FAÇANA OEST DE LA CATEDRAL DE REIMS: LA VISITACIÓ I L'ANUNCIACIÓ

Escultures de portalada. Art gòtic (entre 1240 i 1275). Pedra local. Catedral de Reims, França.

La catedral de Reims va rivalitzar amb la de Chartres en utilitzar les transcendentals aportacions al gòtic que havia desenvolupat la segona. Els mestres constructors van adaptar el model de Chartres, a partir del qual van desenvolupar els seus principis de construcció i de composició. Però Reims destaca per motius més visuals: l'ús de traceria en el claristori, que permet ampliar les superfícies vidriades; l'accentuació de la verticalitat de la nau central, en disminuir-ne l'amplada i elevar la volta de creueria fins als 38 m; el transsepte forma una unitat molt més compacta amb el cor i la capçalera que a Chartres, ja que es va escurçar en un tram la longitud del cor i es va reduir cada braç del transsepte també en un tram, de manera que aquest gairebé no sobresortia en planta a l'exterior; en l'absis es disposa en l'exterior una sèrie d'arcades atapeïdes que circumden la girola simple i dos parells d'arcbotants que transporten el pes de la volta cap a uns contraforts sobre els quals s'erigeixen estàtues d'àngels que envolten tot l'edifici.

L'arquebisbe de Reims consagrava els reis de França i necessitava una catedral que s'adigués amb una cerimònia tan significativa. Quan la vella catedral va incendiar-se l'any 1210, les obres van iniciar-se ràpidament i la coronació de Lluís VIII el 1233 es va celebrar en un temple a mig construir.

A la portalada occidental, per la qual el rei sortia després de ser coronat, es desplega un context iconogràfic apropiat a la cerimònia, esculpit en pedra. Una vegada el rei havia estat consagrat pel representant de l'Església, es dirigia cap a l'exterior per la portalada de l'oest. Allà, presentat per l'arquebisbe, el monarca era aclamat pel poble de França. El rei, dempeus sobre l'alta escalinata, contemplava a la dreta les figures dels brancals de la Presentació de Jesús al temple, en una clara referència a la prefiguració del nou senyor del món, el rei de França.

Les tres portades de la façana recorden un arc de triomf per les profundes obertures. Els alts timpans no tenen escultures, sinó rosasses i traceria fina i calada que els decoren. Els temes se situen als frontons o gablets: la Coronació de la Mare de Deú al centre, la crucifixió o passió de Crist a l'esquerra i la Segona vinguda de Jesucrist en el Judici Final, a la dreta.

Al trencallums de la porta central, la Mare de Déu coronada amb el nen està acompanyada per les figures dels brancals, que mostren escenes del naixement i la infantesa de Jesús. A l'esquerra es representen l'Anunciació i la Visitació, i a la dreta, la Presentació en el temple.

La majoria de les figures de la façana oest daten dels anys compresos entre 1240 i 1275 i s'hi detecten alguns estils diferents. Les figures del tema de l'Anunciació i la Visitació representen un moment culminant de l'escultura gòtica francesa del s. XIII. Els contrastos evidents en aquestes figures ens indiquen que hi va haver més d'un executor i que havien estat fetes a partir d'estudis preparatoris previs; el mestre que dirigia l'equip distribuïa la feina, orientava els escultors i detallava el programa iconogràfic a partir dels consells rebuts de l'assessor religiós. També els lliurava apunts detallats de les mides, el perfil, la postura i els trets de les figures. El mestre supervisava la feina feta i, de vegades, hi intervenia personalment.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. ANUNCIACIÓ I VISITACIÓ

La magnitud dels programes iconogràfics exposats a les façanes feia que fos impossible la unitat estilística entre els equips o tallers que s'encarregaven de forjar-les. Un exemple paradigmàtic el trobem en aquestes quatre figures de Reims.

En aquest grup es reflecteixen les dues tendències artístiques fonamentals del gòtic francès: una de clàssica, idealitzada, que anima el diàleg de santa Isabel i la Mare de Déu en la Visitació; l'altra, més imaginativa i espiritual, concretada en l'àngel sant Gabriel somrient, amb el cap decantat amb gràcia, somiador i naturalista que saluda la Mare de Déu en l'Anunciació.

