GEORGES BRAQUE: PAISATGE DE L'ESTAQUE

Pintura del cubisme (1908). Pintura a l'oli (81 x 65 cm). Kunstmuseum, Basilea.

L'any 1907 es va celebrar a París una exposició retrospectiva de Cézanne, que havia mort l'any anterior. Hi van assistir els futurs pintors cubistes Picasso, Braque i Léger, que van quedar vivament impressionats. Sobretot Braque, que es va interessar tant pels paisatges que Cézanne havia pintat a la Provença que es traslladà a aquesta regió del sud de França i va continuar, en el mateix escenari, la tasca especulativa duta a terme per Cézanne, que tots els cubistes tenien per mestre.

Durant l'estiu del 1908, Braque va pintar a l'Estaque, una petita població provençal, una sèrie de paisatges i de natures mortes: són les pintures que s'exposarien aquella tardor a París i que provocarien el comentari del crític d'art Louis Vauxcelles, segons el qual «Braque maltracta les formes, tot –indrets, figures i cases– ho redueix a esquemes geomètrics, a cubs». Aquesta darrera paraula, referida als pintors de la nova escola, va tenir èxit, i el moviment pictòric va passar a denominar-se cubisme.

Braque, que s'havia iniciat en la pintura amb un estil pròxim al fauvisme, ja en Paisatge de l'Estaque anul·la les dues característiques principals del seu estil inicial –l'emotivitat i els colors exaltats–, que desapareixen de l'obra per tal de donar pas a una composició radicalment oposada: racional, geomètrica i conceptual. Les formes s'han simplificat dràsticament: hi veiem edificis, roques, arbres amuntegats els uns damunt dels altres que arriben al capdamunt de la tela, amb la qual cosa la sensació de profunditat és gairebé imperceptible. Tampoc no hi ha gradació de tons entre els primers plans de la composició i els darrers: el tractament del color és el mateix per als objectes propers que per als llunyans; així, s'abandona el recurs que la pintura tradicional feia servir per fingir la tercera dimensió. No hi ha, tampoc, un únic focus de llum: llum i ombra es van juxtaposant d'una manera arbitrària i els contorns de les formes són discontinus; per això veiem la representació fragmentada. S'han eliminat gairebé totes les línies corbes i s'ha introduït un punt de vista variable. En Paisatge de l'Estaque la gamma cromàtica ja presenta, com en la resta de l'obra, característiques del cubisme: intensa reducció de la gamma cromàtica i ús de només dues gammes de color, una de càlida amb ocres i grocs i una de freda amb grisos verdosos.

Aquesta reducció del color i l'ús exclusiu d'aquestes dues gammes seran característiques emblemàtiques dels cubistes, i s'aniran accentuant encara més en obres posteriors. En aquesta època, per exemple, a Picasso, el color li semblava secundari en comparació amb les propietats escultòriques dels objectes que pintava; i Braque pensava que les sensacions espacials que el tenien obsedit eren «una nosa». Les senyoretes del carrer d'Avinyó (1907) i Paisatge de l'Estaque (1908) van ser les dues obres que van iniciar el llenguatge cubista. I, així com l'art primitiu africà i l'escultura ibèrica van influir en l'obra de Picasso, Cézanne és el referent pròxim de l'obra de Braque.