GAUDÍ: CASA MILÀ

Arquitectura del modernisme català (1906-1912). Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.

L’obra d’Antoni Gaudí es va desenvolupar dins del modernisme català però el seu geni escapa a qualsevol delimitació artística.

La fantasia i la imaginació que dominen el seu art no estan pas renyides amb la funcionalitat i la innovació, tal com es pot veure en l’anàlisi de la seva darrera obra civil, la Casa Milà, popularment anomenada la Pedrera, un encàrrec que li van fer Pere Milà i Roser Segimon.

L’edifici és un immoble d’habitatges entre mitgeres, situat a l’Eixample de Barcelona. Pertany a la tercera de les etapes artístiques de l’obra de l’arquitecte.

La planta principal és la més gran, té 1.200 metres quadrats i estava reservada a la família propietària de l’edifici, fet habitual a les cases de pisos d’aquesta zona privilegiada de la ciutat.

Els materials de la façana són la pedra de Vilafranca del Penedès i del Garraf, treballades amb forma i relleu pels picapedrers al solar mateix. Les baranes dels balcons són esplèndidament treballades amb ferro forjat.

La Casa Milà té una estructura de pilars de pedra i totxo que allibera la façana de les funcions de càrrega, cosa que permet l’obertura de grans finestres i espais que faciliten la claror. La terrassa recolza damunt un conjunt d’arcs parabòlics de maó pla, els quals formen les golfes. És una innovació l’aparcament subterrani per a carruatges i automòbils, a què s’accedeix a través de rampes helicoïdals.

El moviment de la façana de pedra va causar un gran impacte en la societat d’aquella època, però també els vestíbuls, els ascensors, els dos patis interiors, les golfes i el terrat amb les seves estranyes xemeneies i la forja dels balcons.

Gaudí resol l’estructura de la Pedrera amb dos sistemes de suport: fins a l’últim pis hi aplica pilars (totxo, ferro i pedra) i jàsseres (bigues grosses) de ferro, i a les golfes, per no augmentar el pes de l’edifici, utilitza 270 arcs que adopten la forma catenària (de cadena invertida) de maó de pla.

El primer sistema li permet d’eliminar les parets de càrrega (mur cortina) i practicar grans obertures, així com disposar de plantes lliures de distribució (planta lliure).

Per aconseguir una cambra aïllant Gaudí construeix unes grans golfes sobre el forjat de l’última planta.

L’accés als pisos es podia fer en ascensor o bé per l’escala principal i dues de més estretes per al servei.

Funcionalitat i estètica s’hi troben perfectament combinades. El seu estil és fruit d’una experimentació contínua que uneix els elements moderns (estructures de ferro) amb els materials i tècniques tradicionals, com ara voltes de maó, i la investigació de formes estructurals, per exemple, l’arc catenari (la curvatura que presenten té la forma d’una cadena penjada pels extrems). El resultat és una arquitectura d’espais complexos i formes exteriors sorprenents difícils d’acceptar per la societat d’aquella època pel caràcter audaç que oferien. Tots els interiors eren dissenyats pel mateix Gaudí (mobles, llums, rajoles, pintures…). Un material característic seu és el trencadís de rajoles o vidres que utilitza per a revestiments murals com si fossin tessel·les d’un mosaic.

L’edifici reflecteix el poder de la classe social dominant, l’alta burgesia, formada per empresaris de la indústria o gent vinculada al comerç exterior. Tradició i modernitat es combinen perfectament mostrant el gust estètic i la cultura d’aquesta classe social. La quantitat de construccions d’aquest període denota la febre constructiva pel creixement de les ciutats, pròpia de la industrialització.