El grup de les dues dones de la Visitació, Maria i Isabel, es considera el punt culminant de la influència clàssica en l'art gòtic. Corresponen a l'anomenat estil o caràcter antiguitzant i s'atribueixen a un taller que va desenvolupar la seva activitat vers el 1240. Les dues dones apareixen en la posició clàssica del contrapposto i, encara que en part continuen adossades a la columna, ja no estan tan integrades en l'arquitectura i s'allunyen de la funció de suport. Entre les dues s'estableix un corrent de trobada i reconeixement. Les vestimentes que rodegen el cos formen plecs profunds que produeixen un ric joc de llum i ombra; aquest tractament (el contrapposto, la suau corba de la Mare de Déu i els solcs dels vestits) ens fan pensar en un escultor que coneixia molt a bastament les obres de l'art clàssic. Davant el recurs utilitzat en altres portades de models interposats, a Reims el mestre de la Visitació va emprar l'observació directa de les escultures antigues. La mirada a l'antiguitat no és una característica única del Renaixement, ja que també les formes gòtiques es van nodrir d'aquesta influència clàssica. Amb tot, l'escola antiguitzant no ha tornat a aparèixer en l'escultura francesa.

La Mare de Déu de l'Anunciació va ser realitzada per un altre taller cap al 1245, té un moviment més pausat i subratlla la verticalitat mitjançant les vestidures i els plecs més rectes i de tractament sobri.

Sant Gabriel, l'àngel somrient de l'Anunciació, respon als pressupostos d'un art cortesà, més expressiu, amable i espiritual, que al s. XIV triomfa sobre l'estil antiguitzant anterior. És l'obra d'un tercer taller que floreix cap al 1255. S'hi plasmen tots els trets que defineixen l'escultura gòtica: naturalisme i elegància de formes i actituds, vida pròpia i proporcions humanes. La figura estàtica de Maria contrasta amb el moviment de l'àngel que recull amb la mà les seves vestimentes. Les dues figures, gairebé independitzades de l'estructura arquitectònica, es relacionen entre elles mitjançant el diàleg.

EVOLUCIÓ DE L'ESCULTURA MONUMENTAL GÒTICA

2. LA PORTALADA REIAL DE CHARTRES: LES ESTÀTUES COLUMNES

Aquesta portalada va ser construïda a mitjan s. XII i és una de les poques parts que van sobreviure a l'incendi de 1192. Aquestes estàtues columnes representen figures de reis i reines de l'antiguitat, adossades a la columna. Tot i que han estat fetes en alt relleu, encara són subsidiàries de l'arquitectura, per la seva verticalitat i rigidesa. Els braços enganxats al cos, les cames paral·leles, els peus cap avall, els vestits que cauen verticals i paral·lels, evoquen el fust de les columnes clàssiques. Aquestes figures estilitzen i alleugereixen la façana del pòrtic, i estan perfectament limitades pel pedestal i la portalera superior, la qual cosa les integra més en l'arquitectura. Hi ha variants en els gestos, les expressions, els vestits i els plecs. Cada figura està individualitzada per una acurada caracterització. Gràcies a aquesta innovació de l'estàtua columna, l'escultura de les portades monumentals s'allibera de la subjecció al marc arquitectònic, típica del romànic. Encara es manté la subjecció a les formes i composicions del romànic tardà, rígides i simètriques, però en termes globals d'estructura, iconografia i estil se la considera el punt d'origen del gòtic francès.

3. EL PÒRTIC SUD DE CHARTRES

Entre les escultures de la Portalada Reial de Chartres i les del pòrtic sud han transcorregut uns vuitanta anys, durant els quals s'avança cap a un cert naturalisme i individualització dels personatges. Aquestes figures representen els apòstols situats als brancals als dos costats de la porta d'accés. Cada un es pot identificar pels instruments del seu martiri. El tema representat al timpà de la Portalada, no visible en la fotografia, és el Judici Final. Aquest programa iconogràfic queda fixat i es repeteix en les portades d'Amiens i Laon.

Totes les figures dels brancals continuen aquí adossades a la columna, però ja no formen amb ella una unitat integral: han perdut la forma allargada que recordava la columna i han guanyat volum, naturalitat i individualitat. Els caps giren cap a un costat i l'altre, i les mans apareixen en diverses posicions, més enllà de la rigidesa i simetria del període anterior. Els plecs han perdut la rigidesa i adopten formes corbes i elegants.