FRANÇOIS RUDE: MARSELLESA

Escultura romàntica francesa (1833-1836). Alt relleu sobre pedra calcària, 1.270 x 800 cm. Arc de triomf de l’Étoile, París.

L’escultura romàntica va aparèixer en la tercera dècada del segle XIX; per tant, molt més tard que la pintura del mateix moviment. Durant el primer terç de segle, van prevaler les formes pròpies del neoclassicisme, caracteritzades per l’estatisme i les superfícies extremament polides i influïdes encara per escultors neoclàssics com ara Canova i Thorvaldsen. Amb tot, gràcies a la influència de Delacroix, l’escultura va assimilar el llenguatge del Romanticisme, l’objectiu del qual no era pas assolir la puresa de les formes, sinó la recerca de l’expressió i de la impressió visual que provoqués l’emotivitat de l’espectador; Rude hi va recórrer per exaltar esdeveniments històrics que havien trasbalsat Europa a causa de les revolucions liberals burgeses.

El 1830 van triomfar les idees de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat, propietat i fraternitat); l’esfondrament definitiu de la monarquia absoluta dels Borbons el va seguir la instauració de la monarquia liberal de Lluís Felip d’Orleans, el rei burgès, el qual identificaven amb els ideals més moderats de la França revolucionària. El desig de la nova monarquia francesa de presentar-se com a hereva i defensora dels ideals liberals s’evidencia en aquest encàrrec que va fer el nou monarca per a l’arc de triomf. Rude hi glorifica un dels esdeveniments clau de la Revolució Francesa: la formació d’un exèrcit de voluntaris, tots ells patriotes francesos, el 1792 davant l’amenaça d’invasió a càrrec de les tropes europees contrarevolucionàries que feien perillar la pàtria i la revolució.

Aquest alt relleu, un conjunt tancat de figures amuntegades en unes superposicions molt complexes, adorna al costat d’uns relleus d’altres autors, l’arc de triomf de París. La gran força plàstica que comunica n’ha fet l’emblema més celebrat de la Revolució Francesa, als ideals de la qual l’autor es va mantenir ben fidel.

Des d’un punt de vista formal, Rude hi fa servir les superfícies aspres, més que no pas els suaus models neoclàssics, ja que són molt més eficaces a l’hora d’expressar l’exaltació romàntica. En la composició s’imposen les grans diagonals, les quals emfasitzen el moviment d’aquest relleu tan monumental, coronat per Bel·lona, la deessa romana de la guerra, que tot arengant i gesticulant condueix els compatriotes cap a la victòria; la seva actitud fa pensar en la figura central del famós quadre de Delacroix La llibertat guiant el poble. S’hi imposen les formes dinàmiques i agitades: els gestos grandiloqüents dels personatges, els escorços de les figures, la roba onejant pel vent, els efectes del clarobscur i del joc de llums que fan molt d’impacte, etc. Tot contribueix a crear aquesta visió subjectiva i romàntica d’un fet històric que emana d’aquesta gran composició de pedra.

Les escultures de Rude fan present el dramatisme Barroc en l’expressivitat i el patetisme; en aquest obra l’autor recorre a uns símbols i un tema de l’antiguitat clàssica, amb què exalça i glorifica un esdeveniment polític carregat d’emotivitat i heroisme.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. EL NIVELL SUPERIOR

Hi ha la figura que popularment denominen la Marsellesa, la qual amb la mà esquerra amunt fa la crida a agafar les armes en defensa de la pàtria i empeny tot el conjunt endavant. El moviment d’avanç d’aquest relleu esculpit amb una traça de mestre el reforça la beina de l’espasa de la deessa, que vola cap enrere. La cama esquerra tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa desembeinada, creen una diagonal ben potent que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi abunden les referències a l’antiguitat clàssica, com ara les ales de la Victòria grega, que fan recordar els relleus hel·lenístics de l’altar de Pèrgam, les armes i els estendards de les legions romanes i l’àguila imperial. L’esperit arravatat del Romanticisme el simbolitza aquesta cara, desesperada de trets i amb una expressió patètica molt exagerada.

2. EL NIVELL INFERIOR

Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i atapeïts, insten les masses a l’acció política moguts pels ideals representats al nivell superior. És un grapat de soldats que recorden les gestes heroiques dels exèrcits de l’antiguitat. Hi abunden les superposicions, els escorços i els diversos plans de profunditat, com també el joc de llums que dóna a l’obra una sensació de relleu ben colpidora. S’hi repeteix el recurs de la poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del soldat de la punta inferior esquerra, que allarga el braç doblegat del jove despullat que hi ha al costat i que acaba a la poderosa espatlla i braç dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual tenen uns trets força semblants als de la deessa que els guia. L’agitat cap del personatge central, més gros que el dels altres, fa pensar també en els models hel·lenístics com ara el Laocoont.