FRANCISCO DE GOYA: LA FAMÍLIA DE CARLES IV

Pintura (1800). Oli sobre tela (2,80 x 3,36 m). Museu del Prado, Madrid.

L'elaboració d'aquest retrat àulic de la família reial espanyola va ser preparada molt metòdicament per Goya, just després de ser nomenat pintor de cambra, és a dir, primer pintor reial, títol que va conservar fins al final de la seva vida, si bé mai no va tornar a retratar la família reial. Goya es va estar dos mesos al palau d'Aranjuez preparant amb gran cura els esbossos previs de l'obra i, encara que existia el precedent del retrat que Van Loo havia fet de la família de Felip V, va preferir plantejar-se el nou retrat a la manera de Velázquez. No debades afirmava: «Velázquez, Rembrandt i la naturalesa són els meus mestres».

Els personatges de la composició, col·locats en una estança senzilla i desproveïda de decoració, estan dempeus mirant, potser, algú a qui el pintor, situat en un angle, darrere del bastidor, retrata, en clara al·lusió a Las Meninas. Els envolta una mena de boira daurada. No hi ha comunicació entre ells: més aviat es mostren espiritualment distanciats; i les sedes, randes i bandes lluents dels abillaments contrasten amb unes fisonomies i unes expressions mancades de tota espurna de riquesa moral. L'aversió de Goya envers institucions com la monarquia absoluta, que ell plasma sempre sense dignitat, es tornarà a manifestar ben clarament en el retrat de Ferran VII, que li fou encarregat l'any 1814.

Atesa la composició de l'obra –personatges situats en fris paral·lel al pla del quadre–, s'ha volgut establir algun tipus de relació entre aquesta senzillesa compositiva i la de les obres de David. Amb tot, si bé és així quant a la composició, pel que fa a les formes cal dir que, en Goya, aquestes no queden tancades per la línia ni les superfícies acaben en textura escultòrica. Ben al contrari, la riquesa tàctil i l'estudiada gamma cromàtica –groc or reforçat amb vermell en els personatges de la dreta, en oposició a la gamma freda dels personatges de l'esquerra– l'allunyen de l'estil neoclàssic i el confirmen com un geni que va assolir, en solitari, les més altes consecucions en el camp del realisme psicològic. Hi ha una claríssima evolució en els retrats que Goya va dur a terme des del que va fer al comte de Floridablanca (1783) fins al de Ferran VII (1814). Partint del retrat rococó, que comportava quotidianitat, captació psicològica i suavitat cromàtica, va anar sintetitzant els detalls i reduint la gamma de colors per tal que predominés el gris com, per exemple, en el retrat de la família del duc d'Osuna o el de la marquesa de Pontejos (1786); cap al 1800, els colors són més encesos –or i vermell–, com en La família de Carles IV o en el retrat de la comtessa de Chinchón. Després de la guerra, la gamma i la pinzellada esdevenen molt més enèrgiques i exaltades encara, amb la qual cosa el gran artista aconsegueix efectes meravellosos com els que podem observar en el retrat de Ferran VII amb mantell reial.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. AUTORETRAT

Goya ret homenatge, en aquesta obra, als dos artistes que ell considerava els seus mestres: Velázquez i Rembrandt. D'una banda, es col·loca en la mateixa posició que Velázquez a Las Meninas, per bé que d'una manera més discreta; i de l'altra, torna a autoretratar-se imitant un costum característic de Rembrandt que, amb excepció de Goya, que es va fer nombrosos autoretrats, no té cap tradició en la pintura espanyola. Entre la penombra destaca el rostre d'un home de cinquanta-quatre anys que, amb la mirada penetrant, supleix la seva sordesa.

2. CARLES IV (1748-1819)

El rei Carles IV va governar Espanya des del 1788 fins al 1808. Contemporani dels esdeveniments revolucionaris de França, va mantenir una política contradictòria amb aquest país i va deixar el govern de la nació en mans de Manuel de Godoy. Amb la seva abdicació va facilitar l'ocupació del país per les tropes napoleòniques, fet que portaria a la guerra de la Independència (1808-1814). Villalba Hervás ens ha deixat aquesta semblança sobre la persona del rei: «Home curt d'enteniment, però de costums irreprotxables; rei de les més sanes intencions; amic conseqüent fins al sacrifici; marit cec o tolerant fins al vilipendi. En circumstàncies normals i amb una esposa intel·ligent i honrada, Carles hauria estat un excel·lent "pare dels seus vassalls", com es deia llavors; en uns moments tan difícils i dominat per la Messalina que el destí, rigorós, li havia procurat, el seu regnat és un dels més ignominiosos que els nostres annals registren».