L’obra de Gaudí és original, perquè, com ell mateix deia, ser original és tornar als orígens, però al mateix temps és innovadora, perquè integra les millors aportacions de l’arquitectura del segle XIX. La seva missió consistí, en general, a posar fi a l’arquitectura historicista i eclèctica, sense arribar a formular, però, l’arquitectura del segle XX, la qual ja no es plantejava en l’àmbit de l’estil, sinó pel que fa a nous continguts, plantejament que Gaudí no podia entendre perquè ja no era el seu. El valor de la seva obra l’incrementa el fet que la va fer pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, les quals també el van ignorar fins després de la Segona Guerra Mundial.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

Té la forma del xamfrà i s’articula al voltant de dos patis. Gràcies als sistemes de suport de l’edifici (pilars i jàsseres) que permeten eliminar la funció estructural, o de càrrega, dels murs, es pot parlar d’una planta lliure, és a dir, que permet una distribució lliure dels envans i les obertures en funció de les necessitats. L’edifici va costar mig milió de pessetes.

2. XAMFRÀ AMB ELS DOS PATIS

Els dos patis permeten il·luminar i ventilar tots els habitacles, cosa que fa possible valorar aquest espai interior. Per accentuar més aquest caràcter de façana, Gaudí va encarregar a dos pintors, Iu Pasqual i Aleix Clapés, que decoressin les parets internes amb pintures decoratives amb formes vegetals. Actualment estan restaurades

3. XEMENEIES DE LA TEULADA

Al terrat es poden veure sis badalots o caixes d’escala, dues torres de ventilació, set xemeneies i els cupulins del pas de ronda que envolta les golfes. Alguns elements són tractats amb trencadís de pedra calcària, marbre, ceràmica i trossos de vidre d’ampolles de cava.

4. RELLEUS DEL SOSTRE D’UNA HABITACIÓ INTERIOR

Com a tota obra modernista, l’estètica és present fins en l’últim detall integrant tots i cadascun dels elements. Gaudí i els seus ajudants van dissenyar el sostre i bona part dels mobles amb formes ondulades que s’integren perfectament en les formes orgàniques de l’edifici.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

5. CASA BATLLÓ

Està situada al passeig de Gràcia, molt a prop de la Casa Milà. A diferència de la Pedrera, el mur és revestit de fragments de vidre i de trossos de porcellana, de color blau, verd, com si fossin mosaics. El mur evoca el mar, i la teulada, alta i de forma irregular, sembla el dors d’un gran drac amb les escates petrificades. La planta baixa i el pis principal mostren una estructura més oberta que els pisos superiors, on domina la pedra de Montjuïc tallada amb formes capritxoses. Les obertures són sostingudes per columnes que reprodueixen formes orgàniques com ara arbres o ossos. Als pisos superiors es veuen les baranes dels balcons en forma de màscara.

6. TORRE-XEMENEIA DE LA CASA BATLLÓ

Els materials són el mosaic de ceràmica trossejada i els revestiments ceràmics. La torre, de forma cilíndrica, és coronada per una creu de quatre braços sostinguda per un capitell bulbós, amb l’anagrama de Jesús, Maria i Josep. El misticisme de Gaudí es palesa aquí i en bona part de les seves obres.

7. CRIPTA DE L’ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA GÜELL

La colònia Güell és a Santa Coloma de Cervelló (Barcelonès) (1898-1917). És l’única part construïda de tot el projecte que va idear de tot aquest conjunt. La planta no respon a cap de les tipologies de temple existents, té una forma com estrellada, però amb les irregularitats d’un organisme viu que va creixent i adaptant-se a les irregularitats del terreny. La varietat dels materials és àmplia, totxos o maons, pedra basàltica, ferro, ceràmica, vitralls..., i hi destaquen les extraordinàries solucions constructives com ara les columnes que semblen sorgides de la natura.

8. MAQUETA POLIFUNICULAR DEL PROJECTE DE L’ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA GÜELL

Gaudí va idear un enginyós procediment de càlcul en maqueta mitjançant saquets de plom i filferro, amb què podia determinar la inclinació i el gruix dels suports.