de l'holandès Theo van Doesburg i Piet Mondrian.

El funcionalisme va influir tant l'arquitectura del segle XX que cap arquitecte no en va poder deixar de banda els postulats bàsics en la seva obra.

A Catalunya el funcionalisme va arrelar profundament en un grup d'arquitectes encapçalats per Josep Lluís Sert, el GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), format a Barcelona l'any 1930 i estretament vinculat amb el panorama artístic i cultural de la Segona República. Els membres d'aquest grup van fundar la revista A.C. (Arquitectura Contemporània) i van portar a Barcelona Gropius, Le Corbusier i altres arquitectes capdavanters del racionalisme europeu. La seva influència en l'arquitectura contemporània catalana ha estat fonamental. Josep Lluís Sert és l'autor, entre d'altres, de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1974), edifici que combina el racionalisme amb l'organicisme. A la resta d'Espanya es va crear el GATEPAC, (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea).

Gablet: Motiu decoratiu en forma de petita testera, que apareix generalment com a acabament d'arcs o d'ogives. És un element decoratiu característic del gòtic.

Gàlata: Habitant de la regió de Galàcia, de l'Àsia Menor, d'origen celta. A principis del s. II aC, amb ànsies expansionistes, es van enfrontar al regne de Pèrgam i van pretendre conquerir-lo. Després d'una sèrie de guerres, Pèrgam els va sotmetre i, més tard, els gàlates es van annexionar a l'Imperi romà.

Gargallo i Catalán, Pablo: (1881-1934) Escultor. L'any 1888 la seva família es traslladà a Barcelona per motius econòmics. Va estudiar a Llotja amb Eusebi Arnau i Venanci Vallmitjana. Assistí als Quatre Gats i participà de l'estètica modernista. El 1903 anà a París amb una borsa de viatge, on conegué Max Jacob i s'interessà per l'escultura de Rodin. De nou a Barcelona acceptà encàrrecs d'escultura decorativa per a l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Principal de Terrassa, etc. Del 1907 al 1914 visqué a París intermitentment. A la capital francesa es relacionà amb Picasso i Juli González. Des del 1911 treballà amb planxes de metall retallat i elaborà figures antropomorfes en què l'espai buit és un element fonamental de la composició (Greta Garbo, Kikí de Montparnasse...). Fou membre de l'associació noucentista Les Arts i els Artistes (1910). Del 1917 al 1923 va dirigir el departament d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis, creada per la Mancomunitat. El 1923 se'n tornà a París, on visqué fins al 1934. El reconeixement públic de la seva obra no es va confirmar fins al 1921, quan li van dedicar una sala especial a l'Exposició d'Art de Barcelona. Amb les exposicions de París (1927) i Nova York (1933) assolí l'èxit internacional.

Gàrgola: Conducte per on s'aboca l'aigua dels terrats, que sobresurt del mur o contrafort en forma d'animal fantàstic.

Gaudí i Cornet, Antoni: (1852-1926) Arquitecte català. Fill de pare calderer, des de petit va aprendre aquest ofici artesà. Es formà com a arquitecte a Barcelona, on va fer la major part de la seva obra. Durant la carrera d'arquitectura, que va tardar vuit anys a acabar, va treballar com a delineant projectista d'alguns dels seus professors i del mestre de cases Josep Fontserè en les obres del parc de la Ciutadella. Va assistir a classes de cursos de filosofia i estètica a la facultat de filosofia i lletres. Amb tot això va acumular un conjunt d'experiències tècniques, artesanes, científiques i artístiques que va aplicar en la producció arquitectònica en el sentit més ampli i complex de l'expressió. D'estudiant es va sentir atret per fotografies d'edificis islàmics i hindús; en les primeres obres, es reflecteix la influència de la descoberta d'una arquitectura remota i exòtica. Una altra font d'inspiració constant va ser la passió per la natura, per les formes vegetals i animals. La seva obra està lligada a l'auge de la burgesia i a la construcció de l'Eixample barceloní, però també al patrocini que rebé del gran industrial i mecenes Eusebi Güell.