Goya s'acosta al personatge i en fa ressaltar la condició d'home senzill, doblegat sota el pes de condecoracions i de bandes, de les quals el pintor deixa testimoni amb pinzellades soltes i fluides, amb què aconsegueix magnífics efectes de brillantor.

3. LA REINA MARIA LLUÏSA DE PARMA

Maria Lluïsa de Parma (1751-1819) va ser l'esposa de Carles IV des que aquest era príncep d'Astúries. Traslladada des de Parma a la cort del seu sogre, Carles III, no va trigar a demostrar un afany desmesurat d'ostentació. Ja reina, es va convertir en protectora a ultrança del favorit Manuel de Godoy i va dominar la voluntat del rei. La seva vida va seguir les mateixes vicissituds que les del seu espòs i de Godoy. Va morir a Roma, on s'havien traslladat els monarques un cop destronats.

Goya situa la reina en el centre de la composició, vestida d'acord amb la moda Imperi, il·luminada per un raig de llum que travessa l'escena d'esquerra a dreta. La brillantor daurada dels seus vestits i joies contrasta amb els trets poc agraciats del rostre.

4. INFANTS MENORS

Francesc de Paula i Maria Isabel, els fills petits dels reis, estan situats al costat de la mare. En aquestes dues figures el retrat esdevé més respectuós i s'hi fan paleses la ingenuïtat i innocència dels nens.

5. INFANT FERRAN

El futur Ferran VII (1784-1833) tenia en aquest moment setze anys. Les faccions són encara les d'un nen. Goya el retratarà el 1814, i serà aleshores quan el rostre reial manifestarà tot l'obscurantisme que va caracteritzar la seva actuació política. Pocs anys després del moment en què es va pintar el quadre, l'infant Ferran es va enfrontar als seus pares i entrà a formar part d'una camarilla d'enemics de Godoy que intentava neutralitzar la gran influència que el favorit tenia sobre els monarques. Aquesta rivalitat entre pares i fill serà hàbilment utilitzada per Napoleó, que instal·larà Josep Bonaparte en el tron d'Espanya. Tot al llarg dels sis anys que va durar la guerra de la Independència, el poble espanyol l'anomenava el Desitjat, ja que es confiava que al seu retorn es restabliria la dignitat de la monarquia. Contràriament però a aquestes esperances, en tornar va governar des del 1814 fins al 1833 de manera absoluta i només va acceptar la Constitució del 1812 durant tres anys. Per por de la repressió que la policia reial exercia habitualment contra els liberals, Goya es va haver d'exiliar els últims anys de la seva vida.

6. LA DAMA QUE AMAGA LA CARA

Vestida de manera molt semblant a la reina, la noia representa la futura muller de l'infant Ferran, encara desconeguda en aquells moments. Al cap de dos anys, el 1802, es va celebrar el primer dels quatre matrimonis de Ferran VII, i l'any 1829 es va celebrar el quart, i darrer, matrimoni amb Maria Cristina de Borbó, de qui va tenir els dos únics fills: la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda.

7. INFANT CARLES MARIA ISIDRE

L'infant Carles (1788-1855) era el segon fill dels monarques. Retratat per Goya com un adolescent retret, amb els anys va anar manifestant el seu caràcter intransigent.

Després de la mort de Ferran VII (1833), el seu germà gran va plantejar un problema successori que enfrontà els partidaris d'Isabel, la filla del monarca, i Carles, els partidaris del qual van rebre la denominació de carlins i van haver de ser sufocats militarment en les guerres dites carlins, la darrera de les quals no va acabar fins al 1839.

8. MARIA JOSEFA MICAELA

La germana de Carles IV, en una expressió ben poc piadosa.

9. GRUP A LA DRETA DE L'ESPECTADOR

El germà de Carles IV, una infanta i els prínceps de Parma amb el seu fill petit als braços.

10. QUADRES DEL FONS

També en aquesta obra, com en Las Meninas de Velázquez, l'estança està decorada només amb quadres. Els que va integrar Velázquez en la seva famosa obra eren còpies de teles de Rubens; en canvi, dels dos quadres que Goya va incloure en aquest retrat de la família reial no se'n sap res.