FRANCISCO DE ZURBARÁN: CRIST A LA CREU

Pintura del Barroc espanyol (1630). Oli sobre tela, 214 x 143 cm. Col·lecció Thyssen-Bornemisza, monestir de Pedralbes, Barcelona.

Zurbarán fou, juntament amb Velázquez i Murillo, un dels exponents més rellevants de l’estil barroc espanyol i, amb més mesura que els altres dos, representa la relació més clara de l’esmentat estil amb les característiques pictòriques del Barroc italià. La seva principal aportació a l’art espanyol va ser la intensitat dels seus temes i saber plasmar a les teles les aspiracions místiques que es vivien als monestirs i que s’impulsaven des d’aquests centres religiosos, els quals eren els principals clients del pintor. Lògicament, el tenebrisme seria el mitjà estilístic més apropiat per canalitzar tals inquietuds.

Els monestirs van encarregar a Zurbarán moltes obres pietoses, la qual cosa va tenir prou importància en la seva evolució artística, ja que li va condicionar la creativitat i la llibertat. Els contractes no solament determinaven els temes dels quadres, sinó també l’execució. Les figures, els temes, l’expressivitat, tot quedava supeditat a uns dictats religiosos que tenien com a finalitat alliçonar frares i fidels. Consegüentment, els elements religiosos dominen la gran producció de l’artista extremeny: l’espiritualitat, l’èxtasi, les visions místiques, les quals tenyien l’existència humana i la interpretaven des d’una òptica allunyada de la crua realitat quotidiana.

Entre el 1630 i el 1645 Zurbarán va treballar intensament les comandes d’uns monestirs a la ciutat de Sevilla, on devia conèixer l’obra de joventut de Velázquez i les de l’artista tenebrista més destacat dels nascuts a la Península i que va emigrar a Itàlia: Josep de Ribera. No és estrany, doncs, que sigui aquesta dècada la que determinà l’interès de l’artista pel tenebrisme com a mitjà d’expressió. Les obres d’aquells moments accentuen la voluntat de fer ressaltar les figures i els volums pintant àrees molt fosques i recorrent a contrastos de llum, seguint les petjades de Caravaggio. Les figures són treballades amb colors lluminosos i un dibuix acurat i de perfils nets. Si a aquests elements s’hi afegeix la intensa expressivitat de les figures (Crist, sants, màrtirs), es tenen els elements de judici adequats per comprendre l’estil de Zurbarán.

Durant la dècada del 1630 pintà diverses versions del crucificat: el del Museu de Sevilla, el de Mutriku (Guipúscoa) o el de la col·lecció Thyssen-Bornemisza de Barcelona. Aquesta tipologia s’explica totalment a partir de la mística de la Contrareforma i de l’espiritualitat dominant en l’Espanya del segle XVII.

La figura de Crist apareix destacada sobre un fons completament fosc, mitjà que li permet destacar-hi una figura treballada amb tonalitats lluminoses. Crist hi és presentat encara amb vida, amb la boca oberta, sofrent, el cap girat i la mirada extasiada. El cos sembla que l’estirin cap amunt, tot i que els peus estan ben fermats a terra per mitjà de dos claus i amb unes proporcions exagerades. La manera de presentar el crucificat, amb quatre claus, començà a ser habitual en aquella època, a diferència de moments anteriors en què s’acostumava a presentar la figura amb un sol clau que travessava els dos peus.

La voluntat apologètica era clara: l’impacte emocional degut al joc cromàtic havia de servir d’exemple i de model als fidels, que havien de copsar-ne el missatge espiritual, n’havien de quedar impressionats.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘NATURA MORTA’

A Zurbarán li atribueixen diversos bodegons, per exemple, el del Museu del Prado, però l’únic que va signar és el que es conserva a la Fundació Norton Simon, de Los Angeles, als Estats Units, datat al 1633 i de 60 x 107 cm.

És una composició aparentment simple, equilibrada i quasi monumental carregada d’al·legories. El got amb aigua amb una rosa (aigua de purificació, rosa d’amor) i les taronges amb la flor de taronger estableixen una relació clara amb la Verge Maria. Els objectes estan presentats amb una forta il·luminació que reforça la seva presència de formes.

2. ‘LLUITA D’HÈRCULES AMB L’HIDRA DE LERNA’

El quadre fa referència a un dels dotze treballs que havia d’executar el mític Hèrcules si volia aconseguir la immortalitat. Hèrcules aconsegueix matar el monstre, que és convertit en la constel·lació de càncer. L’obra, del 1634, anava destinada al saló dels regnes del palau del Buen Retiro, de Madrid. Tot i que una interpretació de l’obra remetria a qüestions històriques, el mite parla de llocs relacionats amb Espanya, el context de l’artista, l’època de la Contrareforma, indueix a establir un paral·lelisme molt fort entre la lluita de l’heroi mític amb la que ha d’afrontar tot cristià contra l’imperi del mal, personificat pels monstres. El premi d’aquesta lluita serà el cel, la immortalitat.

3. ‘EL REFECTORI DELS CARTOIXANS’

Obra realitzada el 1655 per encàrrec dels frares cartoixans de Cuevas (Sevilla) i de 262 x 307 cm, avui és al Museo de Bellas Artes de Sevilla. Si bé s’havia considerat com una obra de joventut, actualment està plenament demostrat que es tracta d’un quadre de l’època de maduresa. Sant Hug, bisbe de Grenoble, és acollit pels frares al seu refetor, moment en què el sant fa un miracle en presència dels religiosos.

Zurbarán s’allunya del tenebrisme i se centra en tonalitats lluminoses que reforcen la composició. Així, destaquen les línies rectes de la taula i del quadre del fons, i els tons del mantell i dels hàbits dels monjos. Aquestes línies i aquests colors donen protagonisme als objectes quotidians que segueixen una distribució idèntica dins l’espai.