En la seva obra hi ha influències historicistes, com ara l'art mudèjar, pel que fa a la utilització del maó, la policromia de les rajoles, els motius esgraonats, els arcs, etc. però amb combinacions molt personals quant al disseny de la fusta o del ferro forjat (Casa Vicens al barri de Gràcia o els pavellons de la finca Güell, al barri de Sarrià, ambdues a Barcelona; el Capricho a Comilles, Cantàbria). També hom troba ressonàncies medievals d'un gòtic fantàstic al palau episcopal d'Astorga i a la Casa de los Botines, a Lleó, i al Col·legi de les Teresianes o a la torre Bellesguard, de Barcelona. Altres influències poden trobar-se en el Barroc o el classicisme. El cognom del seu mecenes va lligat a obres tan importants com ara la colònia Güell, el palau Güell o el parc Güell.

Finalment, cal esmentar una obra inacabada en la qual Gaudí va treballar gairebé al llarg de tota la seva vida: el temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, començat el 1886.

Etapes artístiques:

1878-1882. Marcada per la influència que tingué l'ideari cooperativista en l'arquitecte. Totes les obres tenen un caire urbà i social: col·laborà amb Fontserè al parc de la Ciutadella, projectà fanals, un quiosc, una parada de flors, la fàbrica i els edificis de la Cooperativa La Obrera Mataronense…

1883-1900. Caracteritzada per l'esforç a superar els estils històrics i aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies. La determinen la utilització lliure i personal de l'art musulmà, el gòtic i el Barroc, la invenció d'una quantitat considerable de mecanismes, sistemes i elements arquitectònics, la rigorosa execució material dels projectes i l'acabament dels interiors. Va gaudir del mecenatge d'Eusebi Güell: Casa Vicens, el Capricho de Comillas, els pavellons Güell, el palau Güell, el palau episcopal d'Astorga, el Col·legi de les Teresianes, la Casa de los Botines (Lleó), Can Calvet, Bellesguard,...

1900-1917. L'etapa més creativa i innovadora, en la qual desenvolupà el seu estil més propi: el parc Güell, la reforma de la Casa Batlló, l'església de la colònia Güell, la Casa Milà, les escoles de la Sagrada Família….

Des del 1918 fins a la seva mort accidental, el 1926 -morí atropellat per un tramvia-, es tancà a la Sagrada Família dedicat a plasmar en aquesta «catedral dels pobres» la síntesi del seu pensament religiós i tècnic a través de formes figuratives i estructurals d'un geometrisme superior. Començada el 1886, la va concebre com un poema místic farcit d'una minuciosa simbologia religiosa.

Gauguin, Paul: Paul Gauguin (1848-1903) no va tenir cap mena de formació artística, i fins als trenta-cinc anys va ser un corredor de borsa acomodat, casat amb una danesa. Cap al 1883, decidí canviar de vida, deixar l'ofici i dedicar-se a la pintura. En aquesta decisió i en els inicis, l'influí Pissarro, que l'animà i li possibilità participar en la quarta exposició impressionista del 1879. Ja des d'un bon començament, tanmateix, el llenguatge de Gauguin s'aparta dels pressupòsits impressionistes i es va acostant al simbolisme que, en poesia, representaven Mallarmé i Rimbaud, i, en pintura, Odilon Redon, entre d'altres. La seva vida en la pintura professional va ser difícil. Gauguin va veure que eren incompatibles una existència personal d'acord amb les normes socials vigents i la recerca apassionada d'un nou llenguatge pictòric que no fos una simple descripció de la naturalesa. Si cercava un llenguatge no convencional, que no es basés en tècniques de representació, només el podia trobar allà on encara no haguessin arribat aquestes tècniques i la població restés al marge de la cultura occidental. D'altra banda, li era impossible conciliar la negació de la cultura occidental en la seva pintura i viure la vida d'acord amb els convencionalismes socials de l'època. La ruptura s'anirà fent cada vegada més definitiva, si bé en diverses fases:

1886: Bretanya i el grup de Pont-Aven. L'estil de les obres que va pintar durant les temporades que va passar a Pont-Aven, Bretanya, en companyia dels pintors de l'anomenada escola de Pont-Aven, sol ser denominat sintetisme. Ja no pintava del natural, sinó de memòria. Una línia fosca delimitava les figures, i no respectava ni la forma ni el color dels objectes captats, sinó que n'expressava lliurement la síntesi elaborada. D'aquesta etapa destaquen Visió després del sermó (1888) i Crist groc (1889).

