ESGLÉSIA DE LA MADELEINE

Pierre Vignon. Església francesa d’estil neoclàssic (1764-1842). París.

L’església de la Madeleine és un dels exemples més representatius del desig d’emular l’art clàssic. Situada a prop de la plaça de la Concorde, la van començar a construir el 1764 sota la direcció de Couture durant el regnat de Lluís XVI. El llarg període de construcció va fer que diverses vegades en canviessin la funció i l’arquitecte. S’inicià com a església, idea que s’abandonà durant la Revolució Francesa. Napoleó Bonaparte ordenà uns nous plànols a Vignon i en reorientà l’objectiu per convertir-la en un gran temple laic, el temple de la Glòria, en homenatge a l’exèrcit francès. La caiguda del règim bonapartista va fer que es reprengués el caràcter religiós de l’edifici. Finalment s’acabà el 1842.

L’edifici, obra de Pierre B. Vignon, és quasi una reproducció literal d’un temple romà: la Maison Carrée, de Nimes.

El principal material de construcció és la pedra grisa. De planta rectangular, les columnes són d’estil corinti, octàstil i pseudodípter; hi ha doble columnata al pòrtic. S’aixeca sobre un podi molt elevat, amb escalinates d’accés a la façana i prou. Les portes són de bronze esculpit. El fris és omplert amb motius florals i amb una inscripció central al·lusiva a Magdalena. Als timpans hi ha relleus de caràcter religiós.

L’interior, grandiloqüent, es divideix en trams quadrats coberts de cúpules sobre petxines, sostingudes per columnes corínties.

L’estètica és solemne, freda, racional i molt fidel als cànons clàssics. A l’exterior, els elements de la coberta són allindats amb frontó i pòrtic de columnes, mentre que l’interior és de creu llatina i es cobreix amb cúpules. Combina aspectes de l’arquitectura grega i de la romana. Els relleus del timpà de la façana principal reprodueixen el tema del Judici Final, de l’escultor francès Lamaire.

L’edifici és un reflex de l’associació intencionada de Napoleó amb els cèsars i mostra l’interès dels arquitectes per inspirar-se en el passat a fi de crear uns edificis que representessin els seus comitents com a portadors de valors eterns.

A la França de Napoleó l’arquitectura civil recorria a una gran monumentalitat pròpia de l’arquitectura neoclàssica semblant a la que es donava a Amèrica, i va trobar el model en l’esplendor romana més que no pas en la democràcia grega. Un dels exemples més destacables és el Panteó de París.

En l’àmbit urbanístic, la vella plaça de Lluís XV coneguda arran del Directori com a plaça de la Concorde es va convertir en el cor de la ciutat de París. A la plaça Vendôme s’hi erigí una columna commemorativa que imita la Columna trajana de Roma. També l’arc de triomf del Carrousel (1808) i la Rue de Rivoli, de Percier i Fontaine, formaven part d’un gran pla de millora radical de la ciutat començat per Napoleó el 1811 i inspirat en l’antiga Roma.

Dels dos estils clàssics, el romà i el grec, el primer s’imposà a França, bressol dels nous postulats estètics, i als països que s’identificaven amb l’Imperi napoleònic. L’estil grec influí més als països de la coalició antibonapartista, sobretot a la Gran Bretanya. Alguns exemples són el Museu Britànic (1823-1847) i la National Gallery (1833), a Londres; l’Altes Museum (1819) i la Porta de Brandenburg, a Berlín, que adopta una forma semblant als Propileus o portes d’accés als recintes sagrats (Partenó). A Madrid hi ha el Museu del Prado i l’edifici de les Corts.

Paral·lelament hi va haver un renaixement de l’art medieval (estil gòtic i estil romànic) impulsat, sobretot, per aquelles persones que desconfiaven del poder de la raó per reformar el món i anhelaven un retorn a la que consideraven l’època de la fe, l’edat mitjana. Uns dels exemples és l’edifici del Parlament (1840-1868), a Londres, de Barry i Pugin, d’estil neogòtic.

A Amèrica, on recentment s’havia creat la Unió d’Estats Americans, la utilització de l’estil neoclàssic permeté als polítics considerar-se ells mateixos els hereus de dret de l’Atenes democràtica i de la Roma imperial.

En resum, l’arquitectura de la primera meitat del segle XIX no responia encara a les noves possibilitats que oferia l’expansió de la industrialització i del liberalisme i va tornar a fer servir formes i mètodes tradicionals. Un dels motius podria ser el desig dels mateixos arquitectes d’aconseguir un lloc en la societat, adoptant uns valors estètics i de disseny que no s’apartessin del «bon gust» acceptat universalment. Les noves tècniques podrien comportar un risc per a la seva reputació que no estaven disposats a assumir.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

OBRES RELACIONADES

1. SOUFFLOT: L’ESGLÉSIA DE SANTA GENOVEVA O PANTEÓ

Aquest edifici, de murs severs, sense finestres, cobert amb una cúpula central i precedit d’un pòrtic amb columnes, recorda el caràcter de l’edifici romà en què es va inspirar Soufflot: el Panteó d’Agripa. Després de la Revolució Francesa es va convertir en panteó d’homes il·lustres, el més important dels quals és Napoleó. Soufflot fou un arquitecte que, havent anat al sud d’Itàlia a estudiar directament les ruïnes romanes, introduí l’arquitectura neoclàssica a França.

2. GOUDAIN I LEPERE: COLUMNA DE LA PLAÇA VENDÔME

La columna, símbol de l’Estat pels romans, és de pedra revestida de làmines de bronze on es narren, helicoïdalment, les gestes napoleòniques. És coronada per l’estàtua de Bonaparte com si fos un cèsar. Aquesta obra és del 1806.

3. PERCIER I FONTAINE: ARC DE TRIOMF DEL CARROUSEL

És més petit que el de l’Étoile, encara que consta de tres arcs separats per columnes. Està inspirat en l’arc romà de Septimi Sever (193-211).

Els autors eren els arquitectes preferits de Napoleó. Aquest arc de triomf, del 1808, és una mostra més de l’estil Imperi.