FRISOS DEL PARTENÓ, DE FÍDIES

Fídies. Baix relleu. Art grec. Classicisme. Segle v (442-438 aC). Marbre pentèlic. 159 m de llarg i 1,06 m d'ample. El fris jònic interior del Partenó, a l'Acròpolis d'Atenes.

Un fris jònic, continu i esculpit recorre els quatre costats de la part superior de la náo del Partenó. Representa la processó idealitzada de les festes panatenees amb la participació dels habitants d'Atenes; no sembla que vulgui reproduir amb exactitud i de manera realista una processó històrica celebrada a l'Acròpolis. Als temples grecs, sempre s'hi havien representat déus i herois, però aquí els atenesos es van retratar en un espai reservat a l'àmbit diví i heroic, cosa que ens suggereix la voluntat de l'artista de glorificar i immortalitzar el poble d'Atenes en el moment més solemne de la seva convivència cívica, i fer-li ocupar un lloc en el temple sagrat d'Atena.

També s'hi poden apreciar diferències d'estil, però no són tan marcades com les que s’observen a les mètopes. És clar que la influència de Fídies és la que unifica tota l'obra, tot i que era impossible que esculpís personalment tot el fris. Els darrers estudis permeten assegurar que Fídies va supervisar el conjunt de l'obra, en va fer els plànols (del disseny i la composició) i els esbossos amb materials peribles que servien d'exemple per al treball dels blocs. Ell mateix supervisava la feina de diferents escultors dirigits per mestres joves, que eren els seus deixebles.

Les diferències estilístiques i tècniques també són degudes al lloc on s'esculpien les lloses del fris; algunes, com les del cantó est i oest, es van treballar al taller, i les altres dues es van fer al seu emplaçament.

Els blocs de marbre es van tractar de manera especial tenint en compte la seva ubicació; situats a gran altura i en un lloc no gaire lluminós, no es van fer plans i rectangulars, sinó lleugerament inclinats cap a fora per la cara anterior, perquè arribés la llum de baix al relleu. La profunditat del relleu també es va adaptar; la part superior de la llosa es va fer més sortida que la inferior perquè els espectadors poguessin veure més bé el tema.

El disseny i la direcció del fris els va dictar la lògica visual i no pas una teoria més o menys abstracta. Quan travessaven els Propileus de l'Acròpolis, els espectadors es trobaven directament amb la façana oest del Partenó; per dirigir-se a l'entrada havien de recórrer un camí pel costat nord fins a situar-se davant la façana est, per on s'accedia al temple.

La composició del fris és unitària, tot i que no resulta uniforme, ja que la gran varietat de figures en actituds molt diverses, serenes, exaltades o solemnes, no trenca la unitat temàtica i estilística del conjunt.

El fris ofereix un gran ventall d'efectes plàstics i pictòrics, com la varietat de plans, encara que siguin poc profunds, d'uns cinc centímetres a la part més sobresortint del relleu.

Els modelats de les figures, el naturalisme de l'anatomia, la caiguda i la transparència dels vestits, la profunditat dels plecs, la superposició dels plans, l'idealisme i l'olimpisme dels personatges configuren l'anomenat estil Partenó, que es manifesta en els seus frisos.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. EL DISSENY

La lògica visual explica el disseny i la direcció del fris. Quan entrava a l'Acròpolis, l'espectador captava d'un sol cop visual tota la façana occidental del temple. Després es dirigia pel costat nord fins a la part frontal del temple i en avançar pel costat est veia la processó que apareixia entre les columnes. La possibilitat d'anar pel costat sud era menys probable, perquè quedava molt poc espai entre el temple i els marges de l'Acròpolis. La processó comença a la cantonada sud-oest (A) del temple. A partir d'allà, recorre el temple dividida en dues branques. Una segueix pel costat sud fins a arribar a la cantonada (D), on gira per encarar-se al costat est; l'altra continua pel costat oest, gira (B) per passar pel costat nord i després (C) avança cap a l'altra branca fins al centre mateix del costat est, que és per on s'entrava al recinte sagrat. En aquell punt, emmarcat entre dues columnes, hi ha el ritual del peple dedicat a Atena, voltada de déus, la culminació de la processó civil.

2. ELS TEMES I ELS PERSONATGES

La gran varietat d'actituds i de personatges no trenca la unitat del fris. A la processó hi ha genets a cavall, apòbates o homes que pujaven i baixaven dels carros en marxa, i homes asseguts en carros. Després comença el seguici a peu, amb homes portant àmfores o hidròfors, vells amb branques d'olivera o tal·lòfors, músics, citaristes i flautistes, homes amb safates plenes de mel o conduint animals al sacrifici. A la façana est, la d'entrada, hi ha representats joves ateneses o ergastines, l'assemblea de déus i herois mirant com s'acosta el seguici des del seu àmbit olímpic i, entre ells, la sacerdotessa d'Atena i un magistrat que porta el peple plegat per a la deessa.

