FRANÇOIS-AUGUSTE RODIN: EL PENSADOR

Escultura impressionista francesa (1880-1900). Escultura exempta. Bronze, 71,7 x 40 x 58 cm. Museu Rodin, París.

Rodin i els primers pintors impressionistes constitueixen la primera generació d’artistes que es va afirmar durant la Tercera República Francesa. La burgesia liberal, que s’havia oposat al despotisme del Segon Imperi, aleshores va assumir el poder després del desastre de la guerra francoprussiana del 1870 i de l’experiència de la Comuna de París. Enriquida gràcies a la Revolució Industrial, l’expansió econòmica i l’especulació financera, aquesta burgesia va mirar cap al present i cap al futur i no tenia gens d’interès pels vestigis del passat. Les evocacions històriques o mitològiques de les obres academicistes que s’oferien als salons oficials d’artistes francesos ja no es corresponien amb l’estètica d’aquesta nova classe social que pujava, els principis i els valors de la qual es reflectien en les idees d’independència, sinceritat i individualisme. Rodin se’n va nodrir, d’aquestes idees, per a l'aplicació de les quals va buscar els mitjans més adequats, cosa que el portà a desenvolupar un llenguatge artístic nou, completament oposat al de l’escola de l’Acadèmia. En la seva obra, Rodin va anteposar la sensació a la teoria, la impressió i l’emoció a les regles establertes. El seu art és una mirada oberta, franca i lliure a la vida mateixa que es manifesta en el moviment i l’acció, tal com es palesa a La porta de l’infern. A les escultures hi va expressar la seva concepció de l’art i de la vida per mitjà de tres recursos que van fer impacte entre els seus contemporanis: una composició més preocupada del conjunt que no de les parts, un inacabat que connota el misteri de la forma i de la matèria, i un modelatge profund, de dins enfora, que considera la superfície com a extrem d’un volum que es dirigeix cap a l’espectador. Rodin va treballar el fang, la pedra i el bronze en escultures en què el cos humà tornava a ser protagonista; gràcies al seu art, l’home de nou era la mesura, el mòdul, segons el qual s’organitza l’estàtua. Les dimensions i el significat de l’escultura esdevenen humans.

El pensador hauria hagut d’ocupar el centre de la llinda de La porta de l’infern, encarregada pel govern francès el 1880 per al nou Museu de les Arts Decoratives; al final, l’edifici no es va construir i La porta de l’infern va quedar a l’estudi de Rodin, el qual durant gairebé quaranta anys hi va afegir figures, en va suprimir d’altres i en va modificar tot experimentant i resolent problemes de composició i espai. Per a La porta de l'infern, va seleccionar temes de la Divina Comèdia, de Dant, i de Les flors del mal, de Baudelaire. Exposat en la grandària original a Copenhaguen el 1888, El pensador va ser engrandit posteriorment i, en ser exposat al Saló del 1904, va provocar reaccions ben abrandades en la premsa, la qual en va dir que era un «pitecantrop d’allò més deshonrós». Més endavant, el 1906, fou erigit en un espai públic de París davant del Panteó.

Representa un home en un posat tot pensatiu, l’activitat mental del qual es palesa en una tensió física de cada part del cos. El pensador, que medita entorn del destí, és robust i poderós, perquè la seva força està en la facultat de pensar el món. Se n’ha dit que representa el poeta Dant tot observant l’infern que s’estén sota seu, o l’escultor mateix. Igualment, s’hi ha volgut veure un símbol de l’espècie humana en el posat que li és més propi: l’acte de pensar.

La influència principal és de Miquel Àngel, l’obra del qual Rodin va conèixer en el viatge que va fer a Itàlia el 1875. A l’autor italià no solament li va manllevar la terribilitá, o grandiositat espiritual de les estàtues, sinó que a més es va inspirar en actituds i positures d’algunes de les obres més famoses de l’artista renaixentista.

Les formes tancades d'El Pensador evidencien la tensió d’un cos vigorós, clos en ell mateix, la vida espiritual del qual s’expressa en l’empenta i la força interior del volum.

L’estàtua de Rodin segueix la diagonal ascendent de la testa inclinada endavant, a la qual s’afegeixen les direccions oposades de cames i braços.

La torsió del cos, com que el colze dret descansa al damunt de la cama esquerra, afavoreix la multiplicitat dels punts de vista de l’espectador, que ha d’envoltar l’estàtua tot movent-se entorn seu.

El pensador s’ha convertit en un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i que encarna la complexitat i la intensitat dels sentiments i les emocions de la persona.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘EL BES’

Aquest grup, que també forma part de La porta de l’infern, fa referència a la tràgica història de la Paola i la Francesca, narrada en la Divina Comèdia, de Dant. Rodin hi desenvolupa plenament el tema de les superfícies ondulants i de la sensualitat. És l’exemple més reeixit en l’obra de Rodin de la multiplicitat de plans i punts de vista de l’espectador. Aquest vessant de la seva producció fa pensar en Bernini.

2. ‘ELS BURGESOS DE CALAIS’

Aquest grup és un monument patriòtic i commemoratiu d’un fet històric. La ciutat de Calais, assetjada per les tropes angleses, els va haver d’oferir sis ciutadans en canvi de la clemència per a la resta de la població. Per reflectir el dramatisme i l’aclaparadora tragèdia del moment, Rodin recorre a formes esparracades i a les anatomies deformades de gran impacte expressionista.

OBRES RELACIONADES

3. MIQUEL ÀNGEL: ‘LORENZO DE MÈDICI’

A Miquel Àngel, Rodin li va manllevar la terribilitá o grandesa espiritual que l’autor italià va plasmar al Moisès. La terribilitá es palesa a El Pensador en la força de les mans i la robustesa del tors. Rodin també es va inspirar en la trista meditació de l’estàtua sedent de Lorenzo de Mèdici de la capella dels Mèdici, a Florència.

4. MIQUEL ÀNGEL: ‘PROFETA JEREMIES’

La figura del profeta Jeremies al sostre de la capella Sixtina va inspirar la positura i alguns detalls compositius d'El Pensador, com ara la posició del braç esquerre, recolzat al damunt de la cama. El viatge que Rodin va fer a Itàlia va ser decisiu per a la seva carrera com a escultor.

5. MIQUEL ÀNGEL: ‘LA NIT’

La torsió que s’aconsegueix fent descansar el colze dret al damunt de la cama esquerra és una traducció de la positura de l’al·legoria de la nit a la tomba de Giuliano a la mateixa capella dels Mèdici de Florència.