1888: a la Provença, amb Van Gogh. D'aquesta estada de dos mesos i mig amb Van Gogh quedaran una vintena de quadres i el testimoni de la desolació en què vivia Van Gogh, el qual, temorós de perdre l'amistat de Gauguin després d'una discussió, es va tallar el lòbul de l'orella esquerra. Espaordit, Gauguin va tornar a París. Queden les dues versions sobre el tema Cafè nocturn (1888), que van pintar, respectivament, tots dos pintors: Cafè nocturn, de Gauguin, i Cafè nocturn, de Van Gogh.

1891-1893: primer viatge a Tahití. Després de traslladar-se a Copenhaguen, on s'havien instal·lat la seva dona i els seus fills, per acomiadar-se'n, va partir cap a Tahití. Desil·lusionat de Papeete, massa contaminada pels europeus, Gauguin va buscar un ambient més natural en un poblet, Mataiea, on es va instal·lar en una cabana acompanyat de la seva dona indígena. En aquesta etapa va compondre tot un seguit d'obres que recullen escenes de la vida dels indígenes i on hi ha també contínues referències religioses de la iconografia occidental que se superposa a la polinèsia. La maduresa del seu estil pot veure's en obres com Arearea (1892) o Dones de Tahití (1891).

1893-1894: estada a França. Gauguin va desembarcar a Marsella més pobre i malalt que mai. Tampoc les relacions amb la seva dona no van millorar. D'altra banda, encara que per influència de Degas, la galeria Durand-Ruel de París va organitzar la seva primera exposició individual (1893); la major part del públic i de la crítica no va comprendre la seva pintura, malgrat l'entusiasme de Mallarmé, que va dir: «És increïble que algú aconsegueixi inserir tant de misteri en tanta esplendor». París era escenari, aquells mesos, de l'afer Dreyfus i del descobriment de la corrupció en les obres del canal de Panamà, uns episodis que van desprestigiar el govern moderat de la Tercera República. Gauguin va llogar un taller a Montparnasse, però ja no va ser capaç d'integrar-se a una societat dominada per valors conservadors. A més, amb les seves excentricitats espantava i allunyava els possibles col·leccionistes i compradors.

1895-1901: nova estada a Tahití. Etapa de plena consolidació de l'estil de l'artista que, allunyat de la capital i acompanyat de la seva nova família indígena, pinta, entre altres obres, Pits amb flors roges (1899).

1901-1903: illes Marqueses. A principis de l'any 1901 li arriba un contracte des de París que millora la seva situació econòmica notablement; tanmateix, el pintor no cedeix en la seva recerca i, després d'abandonar la seva segona família tahitiana, s'embarca rumb a les illes Marqueses, a uns 1.400 quilòmetres al nord-est de Tahití, a la recerca de nous estímuls per a la seva pintura. Allà descobreix paisatges insòlits i grandiosos, si bé comprova que la presència de missioners havia canviat, en part, els costums dels habitants. Mor a l'illa Dominica, l'any 1903.

El 1903 i el 1906 es van organitzar a París dues grans exposicions de Gauguin que van preconitzar la profunda i duradora influència que ha tingut la seva pintura en el segle XX.

Gènesi: Primer dels cinc llibres bíblics que conté el Pentateuc, part inicial de l'Antic Testament. En el Gènesi se'ns explica, d'una manera senzilla i molt didàctica, la visió hebraica de la creació del món i dels inicis de la història del poble escollit: Adam i Eva, el pecat original, el diluvi universal, Abraham i els patriarques fins als fills de Jacob, primers protagonistes de la història del poble d'Israel.

