FRANK LLOYD WRIGHT: CASA KAUFMANN

Arquitectura orgànica (1935-1939). Bear Run, Pennsilvània, Estats Units.

Quan Frank Lloyd Wright, a seixanta-dos anys, va rebre l’encàrrec d’E.J. Kaufmann de fer una casa que li servís de refugi per als caps de setmana, es va mostrar entusiasmat perquè la situació econòmica després de la Depressió havia afectat els seus escassos ingressos.

Tot i això, la situació als Estats Units era diferent de la d’Europa, per diversos motius. Els Estats Units no tenien els mateixos problemes urbanístics de les velles ciutats europees. Tampoc no hi havia una estratificació social gaire marcada, i el problema racial als barris urbans encara no era urgent. El ciutadà nord-americà tenia un esperit més lliure i volia separar-se del vell món, crear els seus valors, per això va fer de l’arquitectura un vehicle de progrés, al compàs de l’avenç de la cultura, l’art i la tecnologia.

La Casa Kaufmann o Casa de la Cascada està situada als boscos de Pennsilvània, damunt d’una roca sobre una cascada natural. És edificada en voladís i construïda en tres nivells, que li permet d’adaptar-se als desnivells del terreny. L’eix vertical, que uneix els voladissos horitzontals i asimètrics de formigó armat, és la xemeneia, feta de pedra natural i aixecada des de la roca. Les façanes de les terrasses i de la sala principal són de vidre, element que permet la il·luminació i unifica l’interior amb la natura. S’accedeix a la Casa a través d’un pont i les rampes o les escales permeten comunicar els diferents nivells de terrasses. L’orientació respecte al sol és l’adequada, i la planta interior és lliure.

La Casa de la Cascada es confon amb l’entorn, amb què es forma una unitat entre l’espai natural i el residencial. Els elements naturals (cascada, roques, bosc) queden articulats com un altre element de l’edifici, de manera que fa la sensació que l’aigua brolla de la Casa mateix, efecte assolit perquè s’ha respectat el terreny i s’han deixat les roques tal com eren.

Naturalesa i artifici s’integren de forma natural, en simbiosi perfecta. Aquest és un dels principis bàsics de l’arquitectura orgànica, la qual ressalta la sensibilitat individual tant de l’arquitecte com de l’usuari dels edificis.

Els materials estructurals com ara el formigó armat, l’alumini i el vidre són prefabricats. També hi ha aplacats de pedra natural. A l’interior dominen els materials naturals, fusta i pedra, que creen una agradable atmosfera. El mobiliari és senzill i produït en sèrie.

Explotar al màxim les possibilitats estructurals del formigó i de qualsevol altre material fa que s’aconsegueixin formes d’una gran plasticitat que no requereixen cap detall ornamental ni superflu.

Wright sempre va mostrar una profunda admiració per l’arquitectura japonesa tant per les solucions que adoptava en els exteriors, amb els jardins fets de pedra de tartera, com per les idees sobre els interiors, senzills i funcionals.

La seva obra, malgrat discrepar amb els postulats teòrics del racionalisme europeu, influí en l’obra de molts arquitectes d’aquesta escola. Alguns organicistes europeus foren Eric Mendelsohn i Henry van de Velde.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. ALÇAT

L'alçat permet d’apreciar clarament els tres nivells de construcció de la casa. El punt de coordinació de les complexes capes horitzontals és la torre de pedra natural amb el grup central de la xemeneia.

2. LES TERRASSES

Els ampits de formigó clar de les terrasses penetren en la indòmita naturalesa. A l’interior les roques del terreny formen part de l’ambient.

3. ELS VOLADISSOS

Els elements naturals (cascada, roques, bosc) queden articulats com un altre element de l’edifici, de manera que fa la sensació que l’aigua brolla de la casa mateix.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

4. CASA ROBIE

Aquesta construcció (1908-1910), a South Woodlawn, Chicago, és paradigmàtica de l’anomenada casa de la praderia, que ocupa un període important de la carrera de Wright. Implica una gran innovació espacial però també una gran solidesa constructiva. La planta és oberta i la xemeneia esdevé el nucli entorn del qual s’estructura tota la planta. És damunt un podi alt i la distribució dels volums n’accentua l’horitzontalitat. Wright era un entusiasta de les noves tecnologies, i adaptà els nous sistemes de calefacció central, llum elèctrica i un encara rudimentari aire condicionat, a diferència de molts arquitectes del corrent Arts and Crafts.

5. EXTERIOR DEL MUSEU SOLOMON R. GUGGENHEIM

Aquest edifici de Nova York (1956-1959) és d’una gran plasticitat gràcies al formigó; la forma fa que sembli invertit i estava destinat a guardar la col·lecció de Solomon R. Guggenheim, mecenes de l’art contemporani.

6. INTERIOR DEL MUSEU SOLOMON R. GUGGENHEIM

La forma helicoïdal de la planta permet de seguir el recorregut de les exposicions sense obstacles a través de les rampes, amb una concepció d’espai obert, suau i sense límits

7. PLANTA DE L’HOTEL IMPERIAL

Construït entre el 1916 i el 1922, aquest edifici presenta a la planta la influència que els elements culturals autòctons exercien en l’obra de Wright. Del 1916 al 1922 Wright sojornà al Japó, on realitzà aquest hotel (concretament a Tòquio), que realitzà amb decoració d’estil precolombí. Estava perfectament preparat contra els terratrèmols, tal com es demostrà el 1923.