FILIPPO BRUNELLESCHI: ESGLÉSIA DE SAN LORENZO

 

Arquitectura religiosa (1419-1442). Renaixement (Quattrocento). 78 m de llarg, 54 m de transsepte i 36 m d’alçària. Florència (Itàlia).

 

En la concepció del projecte de l’església de San Lorenzo, Brunelleschi va demostrar a bastament la capacitat per integrar la tradició –basada en les antigues construccions paleocristianes de planta basilical– i la innovació –amb l’aplicació dels nous mètodes de la perspectiva lineal.

 

L'any 1418 un grup de vuit famílies adinerades de Florència s’avingueren a fer construir una església en la qual cadascuna es reservava un altar per tal de celebrar-hi les cerimònies corresponents als esdeveniments familiars. La iniciativa partí dels Mèdici, que confiaren el projecte a Brunelleschi. Tanmateix, un cop Cosimo de Mèdici va haver aconseguit el poder local, va reservar l'ús exclusiu del temple per als seus, després d'indemnitzar les altres set famílies. Vet aquí un bon exemple de com l’ascens social i polític sovint va acompanyat de tot un seguit de signes externs que afecten directament l’art. Cent anys després, Miquel Àngel construirà, a la Sagristia Nova de la mateixa església, les famoses tombes de la família Mèdici.

 

La nova i puixant societat florentina no trobava en els models arquitectònics gòtics immediats els models vàlids i adequats a les noves necessitats socials de l'època, perquè eren exponent d'un seguit de valors que ja havien caducat. I és justament en aquest punt on Brunelleschi se’ns manifesta com el perfecte «lector» de les noves conjuntures socials i polítiques del seu moment històric.

 

L’edifici és un clar reflex del concepte d’humanisme que es fonamenta en l’ordre, l’harmonia i la proporció, valors que s’aconsegueixen amb l’aplicació racional del càlcul que es deriva del nou esquema de la perspectiva. Seguint aquests postulats, l’home esdevé el centre de l’univers i de qualsevol creació artística que es vulgui acostar a l’obra creadora de Déu. Aquest és, precisament, l’ideal que volen transmetre els artistes del Quattrocento: un nou humanisme que cercarà els punts de referència en una nova lectura de l’antiguitat clàssica, sobretot romana. Des d’aquest punt de vista, tenim en l’església de San Lorenzo el paradigma més autèntic de l’arquitectura del primer Renaixement.

 

L’església consta de tres naus, dividides per dues llargues fileres de columnes, en què Brunelleschi aplica –per bé que ampliat– l’esquema que ja havia assajat a l’Hospital dels Innocents de Florència. Les dues naus laterals repeteixen la successió d’arcs i de cubs espacials que es projecten en profunditat, organitzant una perfecta piràmide visual, mentre que la nau central –molt ben il·luminada des dels murs laterals i des de la llanterna– equival a l’espai exterior del temple. L’espectador té, en situar-se a l’interior, la impressió màgica de la presència d’un mirall hipotètic que reflecteix les respectives profunditats de les naus laterals, fent coincidir exactament dues imatges.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. PLANTA

 

Per al temple de San Lorenzo, Brunelleschi va crear una planta de creu llatina que, tot i haver-ne exagerat la secció longitudinal, produeix l’efecte cercat de centralització en la zona del transsepte gràcies a la llum intensa que entra per la llanterna.

 

Brunelleschi ens presenta un esquema lògic i racional, mitjançant la repetició de cubs que dibuixen els arcs i els pilars, i que creen espais repetitius que condueixen al punt de fuga: l’altar. Aconsegueix marcar, així, una autèntica piràmide visual.

 

Si la lectura es fa a partir de l’eix longitudinal, es pot observar clarament l’estricte esquematisme seguit per Brunelleschi, fonamentat en les lleis matemàtiques que determinen les mesures de la planta que presenten les proporcions 3, 2 i 1 que observen la nau central, la nau lateral i la capella del mur.

 

 

 

2. ELEMENTS DECORATIUS

 

Brunelleschi reforça la idea dominant, mitjançant la utilització estudiada de dos colors que ajuden a intensificar la linealitat del conjunt i la idea de la perspectiva. El mateix cal dir de la successió de les columnes i dels capitells, pertanyents a l’ordre corinti. Els arcs i el fust d'aquestes columnes van ser construïts amb pedra grisa, que contrasta amb el color blanc del fons i permet dibuixar línies de profunditat. Semblantment els cubs de l'enteixinat del sostre reforcen encara més el sentit de profunditat.

 

La llum hi té, també, un gran protagonisme: genera sensacions ben diferents d'aquelles que dominaven l’esperit de les grans construccions gòtiques. Aquí, la llum ha de permetre a l’ull humà mesurar l’edifici en tota la seva dimensió i en totes les seves proporcions, alhora que ajuda a reforçar-hi l’element protagonista: la perspectiva. És per això que les capelles laterals no tenen obertures a l’exterior, les naus laterals reben una llum matisada procedent de les obertures circulars i la nau central queda immersa en la intensa lluminositat que li proporcionen els amples finestrals.