Géricault, Théodore: Théodore Géricault (1791-1824) va ser una figura típicament romàntica: un ésser apassionat, rebel i malenconiós, que va morir prematurament, als trenta-tres anys. Aficionat a l'equitació fins a la imprudència, va morir a conseqüència d'una caiguda del cavall. Com que disposava de prou recursos, no necessitava encàrrecs per guanyar-se la vida i se sentia lliure per pintar sobre allò que més l'entusiasmava. A més d'El Rai de la «Medusa», proclama del romanticisme, es va dedicar a la temàtica relativa als animals, especialment cavalls (Oficial de caçadors, Derby d'Epson), i per temes relacionats amb els malalts mentals (El boig assassí).

Ghiberti, Lorenzo: Artista florentí (1378-1455) que destacà en els camps de l'escultura i de l'orfebreria. La seva fama va començar quan va guanyar –desbancant Brunelleschi i els millors artistes de l'època– el concurs per fer els relleus de la porta nord del baptisteri de Florència (1401), amb el tema del sacrifici d'Isaac. La seva obra més notable, tanmateix, és la porta est del baptisteri esmentat, una tasca que l'ocupà des del 1425 fins al 1452 i que és considerada una de les obres més importants del primer Renaixement florentí, és a dir, del Quattrocento. En contemplar aquesta obra, Miquel Àngel no es va poder estar de dir que era digna de ser la «porta del Paradís»; d'aquí ve, precisament, la denominació amb què se la coneix des d'aleshores: la porta del Paradís. Per dur a terme aquest encàrrec va comptar amb un equip de grans col·laboradors com, per exemple, l'escultor Donatello i el pintor Uccello.

Va esculpir, a més, diverses escultures i relleus on aplicà la tècnica de la perspectiva. Fou, també, escriptor i teòric i deixà escrites les seves opinions, observacions i notes en l'obra Commentarii, on ens dóna notícies dels artistes més importants que el van precedir, sobretot dels escultors de Pisa.

Giotto: Giotto di Bondone neix a Vespignano (1267?) en el si d'una família d'escassos recursos econòmics. La seva biografia ens ha arribat prou documentada; Ghiberti, per exemple, narra una anècdota sobre la seva capacitat innata per al dibuix gràcies a la qual va ser protegit, en la infantesa, per Cimabue, un reconegut pintor de l'època. Vasari i altres autors el descriuen com un ciutadà de reconegut prestigi social, mitjans econòmics considerables i posseïdor d'un taller força actiu. Aquest darrer punt explicaria els diferents traços i estils que els crítics constaten en algunes de les seves obres, que devien haver realitzat ajudants a partir de les indicacions del mestre.

Des de l'estètica gòtica, Giotto fa evolucionar tota la història de la pintura i l'encamina cap al Renaixement. Inaugura una línia de pintura constructivoespacial en què les formes pictòriques poden reduir-se a volums geomètrics. En aquesta línia treballen també Masaccio, Piero della Francesca i Miquel Àngel. Giotto, artista prolífic i polifacètic, com a bon precursor del Renaixement ha deixat els millors treballs a Assís (frescos de la llegenda de sant Francesc, 1298), a Pàdua (frescos decoratius de la capella de l'Arena o Scrovegni, 1304-1306) i a Florència (frescos de les Històries de sant Francesc a la capella Bardi de l'església de Santa Croce, 1328). A més, va dissenyar a Florència el campanar de la catedral o Duomo (1334). Mig segle més tard, aquesta catedral va ser coberta per la innovadora cúpula de Brunelleschi i decorada pels artistes més il·lustres del Renaixement.

Girola: També anomenada deambulatori, és un corredor semicircular o poligonal que rodeja un absis. Originàriament, es feia servir per allotjar pelegrins.

González i Pellicer, Juli: (1876-1942) Escultor, pintor i joier. Va formar-se com a bronzista i orfebre al costat del seu pare. Compartí estretament els anys de formació amb el seu germà Joan, pintor, compaginà el treball artesà amb la pintura i creà obres emparentades amb el simbolisme francès. Va estudiar al Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1899 va traslladar-se a París i va retornar a Barcelona amb Picasso el 1902. Durant la resta de la seva vida va viure i treballar primordialment a França, amb visites freqüents a Barcelona, on va obrir una joieria (1912). Durant la Primera Guerra Mundial treballà a la fàbrica Renault de París on va aprendre la tècnica de la soldadura autògena. Fins al 1927 no es va dedicar decididament a l'escultura de ferro i va iniciar, seguint els passos de Gargallo, els assaigs amb planxes metàl·liques retallades, que van donar pas a la incorporació del buit i a la generalització del concepte d'espai. Cap al 1930 va introduir obres filiformes en la seva producció. El consideren un dels pioners del ferro com a material escultòric. Obres destacades seves són Petita maternitat retallada (1927), Roberta au soleil (1927), Cap en profunditat (1930) i Ballarina de la paleta (1933).

