FRAGONARD: EL GRONXADOR

FRAGONARD: EL GRONXADOR

 

Pintura francesa d’estil rococó (1767). Oli sobre tela, 81 x 64 cm. Col·lecció Wallace, Londres.

 

Fragonard va ser el darrer artista d’un estil que havia germinat en l’aristòcrata societat europea de l’Antic Règim. La seva obra no solament significà el punt final d’aquest estil sinó que va haver de veure com la contestaven la nova sensibilitat derivada de la nova situació política de la França de final del segle XVIII, fruit del procés revolucionari (Revolució Francesa).

 

L’estil rococó el defineix el gust pels elements exòtics, que ja havien estat un element molt valorat per l’art del segle XVI amb vista a les grans festes ostentoses. En l’època del rococó, però, aquesta preferència es va alimentar amb la descoberta de mons nous, l’amor per la naturalesa, el gust de viure. S’hi va afegir l’esperit versallesc, amant de la gràcia, del joc, de l’encant i de la delicadesa, quan havia fet el seu ple el regnat de Lluís XV de França, que havia convertit París en la capital del gust europeu amb el palau de Versalles com a centre d’irradiació.

 

Tot i que Fragonard participava plenament d’aquesta estètica, la seva personalitat va conferir a la seva obra més representativa (El gronxador) unes característiques pròpies.

 

L’artista pintava obres que encarregava una clientela refinada i selecta. El senyor de Saint-Julien li va encarregar una obra de la qual li va indicar el tema: «Li prego que pinti la Senyora (l’amant de Saint-Julien) en un gronxador empès per un bisbe. A mi em situarà de manera que pugui veure les cames o alguna cosa més d’aquesta bonica noia». La fidelitat a l’encàrrec va ser total sense caure en la vulgaritat d’un tema que podia, fins i tot, resultar provocatiu. Les escenes d’amor, de galanteig, de festeig, d’insinuacions..., eren molt corrents en aquells temps, d’acord amb els costums de l’època. Fragonard s’hi va cenyir sense deixar-hi l’elegància.

 

El tema central d’aquesta obra és la galanteria amorosa, molt característica de l’ambient aristocràtic d’aleshores. Però té la qualitat de convertir-lo en un autèntic cant a la naturalesa i al fet de viure d'una manera idíl·lica i poètica. Com és habitual en l’art del segle XVIII, la dona és l’autèntica protagonista, el centre d’atenció del quadre.

 

La tècnica de Fragonard és un preludi de la tècnica de la pintura del Romanticisme. Pinta amb grans pinzellades i fa servir colors clars i lluminosos, i els roses que destaquen sobre les tonalitats fosques sobresurten a la llum. L’artista deixa enrere els grans programes de la pintura del Barroc ni insinua tampoc els grans temes històrics del Neoclassicisme i del Romanticisme. Fragonard pretén fer pintura i prou.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

OBRES RELACIONADES

 

 

 

1. WATTEAU: ‘L’EMBARCAMENT A CITEREA’

 

Pintat el 1717, és, segurament, l’obra més emblemàtica del rococó francès. Va provocar tot un seguit de crítiques al llarg del segle XVIII a càrrec dels il·lustrats.

 

El tema és una al·legoria de l’amor. Citerea és una illa de la Mediterrània on antigament s’exercia el culte de Venus. Watteau va recuperar el tema mitològic i el va traslladar a la França del seu temps. Els amants es dirigeixen tot caminant cap a les barques que els han de dur a la nova vida. Al fons hi ha l’illa de l’amor. Una naturalesa exuberant i una atmosfera densa acompanyen aquest pelegrinatge.

 

 

 

2. WATTEAU: ‘GILLES’

 

Watteau va pintar aquest Pierrot, personatge del teatre, el 1718. El protagonista, entre melangiós i serè, destaca sobre un fons blau pel color blanc del vestit i les sabates. La resta d’elements (personatges i naturalesa) són un simple acompanyament.

 

 

 

3. GAINSBOROUGH: ‘EL SENYOR I LA SENYORA ANDREWS’

 

El retrat i l’amor pel paisatge caracteritzen aquesta obra de Thomas Gainsborough (1748), pintor anglès precursor del Romanticisme. La senyora Andrews destaca per l’elegant vestimenta i l’actitud que expressa mentre el seu marit és presentat amb els elements típics d’un aristòcrata anglès. L’amor per la naturalesa característic del rococó francès es traslladà a Anglaterra i va ser assumit per la societat aristocràtica. En el quadre de Gainsborough el simbolisme de Watteau a L’embarcament a Citerea pren la forma d’un cant al paisatge. Un no sap si el vertader protagonista del quadre són els senyors Andrews o si ho és el paisatge.

Comments