2.1. ELS GENETS A CAVALL

2.2. ELS HIDRÒFORS

2.3. LES ERGASTINES

2.4. L'ASSEMBLEA DELS DÉUS

2.1. ELS GENETS A CAVALL

Obren la processó a ritme lent, a la cantonada sud-oest, i continuen per la façana oest fins a gairebé la meitat dels costats nord i sud, on la cavalcada arriba al seu punt culminant. N'hi ha alguns que van despullats, cosa que permet a l'escultor tractar el tema de l'escorç amb la contracció de la part més distant de la figura i la degradació del pla. La superposició de plans que transmet sensació de tridimensionalitat i profunditat es pot observar en el tractament de les potes dels cavalls. Hi ha un contrast clar entre l'expressió serena i distant, amb trets idealitzats del genet que alça el braç, amb l'actitud agitada i impetuosa del cavall, de gran naturalisme. Aquest contrast és un exemple del geni compositiu de l'autor. La caiguda i la profunditat dels plecs omple el relleu de jocs de llum i ombra. A més, la processó permet a l'escultor tractar un tema quotidià per a la cultura àtica, el cavall, tot i que va haver de reduir les dimensions dels animals per adaptar-los a l'altura marcada per les lloses.

2.2. ELS HIDRÒFORS

Estan situats al costat nord del fris i representen uns ciutadans d'Atenes que porten a coll unes àmfores d'aigua. La composició d'aquest conjunt és unitària, però no pas uniforme ni repetitiva. No tots els personatges estan en idèntica postura, sinó que tots presenten lleugeres diferències. Les posicions dels braços i de les mans, i les diferents caigudes dels vestits, els individualitzen. Els espais entre ells també són desiguals. On es percep que aquest conjunt està fet per un escultor diferent del que va ser autor dels genets és en els plecs dels vestits, que són més plans i menys profunds en els homes a peu. El tractament de la massa muscular significa un progrés naturalista, propi de l'escultura clàssica, mentre que els rostres no són gens realistes, sinó que tenen l'expressió idealitzada.

2.3. L'ASSEMBLEA DELS DÉUS

A la part central del fris oriental del Partenó, just damunt la porta d'accés, hi ha la sacerdotessa d'Atena, que es gira cap a dos joves que porten uns tamborets al cap. Darrere seu, un funcionari plega un drap o un pèplum ajudat per una nena. Els déus seuen a banda i banda dividits en dos grups, d'esquena a l'escena anterior i mirant la processó que s'acosta pels costats. Els déus es representen d'una mida superior als humans; tot i estar asseguts, els seus caps arriben a l'altura dels caps dels humans drets. D'esquerra a dreta, s'hi poden veure Posidó, Apol·lo i Àrtemis. Totes les figures s'han representat assegudes però cada una està perfectament individualitzada. La diversitat d'actituds, postures, pentinats i plecs de la roba dóna a cada figura un caràcter propi. Contrasta la solemnitat de les ergastines amb la relaxació i el moviment dels déus.

L'escultor els ha donat una composició i uns efectes gairebé cinematogràfics. L'actitud de cada déu és diferent: Posidó està assegut lateralment, gairebé de perfil, amb el cap també de perfil; l'escorç del cos fa una sensació de profunditat. Apol·lo està assegut en posició frontal de tres quarts, amb el cap en posició idèntica; els seus vestits donen volum al relleu i permeten fer clarobscurs. Àrtemis s'asseu també frontalment i de tres quarts, però amb el cap de perfil. Amb la tècnica dels draps mullats els vestits adquireixen un tractament magnífic. Encara que les tres figures estan molt diferenciades, la successió de postures dels braços tenen una unitat que recorda els fotogrames d'un moviment continu. Posidó té el braç caigut, Apol·lo l'alça fins a la meitat i Àrtemis el té alçat del tot; un recurs molt elaborat que demostra una gran capacitat per a les composicions visuals i plàstiques.

2.4. LES ERGASTINES

Són les joves ateneses representades a la façana est, que oferien a Atena un pèplum teixit i brodat durant nou mesos. En aquest conjunt, els plecs dels vestits també ajuden a intensificar-ne la profunditat i contribueixen a suggerir volum i jocs de llums. El tractament dels vestits millora amb la tècnica dels draps mullats, que permet dibuixar les formes del cos humà, tot i que l'expressió més elaborada d'aquesta tècnica, la trobem en la Niké cordant-se la sandàlia, al temple de Niké Aptera. La situació de les ergastines als extrems de la façana central d'accés al temple, on hi ha també l'assemblea dels déus, dóna al seguici femení una gran solemnitat i estatisme, que contrasta amb l'agitació de la cavalcada dels costats nord i sud. El conjunt femení està representat d'una manera més coherent i simètrica que no pas el masculí, amb els pèplums modelats amb plecs profunds, i una ordenació més rítmica i geomètrica. Les noies emanen serenitat i representen l'equilibri físic i espiritual.