Goya, Francisco de: (1746-1828) La carrera professional i artística de Goya comença quan, després d'un viatge a Roma, s'instal·la a Saragossa. Té 26 anys i es casa amb Josefa Bayeu, germana d'un pintor, Francisco Bayeu, introduït en els cercles oficials de Madrid. Ben aviat dóna a entendre que no es conformarà a ser una glòria local a Saragossa, i es trasllada a Madrid on, durant quinze anys, intenta aconseguir un reconeixement professional que, finalment, arribarà en la dècada de 1790. És en aquesta ciutat on podrà perfeccionar els coneixements artístics, contemplar i estudiar les col·leccions pictòriques reials, i on entrarà en contacte amb intel·lectuals de la Il·lustració.

El primer treball de Goya a Madrid va consistir a pintar cartons per a tapissos. Les últimes sèries, que daten de les acaballes de la dècada del 1780, són obres mestres en aquest gènere -L'hivern, El paleta ferit, La praderia de Sant Isidre, La gallina cega, etc.-. Paral·lelament, va aconseguir anar-se situant com a retratista d'anomenada i va obtenir, també, una plaça a l'Academia de San Fernando. Malgrat això, serà a partir del 1792, i coincidint amb una malaltia que el va deixar sord, quan farà palès en la seva obra un món de fantasia l'aspecte al·lucinant del qual no deixa de basar-se en la realitat. Així, l'any 1799 publica una sèrie de vuitanta gravats, els Capritxos, en què fa un retrat inquietant i cruel de la societat espanyola i on també manifesta una mena de desconfiança en l'optimisme racionalista dels il·lustrats, com sembla significar el gravat titulat El somni de la raó produeix monstres.

El triomf oficial de Goya -és nomenat director de pintura de l'Academia de San Fernando i primer pintor de cambra del rei- gairebé coincidirà amb l'esfondrament de tota una època. Després dels anys d'incertesa política que es van viure a Espanya fins al 1808, any en què es produeix la invasió napoleònica i el drama de la guerra de la Independència, Goya queda doblement commogut. D'una banda, la crueltat bèl·lica; de l'altra, la comprovació que l'invasor Napoleó era el mateix que, no feia pas gaires anys, havia personificat unes idees polítiques renovadores amb les quals el pintor se sentia identificat. Amb tot, el sofriment moral de Goya no acaba després de l'arribada de Ferran VII (1814) i del restabliment de la pau. Tal com palesa clarament el magnífic retrat que el pintor va fer del monarca, Ferran VII aviat va manifestar la seva ideologia obscurantista amb l'anul·lació de l'obra de les corts de Cadis i el restabliment de l'absolutisme. Si bé va haver-hi un parèntesi constitucional del 1820 al 1823, la situació de Goya es va fer insostenible a partir del 1824. El pintor, doncs, es va exiliar a França i s'establí a Bordeus, ciutat on va morir l'any 1828.

Durant els vint-i-cinc anys que Goya va treballar ja en el segle XIX, no solament va ser precursor del romanticisme, sinó també de plantejaments artístics posteriors com, per exemple, l'impressionisme. Tres carpetes més de gravats: Desastres de la guerra, Tauromàquia i Disbarats; El 2 de maig de 1808, Els afusellaments de la Moncloa -d'enorme influència en Manet i en Picasso- i les pintures negres són, entre d'altres, les principals fites de la transcendental obra de l'última etapa de Goya.

Gratacel: Prototipus d'edifici creat l'últim quart del segle XIX pels arquitectes de l'escola de Chicago. Se'n construïen per instal·lar-hi oficines i magatzems. El gratacel s'equiparava en prestigi i importància a les esglésies i palaus. El desenvolupament dels ascensors (des del de vapor, el 1864 degut a Otis, fins a l'elèctric, de Siemens el 1885) i de les estructures metàl·liques es van conjugar per produir aquesta nova mena d'edifici, símbol de la modernitat.

Gremi: Associació de mestres artesans del mateix ofici. Aquestes corporacions tenien una jerarquia interna molt rígida i una gran influència a la ciutat pel seu poder econòmic. Fixaven tots els aspectes de la producció dels tallers agremiats, de manera que gairebé no existia la lliure competència.

Gropius, Walter Adolf Georg: (1883-1969) Arquitecte, pedagog i teòric de l'art alemany. Fill d'una important família d'arquitectes de Berlín i deixeble de Peter Bherens. Entre el 1903 i el 1907 estudià arquitectura a Munic i Berlín. Després va fer viatges d'estudis, com era habitual en aquella època, per diversos països europeus. Al taller de Peter Bherens va fer les primeres pràctiques. El 1910 obrí una oficina amb Adolf Meyer i van projectar la fàbrica Fagus, i un pavelló industrial a la Deutsches WerKbund de Colònia, considerat la darrera obra del període d'exploració de l'arquitectura moderna. El 1919 creà el Bauhaus, que dirigí fins al 1928. El 1927 creà per a E. Piscator el famós teatre total, que no s'arribà a realitzar mai. Aquell mateix any inicià les seves experiències urbanístiques. El 1934 per motius polítics s'establí a Anglaterra i passà el 1937 als Estats Units; allà exercí de professor a la Universitat de Harvard, on dirigí la secció d'arquitectura. El 1945 creà l'equip The Arquitects Collaborative. Com a teòric publicà diverses obres. (GEC).

Guerra Civil: La insurrecció militar del juliol del 1936 i la revolta subsegüent desembocaren en una guerra civil que durà fins al primer d'abril del 1939. Òbviament amb la situació de lluita armada la vida cultural i artística de Catalunya va patir un trasbals amb repercussions traumàtiques. Tanmateix, les activitats culturals i artístiques no es van interrompre del tot. Diverses institucions van organitzar exposicions de marcat caràcter ideològic. El Comissionat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va difondre obres propagandístiques de tota mena, cartells, llibres o mascotes, com ara El més petit de tots, de M. Paredes i Fonollà.

Guerra de Troia: Gran part dels herois de l'antiguitat, com Aquil·les, Agamèmnon, Hèlena, Menelau, Ulisses, Paris o Cassandra, van sorgir en aquest conflicte bèl·lic mític que va enfrontar els grecs i els troians. El tema de la guerra de Troia no va ser tractat només en la literatura de Grècia i Roma, com la Ilíada d'Homer o l'Eneida de Virgili, sinó que va servir de font d'inspiració a nombroses obres d'art de l'antiguitat i del Renaixement.

Guifré el Pelós: (840-897) Comte de Barcelona, Cerdanya, Urgell i Girona. Va repoblar l'interior de Catalunya després de la conquesta carolíngia. Es considera el pare de la dinastia de comtes-reis de la casa de Barcelona.

Hals, Frans: (1580-1666) Pintor holandès establert a Haarlem, de la vida i del caràcter del qual es coneixen pocs detalls. Fou el primer gran artista de l'escola holandesa del segle XVII i el consideren com un dels grans retratistes de grups de la història de la pintura de tots els temps. Els seus clients eren els gremis integrats per burgesos, comerciants i banquers de la ciutat.

Hanchement: Terme d'origen francès (hanche vol dir 'maluc'), que s'aplica al desplaçament del maluc cap dalt en una marcada composició d'equilibri, compensat pel moviment cap endavant de la cama contrària. Està molt relacionat amb el contrapposto.

Hardouin-Mansart, Jules: (1646-1708) Arquitecte francès. El 1675 fou nomenat arquitecte del monarca Lluís XIV, per encàrrec del qual completà l'obra d'ampliació de Versalles, iniciada per Le Van. A Hardouin-Mansart es deuen, entre d'altres, la Galeria dels Miralls, la capella i el Grand Trianon. També treballà en altres castells de nobles francesos, i a París urbanitzà la plaça de Vendôme i realitzà la cúpula dels Invàlids. El seu estil, caracteritzat per l'ostentació, s'imposà a l'estil italianitzant i definí els trets més notables del barroc francès.

Hel·lenisme: Després de la mort d'Alexandre el Gran (323 aC), el seu imperi es va dividir en tres regnes hel·lenístics: Egipte, governat per la dinastia de Ptolomeu; Àsia Menor, pels selèucides, i Grècia, per la dinastia d'Antígon. Aquests regnes es diferencien de les polis clàssiques per la seva concepció política; l'home hel·lènic del segle III aC ja no és un ciutadà d'una polis, sinó el súbdit d'un rei que governa un gran regne. Sorgeixen ciutats grans i noves, centres del poder reial i artístic, com Antioquia, Alexandria o Pèrgam. A mitjan segle II aC, la nova potència del Mediterrani, Roma, va ocupar tot Grècia. Com que els romans estaven fascinats per tot allò que era grec, van intentar assimilar les creacions clàssiques dels grecs, i això va obrir un període de gran eclecticisme en la producció artística.

Hermes: És el fill de Zeus i el missatger dels déus. Se'l representa amb unes sandàlies alades, amb un barret d'ales amples i amb un caduceu a la mà, símbol de les seves funcions de missatger dels déus. També se'l coneix com a déu del comerç i dels robatoris. Guiava els viatgers pels camins i les ànimes dels difunts fins a l'hades o l'infern.

Herrera, Juan de: (1530-1597) Arquitecte castellà, bon coneixedor de l'arquitectura del centre d'Europa i d'Itàlia, i particularment influït per l'arquitectura de l'artista italià Vignola. La seva obra principal és la culminació del monestir de San Lorenzo de El Escorial, després que Felip II li va encarregar la continuació de les obres (1567), un cop mort l'arquitecte que les havia iniciades, Juan Bautista de Toledo.

També són obres de Juan de Herrera: el palau d'Aranjuez (1564), el projecte de la façana sud de l'alcàsser de Toledo (1571-1585) i el projecte de la catedral de Valladolid (1580).

Horror vacui: Tendència a ocupar tot l'espai pictòric o escultòric carregant-lo d'imatges. S'utilitza principalment en escultura, en sarcòfags, en sòcols d'altar i en períodes artístics de gran barroquisme.

Horta, Victor: (1861-1947) Arquitecte belga, iniciador de l'Art Nouveau. Nascut en una família humil, estudià arquitectura a la seva ciutat natal, Gant, i després a París. En retornar al seu país, començà a treballar a l'estudi d'A. Balat, al qual, a la seva mort, substituí com a director. El 1916 es traslladà als Estats Units, on s'estigué tres anys. De retorn a Bèlgica, realitzà el Palau de Belles Arts de Brussel·les (1922-1928).

Iconoclasta: Terme aplicat a aquells estils artístics que eviten representar imatges figuratives dels seus déus.

Idealisme: Moviment que tendeix a l'exaltació d'alguns aspectes de l'art antic. És proper al neoclassicisme i relacionat amb les teories de Wincklemann. La individualitat es transforma en una mena de símbol de la universalitat.

Ifigènia: És un dels personatges més freqüents de la literatura tràgica grega. Una llegenda mitològica explica que un oracle digué que la còlera divina només seria apaivagada si Agamèmnon, el rei llegendari d'Argos, sacrificava la seva filla Ifigènia. El pare accedí al sacrifici; però, just en el moment de la immolació, la divinitat se'n va compadir i va posar damunt l'altar del sacrifici una cérvola.

Imperi: Octavi August va posar fi a les guerres civils que van marcar els últims dies de la República romana i va aconseguir acumular els grans poders de l'Estat; es va consolidar com una autoritat unipersonal enfront dels òrgans de poder republicans que, tot i que es mantenien, havien deixat de ser una autoritat autèntica. A tots els territoris dominats per Roma es va imposar una pax romana que durant els primers segles de l'era cristiana gairebé no es va veure mai pertorbada. La màxima extensió de l'Imperi es va aconseguir al segle II dC. L'organització i l'administració es basaven en una xarxa de ciutats comunicades per vies de comunicació eficaces, les calçades. A cada ciutat s'hi construïen edificis o obres públiques que eren les manifestacions del poder i la força de l'Estat romà. Però tot i que hi havia variants locals, en general les formes artístiques eren molt homogènies a causa de la síntesi que Roma va fer de les formes gregues amb les aportacions pròpies. A finals del segle II dC, la crisi econòmica de l'esclavisme, els atacs més o menys freqüents dels pobles bàrbars i la inestabilitat política causada per les nombroses substitucions violentes de l'emperador van crear les condicions necessàries per a la gran crisi del segle III i IV dC, que va acabar amb la desaparició de l'imperi més gran que havia existit fins al moment (476 dC).

Informalisme: Corrent artístic iniciat després de la Segona Guerra Mundial. Plantejava el procés de dissolució de la forma a favor de l'exploració de les possibilitats dels materials. Informalisme és una denominació més freqüent en pintura que no en escultura. A Espanya aquest corrent va tenir força importància i van destacar els artistes vinculats als grups Dau al Set (Tàpies, Cuixart, Ponç...) i El Paso (Saura, Millares). En escultura, seguint els passos iniciats pel cubisme, els escultors cada vegada donaven més importància a l'espai interior, el qual, en un procés de desmaterialització, acabava o bé consumint la massa física fins a convertir-la en un simple esquelet o armadura, com en l'obra de Giacometti, o bé sobrevalorant la seva importància i tenint un profund respecte pel material i per les dimensions arquitectòniques. Aquesta és la posició de Palazuelo, Chillida i De Oteiza.

Islam: Religió i societat que neix a la península Aràbiga a partir de Mahoma, el seu fundador. És una religió monoteista (Al·là és el déu suprem) que adopta elements d'altres religions orientals, jueva i cristiana. Com a societat, en el curt termini de dos-cents anys aconseguia dominar un vast territori que es va estendre des d'Orient fins a la península Ibèrica.

Joan II: Rei de la Corona d'Aragó entre 1458 i 1479, va enfrontar-se a les classes dirigents catalanes com la Biga i la noblesa amb la intenció de reforçar el poder monàrquic i debilitar el de l'oligarquia. Per guanyar adeptes per a la seva causa, va donar suport a les reivindicacions dels pagesos remences i de la Busca. Les guerres polítiques i socials que van afectar Catalunya durant la segona meitat del s. XV van accelerar el procés de crisi i de decadència de Barcelona, i van possibilitar que València i Mallorca n'ocupessin el lloc pel que fa al progrés i la prosperitat econòmica de la Corona d'Aragó.

Jònia: Regió de l'Àsia Menor colonitzada pels grecs des del segle VIII aC. Les polis jònies es van rebel·lar al segle V aC contra l'amenaçador Imperi persa, que s'estenia cap al Mediterrani. L'enfrontament entre les colònies jònies i els perses va provocar que les polis gregues de les illes i del continent les ajudessin, i així van començar les guerres mèdiques.

Judici de Paris: Paris era fill de Príam, rei de Troia. Una vegada, la Discòrdia va llançar entre els déus una poma d'or dient que havia de ser atorgada a la més bonica d'entre les deesses Atena, Hera i Afrodita. Van triar Paris perquè decidís en el litigi. Afrodita li va oferir l'amor d'Helena d'Esparta. La fugida d'Helena d'Esparta amb el príncep Paris de Troia va desencadenar la guerra de Troia.

Judici Final: Un dels temes més utilitzats per a la decoració en les portalades d'esglésies o catedrals romàniques o gòtiques de l'edat mitjana. Representava el retorn de Crist al final dels temps com a culminació de la història de la humanitat. És un tema de caràcter molt descriptiu, que incideix en la visió del purgatori i, sobretot, de l'infern, amb una clara intenció exemplificativa i didàctica envers els fidels.

Justinià: Emperador que portà l'Imperi bizantí a la seva màxima esplendor. Els seus dominis van arribar fins a Itàlia, i Ravenna n'era la capital de província. El seu poder imperial estava fonamentat en una administració àgil i poderosa i en un exèrcit també poderós. Es presentava com a continuador de l'Imperi romà i governava com a representant de Déu a la terra.